Dia
1 (Katmandú- Shyaphru)
Ja no sé com posar-me.
Porto més de nou hores encabit en un autocar tronat amb una motxilla de vint quilos sobre el meu
cos amarat de suor. Si almenys pogués moure les cames! Tot i així, em sento
afortunat. La majoria dels passatgers s’amunteguen al passadís i alguns, fins i
tot, viatgen al portaequipatges del sostre. N’hi deu haver una bona colla; des
que hem parat a dinar que no ha deixat de pujar-hi gent. A fora plou, plou
molt. L’eixugaparabrises en prou feines pot escopir la quantitat d'’aigua que
davalla pel vidre. Som en època de monsons i la pista per on transitem està
força malmesa. Per acabar-ho d’adobar, tinc l’estómac regirat -deuen ser els ous
ferrats amb pa àzim de l’esmorzar- i sento que el cap és a punt d’explotar per
culpa de la música estrident que no ha parat de sonar des que hem sortit aquest
matí de Katmandú.
Una esllavissada ha
deixat, al marge dret de la carretera, un munt de runa en forma de cascada. El
conductor minora la marxa i amb un cop de volant situa el vehicle just a
l’altre extrem, a tocar del precipici. Es nota que hi té el cul pelat, de
fer-ho cada dia. L’autocar comença a inclinar-se desafiant la llei de la
gravetat. Des de la meva finestra puc veure els dos-cents metres de caiguda
lliure fins al fons de la vall. Al meu voltant, ningú s’immuta. Podríem ser a
l’autobús de la línia set, a l’alçada del carrer Balmes amb València, un
dilluns qualsevol. Tanco els ulls, inspiro fons i començo a comptar per dins:
un, dos, tres...
-Ja està, Bernat.
No arribo a deu. La veu
de la Marina em tranquil·litza. En obrir els ulls, me n’adono que li he deixat
la mà ben vermella: li he estret amb totes les meves forces. Tinc poc temps per
refer-me. El xofer acciona el fre de mà i deixa anar unes paraules que no
entendria si no fos perquè tothom comença a aixecar-se i a buscar la seva
maleta. Hem de baixar. Una munió de rocs s’acumulen al mig de la pista; impossible
de continuar. Haurem de caminar una hora fins enllaçar amb un altre cotxe de
línia que ens durà fins a la nostra destinació final: Shyaphru. En total, dotze
hores de trajecte per recórrer poc més de cent quilòmetres. Estic baldat.
El Langtang és la
tercera àrea més popular del Nepal per a la pràctica del trekking, després de
l’Everest i l’Annapurna. A només 115 quilòmetres al nord de Katmandú, la seva
proximitat amb la capital, així com l’oferta de rutes de poques jornades, l’han
convertit en l’indret idoni per iniciar-se en el món del trekking. La vall s’estén entre les imponents serralades del
Langtang Himal i Kangjala Himal amb cims de fins a set mil metres. Des del seu
naixement, a la glacera del Langtang Lirung fins a la seva desembocadura al
Bhote Koshi Nadi, el riu Langtang Khola banya una de les regions més sagrades
del país.
Diu la llegenda que un
pastor va espellar un iac després de perseguir-lo durant dies. Després
d’esquarterar la bèstia, va deixar la pell sobre una roca, on va quedar
enganxada immediatament; ningú no la va poder treure mai més. Des de llavors,
la vall va convertir-se en un emplaçament sagrat, on cap mamífer pot ser mort,
i prengué el nom de Lang tang, que en tibetà significa “qui segueix el iac”.
Després de sopar,
desplego el mapa que vaig comprar fa un parell de dies a la Pilgrims Book
House, una llibreria emblemàtica de
Katmandú, on sempre que puc, m’hi deixo caure per remenar entre la seva
magnífica col·lecció de llibres i mapes de muntanya. En Sudhan, el nostre guia, ressegueix amb el
dit el recorregut dels propers dies, mentre, en un anglès més que acceptable,
ens detalla les característiques de cada etapa. Durant les tres primeres
jornades enfilarem la vall del Langtang fins arribar a Kyanjin Gumba, un
monestir budista situat als peus del Langtang Lirung, de 7.227 metres. Des
d’allí coronarem el Tserko Ri, un modest cim de cinc mil metres, per tornar a
desfer el camí i enllaçar amb el trekking de GoisainKund. En total, seran deu
dies de trescada per la serralada més alta del món.
Dia
2 (Shyaphru - Lama Hotel)
El despertador ha sonat
puntual a dos quarts de vuit; ja feia estona que em regirava neguitós pel llit.
A fora, el dia és gris i humit, i una espessa boira cobreix el fons de la vall.
Una fina pluja cau sobre els carrers Shyaphru, mentre un grup de nens
uniformats es dirigeixen cap a l’escola. Trescar per aquests paratges durant
l’estació dels monsons té l’avantatge que evites les massificacions i no tens
problemes per trobar allotjament. Per contra, has d’estar disposat a caminar sota
la pluja i, amb una mica de sort, podràs observar algun cim sobresortir entre
un mar de núvols.
A la sortida del poble
ens fem la foto de rigor. En total som quatre: en Sudhan, en Mick, la Marina i
un servidor. En Mick, l’encarregat de transportar bona part de l’equipatge, va
vestit amb les millors gales: una camisa de quadres de cotó i uns pantalons de
pinça de color beix. Tant ell com en Sudhan, duen un paraigua que no dubtaran a
fer servir en cas de pluja. Em sento ridícul cobert amb tantes capes de roba de
muntanya d’última generació.
Avancem enmig d’un bosc
tropical. És un bosc frondós i d’arbres alts, característic de les zones amb
una altitud inferior als dos mil metres. Em sento estrany. On són el roure, l’alzina i
el pi blanc? Al marge esquerre, el Langtang
Khola, baixa furiós. Només algun pont penjant desafia la seva força. Són passarel·les
precàries sostingudes per cables d’acer. Reconec que hi tinc una certa
predilecció. M’agrada balancejar-m’hi, com un vailet en un pont d’un parc
infantil. N’he passat ja uns quants, des que fa uns anys vaig emprendre el meu
primer viatge al Nepal, i mai me’n canso. N’hi ha de diferents formes i
llargades, però tots tenen en comú que, quan hi ets dalt, saps del cert que
estàs a l’Himàlaia.
-Senyor, una leeche -m'anuncia en Sudhan.
-Una què? -pregunto.
No tinc temps a dir res
més. Una maleïda sangonera m’està xuclant la sang al braç. Deu fer estona que
hi és, perquè té el cos ben inflat. Està ben arrapada i la Marina amb prou
feines me la pot arrencar. En Sudhan em comenta que és possible que s’hagi enfilat
pels meus bastons i, des d’allí, hagi passat als meus braços. A partir d’aquest
instant, començo a sentir picor per tot el cos, a imaginar-me els braços, les
cames, l'esquena, el clatell i l'entrecuix envaïts per sangoneres que, subtils però
incansables, em xuclen la sang. Estic paranoic? Un intens ruixat m’esvaeix les
cabòries.
El Bamboo és un dels
tants lodges que, amb l’arribada del turisme, han proliferat al llarg
del camí. Els lodges són com els nostres refugis de muntanya. Hi pots
fer nit, degustar qualsevol plat de cuina italiana o, simplement, recuperar la
temperatura corporal amb un tè entre les mans. N’hi ha de molts tipus: des de
cases fermes de pedra de dos pisos, a simples construccions de maó vista i
sostre metàl·lic. A dins, una estufa de
llenya eixuga la roba que hem estès només arribar. Una noia australiana, que
viatja sola, menja en un racó, aïllada del món que l’envolta, tal com ha fet
durant tot el trajecte endollada als auriculars. Un grup de jubilats francesos
s’atipen de cervesa, mentre s’escarxofen entre coixins com si fossin en un
refugi del Alps. En Marco i la Paola, una parella d’italians, amb qui coincidirem
durant els propers dies, es neguen a demanar pasta i es decanten pel dalbat, el plat nacional del Nepal: una
espècie de sopa de llenties amb arròs mentre, a fora, segueix plovent.
El Langtang view és un
mirador excepcional sobre el Langtang Khola, el lloc idoni per recuperar forces
abans d’encarar el tram més costerut i perillós de la jornada. Els darrers
aiguats han provocat nombroses esllavissades als vessants de les muntanyes. Són
tarteres temibles, on qualsevol petit moviment pot desencadenar un despreniment
de rocs que pot resultar mortal. Les consigna és clara: prohibit parar-se en les
zones més inestables.
Sentir cridar el teu
nom quan voreges una esllavissada, no és un bon senyal. Però si el que ho fa és
en Sudhan i no hi afegeix el sir de
cortesia, és que alguna cosa greu està passant. Una pedra de dimensions
considerables s’ha desprès pendent avall i no ens ha enganxat per ben poc. La
filera que formàvem s’ha dividit en dos: en una banda ens hem quedat nosaltres
quatre i, a l’altra, el grup dels francesos, que dúiem just darrere. Els guies
s’afanyen a controlar la situació. Un d’ells resta palplantat just on s’ha
produït el despreniment i agita els braços, mentre deixa anar un "go, go!" perquè desfilin la resta
d’excursionistes. No serà fins al vespre, estirat al llit, quan comenci a ser
conscient de tot plegat.
El millor moment del dia és el de la dutxa; sense
menystenir, és clar, el plaer que suposa descalçar-se les botes després d’hores
amb els peus embotits. La dutxa del Riverside, el lodge on passarem la nit, és una cabina exterior, formada per
quatre planxes metàl·liques i una mànega d’on surt un rajolí d’aigua glaçada. No
és la dutxa somiada, però em serveix per tonificar el cos i confirmar que no hi
duc cap sangonera enganxada.
Al menjador, la Marina
disposa la roba xopa sobre un banc, davant de l’estufa de llenya. Segur que amb
aquesta escalfor demà estarà ben eixuta. La Marina sap que és important tenir
cura dels petits detalls per tal de finalitzar amb èxit la travessa: cuidar els
peus, minimitzar el pes de la motxilla... Des que ens vam conèixer, ja fa uns
quants anys, ens hem dedicat a voltar món amb el mitjà de transport més antic
de tots: les cames. Com escriu Josep Maria Espinàs, "caminar és l'art de la paciència, l'art de l'aproximació a la
realitat. Jo em conformo amb allò que trobo, no vaig a buscar res. I és llavors
que trobo coses impensables".
Dia
3 (Lama Hotel-Langtang)
No he pogut aclucar
l’ull en tota la nit. Pensava en la maleïda aranya que ahir corria entre les
mantes de l’armari. Era immensa, peluda i amb unes potes interminables. Les
flassades ni les he tocat i m’he mort de fred. Per sort, ha deixat de ploure i el
tel gris de núvols s’ha esvaït. El contrast entre el blau cel de l’Himàlaia i
les neus perpètues dels cims més abruptes és extraordinari. A la cuina, la Bina
i l’Himal, el matrimoni que regenta el lodge,
preparen l’esmorzar: pa d’àzim amb truita. Anit, m’hi vaig quedar una bona estona
mentre el coïen en un rudimentari forn de llenya. Em fa pensar en Castellar de N’Hug, on els forns anuncien, a bombo
i plateret, que ells sí, que fan el pa amb el forn de llenya. I, és clar, això
als de Barcelona els encanta.
Avui, el sender
s’enfila seguint el curs del riu. És un camí costerut, que ens pocs metres ens
permet guanyar molt desnivell. De mica en mica, la vegetació tropical deixa pas
a un bosc de coníferes d’arbres immensos. Les sangoneres ja són història. A
Godatabela, un petit nucli format per un parell de lodges i una zona d’acampada, trobem els italians. La Paola fa mala
cara i se la veu desanimada. Em comenta que té l’estómac regirat i molèsties al
genoll dret.
Davant nostre, s’alça l’imponent
Langtang Lirung amb els seus 7.227 metres . La imatge és tan clara, tan
propera, que sembla ben bé que el puguis arribar a tocar amb els dits. Ara
mateix, si pogués, hi esclafaria la cara, com un marrec en un pastís de nata. És
una imatge de postal. Enfront de la muntanya més alta de la regió, el vent
s’endú les pregaries que hi ha escrites en les banderes d’oració. El blau del
cel, el blanc de l’aigua, el vermell del foc, el verd de l’aire i el groc del
terra són els colors de les banderoles i representen els cinc elements que
originaren l’univers.
Un parell de soldats
uniformats fan guàrdia en una garita. No se’ls veu gaire enfeinats. El més
corpulent mou la visera i dirigeix la mirada cap en Sudhan, que és qui porta la
documentació: una targeta amb les nostres dades i una foto de carnet. Al Nepal,
per entrar a qualsevol dels parcs nacionals, necessites un permís que s’obté
mitjançant el pagament d’una taxa. El 2012, el govern va dictar també un decret
que obligava els turistes a contractar un guia per fer trekking. Amb aquestes mesures, l’Estat recapta una bona quantitat
de divises.
Langtang va ser declarat
parc nacional el 1976, convertint-se, així, en el primer de l'Himàlaia. L’àrea
protegida té una extensió de 1.710 quilòmetres quadrats i comprèn les regions
de Nuwakot, Rasuwa i el districte de Sindhupalchk, a l’extrem nord del Nepal, a
la frontera amb el Tibet. El Parc es caracteritza per la seva rica biodiversitat
i per la varietat de zones climàtiques: des de les subtropicals fins a les
alpines. Hi viuen unes 4.500 persones, la major part de les quals pertanyen a
l’ètnia dels tamang.
Un rètol de fusta ens
indica que acabem de superar els tres mil metres d’altitud. M’entretinc una
estona llegint els savis consells que les autoritats del país donen als
visitants: “A partir d’aquí, és important hidratar-se sovint”; “no és
aconsellable ascendir més de quatre-cents metres en un sol dia”; “si teniu mal de cap o us trobeu
malament, haureu de perdre alçada”. El mal de muntanya, o mal d’alçada, és un
conjunt de símptomes (vòmits, cefalees, nàusees, fatiga) provocats per una pujada massa ràpida en altes altituds o
l'absència d'aclimatació. És el punt feble dels excursionistes que ens endinsem
per aquestes contrades i una de les principals causes de mortalitat entre els
alpinistes que desafien els cims més alts del planeta.
A mitja tarda, amb les
primeres gotes del dia, arribem a Langtang, el principal poble de la vall. El
nucli el formen una vintena de cases disperses sobre una catifa verda plena de
tolls d’aigua. És una terra fèrtil, farcida de conreus delimitats per murs de
pedra seca. El Riverside (sempre m’ha sobtat la fixació que tenen els nepalesos
per batejar els lodges amb noms anglosaxons)
és una casa nova de pedra amb un rètol cridaner a la façana i unes banderes d’oració
verticals al pati de l’entrada. A la sala d’estar, busco un parell de cadires
de plàstic per posar-hi el cul i estirar les cames. En treure’m les botes, es
confirmen les meves pitjors sospites: tinc una butllofa al dit gros del peu. No
és gaire gran, però si no me la cuido se’n pot anar tot a norris. Per sort,
duem una farmaciola on no hi falta de res: des de simples tiretes per cobrir
ferides a injeccions de dexametazona per combatre l’edema. El rellotge marca
les sis. M’escalfo amb una tassa tè negre mentre repasso l’etapa de demà, mentre,
al meu costat, la Marina comença la lectura de cada tarda, La febre del cim, d’en Karakauer.
Dia
4 (Langtang-KyanjinGumba)
-Ha trobat l’habitació
adequada senyor?
Aquesta és la frase preferida
d’en Sudhan. L’acostuma a deixar anar, a primera hora del matí, quan encara, amb
prou feines, t’has pogut treure les lleganyes dels ulls. És una expressió de
cortesia, que ha après al curs de formació de guies de muntanya. Vam conèixer
en Sudhan, fa uns cinc anys, al trekking
de l’Annapurna. Llavors treballava com a guia a l’empresa Explore Himalaya, una
de les tantes que hi ha a Katmandú. En Sudhan, de l’ètnia dels sherpes, viu en
un poble de la regió de l’Everest i, com la majoria dels seus amics, de jove,
va iniciar-se en el món del trekking com
a portejador. Amb el temps, va aprendre
l’anglès (es passava hores practicant-lo amb els clients). Això li va permetre
ascendir i convertir-se en guia. Sempre ha treballat per als altres, però ara
està decidit a crear la seva pròpia empresa. Ahir al vespre, m’ensenyava
orgullós la seva pàgina web i em deia que a la tornada em donaria un bon feix
de targetes perquè les reparteixi quan arribi a Catalunya.
Entre els pobles de
Langtang i Kyanjin Gumba hi ha poc més de tres hores de camí i un desnivell que
no supera els quatre-cents metres. S’agraeix. Per sobre dels tres mil, es comença
a notar la manca d’oxigen i cada petit moviment requereix de més esforç. És per
això, que amb l’ajuda dels bastons, seguim un ritme pausat.
Un grup de dones ens
avança i ens saludem amb un "namaste!". Duen un curiós cinturó
de llana d’on penja una tela que els cobreix la part posterior de les cames i
un mocador al cap. Somriuen en veure’ns passar. Un cop més, em sento ridícul.
El contrast entre els occidentals equipats amb roba de goretex i els
habitants d’aquestes valls és grotesc. Aquí la gent es desplaça per transportar
les hortalisses de la darrera collita o per anar a visitar algun familiar que
viu tres pobles més amunt. Què és això de caminar per plaer! I més encara, què
és això de pagar per caminar! Des de sempre, els tibetans i els nepalesos han
conviscut amb les muntanyes més altes del món amb certa indiferència i
respecte. Vosaltres esteu allà i nosaltres aquí. No va ser fins a principis
dels segle XX, que els europeus s’obstinaren en escalar aquests cims encara
verges. El 1953, el neozelandès Hillary i el sherpa Tenzing assoliren, per
primer cop, el sostre del món: l’Everest.
El sender avança a
través d’una vall que s’obra generosa per mostrar-nos la combinació perfecte
entre el verd, el gris i el blanc. Com
en un edifici de tres plantes, cada color ocupa el seu lloc en funció de
l’altitud. A baix, el verd intens dels prats i els arbusts, que han substituït
els boscos de coníferes; al mig, el rocam grisós que s’enfila fins als cinc mil
metres; i, a dalt, el blanc pur de les neus perpètues.
Caminem vorejant una
successió de manis que, com les fites
de pedra del Pirineu, ens indiquen la direcció a seguir. Els manis són murs
formats per pedres llises amb inscripcions: els mantres o oracions. Tal com manen els dictats, cal passar-los per
l’esquerra. De vegades, no hi penses: cansat i amarat de suor com vas, i busques
el camí que fa més via. Com que mai caminem sols, sempre hi ha algú al costat disposat
a recordar-te com s'han de fer les coses.
Poc després de deixar a
mà esquerra el camí que va al campament base del Langtang Lirung i a la seva
imponent glacera, arribem a Kyanjin Gumba, el darrer nucli habitat de la vall. Després
de tres jornades de butllofes i cames fatigades coincidim, per fi, amb els
primers iacs -començava a pensar que només existien a les aventures d’en Tintín
al Tibet. El iac domesticat és un animal dòcil que proporciona llana, pells,
carn i llet. Fins i tot s’aprofiten els seus excrements, que serveixen com a
combustible per cuinar i escalfar les modestes llars. Tinc temptacions
d’acostar-me a algun d’ells i xiuxiuejar-li a l’orella: tranquils, que aquí
ningú se us cruspirà. Mentre un rajolí d’aigua glaçada davalla, un dia més m’adono
que tinc les muntanyes a tocar. Mai abans, en cap altre trekking de l’Himàlaia, havia tingut aquesta sensació. El Tserko
Ri, el cim que pujarem demà passat, s’intueix entre un mar de núvols.
Dia
5 (aclimatació a KyanjinGumba)
Com cada matí, la Dixa,
una velleta d’edat indefinida, repeteix la mateixa cerimònia. Omple set bols
d’aigua i els diposita, un a un, sobre un prestatge on reposa una petita
estàtua de Buda. Són bols d’ofrenes amb aigua, perquè la deïtat pugui rentar-se
i beure. En acabat, crema un parell de vares d’encens i s’agenolla per començar
les oracions. Són deu minuts preciosos, que gaudeixo engolint un xapati (pa d’àzim) farcit de xocolata.
El budisme és una
doctrina filosòfica oriental basada en els ensenyaments de Siddharta Gautma (el
Buda històric). Amb el temps, una branca d’aquesta doctrina esdevingué un
sistema religiós. Aquesta filosofia es va originar a l'Índia al segle VI abans
de Crist i es va escampar cap
a l'Àsia Central, el Tibet, Sri Lanka,
el sud-est d'Àsia, la Xina, Corea i
el Japó. Es
calcula que al Nepal, només un vuit per cent de la seva població és budista (la
majoria viuen a la zona de les muntanyes, al nord del país), mentre que un vuitanta-cinc per cent són hinduistes.
A gairebé quatre mil
metres d’alçada, el dia avança sense presses. És com si la manca d’oxigen ho
fes tot més lent. Segons el pla previst, avui és dia d’aclimatació; és a dir,
toca ingerir grans quantitats de líquid i moure’s el mínim possible. Potser és per això, que mato les hores
assegut en un tamboret amb una tassa de tè a la mà, davant d'una estufa de
llenya. La Dixa fa el mateix. Obsessionats, a occident, en ocupar el
nostre temps en un munt d’activitats,
aquí gaudeixo del no fer res. M’agrada fixar la mirada en el foc; m’abstreu, em
relaxa. La velleta d’edat indefinida remuga unes paraules i allarga els braços
fins a un cabàs ple d’excrements secs de iac. N’agafa un i el llença entre unes
flames que comencen a defallir. De nou, el foc reviu enmig de la foscor de la
nit.
Dia
6 (Ascensió al TserkoRi)
Al Pirineu, a l’estiu,
a les onze del matí ja has d’haver fet cim. No és aconsellable fer la pujada
coincidint amb la forta calor del migdia i, a la tarda, és probable que
t’enganxi alguna tempesta. Mentre ahir al vespre planificàvem amb en Sudhan l’ascensió
al Tserko Ri, em desesperava regatejant l’hora de sortida.
-Com? Demà sortirem a
les nou? Que no tenim quatre hores fins a dalt? -preguntava amb certa
incredulitat mentre per dins calculava que arribaríem al cim a la una del
migdia.
-Sí, senyor -afirmava
en Sudhan amb tota la tranquil·litat del món. Només li faltava dir: i quin
problema hi ha?
-I no podríem sortir
una mica abans? Ho dic perquè amb el monsó, a partir del migdia, acostuma a
ploure.
-A les vuit va bé?
Em seguia semblant tard
per afrontar una muntanya de cinc mil metres, però em feia l’efecte que era el
màxim que en podria treure, d’aquella negociació.
-D’acord -vaig
contestar amb certa resignació.
Deixem el lodge a les vuit en punt. Tot i que avui
no ens cal carretejar bona part de l’equipatge, en Mick ha decidit acompanyar-nos;
millor. El seu somriure sincer serà el millor bàlsam per afrontar els moments
més durs de la jornada. Seguim el sender
que planeja pel fons de la vall enmig d’un vast prat alpí. És tan gran, que hi
han construït un modest aeròdrom. En arribar a una immensa morena, les aigües
del desglaç ens barren el pas. Com en qualsevol riu, busco algun pont en forma
de pedres per no treure’m les botes. No seria bona idea sucar els peus només
començar. De sobte, el camí s’enfila decidit. Miro l’altímetre. Som a quatre
mil metres.
Reconec que a partir
d’una determinada altitud tinc la mania d’anar comparant l’alçada del lloc on
em trobo amb una altra que m’és familiar. Amb frases com: ara podríem ser a la Pica d’Estats o avui dormirem a la mateixa altitud que el cim de l’Aneto, acabo
avorrint el personal. Ara que sóc a quatre mil dos-cents metres, em ve al cap l’estiu del 2004 quan amb un grup
d’amics vam pujar els 4.167 metres de la muntanya més alta de l’Atlas: el
Toubkal.
Les vistes sobre el
Nagtang Kirung, el Changbu, el Kinshung, el Langtang Yubra i el Yubra són
impressionants. Muntanyes de sis i set mil metres que només gosen escalar els
alpinistes més valents. Me’ls imagino encordats i amb el piulet a la mà,
carenejant les afilades arestes. Una espessa boira em desperta del somni. En un
tres i no res, el temps ha canviat. Ja ho té això, la muntanya -em deien de
petit quan, de sobte, uns núvols amenaçadors cobrien el Pedraforca. A quatre
mil vuit-cents metres prenc una nova referència. Podríem ser al Mont Blanc, el
punt més alt de l’Europa Occidental. Aquí ens trobem, però, a una latitud més
baixa. Mentre allí avançaríem entre gegantines glaceres, aquí ho fem enmig de
roques granítiques.
Durant els darrers
metres progressem molt a poc a poc. Em costa respirar. Faig una glopada d’aire
i aixeco el cap buscant algun senyal que denoti que el cim és a tocar: alguna
bandera, fita... El veig: un pal allargat subjecta unes banderes d’oració
multicolors. Ja hi som. A dalt, la boira ens embolcalla com els braços d’una
mare ho fan amb el seu nadó. Com ell, sabem que som al millor lloc on podríem
estar: a les muntanyes més altes del món. Ens abracem. Cauen les primeres
gotes. Ja ho deia jo que havíem de sortir abans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada