Pràctica 4 (Anna)

A En el gallo de hierro, Paul Theroux aconsegueix captar l’ànima de la Xina i transmete-la al lector. Per a mi no és només un llibre de viatges: és un compendi antropològic on l’autor ens ofereix l’essència del país.

Theroux ens agafa de la mà i ens convida a pujar al tren amb ell, i, a través d’un relat lineal, fem un recorregut geogràfic, històric, cultural, emocional i social pel país. L'autor s’erigeix com a protagonista del viatge i carrega amb totes les vissicituts que això comporta. Per fer-ho tria una veu narrativa parcialment omniscient. És un narrador testimoni, una primera persona camuflada. Aquest recurs li permet adoptar diferents punts de vista: el seu o el dels personatges que l’acompanyen, segons li convé.

A través de les descripcions, l'escriptor nord-americà ens explica el que veu i com són els llocs per on passa. Però és per mitjà dels diàlegs que fa avançar la història i ens mostra la realitat del país. Diferents i curiosos personatges l’acompanyen durant el viatge. Són homes i dones que es belluguen al seu gust, Theroux no els encotilla. Al contrari, els deixa lliures i les seves veus ens porten de la Xina medieval a l’actual, la dels nous capitalistes, passant, i no precisament de puntetes, per la revolució cultural de Mao.

Theroux sap crear molt bones atmosferes. Usa un llenguatge ric i planer, la ironia i el sentit de l’humor. És un viatger que no se sorprèn de res, que sap distanciar-se dels fets i de les opinions alienes i mantenir l')objectivitat. Tot i que també se'ns mostra subjectiviu a pinzellades i en paraules concretes. És un protagonista difús, que m’ha permès viure amb ell, però no conèixer-lo bé.

En conjunt el llibre m’ha agradat, especialment el capítol set i l’últim, el del Tibet, on curiosament viatgem en cotxe. En alguns moments la història baixa de ritme i de tensió, i se m’ha fet repetitiva. Ara, el que és clar és que, després de llegir-lo, no em quedo amb una postal per a turistes.

Pràctica 3 (Sofía)

La sola idea de recorrer China en tren ya impacta. Como bien dice Theroux, “más que un simple país, parece todo un mundo”. No obstante, superada la primera impresión, lo que más me impactó fue cómo la historia reciente de China se manifiesta en cada pasaje de este libro.

Al leer las primeras páginas sobre su viaje anterior, en seguida me vino a la memoria 1984, de George Orwell, y su futuro gris y opresivo. Supongo que ésa era la intención de Theroux cuando las escribió. Me sorprendió encontrarme con varias referencias a este libro en boca de los protagonistas del viaje. Supongo que resulta más fácil hablar de la ficción antes que recordar un pasado al que, en 1989, aún le quedaban muchas heridas abiertas.

No debió resultar fácil conseguir opiniones sobre la Revolución Cultural. En varias ocasiones se aprecia cómo Theroux se las ingenia para ser locuaz y estirar de la lengua a sus interlocutores. Una actitud contraria a la que mantuvo durante su viaje en grupo antes de llegar a China. Personalmente, no me agradó su comportamiento con los  compañeros de viaje. Sin lugar a dudas, yo tampoco los elegiría para realizar un recorrido tan largo. Sin embargo, sus peculiaridades y rarezas le sirven a Theroux para enriquecer la narración de un trayecto que de otra forma habría resultado monótono.

Si en algún momento sentí verdaderas ganas de embarcarme en un viaje como este, fue por su forma de referirse a los chinos. Según Theroux, “nada más empezar el viaje había comprobado que eran infaliblemente amables y nada recelosos”, a pesar de que él fuera un completo desconocido. Eso habla muy bien de un pueblo que ha vivido innumerables altibajos a lo largo de su historia.

Pràctica 3 (Rosa)

(Com que no he rebut a temps el llibre de lectura obligada, he tornat a llegir El cor de les tenebres, de Conrad. Per això la meva pràctica serà diferent. Ara que ja m'ha arribat el d'en Theroux, tinc moltes ganes de llegir-lo; crec que m'agradarà).

El paisatge exuberant en plena selva congolesa, amb un munt de ferralla, rovellada per terra, està tan ben descrit que et pot flairar l'olor de la humitat, de les plantes i de rovell.

Un grup de negres, així és com els anomena l'autor, pugen fent tentines per un marge humit. Van carregats amb cistells plens de terra damunt del cap. Se'ls poden comptar les costelles, suen, respiren amb dificultat a causa de l'enorme esforç que els suposa l'ascensió pel terra fangós i relliscós. Sembla que no hi veuen, absorts com van en una mortal indiferència d'animal domesticat. Al coll hi duen argolles metàl·liques i tot ells van units mitjançant una cadena de ferro; mentre caminen se sent el so metàl·lic que produeix el fred metall al ritme del seu pas. Un home blanc, armat amb un fusell, els vigila: com si es poguessin escapar! Du una caçadora de color clar, de la qual l'autor ens assenyala un detall en aparença insignificant: li falta un botó.

Una frase molt punyent del llibre és la que pronuncia el comptable que es posa histèric pel soroll que fan els treballadors/esclaus: "Quins crits! Quan he quadrar els comptes odio a mort aquesta colla de salvatges!".

El mateix comptable explica que ha ensenyat a una de les dones indígenes a emmidonar-li el coll i els punys de la camisa. Comenta que l'hi ha costat aprendre-ho i que no li agradava de fer-ho. És realment incomprensible que, en aquell entorn i en aquelles circumstàncies, l'home donés tanta importància al seu aspecte físic.

M'ha desagradat la manera que Conrad anomena els negres: els diu "salvatges". Tot i això, crec que és un recurs per denunciar les condicions en què vivien i fer que el lector reaccioni. No ho sé, potser sóc massa magnànima amb l'autor.

Tampoc m'agrada la normalitat amb què detalla la diferència de tracte i de relació entre els blancs i els negres: comparteixen penúries, encara que de manera molt diferent, en el terrorífic entorn on es desenvolupen els fets. Conrad en cap moment qüestiona la superioritat amb què l'home blanc tracta el negre.

Pràctica 3 (Gerard)

Havent llegit només 300 pàgines de En el gallo de hierro, un dels fragments que més m’ha impactat és quan Paul Theroux explica les pallisses que molts estudiants donaven a professors, educadors i pares. Em costa d’imaginar el fervor amb què la Revolució Cultural va propagar-se entre els adolescents, que arribaven a atacar a tots aquells que havien estat acusats de deslleialtat política al règim i a la figura de Mao. Per bé que moure’s amb tren va permetre a Theroux convertir-se en un observador privilegiat, penso que aquest mitjà de transport el va limitar a l’hora de descobrir altres regions del país més incomunicades. Optar per desplaçar-se amb la població local i els seus vehicles potser hagués estat una bona manera d’endinsar-se en una realitat més atípica. Malgrat tot, de ben segur que en aquella època (la Xina) no es disposavena de les facilitats que gaudim avui en dia.

(Pàgines 106 i 107) «La Fábrica de Locomotoras de Datong es la última fábrica que aún produce locomotoras de vapor. […] Es indestructible porque nada está automatizado; si hoy cayera una bomba, mañana volvería a estar en funcionamiento. [...] A la mayoría de los occidentales les parece cómico e incluso absurdo, pero no es una broma, no lo es en una sociedad en la que en los ríos aún se pesca con redes creadas hace dos mil años. [...] Empecé a pensar que mucho tiempo después de que estallaran los ordenadores, reventaran los satélites, se estrellaran los jumbos y despertáramos del sueño de la alta tecnología, China seguiría avanzando con trenes traqueteantes, arando las antiguas terrazas, viviendo satisfecha en cuevas, sumergiendo las plumas en tinteros y escribiendo su historia».

Aquest fragment em suggereix un entorn lleig, àrid, sense arbres ni cap brot verd, amb la terra carbonífera i ennegrida. Una situació econòmica empitjorada per l’obligació dels intel·lectuals d’anar a treballar al camp. A la vegada em fa pensar en la manera que té l’autor d’enllaçar el temps amb el tarannà de les situacions que va trobant, comparant-les amb les ja viscudes en la seva primera visita a la Xina i les qüestions que es creen al voltant d’aquestes. 

Pràctica 3 (Beti)

Sovint, la primera pàgina d’un llibre és la que em dóna més pistes per saber si l’acabaré amb rapidesa. Amb Theroux, he connectat a primer cop d’ull. "Yo decidí ir (a China) porque disponía de un año libre". No necessito que em donin més explicacions. Aquest és un llibre de lectura fàcil. Amb un toc d’humor i sinceritat, l'autor descriu la societat xinesa a través dels seus recorreguts en tren. Més que recórrer quilòmetres, sembla que recorri els personatges. A través dels petits detalls i de les converses que manté amb la gent, ens apropa al caràcter, costums, recels de la població local, a la situació política i cultural, les empremtes del passat recent... sempre amb una visió molt subjectiva.

Les descripcions que fa dels paisatges són breus però detallades. Fins i tot divertides i evocadores. "Más que un paisaje, semejaba un empapelado, el tipo de empapelado tan simple y repetitivo en el que miras las arrugas en lugar del dibujo".

Explicant les seves intimitats, sense cap mena de pudor, Theroux em connecta a les meves pròpies experiències de viatges. El passatge de les putes russes em va transportar a una experiència similar que vaig viure al sud de Turquia. "Cierto día estaba en Xing Hua Yuan y vi a dos hombres en una habitación privada. Uno tenia la picha del otro en la boca".

Aquesta capacitat de dir sense embuts el que pensa té la seva part negativa. Theroux sembla tenir una visió bastant rígida del món i la seva crítica no deixa indiferent. És un gran provocador, que obliga a implicar-se en les seves reflexions. Així, si ets un gran amant dels circs comunistes, t’has de llegir sis pàgines senceres del per què del seu rebuig. I si creus en els remeis xinesos, t’has d’empassar el seu menyspreu.

Però malgrat no haver acabat la lectura del llibre, em deixaré endur innocentment per les primeres impressions i creuré que "siempre podemos engañar al forastero".

Pràctica 3 (Bernat)

“Todas la jornadas son iguales en el transiberiano; ése es uno de sus aspectos tranquilizadores. En sí mismo no resulta interesante, razón por la cual es tan placentero ir de pasajero y resulta tan enloquecedor escribir sobre ese trayecto. No hay nada de lo que escribir”. (cometes, punt)

He escollit aquest breu fragment perquè, en poques línies, Paul Theroux planteja, de forma magistral, un dels grans dilemes de tot viatger-escriptor: què som primer, viatgers o escriptors? Podem dissociar una faceta de l’altra? L’escriptor nord-americà manifesta l’ambivalència que li provoca viatjar amb el Transiberià. Quan es posa la disfressa de viatger, se sent tranquil i relaxat en un trajecte monòton i mancat de sorpreses. Però en qualitat d’escriptor, es mostra desesperat, precisament, per aquest mateix excés de tranquil·litat. És interessant, doncs, constatar que, en determinats moments, els interessos de l’escriptor i del viatger poden ser diferents.

Dit això, Theroux es cura en salut i opta pel tren per recórrer la Xina. Imagineu-vos desenes de persones compartint un mateix espai físic dia rere dia: converses, anècdotes, situacions... Sembla, a priori, un escenari privilegiat per a qualsevol escriptor. No obstant això, s’han escrit també grans relats de viatges sobre paratges solitaris com deserts, pols, oceans... on aparentment no passa gran cosa. Escriure sobre l’avorriment i la monotonia és també una possibilitat.

“En Pekín todos visitaban la Gran Muralla, la Ciudad Prohibida, el Palacio de Verano, el Templo del Cielo y la Tienda de la Amistad. Había visto esas maravillas en mi viaje anterior. Muy interesantes -pensé-, y muy grandes. Pero había ido a China en busca de cosas que no fueran espectaculares.”

En aquest paràgraf l’autor fa tota una declaració de principis. Envia un missatge directe al lector: si el que busques és una postal de la Xina, ja pots començar a canviar de llibre perquè aquí no la trobaràs pas. Theroux és coherent amb aquesta idea al llarg de tota l’obra. Reflexions, diàlegs, anècdotes i descripcions de llocs poc coneguts esdevenen els veritables protagonistes de la història. A tall d’exemple, durant la seva estada a Pequín, l’autor no esmenta mai els principals atractius turístics de la ciutat. Dedica, pràcticament, tot el capítol a parlar-nos de la trobada amb un grup de burgesos xinesos. I un dels pocs llocs que descriu de la capital xinesa és l’anomenada ruta de la mort un indret força macabra.

Tot i que el llibre conté tots els ingredients imprescindibles d’un bon relat de viatges (descripció, anècdotes, llocs, gent, diàlegs...) en alguns moments Theroux es recrea massa en explicar-nos alguna de les situacions viscudes. Això provoca un cert decaïment del ritme de lectura, així com la pèrdua del fil argumental. 

Pràctica 3 (Anna)

Em resulta difícil triar, ja que triar implica sempre descartar, i, en un llibre tan extens i interessant com aquest, se m’ha fet difícil. He seleccionat dos fragments: un per l’impacte que m’ha produït, i l’altre pel rebuig que m'ha generat; són del capítol 3, El tren nocturno número 90 a Pekin.

            El primer fragment que m'agradaria destacar és quan Theroux acaba de dinar a casa de la senyora Lord, i un jove l’aconsella que, ja que està interessat en el trens, hauria de visitar la ruta de la mort. És una línia del ferrocarril on durant la revolució cultural la gent s’hi suïcidava. Tres raons per les quals la gent es treia la vida en el tren: una, la desesperació; dues, que era econòmic; i tres, perquè, en morir sota les rodes del tren, la companyia del ferrocarril s’havia de fer càrrec del mort i enterrar-lo. Aquest fragment m’ha deixat molt tocada. Per la duresa del que explica, però també per la manera com ho explica, en una conversa absolutament convencional.

            L’altre fragment que m'ha cridat l'atenció és just al començament del capítol, quan, de mala manera, l’encarregada del vagó llit obliga els viatgers a llevar-se de les lliteres. Té pressa a recollir; sembla que vulgui esmenar-se en la feina, cosa que no és així, ja que Theroux es queixa de la brutícia del lavabo, on ni tan sols ha pogut entrar. La dona no està guiada per la professionalitat, sinó per l'egoïsme produït per la manca de justícia: no cobra hores extres. De tota manera, m’ha ofès més el com ho fa, sense educació ni sensibilitat, que el fet en si.

            I pel què fa a la frase, també del mateix capítol, em quedo amb la següent: "La así llamada revolución cultural fue maravillosa en el sentido de que nos enseñó a no seguir ciegamente a nadie —explicó—. Nunca confiaremos en lo que dicen los políticos". Tot i que no és una cita del propi autor —està en boca d’un xinès, el senyor Chen—, me l’he feta meva pel moment que ens toca viure. La crisi actual ens ha obert els ulls respecte a la mentida i la corrupció que ens envolta, que ens ha dut a la desconfiança més absoluta en els polítics, siguin del signe que siguin.