dilluns, 27 de maig del 2013

Pràctica 5 (Yolanda)

Cada mañana me traslado de Mataró a Hospitalet de Llobregat. Mientras camino hasta el tren desde casa, los obenques de los veleros parecen despedirse de mí. Ya en la estación, espero uno de los trenes que inician su recorrido en Mataró. Prefiero llegar cinco minutos más tarde al trabajo que renunciar al placer del asiento junto a la ventana con vistas al mar. Por delante tengo cincuenta minutos de trayecto, la mitad de ellos disfrutando del paisaje de la costa del Maresme.
Desde mi atalaya móvil, contemplo el mar. En los días claros y apacibles, es hermoso sentir como el sol se va alzando a mi espalda, contemplar el casi imperceptible movimiento de mar y como unas olas tímidas apenas se atreven a romper contra una costa casi inexistente en algunos tramos. El paseo marítimo empieza a poblarse de transeúntes madrugadores, hombres y mujeres que pasean al perro, corren o van en bicicleta.
Por la mañana, la mayoría de los pasajeros del tren dormitan, convirtiendo el viaje en una prolongación incómoda de la noche. Cuando no soy yo misma la que me amodorro, me deleito con sus caras de placidez, los ronquidos de algunos de ellos. La saliva que chorrea por la comisura de los labios de otros atestiguan la placidez de esos últimos minutos regalados al descanso. En ocasiones me he encontrado en la tesitura de tenerlos que arrancar amablemente de ese estado catatónico cuando, habiendo llegado al final del trayecto, siguen negándose a abandonarlo. Entre la fauna matinal también están los que, móvil en mano, verifican que el engranaje de la logística familiar esté perfectamente lubricado, los que juegan con alguno de los innumerables dispositivos electrónicos actuales, los nostálgicos que leen en papel, los que repasan la lección, los que corrigen exámenes o los que miran por la ventana.
Después, el tren se adentra en las entrañas de la urbe a través de los túneles que ennegrecen el resto del viaje.
Con el tren no acaba el trayecto. Todavía falta coger el metro y caminar diez minutos atravesando el parque de Bellvitge, un barrio feo e insulso y arquitectónicamente desagradable.
El viaje en tren por la mañana, si no hay incidencias, es un regalo. Por las tardes, el zoo humano del tren es de lo más variopinto. Esta línea, que une Molins de Rei con Maçanet-Massanes por la costa del Maresme, además de devolvernos a casa después de nuestro destierro laboral, es la encargada de trasladar a los bañistas y turistas. El susurro habitual del trayecto matinal, se convierte por la tarde en una algarabía más propia de un mercado de abastos. Los locales vociferan en conversaciones telefónicas insustanciales  haciéndonos al resto de los viajeros partícipes de sus vericuetos existenciales. Me fascina la ausencia de moderación de la gente en el tren. He asistido a discusiones de pareja, con final dramático y recriminaciones lacrimógenas. Es inevitable, que aunque no te interese lo más mínimo, pongas cara de bobalicón mientras, con disimulo, sigues el transcurso de la escena como si de una telenovela se tratara.

En los últimos años, los rusos se han convertido en la jauría turística dominante haciendo invisibles a los educados y silenciosos turistas franceses. Son fáciles de reconocer: suben en Plaza Catalunya, cargados con bolsas de las tiendas de Paseo de Gracia, suelen viajar en grupo y hablan a gritos entre ellos. Por las tardes es una tarea dificultosa el leer o el dormir, así que apoyo la cabeza sobre el ventanal, cierro los ojos y dejo que el tiempo pase; eso sí, si mi vecino de asiento no decide repasar y deleitarse con las múltiples opciones sonoras de su móvil. Es entonces cuando siento nostalgia de los trenes daneses y de la prohibición expresa en algunos de sus vagones de utilizar el móvil. 

Pràctica 5 (Rosa)

Com que està a punt de ploure, avui també, agafaré l'auto per anar a treballar. Anar a peu m'agrada i és més barat; llàstima que em queda lluny i sovint tinc mandra. Tinc més temps que si baixo caminant, així que faré un bon esmorzar. No fa fred i menjo a la terrassa.
Se senten els primers ocells del matí. A l'arbre que em queda just davant de la barana hi ha un parell de merles; segur que quan jo entri dins vindran a menjar-se les engrunes que els deixaré. Vaja! Una ja la tinc la vora dels meus peus i comença a picar alguna cosa tot mirant-me de reüll; són molt sociables aquestes aus.
Ja plou quan surto de casa, com cada dia des de fa gairebé una setmana. A vegades em cansa tanta pluja, però té la seva recompensa: tot és verd i ufanós, especialment ara a la primavera.
Baixo conduint per una forta pendent per prendre la via principal. Aquesta ruta que faig diàriament està vorejada d'arbres, és agradable, encara que sigui força transitada.
S'ha posat el semàfor vermell, justament al costat dels aiguamoixos. A les basses més grosses hi ha una munió d'insectes. Baixo els vidres, entra una olor fresca i d'humitat. Ara el cel s'ha aclarit una mica.
Piiiip! Tot badant no m'he adonat que el semàfor s'ha posat verd i algú toca la botzina.
Segueixo conduint tot mirant de reüll el paisatge que m'envolta. Avui sembla que hi ha poc trànsit i, tot pensant en cabòries, m'adono que vaig a més de seixanta i el límit són cinquanta. Altre cop m'haurà detectat el radar i m'arribarà una multa, segur!
Ara passo pel vial Sant Jordi. Aquí sí, hi circulen molts vehicles. Semblaria que tota la població anem a treballar a la mateixa hora. I, a sobre, a la majoria de vehicles hi anem una persona sola; sol passar als pobles amb dèficit de transport públic.
Un altre embús i paciència no t'acabis.
Bon dia!, em saluda des de la vorera el sabater que ja obre el seu taller. Fa poc que ha muntat el negoci i sembla que li va bé. Se'l veu content.
A l'altra banda de carrer hi ha una petita botiga de queviures, ben bé com les d'abans, d'aquelles que venien una mica de tot.
Arrenco de nou, cinc minuts i ja seré a lloc. El que té de bo el meu lloc de treball és que gairebé sempre s'hi troba aparcament. Avui deixo l'auto davant la Funerària Puig, hi ha molt espai aquí.
Just abans de l'edifici on treballo hi passa el riu Fluvià. Fa dies que cada matí hi veig un bernat pescaire, preciós.

Ja he arribat, ara a tornar-hi com cada dia.

dimarts, 21 de maig del 2013

Pràctica 4 (Gerard)


A En el gallo de hierro, Theroux realitza una acurada dissecció de la societat xinesa. A diferència del seu primer viatge al gegant asiàtic, aquesta vegada topa amb una realitat diferent, en plena transició. Per aquest motiu el seu objectiu és conèixer en primera persona l’essència de la nova cultura xinesa a través d’encontres fortuïts amb personatges quotidians.
Sovint he tingut la sensació que Theroux s’amaga sota l’ombra del narrador observador: una persona freda, calculadora, que descriu amb precisió el seu entorn sense involucrar-s’hi gaire. Però no sempre és així. Utilitza el diàleg com a recurs per endinsar-se en la cultura xinesa. La gran capacitat que té per entaular conversa amb figures heterogènies li permet obtenir una informació que d’altra manera seria impossible d’aconseguir. En aquest sentit, Theroux brilla en acompanyar la narració històrica dels engranatges més importants de la Xina amb una sèrie d’anècdotes que dinamitzen la lectura. Val a dir que la seva ironia i el seu sentit de l’humor hi ajuden molt, també.
En les descripcions de l’entorn, l'autor palesa la vessant més subjectiva del seu relat; seria impossible no aplicar la subjectivitat en el moment de visitar el mateix país que va conèixer sis anys enrere. Quan explica els paisatges que troba o detalla la primera impressió d’una ciutat, Theroux es despulla d’una manera implícita davant del lector. Només amb aquests detalls és quan ens permet intuir vagament qui és.
Del gall de ferro de Theroux em quedo, sobretot, amb la precisió a l’hora de desgranar un país d’una manera polièdrica i el poder del diàleg. En canvi, allò que se m’ha fet una mica feixuc és l’anàlisi profunda d’alguns temes i la supèrbia amb què de vegades Theroux jutja les persones.

dilluns, 20 de maig del 2013

Pràctica 4 (Sofía)


Theroux parece emprender su segundo viaje a China para borrar el regusto amargo que dejó en sus recuerdos la primera travesía que había realizado nueve años atrás. En el momento en que decide emprender una nueva aventura, el gigante asiático se encuentra inmerso en una ola de cambios políticos y sociales. Viviendo de cerca las nuevas tendencias, el escritor viajero intenta comprender a un pueblo que continúa evolucionando pese a la antigüedad de su cultura y su historia.
En el Gallo de Hierro es un buen ejemplo de cómo debe ser un libro de viajes. Incluye todos o casi todos los recursos que estamos estudiando y nos da una gran lección de cómo emplearlos correctamente. Si tengo la oportunidad de escribir un día un libro, creo que me gustaría poder hablar con la gente con la misma soltura de Theroux para después reproducir los diálogos de manera tan atractiva y fidedigna (o lo que podemos pensar que es fidedigna) como lo hace él. Por otro lado, las anécdotas son uno de los platos fuertes de esta historia. Todos los capítulos incluyen vivencias increíbles, graciosas o memorables.
En cuanto al punto de vista, la subjetividad está muy presente. Como parte de una vivencia anterior, inevitablemente Theroux compara las dos realidades que ha conocido y opina sobre ellas. Pero no siempre nos expresa sus pensamientos de forma directa, sino que utiliza otros testimonios o situaciones para darnos a entender lo que opina de China, de su gente y de sus paisajes. A través de sus ojos conseguimos ver lo que vivió y experimentó a bordo de un largo viaje en tren.

Pràctica 4 (Rosa)


Joseph Conrad pretén amb la seva obra El Cor de les Tenebres colpir la societat tot mostrant on pot arribar la crueltat humana per aconseguir matèries primeres sense valorar el cost humà que això pugui comportar. Es basa, principalment, en la colonització al Congo realitzada durant el regnat de Leopold II de Bèlgica i, segons la meva opinió, les situacions que descriu són plenament actuals. L'autor retrata una societat que és víctima de la seva pròpia cobdícia.
Alguns crítics qualifiquen el relat com a racista l'expressió sovint utilitzada de salvatge quan fa referència als nadius i la justificació de la superioritat dels europeus sobre els africans. Al meu entendre, és una pauta més que utilitza Conrad per fer reaccionar la ment humana i evitar que fets semblants es tornin a repetir.
L'autor mostra una gran habilitat per atrapar el lector. Utilitza  tots els recursos literaris per mostrar com és l'entorn paisatgístic i humà. Descriu detalladament, sense estendre's en llargs paràgrafs, la manera de ser dels personatges, la majoria complexos, com el senyor Kurtz, que ha embogit, o el director, orgullós i rancuniós, deixant una part de misteri en no acabar d'arribar mai amb profunditat a la manera de ser de ningú, de manera que sempre volem saber-ne més sobre els protagonistes. I aquesta sensació continua, fins i tot, un cop acabat el llibre. Es pot dir que Conrad deixa un interrogant en cada tema exposat.
L'obra conté multitud de petits detalls, potser sense importància, que creen una certa intimitat amb l'autor, de vegades més que amb els temes essencials de la novel·la.
Joseph Conrad sap com transmetre sentiments de por mitjançant expressions com: horror, horror! I detallant els crits i gemecs de dolor dels esclaus moribunds en un racó de la selva humida i consumida. De fet, la narració és una gran història de terror.

Pràctica 4 (Beti)


Llegint Theroux, he tingut la sensació de pujar al tren amb un passatger desconegut, sec, desconcertant i distant, i que, a mesura que devoràvem els quilòmetres junts, se m’ha anat fent més familiar. He perdut la noció del temps. Ja no sé quants trens diferents hem agafat, ni quantes nits d’insomni hem compartit.
He après a observar les particularitats d’un país per boca de la seva gent, i com extreure’n informació a través d’aquests contactes. De vegades he passat vergonya amb la seva actitud prepotent davant la gent local, amb la seva duresa, les seves preguntes indiscretes, reiteratives  i provocadores.
He descobert les seves debilitats, les seves dèries i he hagut d’aguantar tots els seus discursets d’ideologia occidental enmig del gran gegant oriental. Però la seva ironia m’ha alegrat el camí. Les seves indiscrecions han posat el punt d’humor en un trajecte llarg i monòton. He entès que “un tren no es un vehículo, el tren forma parte de una nación, es un lugar”.
M’he deixat portar pel seu ritme de narració, a voltes ràpid, fent només pinzellades del que ha vist. D’altres, esplaiant-se còmodament i extraient el que li és útil de les converses que ha mantingut. Saltant inconnexament, algun cop, d’una situació a una altra, he hagut de fer un esforç d’imaginació.
En les descripcions dels paisatges i les ciutats, és on he notat una major objectivitat i on he  gaudit enormement amb el seu llenguatge, carregat de metàfores.
Evidentment, l’objectiu de tot llibre de viatges és el de narrar el viatge en qüestió, però també he descobert un rerefons amagat que desconeixia, tal i com el seu autor confessa:  “El libro de viajes es una autobiografía en tono menor... anote hasta el último detalle, no corrija ni censure y sea lo más indiscreta posible
Gràcies, Paul; espero retrobar en alguna estació remota.

Pràctica 4 (Bernat)


Paul Theroux torna a la Xina sis anys després per tal de copsar-ne la nova realitat. Ja fa deu anys de la mort de Mao i algunes coses comencen a canviar al gegant asiàtic. Al llarg del llibre, són constants les comparacions de l’autor amb la seva anterior visita a la Xina. Conèixer de primer mà els trets característics de la societat i cultura xinesa, així com la situació política i econòmica actual, és sens dubte el principal objectiu de l’escriptor nord-americà.
El diàleg és un dels recursos més emprats al llarg de tot el llibre. Theroux aprofita qualsevol ocasió per acostar-se a aquell xinès que viatja al mateix compartiment del tren, per visitar un amic professor de Pequín o simplement per conèixer un grup de persones que, setmanalment, es reuneixen en un parc de Xangai.
Theroux és conscient que d’aquestes converses en sortirà el gruix del contingut del llibre i, el que és més important, la informació que n’obtingui, li permetrà plasmar la societat xinesa. És aquesta actitud, la de buscar constantment el contacte amb la gent, la que m’agrada i la que tindré en compte, a partir d’ara, quan hagi d’escriure un nou relat de viatges.
Per estrany que pugui semblar, Paul Theroux es mostra força més subjectiu a l’hora de descriure un paisatge que no pas quan ha de parlar de la societat xinesa o de l’actual situació política del país. En aquests casos, se cenyeix a fer preguntes als seus interlocutors i poques vegades dóna el seu punt de vista. Per contra, quan descriu l’entorn, no es limita a utilitzar els adjectius més escaients en cada cas, sinó que hi afegeix el seu toc personal. 
[Desde el tren Polonia parecía senil: campos agotados, deteriorados bloques de pisos, carreteras destrozadas y grandes fábricas polvorientas. Presentaba el aspecto de un país entrado en años -es evidente que chochea-  pero posee el pueblo más humano y amable que he conocido en mi vida....].