És
dissabte. Faig cap a la llibreria Muntanya de llibres, de Vic. És una de les
meves preferides. Hi he passat bones estones i, en general, és difícil que en
surti sense adquirir cap article. Amb l’extensa llista bibliogràfica del curs
en mà, començo a remenar d’entre una pila de llibres que s’acumulen a la secció
de literatura de viatges: A la Patagonia,
de Bruce Chatwin, A la carretera,
de Jack Kerouac... De sobte identifico un llibre de la col·lecció Ulyssus:
tenen el llom de color beix amb una franja blava a la part superior. N’he
llegit uns quants, d’aquesta col·lecció, i m’han agradat. La majoria són
d’autors de casa nostra. A la portada, amb lletres ben grans, hi ha escrit el
títol: El meu Iran. A sota, en un rivet blanc trobem el nom de
l’autora: Anna Maria Briongos. M’atrauen els països del Pròxim Orient i busco
un escriptor d’aquí (després de Colin Thubron i Paul Theroux). Comprovo que és
a la llista. Perfecte, ja el tinc. Abans de marxar, passo per caixa i en Xavi,
el propietari de la llibreria, em comenta que deu fer un parell d’anys que
l’autora va venir a presentar-lo. Me’n parla bé.
El
2001, l’Anna Maria Briongos, bona coneixedora de l’Iran, viatja de nou al país
persa per instal·lar-se durant un temps en una botiga de catifes del basar
d’Esfahan: la cova d’Ali Babà. Des d’aquest singular emplaçament, l’autora pren
el pols d’un país en lenta ebullició, que s’encamina cap al futur sense perdre
l’essència de les seves tradicions.
“Per a mi la cova és
una finestra oberta a l’Iran d’avui. Des d’aquí miro, escolto i estudio els
costums de les famílies, els interessos de les dones i les il·lusions i les
decepcions dels joves, i descobreixo dia a dia el món tradicional i divers que
batega al voltant del basar.”
Viatjar
és sinònim de moure’s, de desplaçar-se, ja sigui a peu, en cotxe o amb
qualsevol altre mitjà a través de ciutats, deserts, muntanyes... L’Anna Maria
Briongos trenca amb aquest tòpic. Passa llargues hores en una botiga de catifes
i, des d’allí, viu de prop el dia a dia de l’Iran.
Reconec
que, abans de començar la lectura, aquesta idea em fa por. Em pregunto si
m’avorriré. Necessito moure’m, sentir que pujo muntanyes, que faig quilòmetres
amb un autobús ple de gent o que tafanejo entre les parades d’un mercat. Els
dubtes s’esvaeixen en les primeres pàgines. El ritme és viu i dinàmic i l’autora
aconsegueix captar la meva atenció gràcies a l’extraordinari relat que fa de la
vida quotidiana d’Esfahan: aquella dona vestida amb el xador que no aixeca la
mirada, el turista que remena exquisides peces de llana i seda, o el venedor
diligent que tracta amb els clients.
Sovint, des d’Occident, associem l’Iran amb el
fonamentalisme, amb la cara més integrista de la religió musulmana. Anna Maria
Briongos en parla. Descriu situacions quotidianes força colpidores i difícils
d’entendre des del meu punt de vista, però també es mulla. Opina sobre el paper
de la dona dins la societat iraniana. Ho fa sempre des del respecte. Es mostra
prudent i procura explicar-ho dins d’un context.
Escriure
un llibre de viatges com aquest té el seus riscs. L’Anna se’n surt prou bé. El
text flueix de forma natural, amb un llenguatge visual i suggeridor. En cada
frase, em puc imaginar les escenes que l'autora descriu: aquella sanefa brodada
sobre una catifa que penja de la paret d’una botiga del basar, els darrers
raigs de sol reflectits sobre la cúpula de la mesquita del Shah o aquell pícnic
sobre els majestuosos jardins de la plaça de Naghsh-i Jahan. El meu Iran és, sens dubte, un extraordinari relat sobre la vida
quotidiana d’una de les civilitzacions més antigues del món.
