Dotze quilòmetres i una hora (Pràctica 5, Oriol)

A comarques no entenien que per fer dotze quilòmetres hagués d’invertir gairebé una hora. Aquest és el temps que trigava cada matí per anar des de casa, al barri de Gràcia de Barcelona, fins a la redacció de la revista Sàpiens, a l’època situada en un polígon d’oficines als afores de Badalona. Aquell viatge diari, que feia a mitges a peu i a mitges amb transport públic, es podia dividir en tres parts: un tram subterrani, un recorregut urbà en superfície, per acabar en una passejada entre arbres centenaris. La varietat feia el trajecte prou distret com per arribar a la feina despert i amb les piles carregades.

La primara part del recorregut, d’uns trenta minuts, transcorria sota terra. Era el tram de les escales mecàniques i els túnels de metro, dels badalls i les cares llargues d’aquells que haurien preferit quedar-se a casa dormint una estona més. Per sort, malgrat viatjar en hora punta, al vagó gairebé sempre hi havia algun seient lliure. Era un privilegi reservat als que, a aquella hora del día, sortíem de Barcelona. Per contra, els combois que entraven anaven carregats a més no poder.

M’agradava asseure’m i començar a imaginar la vida de les persones que anaven i venien: l’estudiant descamisat, el treballador de la banca amb una corbata que notaves com l’incomodava, les adolescents amb samarretes tan curtes que ensenyaven panxa i de passada el piercing del melic, la dona de fer feines amb la bata blava plegada a la falda, l’avi que portava els nens a l’escola... De tot plegat ja se’n va aprofitar l’escriptor Ramon Solsona quan fa uns anys va escriure la novel·la Línia blava, on teixia una trama a partir d’usuaris que pujaven i baixaven de la línia 5 del metro, la de color blau. Des de la ficció explorava la curiositat instintiva de les persones, l’observació, la tafaneria fantasiosa, la tendència de la naturalesa humana a inventar i fabular. Just el que jo feia cada matí.

Aquest primer tram acabava a la parada de metro Pompeu Fabra de Badalona i només calien unes escales mecàniques per enllaçar amb el tram urbà. Si el metro era l’espai per a la fabulació, al carrer calia tocar de peus a terra per estar pendent dels cotxes, els semàfors i els passavolants amb pressa que ni tan sols miraven a qui tenien al davant. El trajecte pel centre de la ciutat no tenia res a veure amb el clixé que sempre m’havien venut de Badalona. Recordo que el primer dia esperava trobar-hi una ciutat grisa, massificada, industrial i castellanoparlant, però vaig ensopegar amb carrers de vianants més o menys amples, amb cases baixes —de com a molt dues altures— pintades de blanc a l’estil mariner i botigues de barri amb rètols en català. Clar que aquell només era el centre històric i que a la perifèria hi trobaria la Badalona que fins llavors havia imaginat.

Sortint del nucli antic, m’havia empescat la manera d’enllaçar amb el camí que creua el Parc de Can Solei i Ca l’Arnús, un jardí romàntic dissenyat segons les modes del segle XIX, amb camins perdedors, glorietes i fonts d’aigua al costat de vegetació frondosa. És un racó atractiu per portar-hi la mainada després de l’escola o per jugar a endevinar les particularitats botàniques d’arbres (pollancres, plataners, riures, alzines, oms, cirerers i robínies)  i arbustos (ullastres, arboços, llorers, avellaners, etc). Per a mi, era el colofó ideal per agafar l'última glopada d'aire fresc just abans d’entrar a la feina.

Platja de Jericoacoara (Pràctica 8, Teresa)

Aquest matí la marea estava baixa i això ens ha permès fer una passejada musical fins Pedra Furada, una magnifíca pedra d’uns cinc metres d’alçada amb un gran forat al mig, causat per l’erosió del vent i el mar.

La Marina, una amiga d’Israel apassionada pels ritmes musicals, està investigant sobre ritmoteràpia i em té de conillet d’índies per fer tasts dels seus exercicis juntament amb l’Estefània i el Nelson. Ella és una ex-infermera Italiana que fa dos anys que viu a Jericoacoara i treballa fent Shiatsu, mentre que ell és brasiler i fa de càmera del canal Globo. Després de patir un infart, ha deixat l’estrès de Sao Paolo i ara ens filma per tal d’editar un vídeo sobre un projecte de musicoteràpia. Alguns dies fem ritmes brasilers o africans amb instruments musicals i diferents tipus d’activitats de fitness. Avui es tracta de fer una passejada amb ritmes cubans i maraques. Tot el camí hem anat  marcant el compàs amb els passos i variant la subdivisió d’aquests amb les pulsacions de l’instrument. És més complicat del que sembla. Has d'estar molt atent i concentrat mentre vas passant els petits obstacles sense perdre el compàs (un, tu-tu-tu, dos: ta-tà...), fet que després aporta un benefici, per exemple en els processos d’envelliment cerebral.

Tornant de la Pedra Furada, la marea estava pujant amb força, així que hem caminat entre aigua, sorra i roques, i amb tants entrebancs era més difícil fer la percussió.

Un cop acabat el passeig, he anat a buscar el material de windsurf, que està al excel·lent Club Dos Ventos, davant la mar. Abans de posar-me a l'aigua, m’he pres el meu cafè da manha que fa que el cansament físic aparegui més tard -una mena de dòping legal. Finalment, m'he posat en remull més tard que els altres dies, devien ser les tres, així que quan el sol començava a caure (aquí ho fa a les cinc) encara estava dins l’aigua. El vent era constant i érem pocs els que l’aprofitàvem. Sembla que la crisi ha afectat aquest spot de windsurf i aquest setembre no hi ha tants navegants com altres anys. No sé com descriure la sensació de planejar veient el sol marxar. És un moment que em recorda aquells pòsters dels anys vuitanta amb posta de sol de tons grocs, rosats i les fulles dels coqueiros cada cop més fosques marcant la nit. També és el moment en què la fam es desperta de cop i ja només penses en el que menjaràs i el molt que t’ho mereixes. El final del dia és a les sis i jo diria que és el moment més màgic i ple de sensacions.

Al capvespre i tornem a caminar per la platja fins que arribem al carrer principal de Jericoacoara. Pel camí trobem tres partits de futbol, el femení, el masculí i l’infantil, els pescadors que preparen les xarxes per sortir ben d’hora al matí següent i la roda de Capoeiraque, un cercle dibuixat a la sorra que limita l’espai on es desenvolupa una lluita amistosa sense contacte físic. Aquesta roda amb els seus cants i la vibració dels instruments sempre atrau a una vintena de persones que es posen al voltant seguint els ritmes picant amb les mans.  Quan hem girat cap a la rua principal he vist la lluna en forma de lletra de invertida cap a baix i una estrella molt brillant al seu costat. La llum de la lluna era intensa, semblava molt a prop del mar, i els renous de l’onatge, els futbolistes, el berimbau (instrument de percussió de la capoeira) i les barraquetes on feien caipirinhes formaven un so relaxant i amb gust d’alegria.

Viure a Jericoacoara és gaudir de la vida a la platja. A tothora hi ha gent, mai està buida. Les rutines diàries vénen marcades pels moviments del sol, la lluna i el mar, que a vegades ocupa tota la sorra i altres has de fer cin-cents metres per arribar-hi. Tots els elements fan que cada dia sigui únic, si estàs atent t’adones que mai són els mateixos.

Cada dia de platja és un nou espectacle. 

Cap de setmana de ciutat i aigua dolça (Pràctica 7, Teresa)

Fa una setmana que sóc a Barra Grande (Piauí, Brasil), un poble de pescadors amb una platja on les tortugues posen els ous, on pel mar es passegen peixes boy (peixos bou), és a dir, Manatis, i a més bufa vent per a què els navegants puguem treure jangadas, estels i planxes de windsurf. Ara, al final de setmana decideixo visitar una ciutat, i la més propera és Parnaíba, a setanta quilòmetres de Barra Grande. Som cinc persones al lloc indicat i a l’hora marcada, dos quarts d'onze, i a les 11h per fi arriba l'autobús. Ningú es mostra estressat pel retard i en aquesta espera fins i tot ens hem fet alguna confidència. Un cop dins del vehicle, gaudeixo dels arbres tropicals que es veuen des de la finestra i ja no xerro amb ningú més.

L’autobús em deixa al centre, i de camí a l’hotel, que està prop de la plaça principal, ja em vaig fent una idea del tipus de ciutat on em trobo. Els edificis de diferents colors són baixos. El més alt –només un- té cinc plantes. La plaça està plena d’arbres i la gent del carrer continua amb el mateix estil de vestimenta de la platja: xancles, bermudes i camisetes de tirants. L’alegria més gran és que a la plaça hi ha un quiosc. Compro un diari i una revista per a què m'acompanyin durant el dinar.

Deixo l’equipatge i busco un lloc on facin un buffetao quilo, així trio la quantitat que sóc capaç de menjar. En lloc de llegir acabo mirant les notícies i una part del campionat d’atletisme que retransmet el canal Globo, un dels agents de socialització més importants del país. El local no és luxós però el televisor sí, és de plasma i del màxim número de polzades que un es pot imaginar. M’hi passo estona, i després de dinar passejo pels carrers de botiguetes mig buides i on la globalització no ha arribat. La majoria dels edificis, les voreres i l’asfalt necessita manteniment i es respira pobresa. Trobo un discret cinema darrera una porta de vidre amb un petit pòster de paper que indica que la sessió comença a les set. A les sis es fa de nit i ja està tot tancat, així que entrar en un cinema és la millor opció. Faig una mica de cua i diria que sóc l'única persona no brasilera present. Està ple, perquè només funciona els caps de setmana. La pel·lícula és una comèdia autòctona de la qual aconseguiré entendre el fil argumental però no els acudits. Tot i això, sortiré de la sala amb la impressió de no haver rigut mai tant en un cinema; m'he deixat contagiar per l’atac de riure dels assistents. Crec que ha sigut l’equivalent a una sessió de risoteràpia.

A l'exterior, els carrers no conviden ni a passejar ni a buscar un lloc per sopar: tot  tancat,  poc il·luminat i no hi queda ningú. He anat al’hotel a descansar perquè demà tinc programada una sortida en barca.

DIUMENGE DE BARCO "PELO DELTA DO PARNAÍBA"

A les deu del matí comencen les sis hores del meu passeig per l'exuberant delta del riu Parnaíba, tot i que primer he d’arribar al port d’on surten els vaixells. Quan estic a punt d'embarcar en el meu, sento que algú em crida. Quina casualitat! És un amic que com jo viatja sol. Li ha tocat un altre vaixell, així que ens saludem i quedem que en cada parada del trajecte ens retrobarem.

L'embarcació fa parades, la primera és la més llarga, de 45 minuts, just el temps per fer un bany a la praia dos poldros. La platja es troba al costat d’una duna preciosa que ens queda a l’esquerra. La desembocadura del riu és plena d'una gran quantitat d’illes fluvials i de dunes. Després donem la volta i entrem a passejar per la resta de braços que té el riu abans de fondre's amb l'Atlàntic. En total són cinc els braços del riu Parnaíba que s’obren al mar. Durant les parades observem les aus, els peixos que salten, demostracions de com s’agafen els crancs, i ens admirem de les arrels gegants i els arbres frondosos del Manguevermelho.

Dins el vaixell som una vintena de persones repartides en dos pisos, així que estem amples.  Jo viatjo a la planta de dalt, on hi ha taules i cadires, com si fos un restaurant. A la taula del costat, quatre dones no paren de xerrar, i en dues taules de la banda de proa, quatre matrimonis d’edat avançada riuen, xerren, es fan fotos i no paren de menjar i beure. El preu del viatge inclou fruita, dinar, cafè i crancs, i tot i així els meus companys de viatge fan despesa extra de beure i menjar. És diumenge i l’única turista sóc jo. Els altres passatgers són habitants de Parnaíba que fan el seu descans laboral, així que el paisatge no els interessa tant com a mi. És el seu dia de desconnexió, i la veritat és que cada vegada estan més relaxats i animats: es van fent fotos en diferents agrupaments mostrant com de bé ho estan passant .La tripulació ens ofereix begudes i fritures diferents mentre per un altaveu ens indiquen el que hi ha a esquerra i dreta dels Igarapés (camins de canoa).

El viatge finalitza una mica abans que el sol es pongui. Retrobo el meu amic turista que surt de l’altre vaixell i encara tenim temps per visitar les botigues d’artesania.  Coincidim que ha estat molt encertat deixar el mar i el vent durant un cap de setmana i deixar  de conviure amb turistes com nosaltres. Ara sento que m’he integrat més en la vida dels brasilers. M’agrada com són i aprenc d’ells a gaudir del present.

Pràctica 4 (Oriol)

En el Gallo de Hierro (II)

La quantitat de detalls, explicacions i aclariments que ofereix Paul Theroux en el llibre En el Gallo de Hierro posen en evidència una laboriosa feina de documentació i un interès gairebé obsessiu per la cultura, la política i la història de la Xina. Si bé abans d’emprendre aquest viatge Paul Theroux ja havia estat al país, crec que hi torna empès per la necessitat de contrastar i experimentar tot allò que ha après en els llibres. Això se nota quan parla de Mao —o de l’oblit de Mao— amb els viatgers o quan pregunta els efectes de la Revolución Cultural que al final dels anys seixanta va posar cap per avall la societat xinesa. S’hi passa tot un any.

A bord d'uns llargs combois empesos per unes locomotores ‘fetes per durar’, Theroux ens descobreix una Xina que coneix bé i que en molts aspectes admira, malgrat que sovint doni la sensació que no acaba de facinar-li. El darrer capítol és una mena d’epifania sobre el Tibet i Lhasa capaç de captivar qualsevol lector. Després de les descripcions, l’autor es pregunta: “¿Hay alguien que no se eche a llorar?”, per després afegir: “Lhasa fue el único lugar de  China en el que entré de buena gana, en el que disfruté de mi estancia y del que me dolió partir”.

Des del primer moment, Theroux deixa clar que aquesta és una narració en primera persona, amb una veu critica, curiosa i sovint bel·ligerant amb els xinesos i, especialment, amb els turistes estrangers amb qui es va trobant. Aquesta actitud fa que, a estones, sigui desagradable, fins i tot prepotent.

Al llibre no hi apareixen personalitats. Els protagonistes són persones anònimes, que donen un caràcter espontani i desenfadat al text. En el gallo de hierro és un llibre per submergir-se a la Xina dels anys vuitanta des de peu de carrer.

Pràctica 3 (Oriol)

En el Gallo de Hierro (I)

Desconec la cultura xinesa, més enllà dels quatre tòpics que vaig aprendre a l’escola o llegint en diagonal allò que en deien, i diuen, els mitjans de comunicació de casa nostra. Tinc la sensació que a Europa hem viscut d’esquena a Àsia i per això m’ha semblat molt aclaridor aquest llibre. El que més m’ha agradat del relat és la capacitat de Paul Theroux per relligar entrevistes —moltes vegades converses a peu de carrer o ferrocarril— amb descripcions i dissertacions culturals, sociològiques i històriques en un sol cos narratiu.

L'escriptor nord-americà és un observador privilegiat, però sobretot un bon analista que sap treure conclusions de qualsevol conversa. El seu mètode inductiu, que parteix de l’anècdota per parlar de la complexitat del context, posa en evidència el seu bagatge sobre la cultura xinesa. Així, ell llibre esdevé un clàssic, un retrat sociològic de la Xina dels anys vuitanta que ja queda per a la posteritat. Malgrat això, tant descriure la sortida i arribada amb tren en cada ciutat on fa parada, en certs moments l'autor a ser repetitiu.

Theroux treu molt de suc de qualsevol conversa. Em sembla il·lustratiu el diàleg que té amb el senyor Peng, un home que, de jove, s’havia resistit a sumar-se als ‘guardes rojos’ del Partit Comunista durant la Revolució Cultural:

—    Si en China no hubiese habido una revolución, su vida habría sido muy distinta.

—    Puede que mejor, puede que peor—respondió

—    ¿Ni siquiera puede decir que ha vivido un período histórico interesante?

—    Solo un poquitín. La historia china es enorme. La Revolución Cultural casi no cuenta.

Només amb quatre línies deixa molt clara la manera com els xinesos conceben la seva història. A Europa, els referents històrics apel·len gairebé sempre a l’època medieval, a molt estirar a la Grècia i Roma clàssiques. A la Xina, però, es remunten a milers d’anys. La ‘gran’ civilització occidental és ‘petita’ si la comparem amb el llegat de la cultura xinesa. I nosaltres, mirant-nos el melic.

Un occidental acampant a la Unió Soviètica (Teresa, Pràctica 9)

Colin Thubron m’ha seduït només de llegir les tres primeres pàgines del seu llibre Entre rusos. He imaginat un nen sota un mapa de Rússia convertit en un adult solitari que viatja amb el seu cotxe –un Morris Marina- i acampa en càmpings inhòspits de la Unió Soviètica amb la intenció de desvetllar els secrets d’aquest ampli territori i dels seus habitants. Thubron és un home que, sense saber perquè, vol viatjar a Rússia. Té un sentiment d’ambigüitat cap el país, però es deixa portar per la intuïció de la mateixa manera que jo m’he deixat portar per una lectura –obligatòria- des del primer capítol.

Cada vegada que he tingut en les mans Entre rusos m’he sentit envoltada per una atmosfera de misteri. Els ulls de l’autor no es deixen cap detall. Diria que Thubron vol arribar a l’ànima del poble rus amb la intenció de diferenciar-la del sistema polític rus. M’agrada el que transmet quan descriu les faccions de cada persona que es creua, individus d’"un poble abstracte en carn i esperit". M'agrada també quan analitza de forma minuciosa suburbis, palaus, catedrals i paisatges gegants: et fa sentir la impenetrabilitat de tot el que l'envolta. La desconfiança, la KGB, el desig de llibertat, les ferides bèl·liques, la distància, l’ateïsme, l’alcohol estan presents sempre. Thubron es mou pel desassossegat context de la Rússia pre-Gorbatxov, envoltat de persones dins de les quals, en el cor i en l’úter, batega un profund amor a la mare pàtria i que tenen fixada en el cap la idea que el comunisme és difícil però socialment necessari.

D’aquesta manera el llibre aconsegueix despertar tendresa i compassió, que anul.len qualsevol prejudici i sentiment de por cap a la desconeguda Rússia. Després d’aquesta lectura un pot entendre més l’amor i l’odi als règims totalitaris, les diferències entre les repúbliques que formaven la Unió Soviètica i la necessitat de regeneració.  Al cap i a la fi, un mira  Rússia i al seu poble d’una altra manera, és més tolerant amb al seu materialisme actual i el sent una mica més proper. Thubron aconsegueix desvetllar-nos una bona part del misteri d’aquest gran espai pintat de verd en el mapa de la seva infantesa.

Perseguint el iac (Pràctica 9, Bernat)

                              

Dia 1 (Katmandú- Shyaphru)

Ja no sé com posar-me. Porto més de nou hores encabit en un autocar tronat  amb una motxilla de vint quilos sobre el meu cos amarat de suor. Si almenys pogués moure les cames! Tot i així, em sento afortunat. La majoria dels passatgers s’amunteguen al passadís i alguns, fins i tot, viatgen al portaequipatges del sostre. N’hi deu haver una bona colla; des que hem parat a dinar que no ha deixat de pujar-hi gent. A fora plou, plou molt. L’eixugaparabrises en prou feines pot escopir la quantitat d'’aigua que davalla pel vidre. Som en època de monsons i la pista per on transitem està força malmesa. Per acabar-ho d’adobar, tinc l’estómac regirat -deuen ser els ous ferrats amb pa àzim de l’esmorzar- i sento que el cap és a punt d’explotar per culpa de la música estrident que no ha parat de sonar des que hem sortit aquest matí de Katmandú.

Una esllavissada ha deixat, al marge dret de la carretera, un munt de runa en forma de cascada. El conductor minora la marxa i amb un cop de volant situa el vehicle just a l’altre extrem, a tocar del precipici. Es nota que hi té el cul pelat, de fer-ho cada dia. L’autocar comença a inclinar-se desafiant la llei de la gravetat. Des de la meva finestra puc veure els dos-cents metres de caiguda lliure fins al fons de la vall. Al meu voltant, ningú s’immuta. Podríem ser a l’autobús de la línia set, a l’alçada del carrer Balmes amb València, un dilluns qualsevol. Tanco els ulls, inspiro fons i començo a comptar per dins: un, dos, tres...

-Ja està, Bernat.

No arribo a deu. La veu de la Marina em tranquil·litza. En obrir els ulls, me n’adono que li he deixat la mà ben vermella: li he estret amb totes les meves forces. Tinc poc temps per refer-me. El xofer acciona el fre de mà i deixa anar unes paraules que no entendria si no fos perquè tothom comença a aixecar-se i a buscar la seva maleta. Hem de baixar. Una munió de rocs s’acumulen al mig de la pista; impossible de continuar. Haurem de caminar una hora fins enllaçar amb un altre cotxe de línia que ens durà fins a la nostra destinació final: Shyaphru. En total, dotze hores de trajecte per recórrer poc més de cent quilòmetres. Estic baldat.

El Langtang és la tercera àrea més popular del Nepal per a la pràctica del trekking, després de l’Everest i l’Annapurna. A només 115 quilòmetres al nord de Katmandú, la seva proximitat amb la capital, així com l’oferta de rutes de poques jornades, l’han convertit en l’indret idoni per iniciar-se en el món del trekking. La vall  s’estén entre les imponents serralades del Langtang Himal i Kangjala Himal amb cims de fins a set mil metres. Des del seu naixement, a la glacera del Langtang Lirung fins a la seva desembocadura al Bhote Koshi Nadi, el riu Langtang Khola banya una de les regions més sagrades del país.

Diu la llegenda que un pastor va espellar un iac després de perseguir-lo durant dies. Després d’esquarterar la bèstia, va deixar la pell sobre una roca, on va quedar enganxada immediatament; ningú no la va poder treure mai més. Des de llavors, la vall va convertir-se en un emplaçament sagrat, on cap mamífer pot ser mort, i prengué el nom de Lang tang, que en tibetà significa “qui segueix el iac”.

Després de sopar, desplego el mapa que vaig comprar fa un parell de dies a la Pilgrims Book House, una  llibreria emblemàtica de Katmandú, on sempre que puc, m’hi deixo caure per remenar entre la seva magnífica col·lecció de llibres i mapes de muntanya.  En Sudhan, el nostre guia, ressegueix amb el dit el recorregut dels propers dies, mentre, en un anglès més que acceptable, ens detalla les característiques de cada etapa. Durant les tres primeres jornades enfilarem la vall del Langtang fins arribar a Kyanjin Gumba, un monestir budista situat als peus del Langtang Lirung, de 7.227 metres. Des d’allí coronarem el Tserko Ri, un modest cim de cinc mil metres, per tornar a desfer el camí i enllaçar amb el trekking de GoisainKund. En total, seran deu dies de trescada per la serralada més alta del món.

Dia 2 (Shyaphru - Lama Hotel)

El despertador ha sonat puntual a dos quarts de vuit; ja feia estona que em regirava neguitós pel llit. A fora, el dia és gris i humit, i una espessa boira cobreix el fons de la vall. Una fina pluja cau sobre els carrers Shyaphru, mentre un grup de nens uniformats es dirigeixen cap a l’escola. Trescar per aquests paratges durant l’estació dels monsons té l’avantatge que evites les massificacions i no tens problemes per trobar allotjament. Per contra, has d’estar disposat a caminar sota la pluja i, amb una mica de sort, podràs observar algun cim sobresortir entre un mar de núvols.

A la sortida del poble ens fem la foto de rigor. En total som quatre: en Sudhan, en Mick, la Marina i un servidor. En Mick, l’encarregat de transportar bona part de l’equipatge, va vestit amb les millors gales: una camisa de quadres de cotó i uns pantalons de pinça de color beix. Tant ell com en Sudhan, duen un paraigua que no dubtaran a fer servir en cas de pluja. Em sento ridícul cobert amb tantes capes de roba de muntanya d’última generació.

Avancem enmig d’un bosc tropical. És un bosc frondós i d’arbres alts, característic de les zones amb una altitud inferior als dos mil metres.  Em sento estrany. On són el roure, l’alzina i el pi blanc?  Al marge esquerre, el Langtang Khola, baixa furiós. Només algun pont penjant desafia la seva força. Són passarel·les precàries sostingudes per cables d’acer. Reconec que hi tinc una certa predilecció. M’agrada balancejar-m’hi, com un vailet en un pont d’un parc infantil. N’he passat ja uns quants, des que fa uns anys vaig emprendre el meu primer viatge al Nepal, i mai me’n canso. N’hi ha de diferents formes i llargades, però tots tenen en comú que, quan hi ets dalt, saps del cert que estàs a l’Himàlaia.

-Senyor, una leeche -m'anuncia en Sudhan.

-Una què? -pregunto.

No tinc temps a dir res més. Una maleïda sangonera m’està xuclant la sang al braç. Deu fer estona que hi és, perquè té el cos ben inflat. Està ben arrapada i la Marina amb prou feines me la pot arrencar. En Sudhan em comenta que és possible que s’hagi enfilat pels meus bastons i, des d’allí, hagi passat als meus braços. A partir d’aquest instant, començo a sentir picor per tot el cos, a imaginar-me els braços, les cames, l'esquena, el clatell i l'entrecuix envaïts per sangoneres que, subtils però incansables, em xuclen la sang. Estic paranoic? Un intens ruixat m’esvaeix les cabòries.

El Bamboo és un dels tants lodges que, amb l’arribada del turisme, han proliferat al llarg del camí. Els lodges són com els nostres refugis de muntanya. Hi pots fer nit, degustar qualsevol plat de cuina italiana o, simplement, recuperar la temperatura corporal amb un tè entre les mans. N’hi ha de molts tipus: des de cases fermes de pedra de dos pisos, a simples construccions de maó vista i sostre metàl·lic.  A dins, una estufa de llenya eixuga la roba que hem estès només arribar. Una noia australiana, que viatja sola, menja en un racó, aïllada del món que l’envolta, tal com ha fet durant tot el trajecte endollada als auriculars. Un grup de jubilats francesos s’atipen de cervesa, mentre s’escarxofen entre coixins com si fossin en un refugi del Alps. En Marco i la Paola, una parella d’italians, amb qui coincidirem durant els propers dies, es neguen a demanar pasta i es decanten pel dalbat, el plat nacional del Nepal: una espècie de sopa de llenties amb arròs mentre, a fora, segueix plovent.

El Langtang view és un mirador excepcional sobre el Langtang Khola, el lloc idoni per recuperar forces abans d’encarar el tram més costerut i perillós de la jornada. Els darrers aiguats han provocat nombroses esllavissades als vessants de les muntanyes. Són tarteres temibles, on qualsevol petit moviment pot desencadenar un despreniment de rocs que pot resultar mortal. Les consigna és clara: prohibit parar-se en les zones més inestables.

Sentir cridar el teu nom quan voreges una esllavissada, no és un bon senyal. Però si el que ho fa és en Sudhan i no hi afegeix el sir de cortesia, és que alguna cosa greu està passant. Una pedra de dimensions considerables s’ha desprès pendent avall i no ens ha enganxat per ben poc. La filera que formàvem s’ha dividit en dos: en una banda ens hem quedat nosaltres quatre i, a l’altra, el grup dels francesos, que dúiem just darrere. Els guies s’afanyen a controlar la situació. Un d’ells resta palplantat just on s’ha produït el despreniment i agita els braços, mentre deixa anar un "go, go!" perquè desfilin la resta d’excursionistes. No serà fins al vespre, estirat al llit, quan comenci a ser conscient de tot plegat.

El  millor moment del dia és el de la dutxa; sense menystenir, és clar, el plaer que suposa descalçar-se les botes després d’hores amb els peus embotits. La dutxa del Riverside, el lodge on passarem la nit, és una cabina exterior, formada per quatre planxes metàl·liques i una mànega d’on surt un rajolí d’aigua glaçada. No és la dutxa somiada, però em serveix per tonificar el cos i confirmar que no hi duc cap sangonera enganxada.

Al menjador, la Marina disposa la roba xopa sobre un banc, davant de l’estufa de llenya. Segur que amb aquesta escalfor demà estarà ben eixuta. La Marina sap que és important tenir cura dels petits detalls per tal de finalitzar amb èxit la travessa: cuidar els peus, minimitzar el pes de la motxilla... Des que ens vam conèixer, ja fa uns quants anys, ens hem dedicat a voltar món amb el mitjà de transport més antic de tots: les cames. Com escriu Josep Maria Espinàs, "caminar és l'art de la paciència, l'art de l'aproximació a la realitat. Jo em conformo amb allò que trobo, no vaig a buscar res. I és llavors que trobo coses impensables".

Dia 3 (Lama Hotel-Langtang)

No he pogut aclucar l’ull en tota la nit. Pensava en la maleïda aranya que ahir corria entre les mantes de l’armari. Era immensa, peluda i amb unes potes interminables. Les flassades ni les he tocat i m’he mort de fred. Per sort, ha deixat de ploure i el tel gris de núvols s’ha esvaït. El contrast entre el blau cel de l’Himàlaia i les neus perpètues dels cims més abruptes és extraordinari. A la cuina, la Bina i l’Himal, el matrimoni que regenta el lodge, preparen l’esmorzar: pa d’àzim amb truita. Anit, m’hi vaig quedar una bona estona mentre el coïen en un rudimentari forn de llenya. Em fa pensar en  Castellar de N’Hug, on els forns anuncien, a bombo i plateret, que ells sí, que fan el pa amb el forn de llenya. I, és clar, això als de Barcelona els encanta.

Avui, el sender s’enfila seguint el curs del riu. És un camí costerut, que ens pocs metres ens permet guanyar molt desnivell. De mica en mica, la vegetació tropical deixa pas a un bosc de coníferes d’arbres immensos. Les sangoneres ja són història. A Godatabela, un petit nucli format per un parell de lodges i una zona d’acampada, trobem els italians. La Paola fa mala cara i se la veu desanimada. Em comenta que té l’estómac regirat i molèsties al genoll dret.

Davant nostre, s’alça l’imponent Langtang Lirung amb els seus 7.227 metres. La imatge és tan clara, tan propera, que sembla ben bé que el puguis arribar a tocar amb els dits. Ara mateix, si pogués, hi esclafaria la cara, com un marrec en un pastís de nata. És una imatge de postal. Enfront de la muntanya més alta de la regió, el vent s’endú les pregaries que hi ha escrites en les banderes d’oració. El blau del cel, el blanc de l’aigua, el vermell del foc, el verd de l’aire i el groc del terra són els colors de les banderoles i representen els cinc elements que originaren l’univers.

Un parell de soldats uniformats fan guàrdia en una garita. No se’ls veu gaire enfeinats. El més corpulent mou la visera i dirigeix la mirada cap en Sudhan, que és qui porta la documentació: una targeta amb les nostres dades i una foto de carnet. Al Nepal, per entrar a qualsevol dels parcs nacionals, necessites un permís que s’obté mitjançant el pagament d’una taxa. El 2012, el govern va dictar també un decret que obligava els turistes a contractar un guia per fer trekking. Amb aquestes mesures, l’Estat recapta una bona quantitat de divises.

Langtang va ser declarat parc nacional el 1976, convertint-se, així, en el primer de l'Himàlaia. L’àrea protegida té una extensió de 1.710 quilòmetres quadrats i comprèn les regions de Nuwakot, Rasuwa i el districte de Sindhupalchk, a l’extrem nord del Nepal, a la frontera amb el Tibet. El Parc es caracteritza per la seva rica biodiversitat i per la varietat de zones climàtiques: des de les subtropicals fins a les alpines. Hi viuen unes 4.500 persones, la major part de les quals pertanyen a l’ètnia dels tamang.

Un rètol de fusta ens indica que acabem de superar els tres mil metres d’altitud. M’entretinc una estona llegint els savis consells que les autoritats del país donen als visitants: “A partir d’aquí, és important hidratar-se sovint”; “no és aconsellable ascendir més de quatre-cents metres en un sol  dia”; “si teniu mal de cap o us trobeu malament, haureu de perdre alçada”.  El mal de muntanya, o mal d’alçada, és un conjunt de símptomes (vòmits, cefalees, nàusees, fatiga) provocats per una pujada massa ràpida en altes altituds o l'absència d'aclimatació. És el punt feble dels excursionistes que ens endinsem per aquestes contrades i una de les principals causes de mortalitat entre els alpinistes que desafien els cims més alts del planeta.

A mitja tarda, amb les primeres gotes del dia, arribem a Langtang, el principal poble de la vall. El nucli el formen una vintena de cases disperses sobre una catifa verda plena de tolls d’aigua. És una terra fèrtil, farcida de conreus delimitats per murs de pedra seca. El Riverside (sempre m’ha sobtat la fixació que tenen els nepalesos per batejar els lodges amb noms anglosaxons) és una casa nova de pedra amb un rètol  cridaner a la façana i unes banderes d’oració verticals al pati de l’entrada. A la sala d’estar, busco un parell de cadires de plàstic per posar-hi el cul i estirar les cames. En treure’m les botes, es confirmen les meves pitjors sospites: tinc una butllofa al dit gros del peu. No és gaire gran, però si no me la cuido se’n pot anar tot a norris. Per sort, duem una farmaciola on no hi falta de res: des de simples tiretes per cobrir ferides a injeccions de dexametazona per combatre l’edema. El rellotge marca les sis. M’escalfo amb una tassa tè  negre mentre repasso l’etapa de demà, mentre, al meu costat, la Marina comença la lectura de cada tarda, La febre del cim, d’en  Karakauer.

Dia 4 (Langtang-KyanjinGumba)

-Ha trobat l’habitació adequada senyor?

Aquesta és la frase preferida d’en Sudhan. L’acostuma a deixar anar, a primera hora del matí, quan encara, amb prou feines, t’has pogut treure les lleganyes dels ulls. És una expressió de cortesia, que ha après al curs de formació de guies de muntanya. Vam conèixer en Sudhan, fa uns cinc anys, al trekking de l’Annapurna. Llavors treballava com a guia a l’empresa Explore Himalaya, una de les tantes que hi ha a Katmandú. En Sudhan, de l’ètnia dels sherpes, viu en un poble de la regió de l’Everest i, com la majoria dels seus amics, de jove, va  iniciar-se en el món del trekking com a portejador. Amb el temps, va aprendre l’anglès (es passava hores practicant-lo amb els clients). Això li va permetre ascendir i convertir-se en guia. Sempre ha treballat per als altres, però ara està decidit a crear la seva pròpia empresa. Ahir al vespre, m’ensenyava orgullós la seva pàgina web i em deia que a la tornada em donaria un bon feix de targetes perquè les reparteixi quan arribi a Catalunya.

Entre els pobles de Langtang i Kyanjin Gumba hi ha poc més de tres hores de camí i un desnivell que no supera els quatre-cents metres. S’agraeix. Per sobre dels tres mil, es comença a notar la manca d’oxigen i cada petit moviment requereix de més esforç. És per això, que amb l’ajuda dels bastons, seguim un ritme pausat.

Un grup de dones ens avança i ens saludem amb un "namaste!". Duen un curiós cinturó de llana d’on penja una tela que els cobreix la part posterior de les cames i un mocador al cap. Somriuen en veure’ns passar. Un cop més, em sento ridícul. El contrast entre els occidentals equipats amb roba de goretex i els habitants d’aquestes valls és grotesc. Aquí la gent es desplaça per transportar les hortalisses de la darrera collita o per anar a visitar algun familiar que viu tres pobles més amunt. Què és això de caminar per plaer! I més encara, què és això de pagar per caminar! Des de sempre, els tibetans i els nepalesos han conviscut amb les muntanyes més altes del món amb certa indiferència i respecte. Vosaltres esteu allà i nosaltres aquí. No va ser fins a principis dels segle XX, que els europeus s’obstinaren en escalar aquests cims encara verges. El 1953, el neozelandès Hillary i el sherpa Tenzing assoliren, per primer cop, el sostre del món:  l’Everest.

El sender avança a través d’una vall que s’obra generosa per mostrar-nos la combinació perfecte entre el verd, el gris  i el blanc. Com en un edifici de tres plantes, cada color ocupa el seu lloc en funció de l’altitud. A baix, el verd intens dels prats i els arbusts, que han substituït els boscos de coníferes; al mig, el rocam grisós que s’enfila fins als cinc mil metres; i, a dalt, el blanc pur de les neus perpètues.

Caminem vorejant una successió de manis que, com les fites de pedra del Pirineu, ens indiquen la direcció a seguir. Els manis són murs formats per pedres llises amb inscripcions: els mantres o oracions. Tal com manen els dictats, cal passar-los per l’esquerra. De vegades, no hi penses: cansat i amarat de suor com vas, i busques el camí que fa més via. Com que mai caminem sols, sempre hi ha algú al costat disposat a recordar-te com s'han de fer les coses.

Poc després de deixar a mà esquerra el camí que va al campament base del Langtang Lirung i a la seva imponent glacera, arribem a Kyanjin Gumba, el darrer nucli habitat de la vall. Després de tres jornades de butllofes i cames fatigades coincidim, per fi, amb els primers iacs -començava a pensar que només existien a les aventures d’en Tintín al Tibet. El iac domesticat és un animal dòcil que proporciona llana, pells, carn i llet. Fins i tot s’aprofiten els seus excrements, que serveixen com a combustible per cuinar i escalfar les modestes llars. Tinc temptacions d’acostar-me a algun d’ells i xiuxiuejar-li a l’orella: tranquils, que aquí ningú se us cruspirà. Mentre un rajolí d’aigua glaçada davalla, un dia més m’adono que tinc les muntanyes a tocar. Mai abans, en cap altre trekking de l’Himàlaia, havia tingut aquesta sensació. El Tserko Ri, el cim que pujarem demà passat, s’intueix entre un mar de núvols.

Dia 5 (aclimatació a KyanjinGumba)

Com cada matí, la Dixa, una velleta d’edat indefinida, repeteix la mateixa cerimònia. Omple set bols d’aigua i els diposita, un a un, sobre un prestatge on reposa una petita estàtua de Buda. Són bols d’ofrenes amb aigua, perquè la deïtat pugui rentar-se i beure. En acabat, crema un parell de vares d’encens i s’agenolla per començar les oracions. Són deu minuts preciosos, que gaudeixo engolint un xapati (pa d’àzim) farcit de xocolata.

El budisme és una doctrina filosòfica oriental basada en els ensenyaments de Siddharta Gautma (el Buda històric). Amb el temps, una branca d’aquesta doctrina esdevingué un sistema religiós. Aquesta filosofia es va originar a l'Índia al segle VI abans de Crist i es va escampar cap a l'Àsia Central, el Tibet, Sri Lanka, el sud-est d'Àsia, la Xina, Corea i el Japó. Es calcula que al Nepal, només un vuit per cent de la seva població és budista (la majoria viuen a la zona de les muntanyes, al nord del país), mentre que un  vuitanta-cinc per cent són hinduistes.

A gairebé quatre mil metres d’alçada, el dia avança sense presses. És com si la manca d’oxigen ho fes tot més lent. Segons el pla previst, avui és dia d’aclimatació; és a dir, toca ingerir grans quantitats de líquid i moure’s el mínim possible.  Potser és per això, que mato les hores assegut en un tamboret amb una tassa de tè a la mà, davant d'una estufa de llenya. La Dixa fa el mateix. Obsessionats, a occident, en ocupar el nostre  temps en un munt d’activitats, aquí gaudeixo del no fer res. M’agrada fixar la mirada en el foc; m’abstreu, em relaxa. La velleta d’edat indefinida remuga unes paraules i allarga els braços fins a un cabàs ple d’excrements secs de iac. N’agafa un i el llença entre unes flames que comencen a defallir. De nou, el foc reviu enmig de la foscor de la nit.

Dia 6 (Ascensió al TserkoRi)

Al Pirineu, a l’estiu, a les onze del matí ja has d’haver fet cim. No és aconsellable fer la pujada coincidint amb la forta calor del migdia i, a la tarda, és probable que t’enganxi alguna tempesta. Mentre ahir al vespre planificàvem amb en Sudhan l’ascensió al Tserko Ri, em desesperava regatejant l’hora de sortida.

-Com? Demà sortirem a les nou? Que no tenim quatre hores fins a dalt? -preguntava amb certa incredulitat mentre per dins calculava que arribaríem al cim a la una del migdia.

-Sí, senyor -afirmava en Sudhan amb tota la tranquil·litat del món. Només li faltava dir: i quin problema hi ha?

-I no podríem sortir una mica abans? Ho dic perquè amb el monsó, a partir del migdia, acostuma a ploure.

-A les vuit va bé?

Em seguia semblant tard per afrontar una muntanya de cinc mil metres, però em feia l’efecte que era el màxim que en podria treure, d’aquella negociació.

-D’acord -vaig contestar amb certa resignació.

Deixem el lodge a les vuit en punt. Tot i que avui no ens cal carretejar bona part de l’equipatge, en Mick ha decidit acompanyar-nos; millor. El seu somriure sincer serà el millor bàlsam per afrontar els moments més durs de la jornada.  Seguim el sender que planeja pel fons de la vall enmig d’un vast prat alpí. És tan gran, que hi han construït un modest aeròdrom. En arribar a una immensa morena, les aigües del desglaç ens barren el pas. Com en qualsevol riu, busco algun pont en forma de pedres per no treure’m les botes. No seria bona idea sucar els peus només començar. De sobte, el camí s’enfila decidit. Miro l’altímetre. Som a quatre mil metres.

Reconec que a partir d’una determinada altitud tinc la mania d’anar comparant l’alçada del lloc on em trobo amb una altra que m’és familiar. Amb frases com: ara podríem ser a la Pica d’Estats o avui dormirem a la mateixa altitud que el cim de l’Aneto, acabo avorrint el personal. Ara que sóc a quatre mil dos-cents metres,  em ve al cap l’estiu del 2004 quan amb un grup d’amics vam pujar els 4.167 metres de la muntanya més alta de l’Atlas: el Toubkal.

Les vistes sobre el Nagtang Kirung, el Changbu, el Kinshung, el Langtang Yubra i el Yubra són impressionants. Muntanyes de sis i set mil metres que només gosen escalar els alpinistes més valents. Me’ls imagino encordats i amb el piulet a la mà, carenejant les afilades arestes. Una espessa boira em desperta del somni. En un tres i no res, el temps ha canviat. Ja ho té això, la muntanya -em deien de petit quan, de sobte, uns núvols amenaçadors cobrien el Pedraforca. A quatre mil vuit-cents metres prenc una nova referència. Podríem ser al Mont Blanc, el punt més alt de l’Europa Occidental. Aquí ens trobem, però, a una latitud més baixa. Mentre allí avançaríem entre gegantines glaceres, aquí ho fem enmig de roques granítiques.

Durant els darrers metres progressem molt a poc a poc. Em costa respirar. Faig una glopada d’aire i aixeco el cap buscant algun senyal que denoti que el cim és a tocar: alguna bandera, fita... El veig: un pal allargat subjecta unes banderes d’oració multicolors. Ja hi som. A dalt, la boira ens embolcalla com els braços d’una mare ho fan amb el seu nadó. Com ell, sabem que som al millor lloc on podríem estar: a les muntanyes més altes del món. Ens abracem. Cauen les primeres gotes. Ja ho deia jo que havíem de sortir abans.

Tres mil caracters de casa a la feina (Pràctica 5, Teresa)

Sincerament, descriure el camí de casa a la feina en tres mil caràcters és un repte, primer perquè la distància en temps i espai és mínima, i segon, perquè no em sembla un recorregut interessant. He de trobar la manera d’embellir el trajecte i motivar-me pensant que aquesta pràctica em serà útil per desenvolupar la capacitat d’observar les meves rutines i valorar-les diferentment.

De nord a sud d’Andorra, casa meva està on acaba Andorra la Vella la capital, i la meva feina està on comença Sant Julià (frontera amb Espanya). És tant sols un quilòmetre i mig de distància, que es pot fer a peu però que acabo fent amb cotxe pel clima fred, pel meu horari laboral i, sobretot, perquè és un tram pensat per als cotxes, que hi són en quantitat i a tothora.  Per a què us feu una idea, cada cinc-cents metres em trobo una gran gasolinera, d’aquestes que tenen quatre sortidors, queviures, revistes i altres complements. Entre les gasolineres trobo dos grans concessionaris de cotxes, la Renault i la Mercedes(,) i dues botigues de motos, totes amb petits pàrquings per facilitar l’accés al client.

A la meitat del trajecte hi ha una rotonda amb forma de cacauet que uneix una carretera interior amb una altra de secundària i les converteix en una autovia de tres carrils que et porta a una altra rotonda, d’on surt un túnel. Un túnel que encara no té un any i facilita la sortida del país en direcció a Espanya sense haver d’entrar a Sant Julià. Prop de la primera rotonda en forma de fruit sec trobo la Balma de la Margineda, on van aparèixer les restes dels primers pobladors de la vall. Al davant hi ha un pont romànic amb una caseta d’informació turística i unes places de pàrquing per a què els turistes s’aturin i vegin el pont de la Margineda i al mateix temps puguin informar-se del nostre patrimoni natural i cultural abans d’entrar a la capital.

Després de l’original rotonda hi ha un pont-carretera. El riu, que em quedava a l’esquerra, ara canvia de costat i em queda a la dreta. Ben a prop es troba la primera escola bressol del país. Va obrir a finals dels anys vuitanta com a centre educatiu parapúblic patrocinat per les Dames de Meritxell, un grup de dones sensibilitzades en temes socials que ajuden els que ho necessiten  És un edifici important, ja que va ser pioner en l’educació per a infants de 0-3 anys. Té un gran jardí davant el riu on a la primavera i l’estiu veig els infants jugar.

La natura és present en tot el trajecte. A l’est s'aixeca una muntanya que ens fa  ombra  i a l’oest la muntanya d’Enclar, més separada de la carretera. Prop de casa s'estén un prat on sovint hi ha cavalls i vaques, alimentant-se tranquil·lament, sense estressar-se pel soroll dels cotxes i la pol·lució. L’altre element de natura present en la meva ruta quotidiana és l’aigua del riu, que baixa sempre ple i amb força dels Pirineus, una de les nostres principals riqueses.

Si baixo caminant, utilitzo una vorera estreta per on sempre passen els corredors de fons, ja que només són cinquanta metres de desnivell, i és un dels pocs llocs on poden entrenar sense massa pujades. Per aquesta vorera és per on arribo a l’edifici on treballo, un gran centre de formació professional de tres pisos amb grans finestres i façana de coure que va canviant el color en funció de si fa sol o de si el cel està tapat, de si plou o si neva. El vam inaugurar al 2006 i s’ha convertit en una de les infraestructures més importants del govern per a realitzar cursos i actes relacionats amb la formació continuada dels professionals de l’educació.

Ara que estic arribant als tres mil caracters m’adono que aquest trajecte diu molt de com és el meu país. Un país marcat per la geografia, una arquitectura amb diversitat d’estils, gran dosi d’enginy per construir vials eficients en poc espai, abundància de complements relacionats amb el motor i el tret més conegut per tots: la densa circulació de cotxes.

Conclusió final: tant si parlem d'escriptura com de trajectes, la mida no importa!

Carrils, ferro, fantasmes i un gall sense plomes (Pràctica 4, Teresa)

No sé si quan un fa un viatge i després explica el que ha viscut en un llibre, com En el gallo de Hierro, ho fa perseguint un objectiu. Jo diria que és una manera de viure. "Reclamó tanto de mi -diu l’autor- que dejó de ser un viaje". Viatjar sol durant un any ho associo a desaparèixer. Passar quatre dies dins d'un ferrocarril mentre pugem muntanyes i creuem deserts -amb connotacions d’inutilitat, càrrega i avarícia com un gall que no té plomes- més circular per infinitat de vies fèrries per la Xina (tot un món) és una manera de fondre’s en els trajectes. El fet de després fer-ne la crònica, un treball exigent i extens, potser representa la reaparició. Reaparició que ha estat latent durant tot el trajecte mentre l’escriptor prenia notes i reflexionava. Entenc que aquesta és la fórmula amb la qual Paul Theroux troba la satisfacció i l’autorealització personal, sense cap altre objectiu. Segurament el seu llibre té conseqüències, però no crec que sigui el rellevant a l’hora d’escriure’l.

Per a mi, el principal atractiu del llibre són les converses. Theroux és un privilegiat que té accés a persones no fàcils de contactar per qualsevol rodamón. Considerant que els xinesos són silenciosos i que la seva  tendència natural és posar capes damunt el passat, el trobo provocador en les preguntes que fa i molt crític en les seves interpretacions. I això em fa somriure. El seu coneixement del xinès – que diu que és poc però que a mi em sembla suficient- fa que també s’apropi a persones del carrer que perceben la Xina des d’una altra posició. D’aquesta manera, l'escriptor crea un sentiment ampli del viscut durant la Revolució Cultural per totes les classes socials i acabes establint un llistat de diferències entre la Xina de Mao i la Xina de Deng Xiaoping. Theroux també és dur en la seva anàlisi, afegeix les seves sensacions, de fet és el segon viatge a aquest territori i aquesta intenció de buscar les millores que el país ha experimentat i burxar fins trobar els fantasmes és constant.

On es mostra més admirable és en la descripció dels paisatges, sobretot en els últims trams del viatge: "El paisaje era tan insólitamente hermoso que nada más me importaba". En les dades històriques i geogràfiques és convincent. Per tant, m’agrada el llibre, em sembla una joia i ara mateix vull viatjar en tren, tinc ganes de fer com els xinesos, "que nunca se sienten tan felices como cuando viajan en tren", i pujar a l’exprés de Pekín i travessar cinc províncies amb el lema "sonríe como un perro y deambula sin rumbo fijo".Vigilant que no m’estafin, és clar!

Primera ullada cap a Orient (Pràctica 3, Teresa)

En el gallo de Hierro representa per a mi  la primera ullada a Orient. Sempre he mirat cap al sud o cap a Occident, així que girar el cap és, per a mi, del tot necessari. Vaig lenta en el ritme de lectura d’aquest llibre. Em falten coneixements previs per poder fruir sense dificultats, així que, fins que l’autor no ha arribat a Pequín, i a causa de les meves mancances referents a la història i la geografia del territori per on passa, no m’he situat. Segurament el senyor Theroux (míster Solitari) m’inclouria dins el grup de les vint persones que l’han acompanyat fins a Pequín.

El tram del viatge Londres-Pequín no ha estat especialment agradable. Les descripcions d’aïllament i de poc color em provocaven  sentiments grisos, en especial els fragments on descriu els habitants de Mongòlia com nois enfadats que imagino com emoticons amb ulls i boca fets amb una sola línia horitzontal. Al llegir Theroux, m'ha semblat que el país de les estepes infinites és una societat quasi orwelliana, d'inspiració soviètica.

La manca de llibertat i la por que hi ha en els règims totalitaris és el que m’està impactant més dels relats de “Tielu”- m’agrada més pronunciar-ho en xinès, que vol dir camí de ferro. El gust fred i àcid del ferro és present al llarg de tota la lectura. De moment tot em porta a pensar quina sort els que hem nascut més lliures i podem portar la vida a la nostra manera. No poder triar llegir un llibre, no esta informats de la catàstrofe de Txernòbil, només tenir dret a tenir un fill -millor varó-, les consignes humiliants que difonen els altaveus em semblen normes violentes que van més enllà de la justícia.

Quan hauré acabat de llegir el llibre segurament tot el que acabo d’escriure haurà canviat i hauré construït una nova opinió sobre la Xina, però haig de dir que, com més va, més m’agraden les anècdotes que l'autor ha triat i com les dinamitza. M’atrapen i, des de que he arribat a Xangai, el meu ritme de lectura s’està accelerant gràcies a la introducció del vermell -sobre totes les coses- i poc a poc d’altres colors com el verd –dels agricultors-, el blau –de les bates dels obrers- i els variats colors dels supermercats. L’enginyeria xinesa també és un gran motiu d’alegria enmig d’aquests paisatges sovint avorrits. Saber que els xinesos experimentaven des del s. II a.C amb paracaigudes per volar i que van ser els primers navegants en utilitzar el timó se m’ha quedat gravat per sempre més.

Tot i que em queda molt per llegir, de moment destacaria aquesta cita: “El libro de viaje es una autobiografia en tono menor”. Crec que la frase respon a la pregunta de per què ens semblen interessants els llibres de viatges. Aquest comentari em suggereix que quan un escriu, canta, balla o pinta, ho fa des de la connexió amb ell mateix. Al cap i a la fi, l’art és una projecció del creador que tots portem dintre.

Un primer pis entre muntanyes (Pràctica 2, Teresa)

L’edifici on visc està situat en una part estreta de la vall d’Andorra, Santa Coloma, un poble desconegut per la majoria de turistes encara que tots els que vénen del sud hi passen forçosament. Per la finestra per on es pon el sol veig la muntanya d’Enclar i el pic de Carroi. Sota Carroi trobo la natura, cases de parets de pedra i teulats de llosa, la casa dels Russos, l’església romànica de Santa Coloma, un camí vertical que porta al Castell de San Vicenç i un altre d'horitzontal que condueix al jaciment de la Margineda. Mirant a  l’altre costat de la vall, tinc el balcó, des d’on veig dues carreteres paral·leles, molt transitades, separades pel riu Valira. La carretera més a prop de l’edifici és de dos carrils estrets.

Fa quinze anys que visc en aquesta avinguda d’Enclar. Els primers anys sempre tenia visita, algú que no volia esperar dins el cotxe que desapareguessin els embussos i pujava a fer un cafè o a fer la xerradeta improvisada que tant m’agrada. Per als amics, casa meva era un punt estratègic. Jo sabia si convenia o no sortir de casa durant l’època d’esquiadors i sempre tenia alguna visita sorpresa. Fins fa sis anys, Santa Coloma era l’únic accés al centre d'Andorra des de Sant Julià, la parròquia més propera a la frontera amb Espanya. Tothom que visitava les valls havia de passar per allà. Les coses van començar a canviar amb la construcció del nou vial, que facilita la circulació: és més ample i no està en zona urbana. Van fer caure un bon tros de muntanya per a què fos possible i van remodelar un pont que he de travessar per agafar el Clipol, que és com anomenem l’autobús en memòria dels socis fundadors, Climent i Pol. Encara que actualment  en diem el “bus taronja”: passa cada set minuts i et porta de Sant Julià al centre d'Andorra per un dels tres carrils: el taronja és el més ràpid. Anem millorant, al meu país: f ins i tot ja parlem de tres línies de transport públic!

Ara Santa Coloma és menys poble. Si no fos pel riu i per l’altre costat del pis, tindria la sensació d’estar dins d’una autovia. Sort del riu que baixa fort en aquest tram, tant, que tapa l’enrenou dels cotxes. Fa tant soroll, que  necessitem finestres de doble vidre per poder descansar acústicament. Hi ha nits d’estiu, com la d’avui, que el més refrescant és sortir al balcó i escoltar el gran Valira, carregat d’aigua després d’un hivern de neu i una primavera de pluja. Mai abans l’havia sentit tan poderós!

Pràctica 1 (Teresa)

M’agrada volar. Volar per damunt del mar. Navegar amb windsurf. Les costes ventoses són els meus destins quan viatjo. He estat a Sant Pere Pescador (Costa Brava, Catalunya), la badia de Pollensa i Fornells (Mallorca i Menorca, Illes Balears), Tarifa (costa gaditana, Andalusia), Las Cucharas, Flagbech, Jandía, Pozo i El Médano (Lanzarote, Fuerteventura, Gran Canaria i Tenerife, illes Canàries), Karpatos (illa grega), Alaçati (Turquia) i Jericoacoara i Icaraizinho (Ceará, Brasil).

De llibres de viatges he llegit tot el relacionat amb els llocs que he visitat, però cap llibre en concret. Sobretot m'he centrat en guies, blogs, revistes i webs. Abans d’anar a algun lloc m’informo del vent que hi bufa, de les condicions del mar, del que és rellevant visitar per als que tenim poc temps, ja que majoritàriament ens agrada volar. També m'interesso pel que es menja, els costums, les celebracions, la població, el nivell de vida, la llengua, els dialectes, les actituds, la música i per tot tipus d'especificitats que puguin resultar interessants.

Com deia, tinc poc currículum en llibres de viatge, però recordo escenes com la invasió dels anglesos  quan arriben als grans llacs del continent africà, un relat del moment de la tornada de l’expedició del noruec Amundsen o històries dels aborígens de Nova Zelanda. Són lectures de fa anys , així que parlar d’elles no seria honest. Em sento en deute amb els autors, em comprometo a recuperar-los.

En aquests moments, que em trobo a Jericoacoara, començo la meva primera pràctica del curs de narrativa de viatges i també un any de permís d’estudis –sóc funcionària, sí!. Espero que aquest any que tinc per davant em permeti volar en totes les seves accepcions i imatges poètiques del verb. “Oestado do Cearà” ha despertat el meu desig per conèixer tot el nord-est del Brasil! Rio grande do Sul, Maranhao, Pernambuco...

Després de deixar la feina en suspens, guardar el pis dels últims quinze anys en caixes, comiats diversos, tres autobusos, dos avions i una espera de sis hores a l’aeroport de Lisboa, la primera sensació que tinc és d’esgotament. Ara mateix tinc ganes d'establir un diàleg intern: estic introspectiva. El motiu de la meva decisió, la resposta més sintètica, és la següent: necessito estímuls nous!  Dit d’una altra manera, necessito canviar rutines, també les relacionades amb l’escriptura i la lectura, fer ho tot sense pressa.

Per tot això que us dic m'he apuntat a aquest curs. M'agrada escriure. Des de sempre anoto tot el que faig en un diari personal. Ho faig de manera compulsiva, sense correcció, per treure  suc al dia, per ajudar-me a prioritzar, reflexionar. Això sí, ho faig d'amagat sota la flassada i amb la finalitat de fer-ho desaparèixer amb el foc de Sant Joan per  començar un nou cicle...

Mentre nosaltres dormim (Pràctica 10, Anna)

            Al moment de triar l’última lectura del curs, vaig dubtar entre dos llibres: El Marroc sensual i fanàtic, d’Aurora Bertrana, i Mentre l’Iraq dormia, de Mertxe París.  Els dos els tinc a casa, els dos són d’autores catalanes, cosa que em venia de gust després de llegir homes i estrangers, i amb els dos llibres jo hi feia una relectura. Tot un experiment.

            Em vaig inclinar pel de la Mertxe París per una raó sentimental i romàntica. Com que conec l’autora, volia comprovar què passava, al cap de deu anys, entre ella i jo en tornar-lo a llegir. L’experiència ha estat molt gratificant. Les seves paraules són les mateixes, tenen el mateix valor, no han decaigut. Al contrari, amb el pas dels anys i desgraciadament per al poble iraquià, són ben actuals. La que he canviat sóc jo. Per enfrontar-nos a fer una bona lectura calen coneixements previs. Fa deu anys jo tenia molta informació sobre el món àrab i musulmà, però molt poca formació. Ara és tota una altra cosa i he gaudit molt més del llibre, en canto excel·lències i el recomano.

            A l’octubre de 2003, quan l’autora només tenia vint-i-set anys, l’editorial Pagès, de Lleida, li va oferir escriure in situ un llibre sobre la guerra de l’Iraq. La noia no s’ho va pensar dues vegades i, amb la motxilla carregada de paraules i d’il·lusió, es va enfrontar amb el gran repte. I la veritat és que se’n va sortir molt airosa.

            Ben mirat, mentre L’Iraq dormia, no és un llibre estrictament de viatge, tot i que descriu perfectament les ciutats per on passa, allà on viu, el que veu, el que viu, amb qui i com parla..., de manera que el lector es crea perfectament una imatge mental del país. Però, sobretot, el llibre és una història. Una història meravellosa i punyent d’una dona, l’Umm Zina, i de la seva família i per extensió la del poble kurd. No sé quina intenció tenia l’autora quan va sortir d’Alcarràs, el seu poble natal, sobre què i com escriuria, però molt em temo, perquè això és el que m’ha semblat, que quan es va trobar amb la personalitat d’Umm Zima no es va poder sostreure al seu magnetisme i grandiositat. Quan més humil, savi i tendre s’és, més gran és el personatge.

            L’autora és la narradora, però, tret de certs moments, no s’erigeix com a protagonista, aquest paper el cedeix generosament als altres personatges amb qui conviu i molt especialment a l’Umm Zina. El llibre és ple de situacions de molta tensió de guerra que impacten, però potser el que més m’ha trasbalsat és el dolor i la penúria de l’exili del poble kurd, que puc resumir amb les paraules d’una dona a qui li han matat tota la família: “ Doncs, la meva vida ha consistit a anar de calvari en calvari per tot l’Iraq. No hi ha res més fàcil que menysprear una dona sola!”   

            Per completar aquest comentari, el llibre té el gran encert d’explicar contes i llegendes que permeten al lector endinsar-se en la cultura kurda i, també, relaxar-se una mica de tant de patiment.

Avui més que mai, desitjo de tot cor que la pau arribi a tants pobles de l’Orient que lluiten per la seva dignitat mentre nosaltres dormim.

Pràctica 10 (Bernat)

És dissabte. Faig cap a la llibreria Muntanya de llibres, de Vic. És una de les meves preferides. Hi he passat bones estones i, en general, és difícil que en surti sense adquirir cap article. Amb l’extensa llista bibliogràfica del curs en mà, començo a remenar d’entre una pila de llibres que s’acumulen a la secció de literatura de viatges: A la Patagonia, de Bruce Chatwin, A la carretera, de Jack Kerouac... De sobte identifico un llibre de la col·lecció Ulyssus: tenen el llom de color beix amb una franja blava a la part superior. N’he llegit uns quants, d’aquesta col·lecció, i m’han agradat. La majoria són d’autors de casa nostra. A la portada, amb lletres ben grans, hi ha escrit el títol: El meu Iran.  A sota, en un rivet blanc trobem el nom de l’autora: Anna Maria Briongos. M’atrauen els països del Pròxim Orient i busco un escriptor d’aquí (després de Colin Thubron i Paul Theroux). Comprovo que és a la llista. Perfecte, ja el tinc. Abans de marxar, passo per caixa i en Xavi, el propietari de la llibreria, em comenta que deu fer un parell d’anys que l’autora va venir a presentar-lo. Me’n parla bé.

El 2001, l’Anna Maria Briongos, bona coneixedora de l’Iran, viatja de nou al país persa per instal·lar-se durant un temps en una botiga de catifes del basar d’Esfahan: la cova d’Ali Babà. Des d’aquest singular emplaçament, l’autora pren el pols d’un país en lenta ebullició, que s’encamina cap al futur sense perdre l’essència de les seves tradicions.

“Per a mi la cova és una finestra oberta a l’Iran d’avui. Des d’aquí miro, escolto i estudio els costums de les famílies, els interessos de les dones i les il·lusions i les decepcions dels joves, i descobreixo dia a dia el món tradicional i divers que batega al voltant del basar.”

Viatjar és sinònim de moure’s, de desplaçar-se, ja sigui a peu, en cotxe o amb qualsevol altre mitjà a través de ciutats, deserts, muntanyes... L’Anna Maria Briongos trenca amb aquest tòpic. Passa llargues hores en una botiga de catifes i, des d’allí, viu de prop el dia a dia de l’Iran.

Reconec que, abans de començar la lectura, aquesta idea em fa por. Em pregunto si m’avorriré. Necessito moure’m, sentir que pujo muntanyes, que faig quilòmetres amb un autobús ple de gent o que tafanejo entre les parades d’un mercat. Els dubtes s’esvaeixen en les primeres pàgines. El ritme és viu i dinàmic i l’autora aconsegueix captar la meva atenció gràcies a l’extraordinari relat que fa de la vida quotidiana d’Esfahan: aquella dona vestida amb el xador que no aixeca la mirada, el turista que remena exquisides peces de llana i seda, o el venedor diligent que tracta amb els clients.

Sovint, des d’Occident, associem l’Iran amb el fonamentalisme, amb la cara més integrista de la religió musulmana. Anna Maria Briongos en parla. Descriu situacions quotidianes força colpidores i difícils d’entendre des del meu punt de vista, però també es mulla. Opina sobre el paper de la dona dins la societat iraniana. Ho fa sempre des del respecte. Es mostra prudent i procura explicar-ho dins d’un context.

Escriure un llibre de viatges com aquest té el seus riscs. L’Anna se’n surt prou bé. El text flueix de forma natural, amb un llenguatge visual i suggeridor. En cada frase, em puc imaginar les escenes que l'autora descriu: aquella sanefa brodada sobre una catifa que penja de la paret d’una botiga del basar, els darrers raigs de sol reflectits sobre la cúpula de la mesquita del Shah o aquell pícnic sobre els majestuosos jardins de la plaça de Naghsh-i Jahan. El meu Iran és, sens dubte, un extraordinari relat sobre la vida quotidiana d’una de les civilitzacions més antigues del món.