Pràctica 5 (Rosa)

Illa de Baracoa, Filipines

Com que està a punt de ploure, avui també, agafaré l'auto per anar a treballar. Anar a peu m'agrada i és més barat; llàstima que em queda lluny i sovint tinc mandra. Tinc més temps que si baixo caminant, així que faré un bon esmorzar. No fa fred i menjo a la terrassa.

Se senten els primers ocells del matí. A l'arbre que em queda just davant de la barana hi ha un parell de merles; segur que quan jo entri dins vindran a menjar-se les engrunes que els deixaré. Vaja! Una ja la tinc la vora dels meus peus i comença a picar alguna cosa tot mirant-me de reüll; són molt sociables aquestes aus.

Ja plou quan surto de casa, com cada dia des de fa gairebé una setmana. A vegades em cansa tanta pluja, però té la seva recompensa: tot és verd i ufanós, especialment ara a la primavera.

Baixo conduint per una forta pendent per prendre la via principal. Aquesta ruta que faig diàriament està vorejada d'arbres, és agradable, encara que sigui força transitada.

S'ha posat el semàfor vermell, justament al costat dels aiguamoixos. A les basses més grosses hi ha una munió d'insectes. Baixo els vidres, entra una olor fresca i d'humitat. Ara el cel s'ha aclarit una mica.

Piiiip! Tot badant no m'he adonat que el semàfor s'ha posat verd i algú toca la botzina.

Segueixo conduint tot mirant de reüll el paisatge que m'envolta. Avui sembla que hi ha poc trànsit i, tot pensant en cabòries, m'adono que vaig a més de seixanta i el límit són cinquanta. Altre cop m'haurà detectat el radar i m'arribarà una multa, segur!

Ara passo pel vial Sant Jordi. Aquí sí, hi circulen molts vehicles. Semblaria que tota la població anem a treballar a la mateixa hora. I, a sobre, a la majoria de vehicles hi anem una persona sola; sol passar als pobles amb dèficit de transport públic.

Un altre embús i paciència no t'acabis.

Bon dia!, em saluda des de la vorera el sabater que ja obre el seu taller. Fa poc que ha muntat el negoci i sembla que li va bé. Se'l veu content.

A l'altra banda de carrer hi ha una petita botiga de queviures, ben bé com les d'abans, d'aquelles que venien una mica de tot.

Arrenco de nou, cinc minuts i ja seré a lloc. El que té de bo el meu lloc de treball és que gairebé sempre s'hi troba aparcament. Avui deixo l'auto davant la Funerària Puig, hi ha molt espai aquí.

Just abans de l'edifici on treballo hi passa el riu Fluvià. Fa dies que cada matí hi veig un bernat pescaire, preciós.

Ja he arribat, ara a tornar-hi com cada dia.

Pràctica 5 (Gerard)

Encara és negra nit i no hi ha ningú al carrer. En aquesta hora intempestiva, em fa molta mandra canviar la calma de l’Empordà per l’activitat frenètica de Barcelona. De vegades ja ens ho diuen, que som massa de poble. A l’estació d’autobusos de Palafrugell només hi ha quatre gats: mitja dotzena de nois africans amb uns fardells immensos, uns quants estudiants de secundària enganxats al mòbil i tres noies d’origen llatinoamericà que parlen pels descosits.

L’autobús es posa en marxa i els passatgers s’acomoden al seu seient, personalitzat en major o menor grau: declaracions d’amor com Paula + Johnny em recorden que no tot el jovent està perdut. A l’horitzó, els primers raigs de sol il·luminen el contorn de les Gavarres. A la carretera comença a haver-hi moviment. Un grapat de cares endormiscades encabides als seus cotxes s’afanyen a arribar puntuals a la feina.

A mesura que l’autobús s’atura en diverses poblacions, uns passatgers baixen i uns altres pugen. Les tres noies llatinoamericanes decideixen continuar la seva conversa pels carrers de Sant Feliu de Guíxols i ho celebro pensant que podré dormir la resta del viatge. M’equivoco. Dues dones grans s’asseuen tres files davant meu i ben aviat prenen el seu relleu. Si abans he hagut d’empassar-me un serial d’amors impossibles, ara sóc partícip d’un safareig monumental. Que el carnicer se n’ha anat amb la Fina; que la Rosa ha marxat del Casal per culpa de la Maria... Massa emocions fortes en un sol matí, penso.

A la dreta de l’autopista es veu el massís del Montseny i, a les faldes d’aquest, un entramat d’empreses grisenques que lluiten per reactivar l’economia de la zona. Finalment, entrem a la ciutat comtal i passem a formar part del garbuix generalitzat: embussos de cotxes, clàxons a tot drap, exèrcits de persones amb rostres inexpressius de camí a la feina... Sento enveja dels ciclistes que pedalegen alegrement i ens avancen a pas de cargol: aquesta sí que és la millor manera de començar el dia!

L’autobús arriba a l’estació del Nord i tots els passatgers baixen. Els estudiants de secundària no han perdut de vista els seus mòbils en tot el trajecte; els joves africans estan desorientats i pregunten per una direcció determinada a un taxista; les dues senyores grans marxen de bracet. I jo camino cap a la feina durant quinze minuts més. Al vespre m’espera un altre interessant viatge de tornada a casa. 

Pràctica 5 (Beti)

Engego el cotxe, fred. El tacte amb el volant em deixa els dits blancs, sense circulació. Quan passo per davant de ca l’Ignasi, m’aturo uns segons a saludar els paletes. Deu ser deformació professional, però no puc deixar mai de tafanejar quan veig un edifici en obres. Avui la parada ha estat obligatòria, ja que un camió grua estava descarregant una pesada porta de ferro i barrava el pas de l’estret carrer. El Juan, el nou propietari del casalot, estava plantat allà al mig, preocupat i amb cara de pocs amics. Sempre s’alegra de veure’m, ja que aprofita per resoldre els dubtes més tècnics, i aquest cop no ha estat diferent: “Oye, mira, que me equivoqué al tomar las medidas de la puerta y ahora no entra en el hueco. Se ve que descuadraba un poco la pared y no me fijé bien”, m’etziba com esperant una solució. A aquestes hores no tinc massa temps per perdre i me’n desentenc com puc.

Abans d’enfilar l'N-260, les nenes ja em demanen la seva música preferida. No sé com van arribar a la conclusió que la Loreena McKennitt, al seu àlbum The Book Of Secrets, era una música de sirenes... La cançó que més els agrada és la segona, The Mummer’s Dance. Per fi m’assereno després de les habituals corredisses matinals per sortir de casa. El paisatge és relaxant: camps d’un verd intens, deliciós, després de tants dies de pluja; grans masos i pallers mig abandonats, d’altres amb lleugera activitat; grups de vaques pasturant amb els seus vedells; més enllà, les eugues que fa uns dies avançaven amb les panxes feixugues, ara redibuixen els prats amb els seus poltres. La primavera és un esclat de vida.

Abans d’agafar el trencall de Montellà tornem a divisar l’incommensurable Cadí. Canals de neu blanca resplendent ens enlluernen a primera hora del dia. Es nota que aquesta nit ha tornat a nevar. Quan deixo les nenes a l’escola penso sempre el mateix: quina gran sort poder gaudir d’aquest teló de fons cada dia!

Desfaig el camí, i em pregunto com és que em sembla un paratge totalment diferent. El verd, els animals, el riu esverat, el cel blau és igualment present. Ara és el pic de l’Orri, el que domina la panoràmica. La música continua. Però jo estic absent. Els meus ulls ja no gaudeixen del trajecte: ara són els ulls d'una autòmata. El cervell laboral s’ha posat en funcionament. Faig un repàs a l’agenda del dia. Els pensaments s’amunteguen i em transporten a un altre món. Fins que, de cop i volta, el clàxon d’un cotxe em retorna a una altra realitat: ja hem travessat la frontera, s’han acabat els prats verds i una successió d’edificis alts i pretensiosament moderns ens envolta a cada pas. Som a Andorra, el país dels Pirineus, on la muntanya només s’albira en la llunyania. Un poble petit amb pretensions de gran ciutat. Em perdo entre un munt de papers i trucades de feina.

Al vespre, quan he tornat a casa, m’he fixat que la porta de ferro ja era al seu lloc, apuntalant l’antiga casa de pedra, que ara porta el nom de cal Traver.

Pràctica 5 (Bernat)

El sol ja fa un parell d’hores que escalfa els carrers deserts del barri de can Noguera. Abans de sortir de casa, m’abrigo amb una jaqueta lleugera que amb prou feines m’arriba a la cintura i agafo un paraigua gran, com els d’abans;  ahir, l’home del temps pronosticava pluja. El trajecte fins a la feina és curt i es pot fer a peu. Normalment, m’agrada sortir amb temps, prendre-m’ho en calma i centrar l’atenció en el que m’envolta: aquell arbre que comença a brotar amb l’arribada de la primavera, la persiana mig aixecada de la botiga de menjars preparats o aquella mare carregada de mainada que s’afanya per no fer tard a l’escola. A voltes, però, aprofito la passejada diària per organitzar dins del meu cap les diferents tasques de la jornada laboral que és a punt de començar.

El Congost és un riu de dimensions més aviat discretes i durant els estius més secs hi baixa poca aigua. Avui fa goig. Els darrers ruixats han omplert la llera del riu i el curs d’aigua desafia el garbuix de canyes americanes que creixen a banda i banda: amb raó els experts les consideren una de les principals espècies invasores del planeta. Sota el pont, dos ànecs de coll verd neden contra corrent: es dirigeixen  cap a aquell tros de pa sec que, cinc minuts abans, en Ramón ha llençat amb tota la intenció del món.

Passat el pont acostumo a fer drecera. Prenc un corriol que surt a mà dreta, que avança entre dues parets de pedra imponents. És un tram curt, fosc i molt estret, on els dies de pluja no hi cap ni un paraigua obert. Sovint hi coincideixo amb la Núria, una alumna de l’escola. Avui m’explica que aquesta setmana li ha tocat tenir cura d’en Frederic, un hàmster rus amb cara d’anar ben tip. Dins la gàbia que du a la mà em sembla entreveure un parell de fulles d’enciam rosegades i una pastanaga fresca tallada a trossets.

La Plaça dels Tres Tombs és un descampat que d’un temps ençà s’ha convertit en el punt de trobada per als amants d’aquesta festa. La resta de l’any és un vulgar solar amb un parell de bancs gairebé orfes de gent i un modest monòlit erigit per l’Ajuntament on els gossos han agafat el gust a pixar-s’hi. Uns operaris de la brigada municipal s’escarrassen a treure les bardisses abans no s’hi instal·li la carpa del Circo Mundial, un d’aquells circs d’estètica antiga que recorren mig continent. Demà, probablement, començaran a repartir propaganda a la porta de l’escola.

Més enllà de la plaça, sempre busco la vorera de la dreta, la que va frec a frec del riu. M’agrada resseguir amb la mà la càlida barana de fusta que separa l’asfalt de la vegetació més exuberant. Pollancres, verns i plataners d’ombra s’eleven rere un mur infranquejable de canyes. Mentrestant, a recer del pont, el Blanquet, un dels gats a qui la canalla ha batejat amb aquest nom pel seu color de pèl, reposa al costat d’una menjadora sense pinso. Els últims metres coincideixo amb l’esquelet d’un edifici aixecat durant el temps de la bombolla immobiliària. Una imatge realment colpidora, però que, a la vegada, esdevé el testimoni viu d’aquella barbàrie.

Quan falten pocs minuts per a les nou, el caos més absolut regna enfront de l’escola, amb una munió de cotxes disputeant-se una plaça d’aparcament. Sort que un diligent guàrdia urbà posa remei a tal desordre. Només em queda travessar la lluminosa porta de vidre que ocupa bona part de la façana principal de l’escola. Abans, però, fixo la mirada cap al nord, on el Turó del Tagamanent sobresurt entre els primers contraforts del Montseny. Comença un nou dia.

Pràctica 5 (Anna)

            Són les onze del matí. Fa un dia esplèndid, ni un sol núvol trenca l’harmonia del blau del cel. El sol il·lumina la ciutat de tal manera que la llum rebota de casa a casa, d’arbres a cotxes, i d’aquests a la gent. Tot plegat és una simfonia de vermells, grisos, grocs, i verds que transmet una alegria de viure que es nota en el deambular tranquil de la gent. Vaig a casa de la meva filla, a la plaça Gal·la Placídia, amb l’autobús número 32. És un viatge de mitja hora en un mirador privilegiat. El bus va gairebé buit i puc seure on vull. Trio un seient al costat d’una finestra de la banda esquerra, així em garanteixo que veuré el mar. M’apassiona el mar, perquè, com deia Serrat, nací en el Mediterraneo. Al mirar per la finestra, m'adono com ha canviat el barri! La merceria de la Nineta, la verduleria del Paco i el bar de tapes d’en Joan han estat substituïts pel Bazar Oriente, el súper dels paquistanesos i un restaurant de shawarmes... La globalització ha arribat al Guinardó.

            El bus avança tranquil, no hi ha gaire trànsit. Estem a punt d’arribar a la Plaça del Nen de la Rutlla, el començament del Parc del Guinardó. Aquesta parada em du el record del poeta Joan Brossa, que vivia aquí i amb qui més d’una vegada havíem compartit seient. Era un sorrut deliciós, que, tot i que no ens coneixíem, mai no em va negar la xerrada sobre el temps, la poesia, el teatre... Vaig lamentar la seva mort.

            Una parella jove, carregats amb dues bosses del Mercadona, seuen davant meu. Repassen el compte del súper i comenten l’encariment del menjar. Són guapots tot i que vesteixen d'una forma senzilla, respiren afabilitat. Ell és de cara llarga i estreta, té el nas ganxut com un bec que se li acosta als morrets de la boca, els seus ulls són petits i vius. Em fa pensar en un ocell. Ella, en canvi, és de cara rodona i plana com de gosseta entremaliada. Ulls grossos i bellugadissos i el cabell ple de rulls de dos colors: mel i castanya. S’enllacen les mans i es fan moixaines. Ep!, els abandono que m’arriba el moment màgic: l’avinguda de la Verge de Montserrat s’enlaira per sobre d’uns jardins que fan com una miranda; des d’aquí veig el mar i l’skyline de la ciutat. M’agrada aquesta vista, llàstima que passa ràpid. A primer terme la Sagrada Família, després la torre Agbar —sé que no agrada, li diuen de tot: supositori, coet, fal·lus... però a mi m’enamora, especialment a la nit, quan llueix blau i vermell—, més enllà, els dos gratacels de la Vila Olímpica i, finalment, com diu Espriu, i el blanc de vela dins del mar...

El tirolirolí d’un mòbil em distreu. És el de la noia de l’altra banda. Aquesta mossa porta l’essència del Carib enganxada al cos: pell fina i brillant de color d’oliva; ulls negres com perles del Guadalquivir i carns fermes i rodones. Du uns leggings de color fúcsia, una samarreta negra de tirants i uns sostenidor de color magrana. Aquestes dues peces són de talles més petites a la seva, cosa que fa que els pits li rebotin per tot arreu. Els llueix satisfeta. L’avi del seu costat se la mira expectant i espera amb candeletes que el bus faci una frenada i li caigui un regal del cel.

Ja arribem a la Plaça Lesseps. Quin espai tan desgraciat! Quina poca traça en el disseny! Molt ciment, poc verd i poc jardí. I plena d’unes estructures metàl·liques elevades, com uns canelons, que representen el Canal de Suez. Hi hauria d’haver aigua, però no en raja. Tot plegat és un gran desencert. Hi ha força moviment de gent: una dona que empeny una cadira de rodes amb una àvia ben bonica, un home gran que passeja tres gossos, unes noies joves, amb cotxets i criatures, que xerren aturades, i unes musulmanes corren per agafar el bus.

            Un cop. “Perdó”. Al meu costat s’ha assegut un xicot ben posat. De dins d’una cartera de mà de pell marró treu el mòbil i es posa a parlar:

            —Senyora... com es troba?

            —...

            —No, no, si té febre continuï igual, combini el paracetamol amb l’ibuprofè...

            Repeteix el mateix diverses vegades, m’adono que és metge i que passa visita. Li demano pas per baixar, s’aparta, em mira i somriu... I, jo li torno amb una certa picardia. Tota una experiència! 

Pràctica 5 (Yolanda)

Cada mañana me traslado de Mataró a Hospitalet de Llobregat. Mientras camino hasta el tren desde casa, los obenques de los veleros parecen despedirse de mí. Ya en la estación, espero uno de los trenes que inician su recorrido en Mataró. Prefiero llegar cinco minutos más tarde al trabajo que renunciar al placer del asiento junto a la ventana con vistas al mar. Por delante tengo cincuenta minutos de trayecto, la mitad de ellos disfrutando del paisaje de la costa del Maresme.

Desde mi atalaya móvil, contemplo el mar. En los días claros y apacibles, es hermoso sentir como el sol se va alzando a mi espalda, contemplar el casi imperceptible movimiento de mar y como unas olas tímidas apenas se atreven a romper contra una costa casi inexistente en algunos tramos. El paseo marítimo empieza a poblarse de transeúntes madrugadores, hombres y mujeres que pasean al perro, corren o van en bicicleta.

Por la mañana, la mayoría de los pasajeros del tren dormitan, convirtiendo el viaje en una prolongación incómoda de la noche. Cuando no soy yo misma la que me amodorro, me deleito con sus caras de placidez, los ronquidos de algunos de ellos. La saliva que chorrea por la comisura de los labios de otros atestiguan la placidez de esos últimos minutos regalados al descanso. En ocasiones me he encontrado en la tesitura de tenerlos que arrancar amablemente de ese estado catatónico cuando, habiendo llegado al final del trayecto, siguen negándose a abandonarlo. Entre la fauna matinal también están los que, móvil en mano, verifican que el engranaje de la logística familiar esté perfectamente lubricado, los que juegan con alguno de los innumerables dispositivos electrónicos actuales, los nostálgicos que leen en papel, los que repasan la lección, los que corrigen exámenes o los que miran por la ventana.

Después, el tren se adentra en las entrañas de la urbe a través de los túneles que ennegrecen el resto del viaje.

Con el tren no acaba el trayecto. Todavía falta coger el metro y caminar diez minutos atravesando el parque de Bellvitge, un barrio feo e insulso y arquitectónicamente desagradable.

El viaje en tren por la mañana, si no hay incidencias, es un regalo. Por las tardes, el zoo humano del tren es de lo más variopinto. Esta línea, que une Molins de Rei con Maçanet-Massanes por la costa del Maresme, además de devolvernos a casa después de nuestro destierro laboral, es la encargada de trasladar a los bañistas y turistas. El susurro habitual del trayecto matinal, se convierte por la tarde en una algarabía más propia de un mercado de abastos. Los locales vociferan en conversaciones telefónicas insustanciales  haciéndonos al resto de los viajeros partícipes de sus vericuetos existenciales. Me fascina la ausencia de moderación de la gente en el tren. He asistido a discusiones de pareja, con final dramático y recriminaciones lacrimógenas. Es inevitable, que aunque no te interese lo más mínimo, pongas cara de bobalicón mientras, con disimulo, sigues el transcurso de la escena como si de una telenovela se tratara.

En los últimos años, los rusos se han convertido en la jauría turística dominante haciendo invisibles a los educados y silenciosos turistas franceses. Son fáciles de reconocer: suben en Plaza Catalunya, cargados con bolsas de las tiendas de Paseo de Gracia, suelen viajar en grupo y hablan a gritos entre ellos. Por las tardes es una tarea dificultosa el leer o el dormir, así que apoyo la cabeza sobre el ventanal, cierro los ojos y dejo que el tiempo pase; eso sí, si mi vecino de asiento no decide repasar y deleitarse con las múltiples opciones sonoras de su móvil. Es entonces cuando siento nostalgia de los trenes daneses y de la prohibición expresa en algunos de sus vagones de utilizar el móvil. 

Pràctica 5 (Rosa)

Com que està a punt de ploure, avui també, agafaré l'auto per anar a treballar. Anar a peu m'agrada i és més barat; llàstima que em queda lluny i sovint tinc mandra. Tinc més temps que si baixo caminant, així que faré un bon esmorzar. No fa fred i menjo a la terrassa.

Se senten els primers ocells del matí. A l'arbre que em queda just davant de la barana hi ha un parell de merles; segur que quan jo entri dins vindran a menjar-se les engrunes que els deixaré. Vaja! Una ja la tinc la vora dels meus peus i comença a picar alguna cosa tot mirant-me de reüll; són molt sociables aquestes aus.

Ja plou quan surto de casa, com cada dia des de fa gairebé una setmana. A vegades em cansa tanta pluja, però té la seva recompensa: tot és verd i ufanós, especialment ara a la primavera.

Baixo conduint per una forta pendent per prendre la via principal. Aquesta ruta que faig diàriament està vorejada d'arbres, és agradable, encara que sigui força transitada.

S'ha posat el semàfor vermell, justament al costat dels aiguamoixos. A les basses més grosses hi ha una munió d'insectes. Baixo els vidres, entra una olor fresca i d'humitat. Ara el cel s'ha aclarit una mica.

Piiiip! Tot badant no m'he adonat que el semàfor s'ha posat verd i algú toca la botzina.

Segueixo conduint tot mirant de reüll el paisatge que m'envolta. Avui sembla que hi ha poc trànsit i, tot pensant en cabòries, m'adono que vaig a més de seixanta i el límit són cinquanta. Altre cop m'haurà detectat el radar i m'arribarà una multa, segur!

Ara passo pel vial Sant Jordi. Aquí sí, hi circulen molts vehicles. Semblaria que tota la població anem a treballar a la mateixa hora. I, a sobre, a la majoria de vehicles hi anem una persona sola; sol passar als pobles amb dèficit de transport públic.

Un altre embús i paciència no t'acabis.

Bon dia!, em saluda des de la vorera el sabater que ja obre el seu taller. Fa poc que ha muntat el negoci i sembla que li va bé. Se'l veu content.

A l'altra banda de carrer hi ha una petita botiga de queviures, ben bé com les d'abans, d'aquelles que venien una mica de tot.

Arrenco de nou, cinc minuts i ja seré a lloc. El que té de bo el meu lloc de treball és que gairebé sempre s'hi troba aparcament. Avui deixo l'auto davant la Funerària Puig, hi ha molt espai aquí.

Just abans de l'edifici on treballo hi passa el riu Fluvià. Fa dies que cada matí hi veig un bernat pescaire, preciós.

Ja he arribat, ara a tornar-hi com cada dia.

Pràctica 4 (Gerard)

A En el gallo de hierro, Theroux realitza una acurada dissecció de la societat xinesa. A diferència del seu primer viatge al gegant asiàtic, aquesta vegada topa amb una realitat diferent, en plena transició. Per aquest motiu el seu objectiu és conèixer en primera persona l’essència de la nova cultura xinesa a través d’encontres fortuïts amb personatges quotidians.

Sovint he tingut la sensació que Theroux s’amaga sota l’ombra del narrador observador: una persona freda, calculadora, que descriu amb precisió el seu entorn sense involucrar-s’hi gaire. Però no sempre és així. Utilitza el diàleg com a recurs per endinsar-se en la cultura xinesa. La gran capacitat que té per entaular conversa amb figures heterogènies li permet obtenir una informació que d’altra manera seria impossible d’aconseguir. En aquest sentit, Theroux brilla en acompanyar la narració històrica dels engranatges més importants de la Xina amb una sèrie d’anècdotes que dinamitzen la lectura. Val a dir que la seva ironia i el seu sentit de l’humor hi ajuden molt, també.

En les descripcions de l’entorn, l'autor palesa la vessant més subjectiva del seu relat; seria impossible no aplicar la subjectivitat en el moment de visitar el mateix país que va conèixer sis anys enrere. Quan explica els paisatges que troba o detalla la primera impressió d’una ciutat, Theroux es despulla d’una manera implícita davant del lector. Només amb aquests detalls és quan ens permet intuir vagament qui és.

Del gall de ferro de Theroux em quedo, sobretot, amb la precisió a l’hora de desgranar un país d’una manera polièdrica i el poder del diàleg. En canvi, allò que se m’ha fet una mica feixuc és l’anàlisi profunda d’alguns temes i la supèrbia amb què de vegades Theroux jutja les persones.

Pràctica 4 (Sofía)

Theroux parece emprender su segundo viaje a China para borrar el regusto amargo que dejó en sus recuerdos la primera travesía que había realizado nueve años atrás. En el momento en que decide emprender una nueva aventura, el gigante asiático se encuentra inmerso en una ola de cambios políticos y sociales. Viviendo de cerca las nuevas tendencias, el escritor viajero intenta comprender a un pueblo que continúa evolucionando pese a la antigüedad de su cultura y su historia.

En el Gallo de Hierro es un buen ejemplo de cómo debe ser un libro de viajes. Incluye todos o casi todos los recursos que estamos estudiando y nos da una gran lección de cómo emplearlos correctamente. Si tengo la oportunidad de escribir un día un libro, creo que me gustaría poder hablar con la gente con la misma soltura de Theroux para después reproducir los diálogos de manera tan atractiva y fidedigna (o lo que podemos pensar que es fidedigna) como lo hace él. Por otro lado, las anécdotas son uno de los platos fuertes de esta historia. Todos los capítulos incluyen vivencias increíbles, graciosas o memorables.

En cuanto al punto de vista, la subjetividad está muy presente. Como parte de una vivencia anterior, inevitablemente Theroux compara las dos realidades que ha conocido y opina sobre ellas. Pero no siempre nos expresa sus pensamientos de forma directa, sino que utiliza otros testimonios o situaciones para darnos a entender lo que opina de China, de su gente y de sus paisajes. A través de sus ojos conseguimos ver lo que vivió y experimentó a bordo de un largo viaje en tren.

Pràctica 4 (Rosa)

Joseph Conrad pretén amb la seva obra El Cor de les Tenebres colpir la societat tot mostrant on pot arribar la crueltat humana per aconseguir matèries primeres sense valorar el cost humà que això pugui comportar. Es basa, principalment, en la colonització al Congo realitzada durant el regnat de Leopold II de Bèlgica i, segons la meva opinió, les situacions que descriu són plenament actuals. L'autor retrata una societat que és víctima de la seva pròpia cobdícia.

Alguns crítics qualifiquen el relat com a racista l'expressió sovint utilitzada de salvatge quan fa referència als nadius i la justificació de la superioritat dels europeus sobre els africans. Al meu entendre, és una pauta més que utilitza Conrad per fer reaccionar la ment humana i evitar que fets semblants es tornin a repetir.

L'autor mostra una gran habilitat per atrapar el lector. Utilitza  tots els recursos literaris per mostrar com és l'entorn paisatgístic i humà. Descriu detalladament, sense estendre's en llargs paràgrafs, la manera de ser dels personatges, la majoria complexos, com el senyor Kurtz, que ha embogit, o el director, orgullós i rancuniós, deixant una part de misteri en no acabar d'arribar mai amb profunditat a la manera de ser de ningú, de manera que sempre volem saber-ne més sobre els protagonistes. I aquesta sensació continua, fins i tot, un cop acabat el llibre. Es pot dir que Conrad deixa un interrogant en cada tema exposat.

L'obra conté multitud de petits detalls, potser sense importància, que creen una certa intimitat amb l'autor, de vegades més que amb els temes essencials de la novel·la.

Joseph Conrad sap com transmetre sentiments de por mitjançant expressions com: horror, horror! I detallant els crits i gemecs de dolor dels esclaus moribunds en un racó de la selva humida i consumida. De fet, la narració és una gran història de terror.

Pràctica 4 (Beti)

Llegint Theroux, he tingut la sensació de pujar al tren amb un passatger desconegut, sec, desconcertant i distant, i que, a mesura que devoràvem els quilòmetres junts, se m’ha anat fent més familiar. He perdut la noció del temps. Ja no sé quants trens diferents hem agafat, ni quantes nits d’insomni hem compartit.

He après a observar les particularitats d’un país per boca de la seva gent, i com extreure’n informació a través d’aquests contactes. De vegades he passat vergonya amb la seva actitud prepotent davant la gent local, amb la seva duresa, les seves preguntes indiscretes, reiteratives  i provocadores.

He descobert les seves debilitats, les seves dèries i he hagut d’aguantar tots els seus discursets d’ideologia occidental enmig del gran gegant oriental. Però la seva ironia m’ha alegrat el camí. Les seves indiscrecions han posat el punt d’humor en un trajecte llarg i monòton. He entès que “un tren no es un vehículo, el tren forma parte de una nación, es un lugar”.

M’he deixat portar pel seu ritme de narració, a voltes ràpid, fent només pinzellades del que ha vist. D’altres, esplaiant-se còmodament i extraient el que li és útil de les converses que ha mantingut. Saltant inconnexament, algun cop, d’una situació a una altra, he hagut de fer un esforç d’imaginació.

En les descripcions dels paisatges i les ciutats, és on he notat una major objectivitat i on he  gaudit enormement amb el seu llenguatge, carregat de metàfores.

Evidentment, l’objectiu de tot llibre de viatges és el de narrar el viatge en qüestió, però també he descobert un rerefons amagat que desconeixia, tal i com el seu autor confessa:  “El libro de viajes es una autobiografía en tono menor... anote hasta el último detalle, no corrija ni censure y sea lo más indiscreta posible”

Gràcies, Paul; espero retrobar en alguna estació remota.

Pràctica 4 (Bernat)

Paul Theroux torna a la Xina sis anys després per tal de copsar-ne la nova realitat. Ja fa deu anys de la mort de Mao i algunes coses comencen a canviar al gegant asiàtic. Al llarg del llibre, són constants les comparacions de l’autor amb la seva anterior visita a la Xina. Conèixer de primer mà els trets característics de la societat i cultura xinesa, així com la situació política i econòmica actual, és sens dubte el principal objectiu de l’escriptor nord-americà.

El diàleg és un dels recursos més emprats al llarg de tot el llibre. Theroux aprofita qualsevol ocasió per acostar-se a aquell xinès que viatja al mateix compartiment del tren, per visitar un amic professor de Pequín o simplement per conèixer un grup de persones que, setmanalment, es reuneixen en un parc de Xangai.

Theroux és conscient que d’aquestes converses en sortirà el gruix del contingut del llibre i, el que és més important, la informació que n’obtingui, li permetrà plasmar la societat xinesa. És aquesta actitud, la de buscar constantment el contacte amb la gent, la que m’agrada i la que tindré en compte, a partir d’ara, quan hagi d’escriure un nou relat de viatges.

Per estrany que pugui semblar, Paul Theroux es mostra força més subjectiu a l’hora de descriure un paisatge que no pas quan ha de parlar de la societat xinesa o de l’actual situació política del país. En aquests casos, se cenyeix a fer preguntes als seus interlocutors i poques vegades dóna el seu punt de vista. Per contra, quan descriu l’entorn, no es limita a utilitzar els adjectius més escaients en cada cas, sinó que hi afegeix el seu toc personal. 

[Desde el tren Polonia parecía senil: campos agotados, deteriorados bloques de pisos, carreteras destrozadas y grandes fábricas polvorientas. Presentaba el aspecto de un país entrado en años -es evidente que chochea-  pero posee el pueblo más humano y amable que he conocido en mi vida....].

Pràctica 4 (Anna)

A En el gallo de hierro, Paul Theroux aconsegueix captar l’ànima de la Xina i transmete-la al lector. Per a mi no és només un llibre de viatges: és un compendi antropològic on l’autor ens ofereix l’essència del país.

Theroux ens agafa de la mà i ens convida a pujar al tren amb ell, i, a través d’un relat lineal, fem un recorregut geogràfic, històric, cultural, emocional i social pel país. L'autor s’erigeix com a protagonista del viatge i carrega amb totes les vissicituts que això comporta. Per fer-ho tria una veu narrativa parcialment omniscient. És un narrador testimoni, una primera persona camuflada. Aquest recurs li permet adoptar diferents punts de vista: el seu o el dels personatges que l’acompanyen, segons li convé.

A través de les descripcions, l'escriptor nord-americà ens explica el que veu i com són els llocs per on passa. Però és per mitjà dels diàlegs que fa avançar la història i ens mostra la realitat del país. Diferents i curiosos personatges l’acompanyen durant el viatge. Són homes i dones que es belluguen al seu gust, Theroux no els encotilla. Al contrari, els deixa lliures i les seves veus ens porten de la Xina medieval a l’actual, la dels nous capitalistes, passant, i no precisament de puntetes, per la revolució cultural de Mao.

Theroux sap crear molt bones atmosferes. Usa un llenguatge ric i planer, la ironia i el sentit de l’humor. És un viatger que no se sorprèn de res, que sap distanciar-se dels fets i de les opinions alienes i mantenir l')objectivitat. Tot i que també se'ns mostra subjectiviu a pinzellades i en paraules concretes. És un protagonista difús, que m’ha permès viure amb ell, però no conèixer-lo bé.

En conjunt el llibre m’ha agradat, especialment el capítol set i l’últim, el del Tibet, on curiosament viatgem en cotxe. En alguns moments la història baixa de ritme i de tensió, i se m’ha fet repetitiva. Ara, el que és clar és que, després de llegir-lo, no em quedo amb una postal per a turistes.

Pràctica 3 (Sofía)

La sola idea de recorrer China en tren ya impacta. Como bien dice Theroux, “más que un simple país, parece todo un mundo”. No obstante, superada la primera impresión, lo que más me impactó fue cómo la historia reciente de China se manifiesta en cada pasaje de este libro.

Al leer las primeras páginas sobre su viaje anterior, en seguida me vino a la memoria 1984, de George Orwell, y su futuro gris y opresivo. Supongo que ésa era la intención de Theroux cuando las escribió. Me sorprendió encontrarme con varias referencias a este libro en boca de los protagonistas del viaje. Supongo que resulta más fácil hablar de la ficción antes que recordar un pasado al que, en 1989, aún le quedaban muchas heridas abiertas.

No debió resultar fácil conseguir opiniones sobre la Revolución Cultural. En varias ocasiones se aprecia cómo Theroux se las ingenia para ser locuaz y estirar de la lengua a sus interlocutores. Una actitud contraria a la que mantuvo durante su viaje en grupo antes de llegar a China. Personalmente, no me agradó su comportamiento con los  compañeros de viaje. Sin lugar a dudas, yo tampoco los elegiría para realizar un recorrido tan largo. Sin embargo, sus peculiaridades y rarezas le sirven a Theroux para enriquecer la narración de un trayecto que de otra forma habría resultado monótono.

Si en algún momento sentí verdaderas ganas de embarcarme en un viaje como este, fue por su forma de referirse a los chinos. Según Theroux, “nada más empezar el viaje había comprobado que eran infaliblemente amables y nada recelosos”, a pesar de que él fuera un completo desconocido. Eso habla muy bien de un pueblo que ha vivido innumerables altibajos a lo largo de su historia.

Pràctica 3 (Rosa)

(Com que no he rebut a temps el llibre de lectura obligada, he tornat a llegir El cor de les tenebres, de Conrad. Per això la meva pràctica serà diferent. Ara que ja m'ha arribat el d'en Theroux, tinc moltes ganes de llegir-lo; crec que m'agradarà).

El paisatge exuberant en plena selva congolesa, amb un munt de ferralla, rovellada per terra, està tan ben descrit que et pot flairar l'olor de la humitat, de les plantes i de rovell.

Un grup de negres, així és com els anomena l'autor, pugen fent tentines per un marge humit. Van carregats amb cistells plens de terra damunt del cap. Se'ls poden comptar les costelles, suen, respiren amb dificultat a causa de l'enorme esforç que els suposa l'ascensió pel terra fangós i relliscós. Sembla que no hi veuen, absorts com van en una mortal indiferència d'animal domesticat. Al coll hi duen argolles metàl·liques i tot ells van units mitjançant una cadena de ferro; mentre caminen se sent el so metàl·lic que produeix el fred metall al ritme del seu pas. Un home blanc, armat amb un fusell, els vigila: com si es poguessin escapar! Du una caçadora de color clar, de la qual l'autor ens assenyala un detall en aparença insignificant: li falta un botó.

Una frase molt punyent del llibre és la que pronuncia el comptable que es posa histèric pel soroll que fan els treballadors/esclaus: "Quins crits! Quan he quadrar els comptes odio a mort aquesta colla de salvatges!".

El mateix comptable explica que ha ensenyat a una de les dones indígenes a emmidonar-li el coll i els punys de la camisa. Comenta que l'hi ha costat aprendre-ho i que no li agradava de fer-ho. És realment incomprensible que, en aquell entorn i en aquelles circumstàncies, l'home donés tanta importància al seu aspecte físic.

M'ha desagradat la manera que Conrad anomena els negres: els diu "salvatges". Tot i això, crec que és un recurs per denunciar les condicions en què vivien i fer que el lector reaccioni. No ho sé, potser sóc massa magnànima amb l'autor.

Tampoc m'agrada la normalitat amb què detalla la diferència de tracte i de relació entre els blancs i els negres: comparteixen penúries, encara que de manera molt diferent, en el terrorífic entorn on es desenvolupen els fets. Conrad en cap moment qüestiona la superioritat amb què l'home blanc tracta el negre.

Pràctica 3 (Gerard)

Havent llegit només 300 pàgines de En el gallo de hierro, un dels fragments que més m’ha impactat és quan Paul Theroux explica les pallisses que molts estudiants donaven a professors, educadors i pares. Em costa d’imaginar el fervor amb què la Revolució Cultural va propagar-se entre els adolescents, que arribaven a atacar a tots aquells que havien estat acusats de deslleialtat política al règim i a la figura de Mao. Per bé que moure’s amb tren va permetre a Theroux convertir-se en un observador privilegiat, penso que aquest mitjà de transport el va limitar a l’hora de descobrir altres regions del país més incomunicades. Optar per desplaçar-se amb la població local i els seus vehicles potser hagués estat una bona manera d’endinsar-se en una realitat més atípica. Malgrat tot, de ben segur que en aquella època (la Xina) no es disposavena de les facilitats que gaudim avui en dia.

(Pàgines 106 i 107) «La Fábrica de Locomotoras de Datong es la última fábrica que aún produce locomotoras de vapor. […] Es indestructible porque nada está automatizado; si hoy cayera una bomba, mañana volvería a estar en funcionamiento. [...] A la mayoría de los occidentales les parece cómico e incluso absurdo, pero no es una broma, no lo es en una sociedad en la que en los ríos aún se pesca con redes creadas hace dos mil años. [...] Empecé a pensar que mucho tiempo después de que estallaran los ordenadores, reventaran los satélites, se estrellaran los jumbos y despertáramos del sueño de la alta tecnología, China seguiría avanzando con trenes traqueteantes, arando las antiguas terrazas, viviendo satisfecha en cuevas, sumergiendo las plumas en tinteros y escribiendo su historia».

Aquest fragment em suggereix un entorn lleig, àrid, sense arbres ni cap brot verd, amb la terra carbonífera i ennegrida. Una situació econòmica empitjorada per l’obligació dels intel·lectuals d’anar a treballar al camp. A la vegada em fa pensar en la manera que té l’autor d’enllaçar el temps amb el tarannà de les situacions que va trobant, comparant-les amb les ja viscudes en la seva primera visita a la Xina i les qüestions que es creen al voltant d’aquestes. 

Pràctica 3 (Beti)

Sovint, la primera pàgina d’un llibre és la que em dóna més pistes per saber si l’acabaré amb rapidesa. Amb Theroux, he connectat a primer cop d’ull. "Yo decidí ir (a China) porque disponía de un año libre". No necessito que em donin més explicacions. Aquest és un llibre de lectura fàcil. Amb un toc d’humor i sinceritat, l'autor descriu la societat xinesa a través dels seus recorreguts en tren. Més que recórrer quilòmetres, sembla que recorri els personatges. A través dels petits detalls i de les converses que manté amb la gent, ens apropa al caràcter, costums, recels de la població local, a la situació política i cultural, les empremtes del passat recent... sempre amb una visió molt subjectiva.

Les descripcions que fa dels paisatges són breus però detallades. Fins i tot divertides i evocadores. "Más que un paisaje, semejaba un empapelado, el tipo de empapelado tan simple y repetitivo en el que miras las arrugas en lugar del dibujo".

Explicant les seves intimitats, sense cap mena de pudor, Theroux em connecta a les meves pròpies experiències de viatges. El passatge de les putes russes em va transportar a una experiència similar que vaig viure al sud de Turquia. "Cierto día estaba en Xing Hua Yuan y vi a dos hombres en una habitación privada. Uno tenia la picha del otro en la boca".

Aquesta capacitat de dir sense embuts el que pensa té la seva part negativa. Theroux sembla tenir una visió bastant rígida del món i la seva crítica no deixa indiferent. És un gran provocador, que obliga a implicar-se en les seves reflexions. Així, si ets un gran amant dels circs comunistes, t’has de llegir sis pàgines senceres del per què del seu rebuig. I si creus en els remeis xinesos, t’has d’empassar el seu menyspreu.

Però malgrat no haver acabat la lectura del llibre, em deixaré endur innocentment per les primeres impressions i creuré que "siempre podemos engañar al forastero".

Pràctica 3 (Bernat)

“Todas la jornadas son iguales en el transiberiano; ése es uno de sus aspectos tranquilizadores. En sí mismo no resulta interesante, razón por la cual es tan placentero ir de pasajero y resulta tan enloquecedor escribir sobre ese trayecto. No hay nada de lo que escribir”. (cometes, punt)

He escollit aquest breu fragment perquè, en poques línies, Paul Theroux planteja, de forma magistral, un dels grans dilemes de tot viatger-escriptor: què som primer, viatgers o escriptors? Podem dissociar una faceta de l’altra? L’escriptor nord-americà manifesta l’ambivalència que li provoca viatjar amb el Transiberià. Quan es posa la disfressa de viatger, se sent tranquil i relaxat en un trajecte monòton i mancat de sorpreses. Però en qualitat d’escriptor, es mostra desesperat, precisament, per aquest mateix excés de tranquil·litat. És interessant, doncs, constatar que, en determinats moments, els interessos de l’escriptor i del viatger poden ser diferents.

Dit això, Theroux es cura en salut i opta pel tren per recórrer la Xina. Imagineu-vos desenes de persones compartint un mateix espai físic dia rere dia: converses, anècdotes, situacions... Sembla, a priori, un escenari privilegiat per a qualsevol escriptor. No obstant això, s’han escrit també grans relats de viatges sobre paratges solitaris com deserts, pols, oceans... on aparentment no passa gran cosa. Escriure sobre l’avorriment i la monotonia és també una possibilitat.

“En Pekín todos visitaban la Gran Muralla, la Ciudad Prohibida, el Palacio de Verano, el Templo del Cielo y la Tienda de la Amistad. Había visto esas maravillas en mi viaje anterior. Muy interesantes -pensé-, y muy grandes. Pero había ido a China en busca de cosas que no fueran espectaculares.”

En aquest paràgraf l’autor fa tota una declaració de principis. Envia un missatge directe al lector: si el que busques és una postal de la Xina, ja pots començar a canviar de llibre perquè aquí no la trobaràs pas. Theroux és coherent amb aquesta idea al llarg de tota l’obra. Reflexions, diàlegs, anècdotes i descripcions de llocs poc coneguts esdevenen els veritables protagonistes de la història. A tall d’exemple, durant la seva estada a Pequín, l’autor no esmenta mai els principals atractius turístics de la ciutat. Dedica, pràcticament, tot el capítol a parlar-nos de la trobada amb un grup de burgesos xinesos. I un dels pocs llocs que descriu de la capital xinesa és l’anomenada ruta de la mort un indret força macabra.

Tot i que el llibre conté tots els ingredients imprescindibles d’un bon relat de viatges (descripció, anècdotes, llocs, gent, diàlegs...) en alguns moments Theroux es recrea massa en explicar-nos alguna de les situacions viscudes. Això provoca un cert decaïment del ritme de lectura, així com la pèrdua del fil argumental. 

Pràctica 3 (Anna)

Em resulta difícil triar, ja que triar implica sempre descartar, i, en un llibre tan extens i interessant com aquest, se m’ha fet difícil. He seleccionat dos fragments: un per l’impacte que m’ha produït, i l’altre pel rebuig que m'ha generat; són del capítol 3, El tren nocturno número 90 a Pekin.

            El primer fragment que m'agradaria destacar és quan Theroux acaba de dinar a casa de la senyora Lord, i un jove l’aconsella que, ja que està interessat en el trens, hauria de visitar la ruta de la mort. És una línia del ferrocarril on durant la revolució cultural la gent s’hi suïcidava. Tres raons per les quals la gent es treia la vida en el tren: una, la desesperació; dues, que era econòmic; i tres, perquè, en morir sota les rodes del tren, la companyia del ferrocarril s’havia de fer càrrec del mort i enterrar-lo. Aquest fragment m’ha deixat molt tocada. Per la duresa del que explica, però també per la manera com ho explica, en una conversa absolutament convencional.

            L’altre fragment que m'ha cridat l'atenció és just al començament del capítol, quan, de mala manera, l’encarregada del vagó llit obliga els viatgers a llevar-se de les lliteres. Té pressa a recollir; sembla que vulgui esmenar-se en la feina, cosa que no és així, ja que Theroux es queixa de la brutícia del lavabo, on ni tan sols ha pogut entrar. La dona no està guiada per la professionalitat, sinó per l'egoïsme produït per la manca de justícia: no cobra hores extres. De tota manera, m’ha ofès més el com ho fa, sense educació ni sensibilitat, que el fet en si.

            I pel què fa a la frase, també del mateix capítol, em quedo amb la següent: "La así llamada revolución cultural fue maravillosa en el sentido de que nos enseñó a no seguir ciegamente a nadie —explicó—. Nunca confiaremos en lo que dicen los políticos". Tot i que no és una cita del propi autor —està en boca d’un xinès, el senyor Chen—, me l’he feta meva pel moment que ens toca viure. La crisi actual ens ha obert els ulls respecte a la mentida i la corrupció que ens envolta, que ens ha dut a la desconfiança més absoluta en els polítics, siguin del signe que siguin.  

Pràctica 3 (Yolanda)

Es difícil seleccionar, de entre 500 páginas, un solo fragmento que me haya impactado. Son muchos los pasajes que me han gustado por la sencillez de las descripciones, por la parquedad de adjetivos y la precisión del mensaje. Me horroriza la tradición china de comer animales raros y el autor menciona este hecho a lo largo del libro en diversas ocasiones. He seleccionado un pasaje del final del capítulo 11, “El rápido a Guilin: tren número 80”. El autor ha conocido a un tipo, Jing, con el que conversa sobre los hábitos alimentarios de los chinos y la costumbre de comer de todo (“salvo aviones y trenes”). El muy hábil autor sonsaca al señor Jing sobre el tipo de animales, algunos en vías de extinción, que los chinos comen. Esta conversación, concluye ofreciéndose el señor Jing a organizar una degustación de “cosas prohibidas”.

“- ¿Le gustaría comer cosas prohibidas?

-Me gustaría comer cosas interesantes-

[…], Eso está hecho. Puedo organizarlo”.

Cuando el señor Jing reaparece, tiene lista toda la parafernalia para agasajar a Theroux con una exquisita y prohibida comida en un restaurante de lujo. Me ha gustado la simplicidad con la que el autor describe cómo transcurre la cena, desde que llegan al restaurante y el señor Jing con el chófer que se ha agenciado se enzarzan en una discusión con el camarero por la mesa, hasta los símiles que establece el autor para que nos imaginemos a cuánto asciende la cuenta del condumio. Me ha encantado la ironía con la que Theroux nos explica el desconocimiento del señor Jing, que siempre se ha presentado como un experto, para distinguir uno de los platos. Con la seguridad del que todo lo sabe, se inventa, porque no hay duda de que no tiene ni pajolera idea, que un muntjak es un conejo cuando Theroux sabe a ciencia cierta que se trata de un ciervo pequeño. Me he deleitado con el párrafo en que el autor, utiliza diferentes comparaciones para explicarnos lo astronómico del coste de la comida y cuando, finalmente, nos explica que aquello había sido un timo, cosa que, deduzco, él sabía desde que decidió participar en el juego.

Pràctica 2 (Anna)

            Visc al Guinardó, a Barcelona. Tret de les dues artèries principals -el Passeig de Maragall i l’Avinguda de la Verge de Montserrat- el meu barri és de carrers petits i estrets, amb bons arbres i poca circulació. Hi ha cases de planta baixa i eixida, algunes torres de categoria i edificis de màxim quatre pisos. Al voltant de casa hi viu gent treballadora i d’una classe mitja-baixa, amb poca immigració. I, sobretot, al meu barri s'hi respira molta tranquil·litat.

            El meu pis, a la primera planta, dóna al pati interior de l’illa de cases. És un pis senzill, agradable i molt lluminós. Tinc una terrasseta i dos finestrals des d’on contemplo el meu veïnat. El paisatge és lleig, monòton i avorrit. Des de la meva finestra puc veure el cel. Un cel d’un blau tramuntanal alguns dies d'hivern que fa sol, i gris quan està núvol o plou. Algunes nits, que busco la lluna i no la trobo, ho lamento. La meva petita talaia no dóna per a més.

            Bé, puc mirar les cases que tinc al davant, i elles em retornen l’ullada. Unes clouen els ulls, finestres tancades. D’altres em fan l’ullet, una persiana pujada, una altra de baixada. N'hi ha que sembla que tinguin berrugues: són els ventiladors dels aires condicionats. I gairebé totes tenen uns tendals de colors verd, que a l’hivern estan recollits com celles espesses i que a l’estiu es despleguen produint una llum molt confortable. Tres edificis són de bona factura, d’obra vista amb bones balconades acolorides per diferents plantes: geranis vermells, lliris de paperina blanca, buguenvíl·lies de paper lilós i algun ficus d’un verd majestuós. La resta de cases, mitja dotzena, són totes iguals, més senzilles, construccions dels anys cinquanta, amb tribunes centrals de doble finestra i terrassetes laterals. Curiosament, cap d’elles té plantes, però sí estenedors en els quals, cada dilluns i dimarts, com un ritual, les veïnes estenen la roba: llençols estampats, tovalloles de colors, camises a ratlles, pijames a quadres, i roba interior diversa flamegen al vent com si fossin banderoles de festa major. D’uns anys ençà, els propietaris d’aquestes cases han repintat les façanes amb el bon criteri d’unificar colors, que van del vainilla suau, al de pa torrat clar.

            A l’estiu, quan tinc les finestres obertes, al matí em desperta la flaire untosa del saïm i el sucre de l’obrador de la pastisseria Mas, del carrer de Maragall. Croissants i ensaïmades em maseguen l’estómac. A la nit, el perfum dolçós dels gessamins i dels xuclamels dels jardins propers em bressolen el son. Una de les qualitats que té aquest espai és el silenci. A penes hi ha soroll. Només a l’estiu sento la música d’un saxo que sona cada tarda. Qui assaja, per la música que toca, deu ser un home gran. Ho fa bé, però el seu repertori és escàs i reiteratiu. Comença sempre amb uns boleros: Aquellos ojos verdes, Bésame mucho, El camino verde... Després enllaça amb l’Only You dels Platters, passa al What a Wonderful World de Louis Armstrong i, de forma indefectible, acaba amb l’Imagine d’en Lennon. I apa-li, torna a començar amb, si fa no fa, les mateixes peces. Malgrat això, ho passo bé, perquè em retorna a la meva joventut i em fa somiar.

            Del veïnat no en sé res, perquè no el veig. Tinc alguna idea de la seva orientació política per les senyeres i estelades, força abundoses, en compto quinze, que des de l’Onze de Setembre passat han deixat penjades a l’exterior. I els coets que llencen per festejar els gols del Barça m'il·lustren sobre les seves preferències futbolístiques.

L’única veïna que tenia controlada, amb estil Hichcock, binocles inclosos, era una vella malcarada que tenia una espectacular cacatua d’un plomall verdós-blau, panxa vermella i bec carbassa, preciosa. La vella bruixa, una dona baixeta, de cabell blanc, i amb cara de pocs amics, cada tarda, al voltant de les sis, la treia a l’aire lliure, sense gàbia. Mantenia la pobra bèstia lligada per una pota amb una corretja, i l’animal s’agafava als fils de l’estenedor i de tant en tant batia les ales al compàs de les bastonades que la dona li donava mentre cridava amb veu agra i escardada: ¡Haz caca!, ¡haz caca! Davant d’aquella ignomínia, tant per la bèstia com per als veïns del principal, una tarda vaig sortir a la terrassa i, rabiosa, li vaig cridar: Prou!, si torna a pegar la bèstia aviso a la policia! Mai més no ho va tornar a fer. Des de fa dos anys no les he tornat a veure. O bé la dona és morta, o està reclosa en alguna residència. Malgrat el mal rotllo que em produïa, curiosament, les enyoro, però, òbviament, més a la cacatua que a la vella.

Pràctica 2 (Bernat)

Potser és perquè necessito veure les muntanyes cada dia que fa un parell d’anys vaig decidir instal·lar-me definitivament als peus del Montseny. Tot i això, el que albiro des del meu modest balcó té poc d'extraordinari; veig només els primers contraforts d’un massís que en guanyar alçada creix en bellesa. Però en tot cas, ja fa el fet.

A sota de casa hi tinc un descampat, sovint massa carregat de cotxes, i una renglera d’horts plantats fa poc temps. Intueixo, per l’estructura que formen les canyes, que deuen ser tomaqueres. Més enllà, camuflat entre el canyissar, el riu Congost segueix sense ànsia el seu curs. Per a mi, és un plaer posar-me al llit amb aquest silenci. A la riba del riu, un solitari i maleït pollancre cobreix parcialment la meva visió del massís. De tot el que veig des del balcó de casa, el que més m'agrada són els boscos frondosos de pi blanc que s’enfilen fins als vuit-cents metres d’altitud. A dalt, algunes masies disperses treuen el cap entre els prats de mitja muntanya; el Pla de la Calma és a tocar. I al fons, dalt de tot del Tagamanent, la inconfusible silueta de l’església de Santa Maria és el complement final, el colofó d’un paisatge reconfortant.

Potser, demà, uns agosarats núvols de tempesta m’impediran veure els cim més alts; cap problema. Sé que sou allà i amb això ja en tinc prou.

Pràctica 2 (Beti)

Gegants de roca i neu retallen el cel blau des de la meva finestra. Com sentinelles fidels, les muntanyes em conforten cada dia amb la seva presència, i em recorden aquells temps innocents en què, piolet en mà, gosàvem desafiar aels déus celestials.

Als que no conegueu la serra del Cadí, us haig de dir que és una impressionant barrera muntanyosa d’uns trenta quilòmetres d’extensió en direcció est-oest, en el punt d’unió entre el Prepirineu i el Pirineu. Per a mi, és un príncep blau encara encantat, un vell gripau gris i blanc, amb els plecs de la pell arrugada. El seu magnetisme és tan gran, que tot just fa tres anys, vaig traslladar-me a viure al peu de les seves faldes.

La cara nord del Cadí, vista des d’aquesta proximitat, impressiona. La seva verticalitat obliga al bosc a aturar-se en sec, dibuixant una marcada línia horitzontal.

En primer pla, contemplo la suau topografia de turons folrats del verd dels pins. La vegetació deixa endevinar una vall encaixada per la qual s’obre pas el riu Cadí, que, un parell de quilòmetres més avall, desemboca al Segre.

No hi ha cap edificació a la rodalia. Tan sols els murets de pedra seca dels prats aterrassats que tinc al davant deixen intuir la mà de l’home. Ja fa més de cinquanta anys que es van deixar de conrear, però en altres temps hi tenia una gran importància la vinya.

El monumental faig que tinc en primer terme és com un rellotge estacional.

A la primavera, l’aire és encara fred. Dins de casa porto un bon jersei, i s’agraeix sortir a fora per sentir la cremor del sol a la pell nua. Quin esclat de sorolls llargament silenciats! Sento el zum-zum dels insectes, les esquelles dels cavalls, el puput, els pica-soques, i un munt d’ocells que encara no sé distingir. I el riu, que durant tot l’any és un xiuxiueig, ara es deixa sentir amb més força.

Pràctica 2 (Gerard)

Ha estat una nit freda, d’aquelles que conviden a ronsejar al llit uns minuts més amb l’entrada del primer bri de llum del dia per la finestra. La melodia harmoniosa provinent dels quatre galls del veí recorda al barri que la jornada ha començat. De més a prop, el dolç refileig dels pardals indica que som a la primavera. Com acostumo a fer, surto a la terrassa per veure com es desperta el dia a Palafrugell.

En la llunyania, el sol s’enlaira amb timidesa i deixa als seus peus un Mediterrani tenyit d’un fosc blau marí. Cada vegada s’allunya més del Far de Sant Sebastià, una torre que ha presenciat el naufragi de nombrosos vaixells. Una fina capa de núvols enteranyina el cel. Se sent olor de mar, de sal, d’algues marines. I també de les barques de fusta dels pescadors de Calella, que jeuen tranquil·lament a les voltes de la platja del Port Bo mentre desfan els nusos que quatre julívies i serrans han creat als seus volantíns. Una brisa suau i humida de llebeig evoca pensaments nostàlgics d’altres èpoques. Què devien sentir els mariners palafrugellencs que posaven rumb a les Amèriques a la recerca d’una vida millor? I com devien viure l'èxode els seus familiars? En les havaneres, el llegat més representatiu de les seves experiències a ultramar, alguns hi troben les respostes.

Al carrer de darrere de casa se sent soroll. Un suau mormoleig traspassa els gruixuts envans de la casa. Trec el nas per una finestra que mira a l’oest i em trobo enmig d’una apassionant conversa entre la Rosa i la Paquita, les veïnes del carrer.

-Bon dia Paquita, com estàs? –diu la Rosa des de la porta de casa amb to burleta i encara amb la bata.

-Molt bé, Rosa. Em disculparàs, però vaig tirant cap al mercat abans que venguin les millors tomates de pera.

-Fes, fes, jo també estic enfeinada. Ara vaig a passejar en Pinxo –conclou la Rosa, jubilada fa poc temps de la professió de mestre, referint-se al seu gos, vell, gras i atrotinat.

El sol s'enlaira sobre el mar i tenyeix d'un verd intens les muntanyes de darrere de ca la Rosa i de ca la Paquita. Són les Gavarres, uns Pirineus en miniatura. Un massís muntanyós amb la forma d’un gran arc que s’obre cap al nord, a cavall de les comarques del Baix Empordà i del Gironès. Les Gavarres constitueixen un paradís natural per als amants de la naturale i dels esports de muntanya. Més al nord es troba l’Empordanet, tal i com l'anomenava la controvertida figura de Josep Pla. És una terra única, pel paisatge planer i homogeni que tracen els seus camps d’arròs al voltant de petits pobles de caire medieval, i per una natura que uneix serres mediterrànies i penya-segats vertiginosos que amaguen cales paradisíaques.

La humitat que tragina el vent de llebeig m’obliga a agafar un jersei. Mentre me’l poso, sonen les campanes de l’església. Són les nou del matí i avui és diumenge, dia de mercat. El centre del poble deu arrebossar d’activitat comercial. Però no és dia festiu per a tothom. En Pere, l’amo de les gallines cridaneres i jubilat de fa un reguitzell d’anys, continua treballant amb precisió suïssa al seu petit hort. Les arrugues de la seva cara deixen entreveure una vida dedicada al camp. Les mans parlen de la virulència de llargs jornals marcats per la tramuntana, la mateixa que és capaç de fer embogir aquells que la pateixen durant llargs períodes.

En Pere és fort com un roure, i encara empunya l’aixada com si fos un jovenet de divuit anys. Per bé que ell seguiria treballant amb l’energia de sempre, la seva esquena li exigeix un merescut descans, com també li ho demana la seva dona, amb la qual discuteix apassionadament sobre si aquest migdia plourà o no. Sigui com sigui, jo me’n vaig cap al mercat abans, on em sorprendrà un xàfec que em deixarà xop com un ànec.

Pràctica 2 (Rosa)

Hi ha qui diu que ens avesem a tot; jo penso que no és així. No hi ha dia que no m'admiri de les vistes que tenim des del balcó de casa. Es veu una bona part del Pirineu Oriental, des del cims que coronen la Vall de Núria fins al massís del Canigó.

Som a finals de maig, i les muntanyes segueixen cobertes de neu. El Balandrau, Bastiments i Gra de Fajol, que són els cims que envolten Setcases, n'hi ha menys; ara bé, a la part del Nou Fonts i Nou Creus, i altres pics que envolten la Vall de Núria conserven un bon tou. Al Canigó, com gairebé sempre, és on n'hi ha més.

Avui, cap al migdia, al cim de Bastiments s'hi albirava una boirina blanquinosa; deu ser el perillós torb. Aquest vent és traïdor, perquè arremolina la neu, minva molt la visibilitat i fa baixar la temperatura de forma sobtada. De tant en tant, per la seva culpa perd la vida algú, fins i tot muntanyencs experts. La gent del Ripollès, dels pobles de Rocabruna, Setcases i Llanars, tot i estar-hi avesada, temen aquest fenomen meteorològic. Des de sempre han sentit que amb el torb no s'hi juga i que els dies que bufa no s'ha de sortir a muntanya ni a talaiar les vaques.

Aquest paisatge idíl·lic, que valoro de manera extraordinària, ens acompanya durant tot l'hivern. Fins que arriba la primavera i i el paisatge es tenyeix d'un verd absolut.

Al cim de tota aquesta extensa carena hi destaca el cel, d'un blau tant blau, que com diria Segarra, esgarrifa.

Pràctica 2 (Sofía)

El amplio ventanal del salón es sin duda la joya de esta casa. En mi familia tenemos una fijación por la luz natural. Será por eso que la mesa está junto a esta gran ventana de cuatro hojas. Levantarse los sábados mientras los demás aún duermen y desayunar viendo al barrio despertarse a través del cristal es un placer.

La mayor parte de las veces me siento y miro sin mirar mientras mi mente está en otro sitio. Pero hoy es diferente, ha salido el sol después de unos días de lluvia y abajo, en la calle, se oye a los niños que juegan en el parque. Tengo a Campus, mi gato, mirándome remover el café y de vez en cuando se gira para seguir con la vista a un pájaro que cruza volando frente a nosotros.

Tengo la suerte de vivir en un barrio donde los edificios tienen espacio para respirar y, por eso, pocos elementos obstaculizan la vista. Delante de mi casa hay un bloque de doce plantas igual al mío, que parecería un espejo si no fuera porque los toldos son de color naranja en lugar de verde. Salpicado de macetas con geranios y helechos, es como un eje separador del paisaje que se extiende ante mí.

A su margen izquierdo se divisa un conjunto de casitas bajas con techos de teja. El séptimo piso donde me encuentro aporta indiscreción a las vistas y mis ojos se cuelan en los patios interiores donde se seca la ropa. Estas casas llegan hasta los pies del Turó de la Peira y entre ellas transcurre el camino que a diario recorría para llegar al colegio. Por detrás de los pinos mediterráneos del Turó asoman el Tibidabo y la Torre de Collserola, que roza las nubes.

Hacia la derecha, el paisaje es bien distinto. A los pies de mi casa comienza el Parque Central de Nou Barris. Desde las alturas se puede apreciar el diseño triangular de las diferentes zonas y cómo el suelo va mutando de color, pasando del naranja al amarillo y del azul al blanco. Lo primero que se ve desde este lado es la fuente que simula un lago. Tres niñas están sentadas en la plataforma de madera que se adentra en el agua. Tienen los pies sumergidos y se salpican unas a otras. Me recuerdan que ya queda menos para el verano.

En el centro del parque se erige una antigua masía de dos pisos con señales del transcurrir inclemente del tiempo. Es un recuerdo de la época en que este barrio era una zona rural alejada de Barcelona. Hoy, la casa sigue a la espera de una reforma que la convierta en un nuevo equipamiento para jóvenes.

Mientras apuro el café, que se enfría, lo último que alcanzan a ver mis ojos es Collserola, verde por el despertar de la primavera.