Llegint Theroux, he tingut la sensació de
pujar al tren amb un passatger desconegut, sec, desconcertant i distant, i que,
a mesura que devoràvem els quilòmetres junts, se m’ha anat fent més familiar.
He perdut la noció del temps. Ja no sé quants trens diferents hem agafat, ni
quantes nits d’insomni hem compartit.
He après a observar les particularitats d’un
país per boca de la seva gent, i com extreure’n informació a través d’aquests
contactes. De vegades he passat vergonya amb la seva actitud prepotent davant
la gent local, amb la seva duresa, les seves preguntes indiscretes,
reiteratives i provocadores.
He descobert les seves debilitats, les seves
dèries i he hagut d’aguantar tots els seus discursets d’ideologia occidental
enmig del gran gegant oriental. Però la seva ironia m’ha alegrat el camí. Les
seves indiscrecions han posat el punt d’humor en un trajecte llarg i monòton.
He entès que “un tren no es un vehículo, el tren forma parte de una
nación, es un lugar”.
M’he deixat portar pel seu ritme de narració,
a voltes ràpid, fent només pinzellades del que ha vist. D’altres, esplaiant-se
còmodament i extraient el que li és útil de les converses que ha mantingut.
Saltant inconnexament, algun cop, d’una situació a una altra, he hagut de fer
un esforç d’imaginació.
En les descripcions dels paisatges i les
ciutats, és on he notat una major objectivitat i on he gaudit enormement amb el seu llenguatge,
carregat de metàfores.
Evidentment, l’objectiu de tot llibre de
viatges és el de narrar el viatge en qüestió, però també he descobert un
rerefons amagat que desconeixia, tal i com el seu autor confessa: “El
libro de viajes es una autobiografía en tono menor... anote hasta el último detalle, no corrija ni censure y sea lo más
indiscreta posible”
Gràcies, Paul; espero retrobar en alguna
estació remota.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada