A En el gallo de
hierro, Theroux realitza una acurada dissecció de la societat xinesa. A
diferència del seu primer viatge al gegant asiàtic, aquesta vegada topa amb una
realitat diferent, en plena transició. Per aquest motiu el seu objectiu és
conèixer en primera persona l’essència de la nova cultura xinesa a través d’encontres
fortuïts amb personatges quotidians.
Sovint he tingut la sensació que Theroux s’amaga sota
l’ombra del narrador observador: una persona freda, calculadora, que descriu amb
precisió el seu entorn sense involucrar-s’hi gaire. Però no sempre és així.
Utilitza el diàleg com a recurs per endinsar-se en la cultura xinesa. La gran
capacitat que té per entaular conversa amb figures heterogènies li permet
obtenir una informació que d’altra manera seria impossible d’aconseguir. En
aquest sentit, Theroux brilla en acompanyar la narració històrica dels
engranatges més importants de la Xina amb una sèrie d’anècdotes que dinamitzen
la lectura. Val a dir que la seva ironia i el seu sentit de l’humor hi ajuden molt,
també.
En les descripcions de l’entorn, l'autor palesa la
vessant més subjectiva del seu relat; seria impossible no aplicar la
subjectivitat en el moment de visitar el mateix país que va conèixer sis anys
enrere. Quan explica els paisatges que troba o detalla la primera impressió
d’una ciutat, Theroux es despulla d’una manera implícita davant del lector. Només
amb aquests detalls és quan ens permet intuir vagament qui és.
Del gall de ferro
de Theroux em quedo, sobretot, amb la precisió a l’hora de desgranar un país
d’una manera polièdrica i el poder del diàleg. En canvi, allò que se m’ha fet
una mica feixuc és l’anàlisi profunda d’alguns temes i la supèrbia amb què de
vegades Theroux jutja les persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada