Pràctica 5 (Bernat)

El sol ja fa un parell d’hores que escalfa els carrers deserts del barri de can Noguera. Abans de sortir de casa, m’abrigo amb una jaqueta lleugera que amb prou feines m’arriba a la cintura i agafo un paraigua gran, com els d’abans;  ahir, l’home del temps pronosticava pluja. El trajecte fins a la feina és curt i es pot fer a peu. Normalment, m’agrada sortir amb temps, prendre-m’ho en calma i centrar l’atenció en el que m’envolta: aquell arbre que comença a brotar amb l’arribada de la primavera, la persiana mig aixecada de la botiga de menjars preparats o aquella mare carregada de mainada que s’afanya per no fer tard a l’escola. A voltes, però, aprofito la passejada diària per organitzar dins del meu cap les diferents tasques de la jornada laboral que és a punt de començar.

El Congost és un riu de dimensions més aviat discretes i durant els estius més secs hi baixa poca aigua. Avui fa goig. Els darrers ruixats han omplert la llera del riu i el curs d’aigua desafia el garbuix de canyes americanes que creixen a banda i banda: amb raó els experts les consideren una de les principals espècies invasores del planeta. Sota el pont, dos ànecs de coll verd neden contra corrent: es dirigeixen  cap a aquell tros de pa sec que, cinc minuts abans, en Ramón ha llençat amb tota la intenció del món.

Passat el pont acostumo a fer drecera. Prenc un corriol que surt a mà dreta, que avança entre dues parets de pedra imponents. És un tram curt, fosc i molt estret, on els dies de pluja no hi cap ni un paraigua obert. Sovint hi coincideixo amb la Núria, una alumna de l’escola. Avui m’explica que aquesta setmana li ha tocat tenir cura d’en Frederic, un hàmster rus amb cara d’anar ben tip. Dins la gàbia que du a la mà em sembla entreveure un parell de fulles d’enciam rosegades i una pastanaga fresca tallada a trossets.

La Plaça dels Tres Tombs és un descampat que d’un temps ençà s’ha convertit en el punt de trobada per als amants d’aquesta festa. La resta de l’any és un vulgar solar amb un parell de bancs gairebé orfes de gent i un modest monòlit erigit per l’Ajuntament on els gossos han agafat el gust a pixar-s’hi. Uns operaris de la brigada municipal s’escarrassen a treure les bardisses abans no s’hi instal·li la carpa del Circo Mundial, un d’aquells circs d’estètica antiga que recorren mig continent. Demà, probablement, començaran a repartir propaganda a la porta de l’escola.

Més enllà de la plaça, sempre busco la vorera de la dreta, la que va frec a frec del riu. M’agrada resseguir amb la mà la càlida barana de fusta que separa l’asfalt de la vegetació més exuberant. Pollancres, verns i plataners d’ombra s’eleven rere un mur infranquejable de canyes. Mentrestant, a recer del pont, el Blanquet, un dels gats a qui la canalla ha batejat amb aquest nom pel seu color de pèl, reposa al costat d’una menjadora sense pinso. Els últims metres coincideixo amb l’esquelet d’un edifici aixecat durant el temps de la bombolla immobiliària. Una imatge realment colpidora, però que, a la vegada, esdevé el testimoni viu d’aquella barbàrie.

Quan falten pocs minuts per a les nou, el caos més absolut regna enfront de l’escola, amb una munió de cotxes disputeant-se una plaça d’aparcament. Sort que un diligent guàrdia urbà posa remei a tal desordre. Només em queda travessar la lluminosa porta de vidre que ocupa bona part de la façana principal de l’escola. Abans, però, fixo la mirada cap al nord, on el Turó del Tagamanent sobresurt entre els primers contraforts del Montseny. Comença un nou dia.