Tres mil caracters de casa a la feina (Pràctica 5, Teresa)

Sincerament, descriure el camí de casa a la feina en tres mil caràcters és un repte, primer perquè la distància en temps i espai és mínima, i segon, perquè no em sembla un recorregut interessant. He de trobar la manera d’embellir el trajecte i motivar-me pensant que aquesta pràctica em serà útil per desenvolupar la capacitat d’observar les meves rutines i valorar-les diferentment.

De nord a sud d’Andorra, casa meva està on acaba Andorra la Vella la capital, i la meva feina està on comença Sant Julià (frontera amb Espanya). És tant sols un quilòmetre i mig de distància, que es pot fer a peu però que acabo fent amb cotxe pel clima fred, pel meu horari laboral i, sobretot, perquè és un tram pensat per als cotxes, que hi són en quantitat i a tothora.  Per a què us feu una idea, cada cinc-cents metres em trobo una gran gasolinera, d’aquestes que tenen quatre sortidors, queviures, revistes i altres complements. Entre les gasolineres trobo dos grans concessionaris de cotxes, la Renault i la Mercedes(,) i dues botigues de motos, totes amb petits pàrquings per facilitar l’accés al client.

A la meitat del trajecte hi ha una rotonda amb forma de cacauet que uneix una carretera interior amb una altra de secundària i les converteix en una autovia de tres carrils que et porta a una altra rotonda, d’on surt un túnel. Un túnel que encara no té un any i facilita la sortida del país en direcció a Espanya sense haver d’entrar a Sant Julià. Prop de la primera rotonda en forma de fruit sec trobo la Balma de la Margineda, on van aparèixer les restes dels primers pobladors de la vall. Al davant hi ha un pont romànic amb una caseta d’informació turística i unes places de pàrquing per a què els turistes s’aturin i vegin el pont de la Margineda i al mateix temps puguin informar-se del nostre patrimoni natural i cultural abans d’entrar a la capital.

Després de l’original rotonda hi ha un pont-carretera. El riu, que em quedava a l’esquerra, ara canvia de costat i em queda a la dreta. Ben a prop es troba la primera escola bressol del país. Va obrir a finals dels anys vuitanta com a centre educatiu parapúblic patrocinat per les Dames de Meritxell, un grup de dones sensibilitzades en temes socials que ajuden els que ho necessiten  És un edifici important, ja que va ser pioner en l’educació per a infants de 0-3 anys. Té un gran jardí davant el riu on a la primavera i l’estiu veig els infants jugar.

La natura és present en tot el trajecte. A l’est s'aixeca una muntanya que ens fa  ombra  i a l’oest la muntanya d’Enclar, més separada de la carretera. Prop de casa s'estén un prat on sovint hi ha cavalls i vaques, alimentant-se tranquil·lament, sense estressar-se pel soroll dels cotxes i la pol·lució. L’altre element de natura present en la meva ruta quotidiana és l’aigua del riu, que baixa sempre ple i amb força dels Pirineus, una de les nostres principals riqueses.

Si baixo caminant, utilitzo una vorera estreta per on sempre passen els corredors de fons, ja que només són cinquanta metres de desnivell, i és un dels pocs llocs on poden entrenar sense massa pujades. Per aquesta vorera és per on arribo a l’edifici on treballo, un gran centre de formació professional de tres pisos amb grans finestres i façana de coure que va canviant el color en funció de si fa sol o de si el cel està tapat, de si plou o si neva. El vam inaugurar al 2006 i s’ha convertit en una de les infraestructures més importants del govern per a realitzar cursos i actes relacionats amb la formació continuada dels professionals de l’educació.

Ara que estic arribant als tres mil caracters m’adono que aquest trajecte diu molt de com és el meu país. Un país marcat per la geografia, una arquitectura amb diversitat d’estils, gran dosi d’enginy per construir vials eficients en poc espai, abundància de complements relacionats amb el motor i el tret més conegut per tots: la densa circulació de cotxes.

Conclusió final: tant si parlem d'escriptura com de trajectes, la mida no importa!

Carrils, ferro, fantasmes i un gall sense plomes (Pràctica 4, Teresa)

No sé si quan un fa un viatge i després explica el que ha viscut en un llibre, com En el gallo de Hierro, ho fa perseguint un objectiu. Jo diria que és una manera de viure. "Reclamó tanto de mi -diu l’autor- que dejó de ser un viaje". Viatjar sol durant un any ho associo a desaparèixer. Passar quatre dies dins d'un ferrocarril mentre pugem muntanyes i creuem deserts -amb connotacions d’inutilitat, càrrega i avarícia com un gall que no té plomes- més circular per infinitat de vies fèrries per la Xina (tot un món) és una manera de fondre’s en els trajectes. El fet de després fer-ne la crònica, un treball exigent i extens, potser representa la reaparició. Reaparició que ha estat latent durant tot el trajecte mentre l’escriptor prenia notes i reflexionava. Entenc que aquesta és la fórmula amb la qual Paul Theroux troba la satisfacció i l’autorealització personal, sense cap altre objectiu. Segurament el seu llibre té conseqüències, però no crec que sigui el rellevant a l’hora d’escriure’l.

Per a mi, el principal atractiu del llibre són les converses. Theroux és un privilegiat que té accés a persones no fàcils de contactar per qualsevol rodamón. Considerant que els xinesos són silenciosos i que la seva  tendència natural és posar capes damunt el passat, el trobo provocador en les preguntes que fa i molt crític en les seves interpretacions. I això em fa somriure. El seu coneixement del xinès – que diu que és poc però que a mi em sembla suficient- fa que també s’apropi a persones del carrer que perceben la Xina des d’una altra posició. D’aquesta manera, l'escriptor crea un sentiment ampli del viscut durant la Revolució Cultural per totes les classes socials i acabes establint un llistat de diferències entre la Xina de Mao i la Xina de Deng Xiaoping. Theroux també és dur en la seva anàlisi, afegeix les seves sensacions, de fet és el segon viatge a aquest territori i aquesta intenció de buscar les millores que el país ha experimentat i burxar fins trobar els fantasmes és constant.

On es mostra més admirable és en la descripció dels paisatges, sobretot en els últims trams del viatge: "El paisaje era tan insólitamente hermoso que nada más me importaba". En les dades històriques i geogràfiques és convincent. Per tant, m’agrada el llibre, em sembla una joia i ara mateix vull viatjar en tren, tinc ganes de fer com els xinesos, "que nunca se sienten tan felices como cuando viajan en tren", i pujar a l’exprés de Pekín i travessar cinc províncies amb el lema "sonríe como un perro y deambula sin rumbo fijo".Vigilant que no m’estafin, és clar!

Primera ullada cap a Orient (Pràctica 3, Teresa)

En el gallo de Hierro representa per a mi  la primera ullada a Orient. Sempre he mirat cap al sud o cap a Occident, així que girar el cap és, per a mi, del tot necessari. Vaig lenta en el ritme de lectura d’aquest llibre. Em falten coneixements previs per poder fruir sense dificultats, així que, fins que l’autor no ha arribat a Pequín, i a causa de les meves mancances referents a la història i la geografia del territori per on passa, no m’he situat. Segurament el senyor Theroux (míster Solitari) m’inclouria dins el grup de les vint persones que l’han acompanyat fins a Pequín.

El tram del viatge Londres-Pequín no ha estat especialment agradable. Les descripcions d’aïllament i de poc color em provocaven  sentiments grisos, en especial els fragments on descriu els habitants de Mongòlia com nois enfadats que imagino com emoticons amb ulls i boca fets amb una sola línia horitzontal. Al llegir Theroux, m'ha semblat que el país de les estepes infinites és una societat quasi orwelliana, d'inspiració soviètica.

La manca de llibertat i la por que hi ha en els règims totalitaris és el que m’està impactant més dels relats de “Tielu”- m’agrada més pronunciar-ho en xinès, que vol dir camí de ferro. El gust fred i àcid del ferro és present al llarg de tota la lectura. De moment tot em porta a pensar quina sort els que hem nascut més lliures i podem portar la vida a la nostra manera. No poder triar llegir un llibre, no esta informats de la catàstrofe de Txernòbil, només tenir dret a tenir un fill -millor varó-, les consignes humiliants que difonen els altaveus em semblen normes violentes que van més enllà de la justícia.

Quan hauré acabat de llegir el llibre segurament tot el que acabo d’escriure haurà canviat i hauré construït una nova opinió sobre la Xina, però haig de dir que, com més va, més m’agraden les anècdotes que l'autor ha triat i com les dinamitza. M’atrapen i, des de que he arribat a Xangai, el meu ritme de lectura s’està accelerant gràcies a la introducció del vermell -sobre totes les coses- i poc a poc d’altres colors com el verd –dels agricultors-, el blau –de les bates dels obrers- i els variats colors dels supermercats. L’enginyeria xinesa també és un gran motiu d’alegria enmig d’aquests paisatges sovint avorrits. Saber que els xinesos experimentaven des del s. II a.C amb paracaigudes per volar i que van ser els primers navegants en utilitzar el timó se m’ha quedat gravat per sempre més.

Tot i que em queda molt per llegir, de moment destacaria aquesta cita: “El libro de viaje es una autobiografia en tono menor”. Crec que la frase respon a la pregunta de per què ens semblen interessants els llibres de viatges. Aquest comentari em suggereix que quan un escriu, canta, balla o pinta, ho fa des de la connexió amb ell mateix. Al cap i a la fi, l’art és una projecció del creador que tots portem dintre.