En
el gallo de Hierro representa
per a mi la primera ullada a Orient.
Sempre he mirat cap al sud o cap a Occident, així que girar el cap és, per a
mi, del tot necessari. Vaig lenta en el ritme de lectura d’aquest llibre. Em
falten coneixements previs per poder fruir sense dificultats, així que, fins
que l’autor no ha arribat a Pequín, i a causa de les meves mancances referents
a la història i la geografia del territori per on passa, no m’he situat.
Segurament el senyor Theroux (míster Solitari) m’inclouria dins el grup de les
vint persones que l’han acompanyat fins a Pequín.
El tram del viatge
Londres-Pequín no ha estat especialment agradable. Les descripcions d’aïllament
i de poc color em provocaven sentiments
grisos, en especial els fragments on descriu els habitants de Mongòlia com nois
enfadats que imagino com emoticons amb ulls i boca fets amb una sola línia
horitzontal. Al llegir Theroux, m'ha semblat que el país de les estepes
infinites és una societat quasi orwelliana, d'inspiració soviètica.
La manca de llibertat i
la por que hi ha en els règims totalitaris és el que m’està impactant més dels
relats de “Tielu”- m’agrada més pronunciar-ho en xinès, que vol dir camí de
ferro. El gust fred i àcid del ferro és present al llarg de tota la lectura. De
moment tot em porta a pensar quina sort els que hem nascut més lliures i podem portar
la vida a la nostra manera. No poder triar llegir un llibre, no esta informats
de la catàstrofe de Txernòbil, només tenir dret a tenir un fill -millor varó-,
les consignes humiliants que difonen els altaveus em semblen normes violentes
que van més enllà de la justícia.
Quan hauré acabat de
llegir el llibre segurament tot el que acabo d’escriure haurà canviat i hauré
construït una nova opinió sobre la Xina, però haig de dir que, com més va, més
m’agraden les anècdotes que l'autor ha triat i com les dinamitza. M’atrapen i,
des de que he arribat a Xangai, el meu ritme de lectura s’està accelerant
gràcies a la introducció del vermell -sobre totes les coses- i poc a poc
d’altres colors com el verd –dels agricultors-, el blau –de les bates dels
obrers- i els variats colors dels supermercats. L’enginyeria xinesa també és un
gran motiu d’alegria enmig d’aquests paisatges sovint avorrits. Saber que els
xinesos experimentaven des del s. II a.C amb paracaigudes per volar i que van
ser els primers navegants en utilitzar el timó se m’ha quedat gravat per sempre
més.
Tot i que em queda molt
per llegir, de moment destacaria aquesta cita: “El libro de viaje es una autobiografia en tono menor”. Crec que la
frase respon a la pregunta de per què ens semblen interessants els llibres de
viatges. Aquest comentari em suggereix que quan un escriu, canta, balla o pinta,
ho fa des de la connexió amb ell mateix. Al cap i a la fi, l’art és una
projecció del creador que tots portem dintre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada