Gegants de roca i neu retallen el cel blau des de la meva finestra. Com
sentinelles fidels, les muntanyes em conforten cada dia amb la seva presència,
i em recorden aquells temps innocents en què, piolet en mà, gosàvem desafiar aels
déus celestials.
Als que no conegueu la serra del Cadí, us haig de dir que és una
impressionant barrera muntanyosa d’uns trenta quilòmetres d’extensió en
direcció est-oest, en el punt d’unió entre el Prepirineu i el Pirineu. Per a
mi, és un príncep blau encara encantat, un vell gripau gris i blanc, amb els
plecs de la pell arrugada. El seu magnetisme és tan gran, que tot just fa tres anys,
vaig traslladar-me a viure al peu de les seves faldes.
La cara nord del Cadí, vista des d’aquesta proximitat, impressiona. La
seva verticalitat obliga al bosc a aturar-se en sec, dibuixant una marcada
línia horitzontal.
En primer pla, contemplo la suau topografia de turons folrats del verd
dels pins. La vegetació deixa endevinar una vall encaixada per la qual s’obre
pas el riu Cadí, que, un parell de quilòmetres més avall, desemboca al Segre.
No hi ha cap edificació a la rodalia. Tan sols els murets de pedra seca
dels prats aterrassats que tinc al davant deixen intuir la mà de l’home. Ja fa
més de cinquanta anys que es van deixar de conrear, però en altres temps hi
tenia una gran importància la vinya.
El monumental faig que tinc en primer terme és com un rellotge
estacional.
A la primavera, l’aire és encara fred. Dins de casa porto un bon
jersei, i s’agraeix sortir a fora per sentir la cremor del sol a la pell nua.
Quin esclat de sorolls llargament silenciats! Sento el zum-zum dels insectes,
les esquelles dels cavalls, el puput, els pica-soques, i un munt d’ocells que
encara no sé distingir. I el riu, que durant tot l’any és un xiuxiueig, ara es
deixa sentir amb més força.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada