Pràctica 3 (Rosa)

(Com que no he rebut a temps el llibre de lectura obligada, he tornat a llegir El cor de les tenebres, de Conrad. Per això la meva pràctica serà diferent. Ara que ja m'ha arribat el d'en Theroux, tinc moltes ganes de llegir-lo; crec que m'agradarà).

El paisatge exuberant en plena selva congolesa, amb un munt de ferralla, rovellada per terra, està tan ben descrit que et pot flairar l'olor de la humitat, de les plantes i de rovell.

Un grup de negres, així és com els anomena l'autor, pugen fent tentines per un marge humit. Van carregats amb cistells plens de terra damunt del cap. Se'ls poden comptar les costelles, suen, respiren amb dificultat a causa de l'enorme esforç que els suposa l'ascensió pel terra fangós i relliscós. Sembla que no hi veuen, absorts com van en una mortal indiferència d'animal domesticat. Al coll hi duen argolles metàl·liques i tot ells van units mitjançant una cadena de ferro; mentre caminen se sent el so metàl·lic que produeix el fred metall al ritme del seu pas. Un home blanc, armat amb un fusell, els vigila: com si es poguessin escapar! Du una caçadora de color clar, de la qual l'autor ens assenyala un detall en aparença insignificant: li falta un botó.

Una frase molt punyent del llibre és la que pronuncia el comptable que es posa histèric pel soroll que fan els treballadors/esclaus: "Quins crits! Quan he quadrar els comptes odio a mort aquesta colla de salvatges!".

El mateix comptable explica que ha ensenyat a una de les dones indígenes a emmidonar-li el coll i els punys de la camisa. Comenta que l'hi ha costat aprendre-ho i que no li agradava de fer-ho. És realment incomprensible que, en aquell entorn i en aquelles circumstàncies, l'home donés tanta importància al seu aspecte físic.

M'ha desagradat la manera que Conrad anomena els negres: els diu "salvatges". Tot i això, crec que és un recurs per denunciar les condicions en què vivien i fer que el lector reaccioni. No ho sé, potser sóc massa magnànima amb l'autor.

Tampoc m'agrada la normalitat amb què detalla la diferència de tracte i de relació entre els blancs i els negres: comparteixen penúries, encara que de manera molt diferent, en el terrorífic entorn on es desenvolupen els fets. Conrad en cap moment qüestiona la superioritat amb què l'home blanc tracta el negre.

Pràctica 2 (Anna)

            Visc al Guinardó, a Barcelona. Tret de les dues artèries principals -el Passeig de Maragall i l’Avinguda de la Verge de Montserrat- el meu barri és de carrers petits i estrets, amb bons arbres i poca circulació. Hi ha cases de planta baixa i eixida, algunes torres de categoria i edificis de màxim quatre pisos. Al voltant de casa hi viu gent treballadora i d’una classe mitja-baixa, amb poca immigració. I, sobretot, al meu barri s'hi respira molta tranquil·litat.

            El meu pis, a la primera planta, dóna al pati interior de l’illa de cases. És un pis senzill, agradable i molt lluminós. Tinc una terrasseta i dos finestrals des d’on contemplo el meu veïnat. El paisatge és lleig, monòton i avorrit. Des de la meva finestra puc veure el cel. Un cel d’un blau tramuntanal alguns dies d'hivern que fa sol, i gris quan està núvol o plou. Algunes nits, que busco la lluna i no la trobo, ho lamento. La meva petita talaia no dóna per a més.

            Bé, puc mirar les cases que tinc al davant, i elles em retornen l’ullada. Unes clouen els ulls, finestres tancades. D’altres em fan l’ullet, una persiana pujada, una altra de baixada. N'hi ha que sembla que tinguin berrugues: són els ventiladors dels aires condicionats. I gairebé totes tenen uns tendals de colors verd, que a l’hivern estan recollits com celles espesses i que a l’estiu es despleguen produint una llum molt confortable. Tres edificis són de bona factura, d’obra vista amb bones balconades acolorides per diferents plantes: geranis vermells, lliris de paperina blanca, buguenvíl·lies de paper lilós i algun ficus d’un verd majestuós. La resta de cases, mitja dotzena, són totes iguals, més senzilles, construccions dels anys cinquanta, amb tribunes centrals de doble finestra i terrassetes laterals. Curiosament, cap d’elles té plantes, però sí estenedors en els quals, cada dilluns i dimarts, com un ritual, les veïnes estenen la roba: llençols estampats, tovalloles de colors, camises a ratlles, pijames a quadres, i roba interior diversa flamegen al vent com si fossin banderoles de festa major. D’uns anys ençà, els propietaris d’aquestes cases han repintat les façanes amb el bon criteri d’unificar colors, que van del vainilla suau, al de pa torrat clar.

            A l’estiu, quan tinc les finestres obertes, al matí em desperta la flaire untosa del saïm i el sucre de l’obrador de la pastisseria Mas, del carrer de Maragall. Croissants i ensaïmades em maseguen l’estómac. A la nit, el perfum dolçós dels gessamins i dels xuclamels dels jardins propers em bressolen el son. Una de les qualitats que té aquest espai és el silenci. A penes hi ha soroll. Només a l’estiu sento la música d’un saxo que sona cada tarda. Qui assaja, per la música que toca, deu ser un home gran. Ho fa bé, però el seu repertori és escàs i reiteratiu. Comença sempre amb uns boleros: Aquellos ojos verdes, Bésame mucho, El camino verde... Després enllaça amb l’Only You dels Platters, passa al What a Wonderful World de Louis Armstrong i, de forma indefectible, acaba amb l’Imagine d’en Lennon. I apa-li, torna a començar amb, si fa no fa, les mateixes peces. Malgrat això, ho passo bé, perquè em retorna a la meva joventut i em fa somiar.

            Del veïnat no en sé res, perquè no el veig. Tinc alguna idea de la seva orientació política per les senyeres i estelades, força abundoses, en compto quinze, que des de l’Onze de Setembre passat han deixat penjades a l’exterior. I els coets que llencen per festejar els gols del Barça m'il·lustren sobre les seves preferències futbolístiques.

L’única veïna que tenia controlada, amb estil Hichcock, binocles inclosos, era una vella malcarada que tenia una espectacular cacatua d’un plomall verdós-blau, panxa vermella i bec carbassa, preciosa. La vella bruixa, una dona baixeta, de cabell blanc, i amb cara de pocs amics, cada tarda, al voltant de les sis, la treia a l’aire lliure, sense gàbia. Mantenia la pobra bèstia lligada per una pota amb una corretja, i l’animal s’agafava als fils de l’estenedor i de tant en tant batia les ales al compàs de les bastonades que la dona li donava mentre cridava amb veu agra i escardada: ¡Haz caca!, ¡haz caca! Davant d’aquella ignomínia, tant per la bèstia com per als veïns del principal, una tarda vaig sortir a la terrassa i, rabiosa, li vaig cridar: Prou!, si torna a pegar la bèstia aviso a la policia! Mai més no ho va tornar a fer. Des de fa dos anys no les he tornat a veure. O bé la dona és morta, o està reclosa en alguna residència. Malgrat el mal rotllo que em produïa, curiosament, les enyoro, però, òbviament, més a la cacatua que a la vella.

Pràctica 2 (Bernat)

Potser és perquè necessito veure les muntanyes cada dia que fa un parell d’anys vaig decidir instal·lar-me definitivament als peus del Montseny. Tot i això, el que albiro des del meu modest balcó té poc d'extraordinari; veig només els primers contraforts d’un massís que en guanyar alçada creix en bellesa. Però en tot cas, ja fa el fet.

A sota de casa hi tinc un descampat, sovint massa carregat de cotxes, i una renglera d’horts plantats fa poc temps. Intueixo, per l’estructura que formen les canyes, que deuen ser tomaqueres. Més enllà, camuflat entre el canyissar, el riu Congost segueix sense ànsia el seu curs. Per a mi, és un plaer posar-me al llit amb aquest silenci. A la riba del riu, un solitari i maleït pollancre cobreix parcialment la meva visió del massís. De tot el que veig des del balcó de casa, el que més m'agrada són els boscos frondosos de pi blanc que s’enfilen fins als vuit-cents metres d’altitud. A dalt, algunes masies disperses treuen el cap entre els prats de mitja muntanya; el Pla de la Calma és a tocar. I al fons, dalt de tot del Tagamanent, la inconfusible silueta de l’església de Santa Maria és el complement final, el colofó d’un paisatge reconfortant.

Potser, demà, uns agosarats núvols de tempesta m’impediran veure els cim més alts; cap problema. Sé que sou allà i amb això ja en tinc prou.

Pràctica 2 (Beti)

Gegants de roca i neu retallen el cel blau des de la meva finestra. Com sentinelles fidels, les muntanyes em conforten cada dia amb la seva presència, i em recorden aquells temps innocents en què, piolet en mà, gosàvem desafiar aels déus celestials.

Als que no conegueu la serra del Cadí, us haig de dir que és una impressionant barrera muntanyosa d’uns trenta quilòmetres d’extensió en direcció est-oest, en el punt d’unió entre el Prepirineu i el Pirineu. Per a mi, és un príncep blau encara encantat, un vell gripau gris i blanc, amb els plecs de la pell arrugada. El seu magnetisme és tan gran, que tot just fa tres anys, vaig traslladar-me a viure al peu de les seves faldes.

La cara nord del Cadí, vista des d’aquesta proximitat, impressiona. La seva verticalitat obliga al bosc a aturar-se en sec, dibuixant una marcada línia horitzontal.

En primer pla, contemplo la suau topografia de turons folrats del verd dels pins. La vegetació deixa endevinar una vall encaixada per la qual s’obre pas el riu Cadí, que, un parell de quilòmetres més avall, desemboca al Segre.

No hi ha cap edificació a la rodalia. Tan sols els murets de pedra seca dels prats aterrassats que tinc al davant deixen intuir la mà de l’home. Ja fa més de cinquanta anys que es van deixar de conrear, però en altres temps hi tenia una gran importància la vinya.

El monumental faig que tinc en primer terme és com un rellotge estacional.

A la primavera, l’aire és encara fred. Dins de casa porto un bon jersei, i s’agraeix sortir a fora per sentir la cremor del sol a la pell nua. Quin esclat de sorolls llargament silenciats! Sento el zum-zum dels insectes, les esquelles dels cavalls, el puput, els pica-soques, i un munt d’ocells que encara no sé distingir. I el riu, que durant tot l’any és un xiuxiueig, ara es deixa sentir amb més força.

Pràctica 2 (Gerard)

Ha estat una nit freda, d’aquelles que conviden a ronsejar al llit uns minuts més amb l’entrada del primer bri de llum del dia per la finestra. La melodia harmoniosa provinent dels quatre galls del veí recorda al barri que la jornada ha començat. De més a prop, el dolç refileig dels pardals indica que som a la primavera. Com acostumo a fer, surto a la terrassa per veure com es desperta el dia a Palafrugell.

En la llunyania, el sol s’enlaira amb timidesa i deixa als seus peus un Mediterrani tenyit d’un fosc blau marí. Cada vegada s’allunya més del Far de Sant Sebastià, una torre que ha presenciat el naufragi de nombrosos vaixells. Una fina capa de núvols enteranyina el cel. Se sent olor de mar, de sal, d’algues marines. I també de les barques de fusta dels pescadors de Calella, que jeuen tranquil·lament a les voltes de la platja del Port Bo mentre desfan els nusos que quatre julívies i serrans han creat als seus volantíns. Una brisa suau i humida de llebeig evoca pensaments nostàlgics d’altres èpoques. Què devien sentir els mariners palafrugellencs que posaven rumb a les Amèriques a la recerca d’una vida millor? I com devien viure l'èxode els seus familiars? En les havaneres, el llegat més representatiu de les seves experiències a ultramar, alguns hi troben les respostes.

Al carrer de darrere de casa se sent soroll. Un suau mormoleig traspassa els gruixuts envans de la casa. Trec el nas per una finestra que mira a l’oest i em trobo enmig d’una apassionant conversa entre la Rosa i la Paquita, les veïnes del carrer.

-Bon dia Paquita, com estàs? –diu la Rosa des de la porta de casa amb to burleta i encara amb la bata.

-Molt bé, Rosa. Em disculparàs, però vaig tirant cap al mercat abans que venguin les millors tomates de pera.

-Fes, fes, jo també estic enfeinada. Ara vaig a passejar en Pinxo –conclou la Rosa, jubilada fa poc temps de la professió de mestre, referint-se al seu gos, vell, gras i atrotinat.

El sol s'enlaira sobre el mar i tenyeix d'un verd intens les muntanyes de darrere de ca la Rosa i de ca la Paquita. Són les Gavarres, uns Pirineus en miniatura. Un massís muntanyós amb la forma d’un gran arc que s’obre cap al nord, a cavall de les comarques del Baix Empordà i del Gironès. Les Gavarres constitueixen un paradís natural per als amants de la naturale i dels esports de muntanya. Més al nord es troba l’Empordanet, tal i com l'anomenava la controvertida figura de Josep Pla. És una terra única, pel paisatge planer i homogeni que tracen els seus camps d’arròs al voltant de petits pobles de caire medieval, i per una natura que uneix serres mediterrànies i penya-segats vertiginosos que amaguen cales paradisíaques.

La humitat que tragina el vent de llebeig m’obliga a agafar un jersei. Mentre me’l poso, sonen les campanes de l’església. Són les nou del matí i avui és diumenge, dia de mercat. El centre del poble deu arrebossar d’activitat comercial. Però no és dia festiu per a tothom. En Pere, l’amo de les gallines cridaneres i jubilat de fa un reguitzell d’anys, continua treballant amb precisió suïssa al seu petit hort. Les arrugues de la seva cara deixen entreveure una vida dedicada al camp. Les mans parlen de la virulència de llargs jornals marcats per la tramuntana, la mateixa que és capaç de fer embogir aquells que la pateixen durant llargs períodes.

En Pere és fort com un roure, i encara empunya l’aixada com si fos un jovenet de divuit anys. Per bé que ell seguiria treballant amb l’energia de sempre, la seva esquena li exigeix un merescut descans, com també li ho demana la seva dona, amb la qual discuteix apassionadament sobre si aquest migdia plourà o no. Sigui com sigui, jo me’n vaig cap al mercat abans, on em sorprendrà un xàfec que em deixarà xop com un ànec.

Pràctica 2 (Rosa)

Hi ha qui diu que ens avesem a tot; jo penso que no és així. No hi ha dia que no m'admiri de les vistes que tenim des del balcó de casa. Es veu una bona part del Pirineu Oriental, des del cims que coronen la Vall de Núria fins al massís del Canigó.

Som a finals de maig, i les muntanyes segueixen cobertes de neu. El Balandrau, Bastiments i Gra de Fajol, que són els cims que envolten Setcases, n'hi ha menys; ara bé, a la part del Nou Fonts i Nou Creus, i altres pics que envolten la Vall de Núria conserven un bon tou. Al Canigó, com gairebé sempre, és on n'hi ha més.

Avui, cap al migdia, al cim de Bastiments s'hi albirava una boirina blanquinosa; deu ser el perillós torb. Aquest vent és traïdor, perquè arremolina la neu, minva molt la visibilitat i fa baixar la temperatura de forma sobtada. De tant en tant, per la seva culpa perd la vida algú, fins i tot muntanyencs experts. La gent del Ripollès, dels pobles de Rocabruna, Setcases i Llanars, tot i estar-hi avesada, temen aquest fenomen meteorològic. Des de sempre han sentit que amb el torb no s'hi juga i que els dies que bufa no s'ha de sortir a muntanya ni a talaiar les vaques.

Aquest paisatge idíl·lic, que valoro de manera extraordinària, ens acompanya durant tot l'hivern. Fins que arriba la primavera i i el paisatge es tenyeix d'un verd absolut.

Al cim de tota aquesta extensa carena hi destaca el cel, d'un blau tant blau, que com diria Segarra, esgarrifa.

Pràctica 2 (Sofía)

El amplio ventanal del salón es sin duda la joya de esta casa. En mi familia tenemos una fijación por la luz natural. Será por eso que la mesa está junto a esta gran ventana de cuatro hojas. Levantarse los sábados mientras los demás aún duermen y desayunar viendo al barrio despertarse a través del cristal es un placer.

La mayor parte de las veces me siento y miro sin mirar mientras mi mente está en otro sitio. Pero hoy es diferente, ha salido el sol después de unos días de lluvia y abajo, en la calle, se oye a los niños que juegan en el parque. Tengo a Campus, mi gato, mirándome remover el café y de vez en cuando se gira para seguir con la vista a un pájaro que cruza volando frente a nosotros.

Tengo la suerte de vivir en un barrio donde los edificios tienen espacio para respirar y, por eso, pocos elementos obstaculizan la vista. Delante de mi casa hay un bloque de doce plantas igual al mío, que parecería un espejo si no fuera porque los toldos son de color naranja en lugar de verde. Salpicado de macetas con geranios y helechos, es como un eje separador del paisaje que se extiende ante mí.

A su margen izquierdo se divisa un conjunto de casitas bajas con techos de teja. El séptimo piso donde me encuentro aporta indiscreción a las vistas y mis ojos se cuelan en los patios interiores donde se seca la ropa. Estas casas llegan hasta los pies del Turó de la Peira y entre ellas transcurre el camino que a diario recorría para llegar al colegio. Por detrás de los pinos mediterráneos del Turó asoman el Tibidabo y la Torre de Collserola, que roza las nubes.

Hacia la derecha, el paisaje es bien distinto. A los pies de mi casa comienza el Parque Central de Nou Barris. Desde las alturas se puede apreciar el diseño triangular de las diferentes zonas y cómo el suelo va mutando de color, pasando del naranja al amarillo y del azul al blanco. Lo primero que se ve desde este lado es la fuente que simula un lago. Tres niñas están sentadas en la plataforma de madera que se adentra en el agua. Tienen los pies sumergidos y se salpican unas a otras. Me recuerdan que ya queda menos para el verano.

En el centro del parque se erige una antigua masía de dos pisos con señales del transcurrir inclemente del tiempo. Es un recuerdo de la época en que este barrio era una zona rural alejada de Barcelona. Hoy, la casa sigue a la espera de una reforma que la convierta en un nuevo equipamiento para jóvenes.

Mientras apuro el café, que se enfría, lo último que alcanzan a ver mis ojos es Collserola, verde por el despertar de la primavera.