Pràctica 2 (Anna)

            Visc al Guinardó, a Barcelona. Tret de les dues artèries principals -el Passeig de Maragall i l’Avinguda de la Verge de Montserrat- el meu barri és de carrers petits i estrets, amb bons arbres i poca circulació. Hi ha cases de planta baixa i eixida, algunes torres de categoria i edificis de màxim quatre pisos. Al voltant de casa hi viu gent treballadora i d’una classe mitja-baixa, amb poca immigració. I, sobretot, al meu barri s'hi respira molta tranquil·litat.

            El meu pis, a la primera planta, dóna al pati interior de l’illa de cases. És un pis senzill, agradable i molt lluminós. Tinc una terrasseta i dos finestrals des d’on contemplo el meu veïnat. El paisatge és lleig, monòton i avorrit. Des de la meva finestra puc veure el cel. Un cel d’un blau tramuntanal alguns dies d'hivern que fa sol, i gris quan està núvol o plou. Algunes nits, que busco la lluna i no la trobo, ho lamento. La meva petita talaia no dóna per a més.

            Bé, puc mirar les cases que tinc al davant, i elles em retornen l’ullada. Unes clouen els ulls, finestres tancades. D’altres em fan l’ullet, una persiana pujada, una altra de baixada. N'hi ha que sembla que tinguin berrugues: són els ventiladors dels aires condicionats. I gairebé totes tenen uns tendals de colors verd, que a l’hivern estan recollits com celles espesses i que a l’estiu es despleguen produint una llum molt confortable. Tres edificis són de bona factura, d’obra vista amb bones balconades acolorides per diferents plantes: geranis vermells, lliris de paperina blanca, buguenvíl·lies de paper lilós i algun ficus d’un verd majestuós. La resta de cases, mitja dotzena, són totes iguals, més senzilles, construccions dels anys cinquanta, amb tribunes centrals de doble finestra i terrassetes laterals. Curiosament, cap d’elles té plantes, però sí estenedors en els quals, cada dilluns i dimarts, com un ritual, les veïnes estenen la roba: llençols estampats, tovalloles de colors, camises a ratlles, pijames a quadres, i roba interior diversa flamegen al vent com si fossin banderoles de festa major. D’uns anys ençà, els propietaris d’aquestes cases han repintat les façanes amb el bon criteri d’unificar colors, que van del vainilla suau, al de pa torrat clar.

            A l’estiu, quan tinc les finestres obertes, al matí em desperta la flaire untosa del saïm i el sucre de l’obrador de la pastisseria Mas, del carrer de Maragall. Croissants i ensaïmades em maseguen l’estómac. A la nit, el perfum dolçós dels gessamins i dels xuclamels dels jardins propers em bressolen el son. Una de les qualitats que té aquest espai és el silenci. A penes hi ha soroll. Només a l’estiu sento la música d’un saxo que sona cada tarda. Qui assaja, per la música que toca, deu ser un home gran. Ho fa bé, però el seu repertori és escàs i reiteratiu. Comença sempre amb uns boleros: Aquellos ojos verdes, Bésame mucho, El camino verde... Després enllaça amb l’Only You dels Platters, passa al What a Wonderful World de Louis Armstrong i, de forma indefectible, acaba amb l’Imagine d’en Lennon. I apa-li, torna a començar amb, si fa no fa, les mateixes peces. Malgrat això, ho passo bé, perquè em retorna a la meva joventut i em fa somiar.

            Del veïnat no en sé res, perquè no el veig. Tinc alguna idea de la seva orientació política per les senyeres i estelades, força abundoses, en compto quinze, que des de l’Onze de Setembre passat han deixat penjades a l’exterior. I els coets que llencen per festejar els gols del Barça m'il·lustren sobre les seves preferències futbolístiques.

L’única veïna que tenia controlada, amb estil Hichcock, binocles inclosos, era una vella malcarada que tenia una espectacular cacatua d’un plomall verdós-blau, panxa vermella i bec carbassa, preciosa. La vella bruixa, una dona baixeta, de cabell blanc, i amb cara de pocs amics, cada tarda, al voltant de les sis, la treia a l’aire lliure, sense gàbia. Mantenia la pobra bèstia lligada per una pota amb una corretja, i l’animal s’agafava als fils de l’estenedor i de tant en tant batia les ales al compàs de les bastonades que la dona li donava mentre cridava amb veu agra i escardada: ¡Haz caca!, ¡haz caca! Davant d’aquella ignomínia, tant per la bèstia com per als veïns del principal, una tarda vaig sortir a la terrassa i, rabiosa, li vaig cridar: Prou!, si torna a pegar la bèstia aviso a la policia! Mai més no ho va tornar a fer. Des de fa dos anys no les he tornat a veure. O bé la dona és morta, o està reclosa en alguna residència. Malgrat el mal rotllo que em produïa, curiosament, les enyoro, però, òbviament, més a la cacatua que a la vella.