A En el gallo de
hierro, Paul Theroux aconsegueix captar l’ànima de la Xina i transmete-la al
lector. Per a mi no és només un llibre de viatges: és un compendi antropològic
on l’autor ens ofereix l’essència del país.
Theroux ens agafa de la mà i ens convida a pujar al tren
amb ell, i, a través d’un relat lineal, fem un recorregut geogràfic, històric,
cultural, emocional i social pel país. L'autor s’erigeix com a protagonista del
viatge i carrega amb totes les vissicituts que això comporta. Per fer-ho tria
una veu narrativa parcialment omniscient. És un narrador testimoni, una primera
persona camuflada. Aquest recurs li permet adoptar diferents punts de
vista: el seu o el dels personatges que l’acompanyen, segons li convé.
A través de les descripcions, l'escriptor nord-americà ens
explica el que veu i com són els llocs per on passa. Però és per mitjà dels
diàlegs que fa avançar la història i ens mostra la realitat del país. Diferents
i curiosos personatges l’acompanyen durant el viatge. Són homes i dones que es
belluguen al seu gust, Theroux no els encotilla. Al contrari, els deixa lliures
i les seves veus ens porten de la
Xina medieval a l’actual, la dels nous capitalistes, passant,
i no precisament de puntetes, per la revolució cultural de Mao.
Theroux sap crear molt bones atmosferes. Usa un llenguatge
ric i planer, la ironia i el sentit de l’humor. És un viatger que no se sorprèn
de res, que sap distanciar-se dels fets i de les opinions alienes i mantenir
l')objectivitat. Tot i que també se'ns mostra subjectiviu a pinzellades i en
paraules concretes. És un protagonista difús, que m’ha permès viure amb ell,
però no conèixer-lo bé.
En conjunt el llibre m’ha agradat, especialment el
capítol set i l’últim, el del Tibet, on curiosament viatgem en cotxe. En alguns
moments la història baixa de ritme i de tensió, i se m’ha fet repetitiva. Ara, el
que és clar és que, després de llegir-lo, no em quedo amb una postal per a
turistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada