Encara és negra nit i no hi ha ningú al carrer. En
aquesta hora intempestiva, em fa molta mandra canviar la calma de l’Empordà per
l’activitat frenètica de Barcelona. De vegades ja ens ho diuen, que som massa
de poble. A l’estació d’autobusos de Palafrugell només hi ha quatre gats: mitja
dotzena de nois africans amb uns fardells immensos, uns quants estudiants de
secundària enganxats al mòbil i tres noies d’origen llatinoamericà que parlen
pels descosits.
L’autobús es posa en marxa i els passatgers s’acomoden al
seu seient, personalitzat en major o menor grau: declaracions d’amor com Paula + Johnny em recorden que no tot el
jovent està perdut. A l’horitzó, els primers raigs de sol il·luminen el contorn
de les Gavarres. A la carretera comença a haver-hi moviment. Un grapat de cares
endormiscades encabides als seus cotxes s’afanyen a arribar puntuals a la
feina.
A mesura que l’autobús s’atura en diverses poblacions,
uns passatgers baixen i uns altres pugen. Les tres noies llatinoamericanes
decideixen continuar la seva conversa pels carrers de Sant Feliu de Guíxols i ho
celebro pensant que podré dormir la resta del viatge. M’equivoco. Dues dones
grans s’asseuen tres files davant meu i ben aviat prenen el seu relleu. Si
abans he hagut d’empassar-me un serial d’amors impossibles, ara sóc partícip
d’un safareig monumental. Que el carnicer se n’ha anat amb la Fina; que la Rosa
ha marxat del Casal per culpa de la Maria... Massa emocions fortes en un sol matí,
penso.
A la dreta de l’autopista es veu el massís del Montseny
i, a les faldes d’aquest, un entramat d’empreses grisenques que lluiten per
reactivar l’economia de la zona. Finalment, entrem a la ciutat comtal i passem
a formar part del garbuix generalitzat: embussos de cotxes, clàxons a tot drap,
exèrcits de persones amb rostres inexpressius de camí a la feina... Sento
enveja dels ciclistes que pedalegen alegrement i ens avancen a pas de cargol:
aquesta sí que és la millor manera de començar el dia!
L’autobús arriba a l’estació del Nord i tots els
passatgers baixen. Els estudiants de secundària no han perdut de vista els seus
mòbils en tot el trajecte; els joves africans estan desorientats i pregunten
per una direcció determinada a un taxista; les dues senyores grans marxen de
bracet. I jo camino cap a la feina durant quinze minuts més. Al vespre m’espera
un altre interessant viatge de tornada a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada