Un primer pis entre muntanyes (Pràctica 2, Teresa)

L’edifici on visc està situat en una part estreta de la vall d’Andorra, Santa Coloma, un poble desconegut per la majoria de turistes encara que tots els que vénen del sud hi passen forçosament. Per la finestra per on es pon el sol veig la muntanya d’Enclar i el pic de Carroi. Sota Carroi trobo la natura, cases de parets de pedra i teulats de llosa, la casa dels Russos, l’església romànica de Santa Coloma, un camí vertical que porta al Castell de San Vicenç i un altre d'horitzontal que condueix al jaciment de la Margineda. Mirant a  l’altre costat de la vall, tinc el balcó, des d’on veig dues carreteres paral·leles, molt transitades, separades pel riu Valira. La carretera més a prop de l’edifici és de dos carrils estrets.

Fa quinze anys que visc en aquesta avinguda d’Enclar. Els primers anys sempre tenia visita, algú que no volia esperar dins el cotxe que desapareguessin els embussos i pujava a fer un cafè o a fer la xerradeta improvisada que tant m’agrada. Per als amics, casa meva era un punt estratègic. Jo sabia si convenia o no sortir de casa durant l’època d’esquiadors i sempre tenia alguna visita sorpresa. Fins fa sis anys, Santa Coloma era l’únic accés al centre d'Andorra des de Sant Julià, la parròquia més propera a la frontera amb Espanya. Tothom que visitava les valls havia de passar per allà. Les coses van començar a canviar amb la construcció del nou vial, que facilita la circulació: és més ample i no està en zona urbana. Van fer caure un bon tros de muntanya per a què fos possible i van remodelar un pont que he de travessar per agafar el Clipol, que és com anomenem l’autobús en memòria dels socis fundadors, Climent i Pol. Encara que actualment  en diem el “bus taronja”: passa cada set minuts i et porta de Sant Julià al centre d'Andorra per un dels tres carrils: el taronja és el més ràpid. Anem millorant, al meu país: f ins i tot ja parlem de tres línies de transport públic!

Ara Santa Coloma és menys poble. Si no fos pel riu i per l’altre costat del pis, tindria la sensació d’estar dins d’una autovia. Sort del riu que baixa fort en aquest tram, tant, que tapa l’enrenou dels cotxes. Fa tant soroll, que  necessitem finestres de doble vidre per poder descansar acústicament. Hi ha nits d’estiu, com la d’avui, que el més refrescant és sortir al balcó i escoltar el gran Valira, carregat d’aigua després d’un hivern de neu i una primavera de pluja. Mai abans l’havia sentit tan poderós!

Pràctica 1 (Teresa)

M’agrada volar. Volar per damunt del mar. Navegar amb windsurf. Les costes ventoses són els meus destins quan viatjo. He estat a Sant Pere Pescador (Costa Brava, Catalunya), la badia de Pollensa i Fornells (Mallorca i Menorca, Illes Balears), Tarifa (costa gaditana, Andalusia), Las Cucharas, Flagbech, Jandía, Pozo i El Médano (Lanzarote, Fuerteventura, Gran Canaria i Tenerife, illes Canàries), Karpatos (illa grega), Alaçati (Turquia) i Jericoacoara i Icaraizinho (Ceará, Brasil).

De llibres de viatges he llegit tot el relacionat amb els llocs que he visitat, però cap llibre en concret. Sobretot m'he centrat en guies, blogs, revistes i webs. Abans d’anar a algun lloc m’informo del vent que hi bufa, de les condicions del mar, del que és rellevant visitar per als que tenim poc temps, ja que majoritàriament ens agrada volar. També m'interesso pel que es menja, els costums, les celebracions, la població, el nivell de vida, la llengua, els dialectes, les actituds, la música i per tot tipus d'especificitats que puguin resultar interessants.

Com deia, tinc poc currículum en llibres de viatge, però recordo escenes com la invasió dels anglesos  quan arriben als grans llacs del continent africà, un relat del moment de la tornada de l’expedició del noruec Amundsen o històries dels aborígens de Nova Zelanda. Són lectures de fa anys , així que parlar d’elles no seria honest. Em sento en deute amb els autors, em comprometo a recuperar-los.

En aquests moments, que em trobo a Jericoacoara, començo la meva primera pràctica del curs de narrativa de viatges i també un any de permís d’estudis –sóc funcionària, sí!. Espero que aquest any que tinc per davant em permeti volar en totes les seves accepcions i imatges poètiques del verb. “Oestado do Cearà” ha despertat el meu desig per conèixer tot el nord-est del Brasil! Rio grande do Sul, Maranhao, Pernambuco...

Després de deixar la feina en suspens, guardar el pis dels últims quinze anys en caixes, comiats diversos, tres autobusos, dos avions i una espera de sis hores a l’aeroport de Lisboa, la primera sensació que tinc és d’esgotament. Ara mateix tinc ganes d'establir un diàleg intern: estic introspectiva. El motiu de la meva decisió, la resposta més sintètica, és la següent: necessito estímuls nous!  Dit d’una altra manera, necessito canviar rutines, també les relacionades amb l’escriptura i la lectura, fer ho tot sense pressa.

Per tot això que us dic m'he apuntat a aquest curs. M'agrada escriure. Des de sempre anoto tot el que faig en un diari personal. Ho faig de manera compulsiva, sense correcció, per treure  suc al dia, per ajudar-me a prioritzar, reflexionar. Això sí, ho faig d'amagat sota la flassada i amb la finalitat de fer-ho desaparèixer amb el foc de Sant Joan per  començar un nou cicle...

Mentre nosaltres dormim (Pràctica 10, Anna)

            Al moment de triar l’última lectura del curs, vaig dubtar entre dos llibres: El Marroc sensual i fanàtic, d’Aurora Bertrana, i Mentre l’Iraq dormia, de Mertxe París.  Els dos els tinc a casa, els dos són d’autores catalanes, cosa que em venia de gust després de llegir homes i estrangers, i amb els dos llibres jo hi feia una relectura. Tot un experiment.

            Em vaig inclinar pel de la Mertxe París per una raó sentimental i romàntica. Com que conec l’autora, volia comprovar què passava, al cap de deu anys, entre ella i jo en tornar-lo a llegir. L’experiència ha estat molt gratificant. Les seves paraules són les mateixes, tenen el mateix valor, no han decaigut. Al contrari, amb el pas dels anys i desgraciadament per al poble iraquià, són ben actuals. La que he canviat sóc jo. Per enfrontar-nos a fer una bona lectura calen coneixements previs. Fa deu anys jo tenia molta informació sobre el món àrab i musulmà, però molt poca formació. Ara és tota una altra cosa i he gaudit molt més del llibre, en canto excel·lències i el recomano.

            A l’octubre de 2003, quan l’autora només tenia vint-i-set anys, l’editorial Pagès, de Lleida, li va oferir escriure in situ un llibre sobre la guerra de l’Iraq. La noia no s’ho va pensar dues vegades i, amb la motxilla carregada de paraules i d’il·lusió, es va enfrontar amb el gran repte. I la veritat és que se’n va sortir molt airosa.

            Ben mirat, mentre L’Iraq dormia, no és un llibre estrictament de viatge, tot i que descriu perfectament les ciutats per on passa, allà on viu, el que veu, el que viu, amb qui i com parla..., de manera que el lector es crea perfectament una imatge mental del país. Però, sobretot, el llibre és una història. Una història meravellosa i punyent d’una dona, l’Umm Zina, i de la seva família i per extensió la del poble kurd. No sé quina intenció tenia l’autora quan va sortir d’Alcarràs, el seu poble natal, sobre què i com escriuria, però molt em temo, perquè això és el que m’ha semblat, que quan es va trobar amb la personalitat d’Umm Zima no es va poder sostreure al seu magnetisme i grandiositat. Quan més humil, savi i tendre s’és, més gran és el personatge.

            L’autora és la narradora, però, tret de certs moments, no s’erigeix com a protagonista, aquest paper el cedeix generosament als altres personatges amb qui conviu i molt especialment a l’Umm Zina. El llibre és ple de situacions de molta tensió de guerra que impacten, però potser el que més m’ha trasbalsat és el dolor i la penúria de l’exili del poble kurd, que puc resumir amb les paraules d’una dona a qui li han matat tota la família: “ Doncs, la meva vida ha consistit a anar de calvari en calvari per tot l’Iraq. No hi ha res més fàcil que menysprear una dona sola!”   

            Per completar aquest comentari, el llibre té el gran encert d’explicar contes i llegendes que permeten al lector endinsar-se en la cultura kurda i, també, relaxar-se una mica de tant de patiment.

Avui més que mai, desitjo de tot cor que la pau arribi a tants pobles de l’Orient que lluiten per la seva dignitat mentre nosaltres dormim.