L’edifici on visc està
situat en una part estreta de la vall d’Andorra, Santa Coloma, un poble desconegut
per la majoria de turistes encara que tots els que vénen del sud hi passen
forçosament. Per la finestra per on es pon el sol veig la muntanya d’Enclar i
el pic de Carroi. Sota Carroi trobo la natura, cases de parets de pedra i
teulats de llosa, la casa dels Russos, l’església romànica de Santa Coloma, un
camí vertical que porta al Castell de San Vicenç i un altre d'horitzontal que
condueix al jaciment de la Margineda. Mirant a l’altre costat de la vall, tinc el balcó, des
d’on veig dues carreteres paral·leles, molt transitades, separades pel riu
Valira. La carretera més a prop de l’edifici és de dos carrils estrets.
Fa quinze anys que visc
en aquesta avinguda d’Enclar. Els primers anys sempre tenia visita, algú que no
volia esperar dins el cotxe que desapareguessin els embussos i pujava a fer un
cafè o a fer la xerradeta improvisada que tant m’agrada. Per als amics, casa
meva era un punt estratègic. Jo sabia si convenia o no sortir de casa durant l’època
d’esquiadors i sempre tenia alguna visita sorpresa. Fins fa sis anys, Santa
Coloma era l’únic accés al centre d'Andorra des de Sant Julià, la parròquia més
propera a la frontera amb Espanya. Tothom que visitava les valls havia de
passar per allà. Les coses van començar a canviar amb la construcció del nou
vial, que facilita la circulació: és més ample i no està en zona urbana. Van fer
caure un bon tros de muntanya per a què fos possible i van remodelar un pont que
he de travessar per agafar el Clipol, que és com anomenem l’autobús en memòria
dels socis fundadors, Climent i Pol. Encara que actualment en diem el “bus taronja”: passa cada set
minuts i et porta de Sant Julià al centre d'Andorra per un dels tres carrils:
el taronja és el més ràpid. Anem millorant, al meu país: f ins i tot ja parlem
de tres línies de transport públic!
Ara Santa Coloma és menys
poble. Si no fos pel riu i per l’altre costat del pis, tindria la sensació
d’estar dins d’una autovia. Sort del riu que baixa fort en aquest tram, tant, que
tapa l’enrenou dels cotxes. Fa tant soroll, que necessitem finestres de doble vidre per poder
descansar acústicament. Hi ha nits d’estiu, com la d’avui, que el més
refrescant és sortir al balcó i escoltar el gran Valira, carregat d’aigua
després d’un hivern de neu i una primavera de pluja. Mai abans l’havia sentit
tan poderós!
