Sincerament, descriure el camí de casa a la feina en tres mil caràcters
és un repte, primer perquè la distància en temps i espai és mínima, i segon,
perquè no em sembla un recorregut interessant. He de trobar la manera d’embellir
el trajecte i motivar-me pensant que aquesta pràctica em serà útil per
desenvolupar la capacitat d’observar les meves rutines i valorar-les
diferentment.
De nord a sud d’Andorra, casa meva està on acaba Andorra la Vella la
capital, i la meva feina està on comença Sant Julià (frontera amb Espanya). És
tant sols un quilòmetre i mig de distància, que es pot fer a peu però que acabo
fent amb cotxe pel clima fred, pel meu horari laboral i, sobretot, perquè és un
tram pensat per als cotxes, que hi són en quantitat i a tothora. Per a què us feu una idea, cada cinc-cents
metres em trobo una gran gasolinera, d’aquestes que tenen quatre sortidors, queviures,
revistes i altres complements. Entre les gasolineres trobo dos grans concessionaris
de cotxes, la Renault i la Mercedes(,) i dues botigues de motos, totes amb
petits pàrquings per facilitar l’accés al client.
A la meitat del trajecte hi ha una rotonda amb forma de cacauet que
uneix una carretera interior amb una altra de secundària i les converteix en una
autovia de tres carrils que et porta a una altra rotonda, d’on surt un túnel.
Un túnel que encara no té un any i facilita la sortida del país en direcció a
Espanya sense haver d’entrar a Sant Julià. Prop de la primera rotonda en forma
de fruit sec trobo la Balma de la Margineda, on van aparèixer les restes dels
primers pobladors de la vall. Al davant hi ha un pont romànic amb una caseta
d’informació turística i unes places de pàrquing per a què els turistes
s’aturin i vegin el pont de la Margineda i al mateix temps puguin informar-se
del nostre patrimoni natural i cultural abans d’entrar a la capital.
Després de l’original rotonda hi ha un pont-carretera. El riu, que em
quedava a l’esquerra, ara canvia de costat i em queda a la dreta. Ben a prop es
troba la primera escola bressol del país. Va obrir a finals dels anys vuitanta
com a centre educatiu parapúblic patrocinat per les Dames de
Meritxell, un grup de dones sensibilitzades en temes socials que ajuden els que
ho necessiten És un edifici important, ja que va ser pioner en l’educació per a
infants de 0-3 anys. Té un gran jardí davant el riu on a la primavera i l’estiu
veig els infants jugar.
La natura és present en tot el trajecte. A l’est s'aixeca una muntanya
que ens fa ombra i a l’oest la muntanya d’Enclar, més separada
de la carretera. Prop de casa s'estén un prat on sovint hi ha cavalls i vaques,
alimentant-se tranquil·lament, sense estressar-se pel soroll dels cotxes i la
pol·lució. L’altre element de natura present en la meva ruta quotidiana és
l’aigua del riu, que baixa sempre ple i amb força dels Pirineus, una de les
nostres principals riqueses.
Si baixo caminant, utilitzo una vorera estreta per on sempre passen els
corredors de fons, ja que només són cinquanta metres de desnivell, i és un dels
pocs llocs on poden entrenar sense massa pujades. Per aquesta vorera és per on
arribo a l’edifici on treballo, un gran centre de formació professional de tres
pisos amb grans finestres i façana de coure que va canviant el color en funció
de si fa sol o de si el cel està tapat, de si plou o si neva. El vam inaugurar
al 2006 i s’ha convertit en una de les infraestructures més importants del
govern per a realitzar cursos i actes relacionats amb la formació continuada
dels professionals de l’educació.
Ara que estic arribant als tres mil caracters m’adono que aquest
trajecte diu molt de com és el meu país. Un país marcat per la geografia, una
arquitectura amb diversitat d’estils, gran dosi d’enginy per construir vials
eficients en poc espai, abundància de complements relacionats amb el motor i el
tret més conegut per tots: la densa circulació de cotxes.
Conclusió final: tant si parlem d'escriptura com de trajectes, la mida
no importa!
