Pràctica 10 (Bernat)

És dissabte. Faig cap a la llibreria Muntanya de llibres, de Vic. És una de les meves preferides. Hi he passat bones estones i, en general, és difícil que en surti sense adquirir cap article. Amb l’extensa llista bibliogràfica del curs en mà, començo a remenar d’entre una pila de llibres que s’acumulen a la secció de literatura de viatges: A la Patagonia, de Bruce Chatwin, A la carretera, de Jack Kerouac... De sobte identifico un llibre de la col·lecció Ulyssus: tenen el llom de color beix amb una franja blava a la part superior. N’he llegit uns quants, d’aquesta col·lecció, i m’han agradat. La majoria són d’autors de casa nostra. A la portada, amb lletres ben grans, hi ha escrit el títol: El meu Iran.  A sota, en un rivet blanc trobem el nom de l’autora: Anna Maria Briongos. M’atrauen els països del Pròxim Orient i busco un escriptor d’aquí (després de Colin Thubron i Paul Theroux). Comprovo que és a la llista. Perfecte, ja el tinc. Abans de marxar, passo per caixa i en Xavi, el propietari de la llibreria, em comenta que deu fer un parell d’anys que l’autora va venir a presentar-lo. Me’n parla bé.

El 2001, l’Anna Maria Briongos, bona coneixedora de l’Iran, viatja de nou al país persa per instal·lar-se durant un temps en una botiga de catifes del basar d’Esfahan: la cova d’Ali Babà. Des d’aquest singular emplaçament, l’autora pren el pols d’un país en lenta ebullició, que s’encamina cap al futur sense perdre l’essència de les seves tradicions.

“Per a mi la cova és una finestra oberta a l’Iran d’avui. Des d’aquí miro, escolto i estudio els costums de les famílies, els interessos de les dones i les il·lusions i les decepcions dels joves, i descobreixo dia a dia el món tradicional i divers que batega al voltant del basar.”

Viatjar és sinònim de moure’s, de desplaçar-se, ja sigui a peu, en cotxe o amb qualsevol altre mitjà a través de ciutats, deserts, muntanyes... L’Anna Maria Briongos trenca amb aquest tòpic. Passa llargues hores en una botiga de catifes i, des d’allí, viu de prop el dia a dia de l’Iran.

Reconec que, abans de començar la lectura, aquesta idea em fa por. Em pregunto si m’avorriré. Necessito moure’m, sentir que pujo muntanyes, que faig quilòmetres amb un autobús ple de gent o que tafanejo entre les parades d’un mercat. Els dubtes s’esvaeixen en les primeres pàgines. El ritme és viu i dinàmic i l’autora aconsegueix captar la meva atenció gràcies a l’extraordinari relat que fa de la vida quotidiana d’Esfahan: aquella dona vestida amb el xador que no aixeca la mirada, el turista que remena exquisides peces de llana i seda, o el venedor diligent que tracta amb els clients.

Sovint, des d’Occident, associem l’Iran amb el fonamentalisme, amb la cara més integrista de la religió musulmana. Anna Maria Briongos en parla. Descriu situacions quotidianes força colpidores i difícils d’entendre des del meu punt de vista, però també es mulla. Opina sobre el paper de la dona dins la societat iraniana. Ho fa sempre des del respecte. Es mostra prudent i procura explicar-ho dins d’un context.

Escriure un llibre de viatges com aquest té el seus riscs. L’Anna se’n surt prou bé. El text flueix de forma natural, amb un llenguatge visual i suggeridor. En cada frase, em puc imaginar les escenes que l'autora descriu: aquella sanefa brodada sobre una catifa que penja de la paret d’una botiga del basar, els darrers raigs de sol reflectits sobre la cúpula de la mesquita del Shah o aquell pícnic sobre els majestuosos jardins de la plaça de Naghsh-i Jahan. El meu Iran és, sens dubte, un extraordinari relat sobre la vida quotidiana d’una de les civilitzacions més antigues del món.

Pràctica 10 (Gerard)

A África: un viaje de cuento, Salva Rodríguez ens explica el seu viatge amb bicicleta pel continent africà: de Granada a El Caire, passant per Ciutat del Cap. Un viatge de 42.007 quilòmetres realitzat en 800 dies, amb sis parells de cobertes gastades i 138 punxades reparades.

Amb una presentació tan eloqüent, és fàcil imaginar què s’amaga en aquest llibre. Per a cicloturistes empedreïts com jo, ÉS un somni. A través d’una successió de capítols, que es corresponen amb el pas d’aquest viatger per cadascun dels països africans, Salva ens narra les experiències que degusta cada dia, els problemes amb el seu Galeón –així anomena la seva bicicleta– i l'hospitalitat de la població.

L’autor s’allunya de qualsevol intent de protagonisme i es mou, a la velocitat de les papallones, amb una humilitat que escasseja en l’actualitat. El granadí es guanya el lector mitjançant una ploma molt destra. Amb una prosa descriptiva i múltiples metàfores, les seves descripcions ens traslladen a cada localitat i ens conviden a viatjar amb ell.

La necessitat de Salva de ser fidel a ell mateix i seguir el seu somni de recórrer el món a cop de pedal, ha estat el que més m’ha impactat. L’autor es despulla amb naturalitat davant del lector, i és capaç de fer trontollar el nostre món de comoditats a través de reflexions personals. A més, en la segona meitat del llibre inclou poemes preciosos i profunds, fruit de l’experiència viscuda en el continent negre.

El romanticisme de viatjar, conèixer i viure de primera mà la realitat africana és la singularitat d’aquest llibre. És una lectura dinàmica, lleugera i gens feixuga, i només té una pega per al lector: que et contagiïs de l’esperit aventurer de Salva i comencis, tu també, a hissar veles.

Pràctica 10 (Sofía)

Elegí En la Patagonia, de Bruce Chatwin, para la última lectura del curso. Aunque nací y me crié en Argentina, conozco muy pocos lugares de mi tierra, y el territorio donde trascurre la historia de este libro no es uno de ellos. Por eso, cuando vi el título en el listado de la bibliografía, en seguida despertó en mí las ganas por descubrir un poco más sobre el sur del país.

En la Patagonia es una narración de viaje muy diferente a las otras dos que leímos. En pocas ocasiones Chatwin asume el protagonismo de la historia. Por el contrario, las personas que se encuentra en el trayecto se convierten en su centro de atención. El escritor consigue despertar interés por cada nuevo personaje, recrea muy bien sus personalidades y características físicas y los describe enmarcados en su entorno. Aunque esto me gustó, eché en falta más descripciones del paisaje.

Chatwin decide emprender este viaje como consecuencia de una antigua fijación infantil por un trozo de piel, supuestamente de un dinosaurio de la Patagonia, que poseía su abuela. Una vez en tierras australes, sigue la pista del animal extinto y se embarca en un largo recorrido por desiertos y parajes helados. Personas de lo más variopintas van nutriendo con sus aportaciones e historias el camino que le conduce hasta el desenlace. Se trata de inmigrantes que arribaron a Argentina con diferentes objetivos, y Chatwin se inclina sobre todo a dialogar con aquellos que provienen del Reino Unido.

El libro incluye numerosos pasajes históricos que, en ocasiones, provocaban que perdiera el hilo de la narración. A veces me resultó complicado comprender los saltos temporales e imaginarme el contexto en el que se producían los hechos. No obstante, estas historias eran tan interesantes que consiguieron atraparme. En cierto sentido, volvieron a despertar mi lado más inocente, llegando incluso a creer cosas tan descabelladas como que los unicornios vivieron en la Patagonia.

En definitiva, aunque el libro no resultó tal como esperaba, disfruté con esta última lectura que reúne anécdotas de forajidos, trotamundos, exiliados… de viajeros.

Lisboa (Pràctica 9, Sofía)

Cuando se toma la decisión de poner rumbo a un destino, no siempre es el sitio en si lo que atrae, sino que las personas conocidas que residen en él actúan como un imán. Curiosamente, son estas personas quienes acaban por desvelar el auténtico encanto del lugar. Poco o nada sabía yo de Lisboa antes que Portugal se sumiera en la misma crisis que hoy nos afecta a todos. Para mí sólo era la capital del país vecino y distaba mucho de ser uno de los primeros lugares que deseaba conocer.

Mi perspectiva cambió cuando Charline, una amiga belga, se trasladó a la capital portuguesa para continuar sus estudios. Mis ganas de volver a verla, después de un año de comunicarnos únicamente por correo electrónico, me llevaron a la capital lusa. Era una ocasión única, ya que por primera vez conocería un destino turístico de la mano de una de sus ciudadanas.

Mientras miraba a la azafata del avión realizar el protocolo de seguridad, caí en la cuenta que había conocido a Charline organizando un viaje a Portugal. Ambas estudiábamos en Sevilla con programas de intercambio universitario. Como buena estudiante de turismo, ella tenía intención de viajar lo máximo posible. Por medio de unos amigos en común, me enteré que quedaba una plaza libre en el coche con el que planeaban ir al Algarve y no dudé en apuntarme. Así fue como, recorriendo la costa portuguesa, comenzó nuestra amistad.

A diferencia de los viajeros intrépidos, yo no acostumbro a viajar sola. Prefiero compartir la experiencia y comparar impresiones. Así que Carlos, mi compañero de viajes desde hace muchos años, se animó a embarcarse conmigo una vez más. Y acabé agradeciendo su presencia, ya que su desparpajo con las lenguas y sus raíces gallegas fueron de mucha utilidad para entendernos con los portugueses.

Lisboa nos recibió con frio y lluvia, pero no tardamos en encontrarnos con Charline, que nos acogió con calidez. Nos alojamos en su departamento, en Marquês de Pombal. A pocos metros de allí se encuentra el parque de Eduardo VII, desde donde se divisa gran parte de la ciudad y el Tajo, protagonista indiscutible del paisaje. No en vano, esta capital se construyó orientada hacia el río. Su puerto ha sido testigo de la vida de generaciones de pescadores, aventureros, descubridores y conquistadores que partieron a tierras lejanas y regresaron para desvelar a sus compatriotas las maravillas que habían visto. Precisamente, Luís de Camões escribió Los lusíadas para plasmar el viaje de Vasco de Gama a Oriente.

Aunque Charline estaba en pleno curso universitario, se ofreció para recorrer junto a nosotros las calles empedradas de Alfama, Baixa, Chiado y el Barrio Alto, los barrios tradicionales cuyas casas están decoradas con azulejos y sus techos se revisten de tejas. Gracias a ella descubrimos que la ciudad puede contemplarse desde las alturas. Al igual que Roma, Lisboa cuenta con siete colinas con sus respectivos miradores. Y por si fuera poco, la mano del hombre se encargó de erigir el elevador de Santa Justa, que además de salvar la altura entre dos barrios, también sirve para contemplar las preciosas vistas al castillo.

Los continuos desniveles en las calles nos dejaban sin aliento solamente con mirarlos, sin hablar del gran número de escalones que tuvimos que subir y bajar durante nuestros paseos. Así comprendimos la importancia de los célebres tranvías, que se aventuran por cuestas imposibles para facilitar a ancianos y turistas el ascenso. Nosotros, aficionados a las caminatas, sólo nos montamos una vez para no abandonar la ciudad con el sentimiento de habernos perdido algo.

Aunque la arquitectura manuelina nos sorprendió gratamente, sobre todo cuando visitamos el Monasterio de los Jerónimos, fueron la gastronomía y las personas que conocimos lo que realmente nos cautivó. La vida de los portugueses está muy ligada a la cultura gastronómica. Y nosotros tampoco nos privamos de nada. En Belém, donde se encuentra el monasterio, probamos los deliciosos pastéis. Son unos hojaldres rellenos de crema y espolvoreados con canela que nacieron de la inspiración divina de los monjes. Siglos más tarde, continúan siendo un manjar imperdible.

Fue alrededor de una mesa donde descubrimos más sobre los habitantes de Lisboa. Antes de emprender este viaje, tenía la certeza que los españoles eran personas abiertas y sociables. Pero desde que vivo aquí nunca he visto a nadie compartir mesa como lo hacen los lisboetas. Una noche acudimos a un bar de Alfama donde se sirven petiscos, el equivalente a las tapas, y se toca fado bajo una luz tenue. Íbamos en busca de un lugar alejado del reclamo turístico pero, como cualquier lugar tradicional que se precie, sus dimensiones eran reducidas. Nuestras caras de decepción al encontrárnoslo lleno mutaron en otra de asombro cuando el camarero nos ofreció con total naturalidad que compartiéramos mesa con dos chicas. Carlos, Charline, su novio Pedro, las dos chicas y yo nos deseamos buen provecho y fuimos intercambiando miradas de complicidad mientras los platos desfilaban de una punta de la mesa a la otra.

Nuestra anfitriona no podía dejarnos marchar sin que antes probásemos las exquisitas carnes y pescados que los restaurantes del Barrio Alto sirven para la cena. En el Garrafeira Alfaia nos reunimos con Felisia y Daniela, dos amigas de Charline que venían de California y Australia, pero cuyas raíces están en Portugal. Conversando con ellas, descubrí el pasado de emigración que guarda este país, fenómeno que ha vuelto a resurgir en los últimos tiempos, alimentado por la coyuntura económica.

Nos encontrábamos saboreando el postre y hablando sobre la ciudad cuando el señor de la mesa de al lado interrumpió la conversación para preguntarnos por qué nuestra conversación discurría en varios idiomas a la vez. Sin darnos cuenta, llevábamos toda la noche saltando del inglés al castellano y el portugués y, a veces, el francés. Le explicamos nuestras procedencias y acabó por unirse a nosotros, después de contarnos que él era un venezolano de padres portugueses. Nuestra conversación le entusiasmó  tanto que insistió en que brindáramos juntos por la mezcla cultural.

Estábamos tan cómodos y todo lo que íbamos conociendo de la ciudad nos parecía tan interesante que el tiempo transcurrió sin que nos percatáramos. Me despedí de Charline esperando volver a verla antes de que pase otro año. Nos marchamos de Lisboa con la agradable sensación de haber sido recibidos con los brazos abiertos por sus gentes y seguros de poder volver siempre que nos apetezca.

Dubrovnic, mon amour (Pràctica 9, Anna)

            Dubrovnik em va robar el cor i això que vam tenir certes pegues: una calor espantosa -la temperatura no va baixar mai dels 42º-, escales a dojo -graons amunt, graons avall, que em van destrossar els genolls- i una munió de turistes que baixaven dels creuers, autèntiques ciutats flotants, els quals ens van limitar de visitar els monuments de la ciutat amb tranquil·litat.

            Som tres amigues que normalment viatgem juntes. Ens coneixem bé, ens estimem molt i ens respectem encara més. Per tant, la convivència viatgera és excel·lent. La Montserrat té el càrrec d’organitzadora, no se li escapa res; la Mercè és l’administradora de la bossa comú, és la reina dels comptes i dels descomptes; i jo sóc la comunicadora perquè trepitjo algunes llengües i sé donar un cert estil a l’assumpte: allà on no arribo amb l’idioma, ho faig amb la mímica i el català.

            L’estiu passat totes tres disposàvem de deu dies de vacances i vam decidir visitar Dubrovnik i la seva costa. No ens agraden els hotels, preferim més anar al nostre aire, així que a través d’internet vam llogar un apartament a la ciutat. El nostre allotjament estava fora del centre, en un carrer estret, molt bonic, ple de torres on unes buguenvíl·lies ensangonades i uns gessamins olorosos ens saludaven en passar. Però... oh, terror! El carrer era una pura escala i des de casa fins a peu de carretera on circulaven els cotxes i els busos que havíem d’agafar hi havia 106 graons. Hi va haver dies que, entre pujar i baixar, en vam fer 424.

            L’apartament, de nom impronunciable, era magnífic, nou de trinca: tenia una sala-menjador-cuina ben espaiosa, tres dormitoris, un bany complert, i una terrassa esplèndida coberta per una parra d’on penjaven uns gotims de raïm de color maragda que adornaven i perfumaven l’ambient; cada matí hi esmorzàvem. El seu propietari, l’Ívan, un home que no arribava a la quarantena, tenia pinta de latin lover i anava carregat d’or: cadenes, creu, braçalet, anells. Amable i seductor, ens va rebre amb gran amabilitat i amb l’oferta d’una plata de figues extraordinàries. Amb els dies vam comprovar que era la fruita nacional.

            Dubrovnik, declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, és una ciutat bellíssima a cavall d’Orient i Occident. Tret de la part nova, els barris de Lapad i Babib Kud, totes les visites se centren a la part antiga, que comença a la Porta de Pile, punt d’inici i final de totes les caminades. En ser una ciutat emmurallada l’entrada es fa per sobre d’un fossar i per sota d’un arc renaixentista presidit pel bisbe Sant Blai, patró de la ciutat. Una vegada a dins, el primer que et trobes és la Font d’Onofrio. Una font circular del segle XV, d’aigua potable i fresca que surt per les boques d’unes figures esculpides que conviden a apaivagar la set. I a partir d’aquí la Placa, la gran i aristocràtica artèria que divideix la ciutat vella.

            La Placa ens va deixar bocabadades per tanta bellesa i elegància. És una avinguda àmplia amb el sòl de marbre de colors i palaus d’estil barroc. Tota ella és plena de botigues, restaurants i bars, però amb categoria i qualitat. Passejant-hi i badant, em va cridar l’atenció que només hi havia una llibreria. La meva dèria de lectora i de col·leccionista d’El Petit Príncep, en diferents llengües i edicions, em porta sempre a buscar aquest tipus de negoci. L’edifici de la llibreria era una barreja d’estil gòtic i barroc, preciós. El noiet ros d’en Saint-Exupéry em va fer l’ullet des d’un prestatge, i jo contenta.

            De botigues de música només em vam trobar dues i de roba fashion, tres a molt estirar. Tot el comerç se centra en l’artesania: joies de plata i corall, titelles magnífiques i brodats preciosos. I el que més impera són les gelateries. Els gelats, jo no en sóc especialista ja que no m’agraden, eren unes masses pastoses plastificades de colors clars: blaus, verds, roses, grocs... Més que seduir per menjar-los, convidaven a enfonsar-hi les mans per treballar-los com si fossin fang.

            Al voltant de La Placa hi ha la majoria de monuments que la guia recomana: el Convent i Monestir de Sant Francesc, la columna de Roland, el Palau Sponza, la Torre del Rellotge, l’església de Sant Blai, el Palau del Regidors i la Catedral. La majoria d’edificis són d’arquitectura renaixentista, molt bonics i interessants per fora, però amb uns interiors tan barrocs que a nosaltres, com a bones catalanes, amants del romànic i del gòtic, ens van deixar una mica fredes. Alguns monuments van ser reconstruïts després del terratrèmol de 1667 i de la guerra dels Balcans.

            A banda de la gran artèria, els carrerons de la ciutat antiga són una pura delícia mediterrània: balcons amb flors de colors -geranis vermells, petúnies liloses, conillets grocs...-, roba estesa a dojo com banderoles de festa major... Tot aquest ambient em va portar records de Nàpols, Sicília i de la nostra Barceloneta.

En aquest deambular turístic em va quedar per fer la joia de la corona: la muralla. Quina pena! Duc una pròtesi de titani al genoll esquerre i el pobre  estava ja tan masegat que no vaig voler jugar-me el viatge per culpa d'una tendinitis. Ho vaig compensar pujant al Telefèric. Ho vam fer a les vuit del vespre, que encara era de dia, per contemplar bé el paisatge i esperar la posta de sol. Tenir Dubrovnik als peus em va emocionar. Vaig poder veure una panoràmica de la ciutat, el traçat dels carrers, les cases amb les seves teulades vermelles, el recorregut de la muralla, el mar, la costa i, a la llunyania, les illes. I de cop el sol va començar a baixar i es va convertir en una rodona de foc intens, moneda de coure, que em va cegar el ulls en contemplar-lo. Vaig aguantar fermament per tal de no perdre'm la posta. Va ser un moment màgic, un d’aquells que es viuen de tant en tant, i em produí un nus a la gola i aigua als ulls. Vaig donar gràcies a aquests follets que ens envolten i que ens ofereixen aquests regals per als sentits.

L’emoció d’aquesta nit no es va acabar aquí. Faltava el sopar, el gran sopar. Sempre que anem de viatge acostumem a fer dos menjars d’una certa categoria -per a la resta som molt austeres: tocava anar al port vell. Port mariner per excel·lència, salabror de mar, olor d’algues i de peix fregit. I de cap a la Taverna Konoba Locanda Peskarija. És un local a l’aire lliure amb taules i cadires de fusta sota unes carpes de lona blanca. Tot rústic i amb sabor mariner. El menjar era exclusivament de peix. Vam triar: una olla de musclos al vapor, gambes a la planxa, calamars petits cuinats a la cassola, amb un suc deliciós, i per beure un vi blanc sec de la terra, ben fred. Tot era exquisit però per consens general, les gambes s’endugueren la nostra particular estrella Michelin. Les postres eren úniques, no podíem triar: un flam tipus creme caramel, molt bo. I a passejar per pair i gaudir de la nit llunàtica i estrellada.

Les nits d'estiu a Dubrovnik són màgiques. Tots els carrers i places s’omplen d’espectacles. Davant del Palau del Rector van gaudir d’un teatre de marionetes deliciós. Marionetes de fil molt grans que tres especialistes manipulaven amb gran habilitat. La història era l’eterna: la lluita entre el bé i el mal i l’amor com a cloenda. Uns passos enllà vam escoltar un concert de música popular, amb els músics vestits amb la roba típica croata. I més enllà encara, un quartet de corda interpretava un tros de Rusalka! Quanta felicitat en tan poc espai! Xano-xano, ara miro, ara escolto, ara contemplo, ara bado, vam arribar a les terrasses del carrer Prijeco, l’ambient més chic  de la ciutat, taula, copeta de licor de mirtil i un negre al piano fent improvisacions excepcionals sobre l’Imagine d’en Lennon. Visca la vida!

La costa, Cavtat i les Illes de Lokrum i Korkula

            Quan vam planificar el viatge no solament vam tenir en compte l’interès històric, social i cultural de la zona, sinó, també, el plaer hedonista de les vacances. Per això vam alternar les visites de Dubrovnik amb les excursions turístiques per la costa. La primera que vam fer va ser a l’illa de Lokrum. 

            És una illa petita, declarada parc nacional i reserva forestal, a mitja hora de Dubrovnik en un vaixell tipus golondrina barcelonina. La vegetació és la típica mediterrània: llentiscle, bruc, garrofers, pins, alzines... I voltant com amos i senyors de l’espai, els paons. Els petits només apuntaven la cua, caminaven al costat de la mare, mentre que els mascles, orgullosos de la seva bellesa, lluïen unes magnífiques i grandioses cues. Només un parell ens les van obrir per mostrar-nos amb orgull el seu poder i bellesa.

            En el nostre caminar per l'illa vam visitar el convent benedictí, pràcticament l’únic edifici de l’illa,  enrunat pels bombardejos serbis, tot i que ja fa vint anys de la guerra, —vint anys! I sembla que era ahir!. Un guia ens va comentar que no hi ha pressupost per refer-lo, però que també el volen deixar com a memòria de tanta barbàrie. Ens van esgarrifar les quatre parets que es mantenen dretes, amb els seus impactes de bales. Quin desastre les guerres, totes, però les civils encara més. I pensar que la teníem a tocar de casa!

La visita a l’illa va ser agradable, llàstima que l’excés de calor ens  crucifiqués. Després d’una bona caminada ens vam dirigir al Mar Mort, un  llac salat per banyar-nos. És un racó tancat, com una resclosa natural. Els pins arriben arran d’una aigua, transparent i de color maragda, massa calenta pel meu gust, però molt bona. El lloc té tot l’aire d’un petit paradís terrenals. Costa d’entrar-hi i de sortir-ne, ja que tot són còdols i pedregam gros. Les banyades, tot i que costava de nedar, per la densitat que la sal provocava a l’aigua, ens van reconfortar.

I de cop la gana ens va mossegar l’estómac. Eren més de les tres del migdia. Vam arreplegar els trastos i vam pujar muntanyeta a munt cap a un xiringuito, ben posat, que havíem vist en passar. Bona taula i butaquetes per seure-hi. Vam prendre una cervesa gelada i un entrepà casolà: ni els déus de l’Olimp havien estat més feliços!

Al nostre costat hi havia uns turistes canaris que en sentir-nos parlar català se’ns van adreçar, amb gran simpatia, per saber de Barcelona, ja que era una de les visites previstes en el seu periple pel Mediterrani. Els vam informar de tot allò que volien. En aquesta xerrada vam coincidir en un fet que nosaltres havíem observat: que els croates no són gent amable ni efusiva, més aviat són sorruts i, tot i que viuen del turisme, no estableixen cap mena d’empatia amb ells. La meva estadística particular ho confirmava: ni xofers d’autobús, ni taxistes, ni cambrers, ni dependentes de botigues, ni funcionaris d’informació i turisme havien mostrat cap mena d’afecció vers nosaltres i si a sobre, com era el meu cas, els parlava italià, la cosa s’esguerrava encara més. Vaig pensar que els veïnatges sempre són difícils. Què no sabrem nosaltres els catalans d’aquest fet! Tot i que els vaig entendre, la seva actitud em va molestar.

Després d’uns cafès amb gel, la Montserrat, que a l’altra vida deuria haver estat sirena, va voler tornar a banyar-se: la Mercè i jo estàvem tan a gust en aquell bosquet que vam dimitir de la proposta.

—Fem una trapelleria?—li vaig proposar a la Mercè.

—Fem-la!

Totes dues sabíem de què anava la història, prendre uns mojitos que feia estona que teníem controlats. Quin plaer! Rom, llima, menta, sucre de canya, i gel picat! Mmmmm..., encara xalo.

A mitja tarda vam tornar a passejar... La calor, però, no perdonava. Més boscos, platja nudista, fotografies, aigua de les fonts... I finalment retorn al continent.

            Catvat, és un poble mariner i turístic, petit, net, polit, amb un passeig ple de palmeres i uns boscos frondosos que arriben a peu de mar. S’hi pot arribar per mar o per terra en autobús. Nosaltres vam optar per la primera opció, quaranta cinc minuts de viatge per la costa amb una panoràmica preciosa. Cavtat va ser fundada pels grecs, i al cap dels temps van passar a formar part de l’imperi romà. Això es nota en el seu casc antic. Els carrers, costeruts, s’enfilen muntanya amunt. Tot el poble té unes reminiscències d’illa siciliana. Cavtat està ple de cales i platges per banyar-s’hi. Vam triar-ne una, gran, llarga i arenosa, que és accessible a peu, potser en una de les zones més turístiques. Curiosament l’aigua no era verda, sinó blanquinosa, potser pel tipus de sorra del fons del mar, que era cendrosa. D'un primer moment ens va sobtar. Ara, un cop ficades a dins de l’aigua i allunyant-nos de la costa, les banyades van ser magnífiques i molt gratificants.

            L’illa de Kòrkula ja és tota una altra cosa, gran i amb poblacions molt suggestives. M)olt verda, plena de vinyes i oliveres, a mi em va fer pensar en Mallorca mentre dins del meu cap sonava la cançó de la Maria del Mar Bonet Ses oliveres grises endarrera quedaran.

            Com que no es pot visitar en un sol dia, hi vam fer estada. Vam escollir un hotelet senzill i acollidor al centre mateix de Kòrkula. Érem en la típica ciutat dàlmata emmurallada, una petita Dubrovnik amb cases i palaus d’estil gòtic i renaixentista. En una d’elles, en un racó de carrer molt bonic, diuen que hi va néixer Marco Polo. La vam visitar, així com la catedral de Sant Marc i el monestir franciscà. I aquí va tocar el segon plaer gastronòmic: dinar a la ciutat de Lumbarda, a sis quilòmetres de la capital, en una taverna típica de pescadors arran de platja. Hi vam fer una bona mariscada regada amb una vinet de la terra que es feia dir “sí, senyor”. Per a les postres, i en homenatge al país, uns bons talls de formatge PAG. Les amigues van completar l’àpat amb un gelat pastós de vainilla i jo, amb una copeta de licor de mirtil.

            A mitja tarda, transbordador i cap al nostre refugi per passar-hi l'última nit. Quan, de sobte, ens va venir la melangia que suposa haver de fer les maletes: l’endemà tornàvem cap a casa. Potser no va ser un gran viatge però sí que van ser unes esplèndides vacances.

Malta, terra de miracles (Pràctica 9, Rosa)

L'illa principal, Malta, només té 246 quilometres quadrats; la segueix Gozo, que encara conserva bona part de la natura original i Comino la més petita, amb només mitja dotzena d'habitants permanents. També hi ha uns quants illots, deshabitats. Per la seva situació, clima, hotels, restaurants, discoteques i zones d'esbarjo, s'ha convertit en un destí de turisme de masses.

Atesa la seva situació estratègica, moltes cultures se la disputaren: fenicis, cartaginesos, romans, àrabs, també Napoleó i la corona anglesa. La llengua maltesa és difícil, per sort tothom coneix l'anglès.

A Malta no hi ha rius ni llacs. Durant la curta època de pluges es forma algun petit rierol. No obstant (això,) existeix alguns curs d'aigua que sembla suficient per a les necessitats de la població.

Tant en la seva vessant històrica i cultural com la purament turística (platges, ruïnes, zones de submarinisme...) Malta és un lloc interessant per visitar.. Quan s'hi ha anat més d'un cop, no cal repetir tots els llocs de visita obligada. Per això aquesta vegada no parlarem dels punts més coneguts, sinó que ho farem des de la seva vessant religiosa, especialment la catòlica-romana.

Prop del 95% dels maltesos són catòlics. Hi ha 365 esglésies -els maltesos diuen que n'hi ha una per cada dia de l'any- i s'hi celebren infinitat de festes religioses. Per exemple, per Setmana Santa surten disset processons amb encadenats i descalços.

A la capital hi ha un sant de pedra a cada cantonada. Els habitants de les illes malteses són una de les comunitats cristianes més antigues del món. Tot i aquesta majoria catòlica, també hi ha anglicans, ortodoxos, jueus, musulmans i altres grups amb menys representació. Prop de la capital, a la població de Paola, hi ha una gran mesquita, obsequi a la comunitat musulmana del penúltim president de Líbia, Muamar El Gadafi.

La Catedral de Sant Joan a la Valletta per sí sola es mereix el viatge. Està considerada un exemple mundial del barroc. Era el santuari del Cavallers de Sant Joan, també anomenats de l'Ordre de Malta. Les parets són plenes de figures esculpides. Les pintures de la cúpula i dels altars representen escenes de la vida de Sant Joan. El més impressionant, però, són les pintures de Caravaggio, especialment La Decapitació de Sant Joan Baptista, de grans dimensions.

El terra de la catedral està recobert amb làpides de membres de famílies nobles europees amb incrustacions de marbre. Les figures de calaveres són comuns: n'hi ha que porten barret i en algunes porten alguna dent solta. Diversos personatges catalans estan enterrats en aquesta catedral. Com Nicolau Cotoner i d'Olesa (Palma de Mallorca 1608-Malta 1680). Gran Mestre de l'ordre de Sant Joan de Jerusalem, fundà a Malta una escola d'Anatomia i Medicina. També va fer bastir la principal línia de fortificacions del país, que per això du el nom de La Cotonera. Un altre català de renom enterrat a l'illa és Tomàs Gargall, fill de Collbató. Havia estat escolà al monestir de Montserrat i arribà a ser bisbe de Malta des del 1578 fins a la seva mort el 1614.

A la capital també és de visita obligada l'església de Sant Pau (a l'estar situada en un carrer discret, pot passar desapercebuda). En aquesta església hi trobarem magnífiques obres d'art; cal destacar el retaule de Matteo Perez i el cor i la cúpula de Lorenzo Gafa. El més important que conté l'església són les relíquies de Sant Pau: un os del canell esquerra i un tros de la columna en la que fou decapitat el sant quan arribà a Roma. Aquestes relíquies són visitades diàriament per persones devotes.  Curiosament, aquesta relíquia va estar durant gairebé un any a Tarragona, cedida per l'arxidiòcesi maltesa amb motiu de l'Any Jubilar de Sant Pau. Segons la premsa de l'època, la clausura de la celebració va ser apoteòsica. Després, el cardenal-arquebisbe i el governador civil de Tarragona la traslladaren novament a Malta (val la pena llegir la informació d'aquests esdeveniments que es troba a les hemeroteques i als arxius del No-Do).

Sant Pau, també anomenat Saül de Tars, és molt venerat a l'illa. Diu la llegenda que va ser ell qui va introduir el cristianisme a Malta l'any 60. Pau era portat a Roma per ser jutjat com a rebel polític, i el vaixell en què viatjava naufragà i tots els que amb ell anaven, 275 segons els annals, van poder salvar-se nedant fins a la costa. Al lloc del naufragi hi ha l'estàtua  del sant per commemorar l'esdeveniment.

Segons la tradició, Sant Pau es va refugiar en una cova al costat de les catacumbes del seu nom a la població de Rabat. També es diu que començà a fer algun miracle, com el que conta una llegenda, segons la qual va sobrerviure a la mossegada d'una serp. Durant els tres mesos que va romandre a l'illa, Sant Pau va difondre amb èxit la doctrina cristiana entre la població. S'explica que les pedres de la cova on vivia tenien poders miraculosos, i la gent en venia fragments com a protecció contra els naufragis i per curar malalties.

Sant Pau era un home amb cultura, parlava hebreu, arameu, grec i llatí. Se l'hi atribueixen algunes dites que semblen actuals: "més val casar-se que cremar-se"; "no tens una minyona sinó una companya"; "l'amor als diners és l'origen de la maldat"; "qui no vol treballar tampoc ha de voler menjar"; "el nombre d'imbècils és infinit". Hi ha una dita catalana que diu: és tan alt com un santpau. La història sembla contradir-la: Sant Pau era baix, d'espatlles amples i una mica coix.

A Rabat hi trobem les catacumbes del sant. És un dels llocs que no s'ha d'obviar; formen un gran laberint amb més de mil quatre-centes tombes i està il·luminat amb encert.  Més interessants encara són les catacumbes de Santa Àgata, d'una extensió de quatre mil metres quadrats. En aquest indret no hi deixen entrar sense guia i donen les explicacions creant un clima de misteri i d'obscurantisme. El jove que acompanya els grups fa especial èmfasi en les restes òssies que encara es conserven a les tombes, especialment en les d'infants. Hi ha unes taules de pedra on celebraven festes en honor dels difunts, fins que algun religiós ho va prohibir. Els frescos d'estil bizantí i greco-romà estan considerats dels més extraordinaris de Malta.

Al mateix recinte hi ha també un museu, més aviat hauríem de dir-ne un magatzem d'articles religiosos, altres andròmines i, cal dir-ho, un munt de pols. Al primer cop de vista no sembla que tingui interès. Conté ossos humans, relíquies diminutes que són ossos de sants, emmarcats,  envoltats de brodats, de petites peces d'or, de pedreria i de perles. Hi ha un parell de figures de mida natural del Nen Jesús, molt atrotinades, amb vestits de roba descolorits, una d'elles amb el cabell que sembla natural, té el cap esberlat. Cal destacar una col·lecció de fòssils i unes lloses de pedres votives medievals. En un angle de la primera sala s'hi pot veure una columna amb una escultura del cap de Sant Pau, tallat i ple de sang.

A Santa Àgata la martiritzaren, l'any 251, tallant-li els pits, per no voler renegar del cristianisme,. Els maltesos la veneren perquè creuen que els salvà de la invasió turca. Segons expliquen just un anys després de la mort de la santa, el 252, el volcà Etna, a Sicília, va entrar en erupció. Hi ha imatges de la santa en esglésies i carrer. Està representada d'una manera punyent, sostenint un safata amb els seus dos pits tallats.

A la plaça principal de Rabat s'hi troba la seu del Partit Laborista, un edifici curiós amb la façana decorada amb garlandes)vermelles, com si fos Nadal. La planta baixa és una cafeteria on hi ha homes jugant a cartes, només homes, tret de la cambrera. Resulta curiós que, al carrer,  just davant del gran finestral, hi ha una fila d'escultures d'àngels i sants de colors llampants; a les mans hi porten arcs i fletxes, creus i espases. La imatges contrasta amb les files d'ampolles d'alcohol de dins el bar.

En un dels angles de la mateixa plaça atreu la mirada del transeünt la figura d'un monjo abillat de color fosc. A les espatlles hi du un angelet vestit de rosa amb ales blau cel que, somrient, sembla parlar-li a l'orella. Més enllà, en un carrer proper, hi ha un barberia, amb escultures de sants als dos costats de la porta. La més cridanera és la d'un sant sense nom que porta un cap i una mà tallats penjant de la túnica. Almenys aquest l'han representat amb un somriure. En un restaurant proper, uns turistes riuen davant la pissarra de propaganda d'un restaurant. Entre altres plats, el menú anuncia Penne Rabbit with Sauce. Dóna preu a una divertida confusió.

Al sud de l'illa principal s'hi troben els temples de Hagar Qim i Mnajdra. Declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, daten de tres mil anys abans de la nostra era. A Hagar Qim és on es va trobar la Venus de Malta, ara exposada al Museu Arqueològic de La Valletta.

A la cruïlla entre els dos jaciments, una senyora està davant d'un oratori, ha obert la porta de vidre de la capelleta i hi ha posat una espelma encesa, ha fet una petita pregària amb el puny clos i el braç mig alçat. Deu ser costum.

A l'illa de Gozzo hi trobarem la Basílica Ta'Pinu. És el punt de pelegrinatge més visitat pels maltesos. El juny del 1883,  una dona va escoltar la veu de la Mare de Déu en una petita capella que hi havia en aquest lloc. Des d'aquella feta diuen que es van produir diversos miracles. Els veïns estan segurs que les pregàries que es feren a la capella van lliurar l'illa d'una plaga que va escampar-se per tot l'arxipèlag. Per aquest motiu es va edificar, el 1920,  una església gran i majestuosa per honorar la Verge. Es construí amb la col·laboració econòmica i el treball dels habitants de l'illa i el 1931 va rebre la visita del Papa Pius XII.

La Basílica està plena d'exvots: roba de bebès, retrats, pròtesis diverses i mil objectes més que hi deixen totes les persones que afirmen haver estat curades per algun miracle de la Mare de Déu de Ta'Pinu. Quan no caben al lloc on estan exposats, els guarden en un magatzem.

També a Gozo s'hi troba la petita població d'Xlendi. Situada en una estreta badia, és un lloc pintoresc i tranquil. Tant estret és el braç de mar que gairebé no hi ha platja. Per banyar-se s'ha anar als costats que, com és profund, on han instal·lat diverses escales, com de piscina, per facilitar l'entrada i sortida de l'aigua. Des de la petita platja s'enfila un camí penyes amunt que voreja la cala; més endavant, el mateix camí baixa fins a tocar l'aigua i just abans hi ha una porta de ferro que permet accedir a una petita cala entre roques, resguardada de la vista de la gent. És una zona de bany reservada a les monges d'una congregació.

En mitja hora escassa de trajecte en vaixell, tornem a l'illa principal.

A peu és quan millor es veuen els detalls de la vida quotidiana i les costums d'una comunitat. La majoria de cases de la Cotonera tenen, al costat de la porta d'entrada, imatges de la Verge i el Nen, com abans als pobles de Catalunya. En una de les cases la corona de la Verge estava feta de petits llums elèctrics. Darrere els vidres d'algunes finestres de la planta baixa hi ha imatges de sants, de la Sagrada Família i de Maria. És tradicional que a la majoria de façanes hi hagi tribunes fetes de fusta. En diuen gallerijas i solen ser de color verd o blau.

Es podria definir Malta com a terra de miracles.

L'Himàlaia amb bicicleta (Pràctica 9, Gerard)

De valls profundes a deserts remots. De vegetacions frondoses a desafiants ports de muntanya per damunt dels 5.000 metres d’altitud. De místics sufís a monjos budistes. Un viatge pel nord de l’índia amb un total de 1.540 km i 32 dies.

El nord de l’Índia és una regió que reposa a les faldes de la serralada de l’Himàlaia, on conflueixen tres de les religions més importants del món: l'hinduïsme, eL budisme i l'Islam. Es tracta d’una zona amb una rica varietat ètnica. Les agrestes valls de Kinnaur, Spiti i Lahaul, amb influències tibetanes i indoàries. El llunyà Ladakh, conegut també com el petit Tibet. I el verdós Caixmir, una àrea marcada per històriques batalles atenuades ara per la calidesa de la seva gent. Tots ells configuren un escenari exigent però recompensant, que permet al viatger fregar el cel des del seient d’una bicicleta.     

KINNAUR I SPITI

“Welcome to India, my friends”. Aquestes són les paraules del taxista suïcida que ens porta a Shimla, punt inicial de la nostra ruta, després de passar un parell de dies a la caòtica Nova Delhi. És la introducció perfecta al manual de supervivència amb bicicleta a l’Índia. Shimla és la capital de l’estat indi d’Himachal Pradesh, districte que tot just fou obert als estrangers al 1989. En ell predomina la religió hinduista, com també fortes creences i valors culturals.

Ens trobem a la vall de Kinnaur, prop de la frontera amb el Tibet. El nostre voltant arrebossa d’un color verd elèctric. Som en una terra de valls profundes i mirades de faccions orientals. Després de meravellar-nos observant els agressius atacs dels micos als cotxes que passen, emprenem la marxa. Una fina capa de pluja ens acompanya durant les primeres jornades de pedaleig. Viatgem lleugers d’equipatge i, tot i així, els músculs es queixen dels forts pendents que recorrem dia rere dia. I també hi ha altres parts dels nostres cossos que també pateixen. El famós picant del menjar indi ja ha començat a fer estralls als nostres estómacs.

Amb 105 km a les cames i un últim port de disset quilòmetres, avui descansarem al temple Bhimkhali, a Sarahan, un dels més atractius de la regió. Per primera vegada tastem la cuina tibetana: momos (empanades de carn i/o verdura), chowmein (espaguetis) i txai (tè). Arribem a Reckong Peo amb l’obligació de tramitar l’Inner Line Permit, un permís necessari per creuar determinats trams de la nostra ruta a causa de la seva proximitat amb el Tibet. Des del petit poble gaudim d’unes vistes increïbles del Mont Kailash (6.638 metres), conegut com la Muntanya Sagrada.

Com de costum, esmorzem truita i chapatti en una dhaba (restaurant de carretera), i deixem enrere Pooh. El camí es troba en pèssimes condicions per culpa de les nombroses esllavissades de terra de les últimes setmanes, així que hem d’esperar unes quantes hores que les màquines retirin les roques més grans que obstrueixen el pas. Poc després, un cartell indica l’inici de la vall de Spiti. A diferència de Kinnaur, a Spiti regna el budisme, i es pot percebre aquest canvi en l’arquitectura i el disseny de les cases. Aquí es troba la famosa gompa de Tabo, un dels monestirs budistes més antics del món, que data del 996 abans de Crist.

El paisatge muntanyós d’aquesta regió ens deixa sense paraules, de manera que aprofitem per fotografiar l’entorn i gravar vídeos mentre pedalegem. A l’horitzó es divisa una imatge de postal: Ki Gompa, un monestir budista a quasi 4.000 metres d’altitud situat a la part alta d’un turó. Sortim de Kaza i en Marc està esgotat. Porta dos dies seguits menjant arròs i bevent aigua, i, tot i així, la diarrea es nega a desaparèixer. Amb tot, aconseguim coronar el Kunzum La (4.500 metres) i al·lucinem amb la panoràmica que se’ns ofereix des de dalt. Ens sentim minúsculs davant d’aquesta immensitat.

Decidim desviar-nos del camí principal i prenem un camí estret, de pedres, que ens du al llac Chandra Tal (4.300 metres), un petit oasi turquesa enmig del cor de l’Himàlaia. Viatgem sense tenda de campanya ni màrfega, encara que a la vora de llac veiem que lloguen aquest material i també preparen menjar. Per poc més de sis euros al canvi per persona, tenim un sostre on passar la nit, dinar, sopar i esmorzar, encara que l’arròs amb dahl (llenties) sigui el plat únic. Prohibit queixar-se!

Amb la panxa plena i un txai que ens fa entrar en calor, passem per una secció catalogada per molts com una de les deu pitjors carreteres del món. Sona a broma dir-li carretera, ja que es tracta d’un cúmul de roques i pedres inundades pel riu Chandra. Mai abans havia patit tant en un tram de seixanta quilòmetres. Amb més pena que glòria aconseguim deixar enrere Chhatru i, encara negats d’aigua pel ruixat matiner, ens allotgem en un modest guest house de Gramphoo regentat per un noi nepalès de 18 anys. Avui dormirem en un llit de pedres, amb un matalàs fabricat amb un parell de sacs de cebes i unes enormes rates que fan d’aquesta petita comunitat un lloc menys solitari. Al cap i a la fi, estem a recer!

MANALI – LEH HIGHWAY

Des que van obrir la Manali–Leh Highway als estrangers, al 1989, molts ciclistes la consideren un dels trajectes més espectaculars del planeta. L’escenari a través del qual transcorre és èpic, i els imponents ports de muntanya, per damunt dels 5.000 metres d’altitud, li atorguen una aureola mística.

“Amb l’estómac ple tot es veu millor” diem després del dia de descans a Keylong. Aquest serà l’últim poble on trobarem productes de luxe com melmelada, pa de motlle o suc de fruites fins arribar a Leh, a uns 450 quilòmetres de distància. Un bon revulsiu per encarar amb garanties els dos grans ports de muntanya que ens esperen.

A diferència del tram anterior, ara les carreteres disposen d’un asfalt excel·lent. Al voltant veiem muntanyes tenyides d’un verd pàl·lid i pastors nòmades Gaddi, amb els seus ramats a la recerca de neeru, una herba molt nutritiva. Aquesta ruta està oberta entre quatre i cinc mesos a l’any per la neu. La població local ho aprofita per oferir allotjament als camioners que proveeixen la regió de productes bàsics i a alguns viatgers que apareixen del no-res, de manera que, després de culminar el port de Baralacha La (4.918 metres), ens quedem a Zing Zing Bar, un campament de tendes de campanya que es troba al costat de la carretera.

Finalment entrem al Ladakh, la terra dels lames. I ho fem impol·luts, amb una capbussada al riu Bhaga (4.408 metres). El cansament és notable al finalitzar el Gata Loops, la versió himàlaia de l’Alpe d’Huez i, encara més, després de coronar el Nakeela La (4.937 metres). Malgrat tot, el plat fort del dia és el primer cinc mil, el Lachulung La (5.007 metres), que pugem amb la companyia de dos ciclistes anglesos. Aquí dalt la quantitat d’oxigen és menor, encara que gràcies a la bona aclimatació que hem fet, evitem els símptomes del mal d’altura. A continuació creuem les Morei Plans, una vasta extensió àrida que em recorda a un desert de páramo andí. Quan ens aturem a una dhaba per prendre un tè, ens comenten que en un creuament a pocs quilòmetres trobarem un parell de tendes de campanya, prop del llac Tso Kar. Allà passarem una nit estrellada amb uns quants nòmades de Chang-Pa (regió de Rupshu), els seus curiosos yaks i alguna cervesa de més.

Amb l’energia d’una ració doble d’arròs, chapatti i txai, posem rumb cap al segon pas ciclable més alt del món: el Taglang La (5.359 metres). En quatre hores i 27 quilòmetres de pujada arribem al cim. Serà un moment difícil d’oblidar. Les banderes tibetanes es mouen feroçment al ritme d’un vent gèlid, el qual omple de pregàries les teles colorejades. Quan comencen a caure les primeres gotes en forma de calamarsa, pensem que és hora de moure’ns. Fins arribar a Leh, el trajecte és planer i està en bon estat, factor important, ja que la roda posterior de la meva bicicleta té dos radis trencats.

A mesura que perdem altitud sembla que entrem en una altra regió. A diferència del paisatge àrid dels últims dies, ara som davant d’un Ladakh amb valls verdoses i menudes cases d’un blanc trencat, amb el sostre de palla i les parets de tova. El vibrant color turquesa del riu ens dóna la benvinguda a la vall de l’Indus. La majoria dels seus habitants són tibetans i la religió predominant és el budisme.

Leh, capital del Ladakh, és una ciutat on abunden els jeeps turístics. Leh constitueix el punt base per fer excursions a les muntanyes de Zanskar o als llacs Tso Moriri i Pangong Tso, propers a la frontera tibetana. Després de pujar al castell Tsemo, al punt més alt de la ciutat, recuperem energies a base de pizzes, un sens fi de pastissets i txais. Aprofitem també per reparar els radis trencats i canviar les pastilles de fre. En un principi Leh era el destí final del viatge. No obstant, com que ens sentim bé físicament i encara ens queden uns dies de marge, optem per allargar la ruta fins a Srinagar, al cor del Caixmir, una terra marcada per constants tensions polítiques entre l'Índia i el Paquistan.

LEH – SRINAGAR HIGHWAY

El Caixmir és una regió dividida entre l'Índia, el Paquistan i la Xina, i un dels focus de disputes internacionals més importants dels darrers anys. És una terra amb una enorme diversitat ètnica i cultural.

La sequedat del paisatge i una calor sufocant ens acompanyen durant bona part del recorregut. A pas de cargol ascendim les 23 corbes que conformen el vell sender de Jalebi Bends i topem amb el bonic poble de Lamayuru, conegut per la seva gompa i els seus monjos budistes.

Entre camins de sorra i combois militars arribem al pas més alt d’aquest tram: el Fotu La (4.105 metres). Descendim i no veiem cap lloc on allotjar-nos. Preguntem als militars, que no saben què respondre’ns. De cop i volta, un autobús local s’atura a escassos metres de les nostres bicicletes i ens pregunta quin és el problema. Parlem amb el conductor i ens diu que podem anar a casa seva. L'espontània hospitalitat dels desconeguts justifiquen tot l’esforç realitzat en aquest viatge.

Mentre creuem modestos pobles amb construccions de fang i palla, arribem a Kargil. L’emoció es fa tangible. En aquesta localitat va tenir lloc la Guerra de Kargil, al 1999, un conflicte armat entre l'Índia i el Paquistan que va provocar el vessament de molta sang. No passem desapercebuts. Una multitud d’ulls verds amagats rere burques obscurs ens observen amb timidesa, mentre que els venedors de te dels basars del carrer principal ho fan amb menys pudor. No hi ha sentiment de rebuig, sinó de sorpresa, ja que pocs turistes s’aturen en aquesta ciutat de pas. Aprofitem per provar la cuina de la zona, com la goshtaba (mandonguilles de carn de xai) o el yakhni (xai rostit amb iogurt), amb el (conegut) denominador comú del picant.

Avui és un dia dur. El vent en contra és tan ferotge que fins i tot a les baixades ens veiem obligats a pedalejar amb totes les nostres forces. La pols que aixequen els combois ens deixa arrebossats de cap a peus. Amb tot, passem a pocs quilòmetres de la frontera amb el Paquistan i els senyals de you are under enemy observation (esteu sota l’observació de l’enemic) atorguen un aire inhòspit a l’escenari. Per fortuna, la proximitat de la població local suavitza aquesta terra ferida per anys d’enfrontaments militars. Una part important dels seus habitants provenen del Paquistan i són de pell blanca, ulls verdosos i fins i tot rossos. Són els brokpas. Més tard ens explicaran que part de la població caixmir té arrels indoàries, que es remunten a les migracions en temps pretèrits. Sens dubte, la gent més càlida i hospitalària que trobarem al llarg del viatge.

Entrem a Drass amb el so de fons del cant a l’oració provinent del minaret. El carrer principal està esvalotat, ple de cotxes fent sonar el clàxon. Ens comuniquen que el Zoji La (3.545 metres), l’últim pas de muntanya abans d’arribar a Srinagar, està tancat per despreniments a la carretera. Durant la nit passada hi ha hagut divuit esllavissades! Davant la incertesa de la reobertura del trànsit, anem a dormir aviat i esperem que demà hi hagi més sort.  

El sol radiant de les set del matí és un bon auguri. El trànsit s’ha reobert i iniciem la marxa animats. Davant nostre apareix la vall de Sindh, capitanejada per dues glaceres colossals a ambdós costats de la pista. Amb freqüència ens aturem a parlar amb pastors nòmades de sols 10 anys amb una habilitat magistral per dirigir els seus ramats d’ovelles. De Sonamarg emprenem un vertiginós descens que ens du fins a la caòtica Srinagar, punt final del viatge. Abandonar la serenitat de les muntanyes per submergir-se a l’anarquia de les ciutats índies és un exercici que requereix de tota la nostra paciència.

Srinagar, capital de l’estat de Jammu-Caixmir, és famosa pels seus jardins, llacs i vaixells-cases flotants. Poc després de sortejar els mil i un oferiments dels propietaris de diferents cases flotants, optem per quedar-nos al llac Nagin, a uns sis quilòmetres del centre, lluny del llac Dal, el més concorregut. Serà una decisió encertada, que ens permetrà gaudir d’una tranquil·litat insòlita fins aleshores. Tenim tres dies de marge abans d’agafar l’avió cap a Nova Delhi i practiquem un modus vivendi d’allò més perfeccionat: passem els matins al trepidant mercat de Ganderbal observant la perícia comercial dels locals, mentre que a les tardes llegim i prenem tè a la terrassa de la casa flotant amb vistes al llac Nagin. 

El viatge s’acaba i els records de l’Himàlaia resten inesborrables a les nostres ments. Ens acomiadem de la serralada més alta de la Terra amb les alforges plenes de càlids somriures i paisatges onírics. Però, per damunt de tot, amb la certesa que algun dia tornarem a pedalejar per les muntanyes sagrades de l’Himàlaia. 

En bicicleta a la vora del Rin (Pràctica 9, Beti)

Cicloturisme amb nens? I per qué no? El meu marit i jo fa molt anys que viatgem amb bicicleta. De fet, així és com ens vam conèixer: una nit de lluna plena al càmping d’Agadir, al sudoest del Marroc. Ens uneixen els somnis, l’aventura, l’esport, la natura i les ganes de conèixer món. I doncs, per què no provar-ho amb les nostres filles?

L’agost del 2011, quan la nostra petita (la Maiana) va fer l’any, decidírem tornar-ho a provar. Vam pedalejar quinze dies pels canals de la Bourgogne, a França. En aquell viatge portàvem un carro doble amb les dues nenes a dins. Tot va anar sobre rodes.

Anar amb nens requereix paciència, una gran dosis d’energia i moltes ganes de jugar amb ells.

Aquest estiu hem tornat a l’aventura. Ens proposem recórrer tres grans rius d’Europa de manera sostenible. Disposem de dos mesos per traçar un itinerari flexible al llarg del Rin, el Danubi i l’Elba, amb la idea d’arribar a Berlin.

Us deixo amb un petit tast del que va ser el nostre pas per Europa.

Tres minuts. Tenim exactament tres minuts per saber on està la porta dotze del vagó de tren que acaba d’aturar-se a l’estació. Tres minuts per agafar les dues bosses amb les bicis plegades, vuit alforges, un petate, una tenda, tres cascs, dues màrfegues, la motxilla amb el menjar, el remolc i les dues nenes que no paren quietes amb l’excitació del moment.

Correm per l’andana com si fóssim uns pops: en un braç la Maiana, l’altra mà empenyent el carro carregat d’embalums, una motxilla a l’esquena i sota l’aixella els dos matalassets. El Joan s’ha avançat amb una bici. La meva mare ve al darrera, amb l’Ares, i pugen directes al tren. En Joan torna a buscar la segona bici. Jo vaig llençant tot el material dins del tren, apilant-lo com puc. Hi ha tres enormes graons abans d’arribar a un replà inicial i un passadís molt estret que es va taponant. Encara queda el remolc per plegar i la Maiana s’hi ha instal·lat còmodament, pensant-se que és l’hora de marxar. vinga Maiana, surt carinyo, i se sent el primer xiulet que anuncia que el tren està a punt d’arrencar. El cap d’estació ens fa senyals amb els braços molt enfadat. Miro cap al tren, el Joan està intentant entrar la segona bici però no pot  passar. De sobte, la veig allà dins; ajudant... "Però mama, què fas encara aquí dins? Baixa, ràpid, que el tren està a punt de marxar!".

Tres, dos.... Plego el carro tan ràpid com puc... Un... li passo al Joan; agafo la nina de la Maiana que ha caigut a terra i salto amb elles dins del tren. Ens posem en moviment, lentament. Miro per la finestra, però no hi veig a ma mare. Haurà pogut baixar? La veig corrent, un vagó més enrere; intenta atrapar la nostra finestreta per dir adéu i llençar-nos un petó a l’aire.

En aquell mateix instant, després de tres minuts de tensió, m’envaeix un profund sentiment de tendresa. No m’he pogut ni acomiadar de la meva mare. Però l’instant és breu, hi ha un passatger que vol passar a l’altre vagó i és impossible, amb tots els nostres paquets. Les nostres filles estan emocionades quan entrem al compartiment i veuen les lliteres on dormiran aquesta nit. Ens anem asserenant mentre intentem encabir-ho tot i ens preparem per sopar. Són les vuit del vespre. És l’hora d’enriure’s dels moments difícils i arxivar-los al calaix dels records.

L’endemà, a les set del matí, ja ho tenim tot a punt i ben organitzat a un costat del passadís per baixar. Plou. A l’estació de Mulhouse tot està tranquil. En un raconet el Joan s’ocupa de les bicicletes, mentre les nenes es dediquen a netejar el terra amb les tombarelles que els permet fer la rampa d’accés a les andanes.

Tot i que a França els diumenges no se sol veure ni ànima pels carrers, l’ambient dins l’estació es va animant, i semblem un reclam més per als passatgers de cares grises.

Les normes dels trens nocturns francesos obliguen a dur les bicis embalades. La meva Trek inestimable, amb la qual he recorregut més de deu mil quilometres per Àsia, es munta en un plis. No passa el mateix amb l’altra: la Pino és un tàndem de dues places, amb la característica de tenir la plaça davantera reclinada. Disposa d’un accessori per nens que permet lligar-los amb un cinturó de seguretat i un adaptador per acostar els pedals a la mida de l’infant. El ciclista que ocupa la plaça davantera disposa de les mans completament lliures, i pot mantenir el ritme de pedaleig que vulgui, independentment del seu company. El ciclista posterior és qui domina la direcció, les velocitats i els frens.  Va ser l’Ares qui va insistir, l’any passat, després de tornar de les vacances, en poder pedalejar la propera vegada. Però amb només cinc anys no podria aguantar el ritme del viatge, i és per això que vam optar per aquest invent, que tot just estrenem. El quadre de la Pino se separa en dos, el que ens ha permès dur-la dins una bossa normal de bicicleta. La Maiana, que amb dos anys no pot pedalar encara, anirà dins d’un remolc amb suspensió, especial per a aquests casos, que va fixat a l’eix de la meva roda posterior.

Després de tres hores, el Joan encara es baralla amb els darrers ajustos dels cables de frens. A mi tot això em sona a xinès. Amb prou feines sé arreglar una punxada. Sort en tinc d’ell, que és molt hàbil amb la mecànica.

Només ens queda agafar un tren regional que ens durà a la ciutat de les tres fronteres. Aquest cop, amb la comoditat de portar-ho tot damunt la bici. Basel pertany íntegrament a Suïssa, però la ciutat es fusiona amb Saint-Louis en territori francès i amb WeilamRhein a Alemanya, com si fossin els seus suburbis.

El càmping Au Petit Port està situat a Saint-Louis, a la vora mateix del Rin. Just a l’altra riba veiem la part alemanya i suïssa separades pel pont de les Tres Nacions. Un llarg pont peatonal, suspès d’una gràcil estructura metàl·lica en forma d’arc.

Just quan comencem a sopar, arriben els nostres amics sabadellencs, en Josep i la Marta, amb els seus fills. Amb ells compartirem els propers quinze dies de viatge. El Ferran, a punt de fer l’any, està cansat del viatge tan llarg en cotxe. La Mercè i l’Ares es fonen en una llarga abraçada, enmig de crits d’entusiasme. S’avenen des del primer segon en què es van conèixer, ara fa tres mesos.

No sé per què a l’inici d’un viatge tothom està impacient per començar a pedalejar. Ningú té interès en el turisme urbà. Hauré de deixar per a un altre dia les visites arquitectòniques. Arquitectes de renom internacional han deixat la seva empremta en aquesta ciutat, que té obres de Frank Gehry, Renzo Piano, Alvaro Siza, TadaoAndo,Diener&Diener, Herzog&de Meuron, Zaha Hadid, Cruz y Ortiz... Em conformaré amb els flaixos a cops de pedal del centre històric de la ciutat.

L’EuroVelo és una xarxa de rutes ciclables de llarga distància que creua Europa en totes les direccions. És un projecte que va néixer l’any 1994, liderat per la Federació de Ciclistes Europeus (ECF) i buscant la cooperació local. Cada país és el responsable de construir els seus trams de ruta d’acord amb uns criteris prefixats. Entre d’altres, tenir unes pendents inferiors al sis per cent de desnivell, amplada suficient per a dos ciclistes, bona pavimentació, molt poc trànsit motoritzat, oferta d’allotjaments turístics cada cinquanta quilòmetres o transport públic que accepti les bicicletes cada cent cinquanta. Fins a la data hi ha catorze rutes planificades, uns setanta mil quilòmetres de carril bici, dels quals quaranta cinc mil ja estan en funcionament. L’objectiu és promoure viatges més sostenibles des d’un punt de vista econòmic, ecològic i social. Una de les rutes més conegudes és l’EuroVelo 6. Quatre mil quatre cents quaranta vuit quilometres senyalitzats travessen Europa longitudinalment des de l’Atlàntic (Nantes) fins al Mar Negre (Constanta). Ressegueix el curs de tres grans rius: la Loira, el Rhin i el Danubi.

Rin, Rhein, Rijn... aquest nom, de procedència indogermànica, significa fluir. El riu neix als Alps suïssos i les seves aigües glacials alimenten el llac Constanza, a Romania. A partir d’aquí, el riu flueix cap a l’oest, i fa de frontera natural entre Suïssa i Alemanya fins arribar a Basel. En aquest punt gira bruscament cap al nord i es converteix en l’artèria fluvial amb més densitat de trànsit de navegació del món, desembocant al mar del Nord, als Països Baixos. Ho flairem en la ràpida visita que fem de Basilea. Des d’algun dels seus ponts observem la immensa taca d’aigua que gairebé ens sembla un port marítim, amb els diversos molls de descàrrega dels vaixells comercials.

Nosaltres ens proposem fer, a contracorrent, els cent vuitanta tres quilometres que separen Basel de Konstanz.

Sortir d’una ciutat gran sempre implica més temps de l’habitual. Avui, a sobre, la sort no ens acompanya. Els carrers de Basel estan en obres i les dues úniques punxades del viatge endarrereixen el moment d’acomiadar-nos definitivament.

Necessitem comprar menjar per passar el dia. Entro ràpidament al RheinCenter, un gran centre comercial de la Hauptstrasse, mentre la resta del grup m’espera al parc d’enfront. Just quan vaig a pagar, comencen a sonar unes alarmes i pels altaveus del centre -amb veu amable- ens conviden a evacuar l’edifici de forma ordenada. Tothom surt, sense corredisses ni empentes. Jo, que no entenc res, sóc l'única que ho fa corrent. Ens congreguem davant de l'establiment més d’un centenar de persones, moltes d’elles amb els respectius carros de la compra. El Joan m’espera amb les nenes.

-Què passa?

-No ho sé exactament. S’ha disparat l’alarma d’incendi i ens han fet sortir cuita corrents. No m’han deixat ni pagar.

En aquell precís instant arriba el camió de bombers i desplega l’escala. No es veu foc per enlloc, ni tan sols fum. La gent espera a l’altre costat de la voravia, pacient. Ningú està nerviós.

-Què fem?, pregunta el Joan.

-No sé.

-Marxem?

-Però si no he pagat.

-Però tenim el menjar, no?

La gent amb qui parlo no disposa de més informació que jo. Al cap de deu minuts de desconcert, que se’ns fan eterns, els bombers marxen com si res no hagués passat. Ningú se’n va sense pagar. Tots entren novament als magatzems. L’incident tan sols és un simulacre d’incendis que es realitza a l’atzar cada cert temps. Està clar que hem arribat a Alemanya.

A la vora del càmping que hem trobat per passar la nit, hi ha una piscina descomunal. Només arribar, les nenes regiren les alforges per treure’n el banyador. Els pares ens mirem amb cara de “aviam qui serà el valent de ficar-se a l’aigua amb aquest fred”. Per sort, ja han tancat. Encara no hem canviat el xip; a les set de la tarda, tothom està acabant de sopar.

L’endemà el sol llueix esplèndid, i mentre els homes recullen el campament, la Marta i jo ens enduem les criatures emocionades. Gaudim d’unes instal·lacions de luxe: cinc vasos de piscina d’acer inoxidable per separar les diferents activitats aquàtiques: una per als més petits de quaranta centímetres de fondària, amb tobogans en forma d’animals i petits sortidors d’aigua. Al costat, un gran sorral, per no enyorar la platja, i un gran tendal per quan fa massa sol, quina ironia. Una piscina exclusiva per als salts en trampolí. Una altra per a la recepció d’un llarguíssim tobogan amb tirabuixons. Una piscina olímpica per als nedadors, i una altra per als nedadors més joves amb una fondària de metre vint. També disposa d'un espai amb gespa esplèndida per estendre la tovallola, bar, dutxes i canviadors.

El curs alt del Rin serpenteja entre camps de blat i blat de moro. Sovint el carril bici no ressegueix estrictament el marge del riu. Seguim els senyals del Rhein-Radweg 1 (EuroVelo6), que enllacen pobles petits, plens de vida, a través de camps agrícoles o carreteres secundàries. És un recorregut laboriós. S’ha d’estar atent als cartells per no perdre’s. En una d’elles el Joan i jo ens despistem. Estem contents d’haver trobat un corriol a la vora mateixa del riu. Sempre hem tingut predilecció pels camins tortuosos de muntanya, més que no pas les vies horitzontals. Tenim tendència a oblidar que al darrera arrosseguem un carro amb una nena dormida, donant bots a dins.

L’evidència ens fa tocar de peus a terra: arriba un punt que el camí és tan estret que el remolc de la Maiana ja no pot passar. Ni endavant, ni enrere. Estem encallats. Com hem pogut ser tan estúpids? Està clar que  un corriolet així no entra dins dels estàndards de l’EuroVelo. Feia en passat estona que sospitàvem, en silenci, que allò no podia ser de cap manera el recorregut assenyalat a la guia. Per què serà que sempre ens encigalem? I tot just acabem de començar! Per uns moments m’envaeix el pànic. És impossible girar el tàndem i el remolc: l’amplada no ho permet. Estirar-los cap enrere un centenar de metres potser sí, però és inviable tornar enrere el parell de quilòmetres errats. Ens hi passaríem tota la tarda.

-Com sortirem d’aquí, Beti? -pregunta l’Ares.

-No passa res, reina. Ara buscarem una sortida -responc, intentant dominar la situació, en veure les meves filles preocupades-. Mira, de moment, anirem collint aquestes floretes tan maques per fer-ne un ram.

I una merda no passa res!, penso per dins. "Joaaaan! I ara qué fem?". Als meus ulls s’hi llegeix clarament tot el neguit. I ell, que és un home immutable, tranquil, ja ha marxat a peu a la recerca d’una escapatòria.

Em ve el record del nostre pas per l'Iran, ara fa sis anys. Travessàvem la zona desèrtica del Gavkhuni Swamp. Només dúiem aigua per a una jornada, veient els nombrosos pobles del mapa. Però els poblets marcats cada trenta quilometres no apareixien enlloc. La meva desesperació era màxima al dia següent. El Joan continuava tranquil. I va ser ell qui va descobrir els pous d’aigua amagats sota terra, coincidint amb els topònims que crèiem inexistents. Allà vaig aprendre a confiar en ell.

Finalment, el nostre salvador ha trobat una sortida. Ens acabem enfilant pel talús costerut que mena als jardins ben cuidats dels edificis residencials. Un home gros ens deixa passar per casa seva i ens mira, amb ulls incrèduls, mentre enfilem els cent vint quilos que suposen les bicis carregades amb alforges i el remolc. Les nenes intenten col·laborar. Encara fa fred, per ser juliol, però hem entrat en calor ràpidament. Ens tornem a desenfundar les jaquetes, deixant-les a mà, ja que els núvols són encara amenaçadors.

Suposem que el Josep i la Marta ens deuen haver avançat, sense deixar el camí correcte. No mirem d’atrapar-los; ja va sent hora de trobar una recompensa per a les nostres princeses.

Aviat ens plantem a BadSäckingen, on el Joan i jo admirem el pont cobert de fusta més llarg d’Europa, i elles les vitrines de la geladeria de la plaça major. Travessem els dos-cents metres de pont que ens portaran al país xocolater, com ens recorda el cartell immens de la Lindt. Aquí tot està tancat i els preus es disparen. Tornem a admirar el pont i els seus cinc-cents anys d’història i ens entaulem en unes animades terrasses on els alemanys ja sopen. Al vespre tocarà plantar la tenda sota la pluja i retrobar els nostres amics.

És basic motivar als nens quan vas en bici. Els adults podem aguantar molta estona pedalejant, però ells es cansen de seguida. I no és un cansament físic sinó mental: s’avorreixen. Així que ens les hem d’enginyar per distreure’ls i fer que mica a mica ells mateixos siguin capaços de trobar els seus propis recursos. Les distraccions poden ser molt variades, des d’un conte inventat, cantar cançons, jugar al veig-veig, fins a jugar amb les pròpies ombres, o aprofitar el paisatge per explicar alguna cosa relacionada amb el que veiem. La llista és llarguíssima. Tot depèn de l’edat del nen, de les seves preferències i de com estiguem nosaltres de motivats.

Parar quan ells ho demanen també és fonamental. Ells sempre t’ho demanaran quan passis davant d’un parc, una piscina o un tobogan. Atura’t! És molt important no tenir pressa, anar al seu ritme, aturar-se a badar amb ells. Si es respecten aquestes normes, ells gaudiran també amb nosaltres del trajecte.

L’Ares avui va entretinguda amb la meva càmera de fotos mentre pedaleja. Aquest matí n’ha fet unes quantes de les esglésies amb les cobertes de xapa verda amb forma de ceba. Li recorden els castells dels contes  d’Aladin. Més tard trobem uns cignes nedant sense esforç pel Rin i ens obliga a aturar-nos per a què les fotos no surtin mogudes. Entona la melodia del ballet El llac dels cignes –de’n Txaikovski- al temps que em demana que li torni a explicar la història de l’Odette (mig dona-mig cigne) i el príncep Sígfrid. I així d'entretingudes anem acumulant quilometres, sentint-nos criatures màgiques, lleugeres, ballant més que pedalejant sense esforç al costat de les aus autèntiques.

Com cada vespre, anem de càmping. Per a nosaltres, és l’opció més còmoda. Arribes a peu pla amb tots els embalums i no cal preocupar-se pel nens. La canalla està a la vista i sempre hi ha moltes coses per distreure’s a l’aire lliure. És barat, i sovint hi ha altres famílies amb les qui compartir amistat. Cada nit dormim en un lloc diferent, i ens feia por que això desconcertés massa les nostres filles, que encara són petites per assumir tants canvis. La tenda els proporciona un lloc segur, reconeixible. Elles ho entenen com la seva casa d’estiu, i això fa que puguem allargar molt el viatge.

A mi els càmpings em semblen tots una meravella. La Marta en canvi, hi troba a faltar més infraestructures. Bàsicament els classifica entre els que tenen rentadora i assecadora i els que no. Jo no puc esperar a posar una rentadora complerta. Portem poca roba i no m’agrada acumular-la bruta. Vaig rentant, a diari, la indispensable. Des del primer dia que nosaltres portem quatre o cinc calces de mida petita i algun pantaló penjant del màstil que fa visible el remolc. Avui la Marta dormirà contenta: a la fi una rentadora.

I la Maiana, que tot just començava a anar sense bolquers, es pixa contínuament a sobre. Pobreta, hi ha massa novetats al seu voltant.

Feia tants anys que no em feien pagar una moneda per la dutxa d’aigua calenta, que pensava que això ja no existia. Em recorda les vacances que jo i els meus germans fèiem de petits amb els pares. Vam recórrer bona part d’Europa amb cotxe. Acampàvem dins d'una tenda canadenca de color verd, i jo solia clavar una patata a les dues punxes per si queia un llamp. Ja fa més de trenta anys d'això i encara ho recordo amb enyorança. Suposo que és per això que faig aquests viatges amb les meves filles. Hi ha records que queden gravats per sempre en l’inconscient.

Avui és divendres tretze de juliol. Per als suïssos és el seu dia de la mala sort, com m’apunta el xicot simpàtic que ens registra al Camping Rheinwiesen, ja a Suïssa, com deixa clar l'accent alemany del noi. Per als catalans és el dimarts tretze, li responc. A nosaltres no ens ha afectat la seva superstició ja que avui hem gaudit d’un sol esplèndid contemplant les cascades del Rin. És el salt d’aigua més gran de l’Europa central. Jo potser m’esperava una força de la naturalesa encara més espectacular. És un lloc molt turístic, certament bonic i agradable. De tota manera, ens hem fet la foto de rigor, i ens hem adonat -per tal com ens miraven- que potser sí que fem una fila ben especial, tota una família dalt d’un tàndem i una bicicleta amb remolc. I no només una, no: en Josep i la Marta viatgen igual que nosaltres amb els seus petits. Vist amb la perspectiva òptica de la càmera, el nostre tren gairebé és tan llarg com els vint-i-tres metres d’amplada de les Rheinfall.

Unes rampotes inhumanes, que ens fan treure la llengua enfora, ens han permés acostar-nos al salt d’aigua. Vist en proximitat la força de l’aigua impressiona.

En tan sols una etapa, i sense canviar de riba, avui hem creuat la frontera suïsso-alemana quatre cops entre dues poblacions ben acolorides. Som a la ciutat suïssa de Schaffhausen, fàcilment reconeixible per la silueta de la seva fortalesa, el Munot. La pujada fins al castell del segle XVI recompensa amb unes vistes espectaculars. El centre històric està farcit de cases burgeses renaixentistes. Algunes d’elles tenen les façanes decorades amb frescos i escultures. Aquesta població està situada en un punt estratègic de la ruta comercial entre Basel i Milà. Les cascades obligaven a fer un breu portatge de la mercaderia per salvar els cent cinquanta metres de desnivell del canal navegable. La ciutat vetllava aquest punt tan perillós i la proveïa dels serveis necessaris per a aquest curt transport terrestre.

Durant l’edat mitjana els rius eren les vies de comunicació per excel·lència del centre i el nord d'Europa. Sovint eren més ràpides que el transport terrestre, per bé que amb l’obertura del pas de st. Gotthard al segle XIII, Itàlia aconsegueix una comunicació directa amb Europa, a través dels Alps.

SteinamRhein és un dels pobles més pintorescos de la regió. Es considera com la vila medieval més ben conservada de Suïssa. En un centenar de metres, el carrer principal concentra una fabulosa col·lecció de frescos a les façanes: escuts, escenes mitològiques, pastorals, nobles, reis, vinyers... Hom podria sentir-se en plena edat mitja, si no fos pel peatge de les botigues de records i els autocars que desembarquen desenes de turistes.

Reprenem la ruta del dia, que és prou variada. Alterna camps, boscos i trams a la vora del riu, que ara comença a eixamplar-se mandrosament i va formant petites platges de còdols on observem banyistes que prenen el sol.

Nosaltres també hem pogut refrescar-nos en una piscina ben petita que hi ha al càmping Grenztein.

L'endemà, una agradable zona d’estiueig ens du fins a les portes del llac Constanza. Ja es comencen a veure els primers embarcadors, vaixells, gent remant en canoes canadenques i zones de bany amb instal·lacions impecables.  En una d'elles parem a dinar. Fa calor i ens instal·lem a l’ombra d’un til·ler, mentre les nenes van directes a l’àrea de jocs infantils. Tot just hem acabat d’organitzar el nostre pícnic al damunt de l'hule que ens serveix de taula, cadira i estovalles, quan un fort vent presagia el xàfec que està a punt de caure. Recullo tan ràpid com puc, mentre el Joan s’endu les nostres filles a l’aixopluc dels lavabos. Res a fer: en poc més de vint segons he quedat molla com un peix. La Maiana es diverteix sortint a trepitjar bassals i acaba igual que jo. Per sort, aquesta nit acamparem a Markelfingen, un càmping molt ben dotat on hi passarem un parell de nits. El dia de descans l’aprofitem per visitar Konstanz, la ciutat a la vora del llac que porta el mateix nom. El Bodensee, com diuen els alemanys, és el llac més gran d’Alemanya. Els seus cinc cents trenta sis quilometres quadrats (més gran que tot Andorra) comparteixen una petita part de les seves ribes amb Suïssa i Austria. La regió s’ha convertit en un de les destinacions de vacances preferides pels alemanys.

Un cop deixat enrere el Rin, el viatge va continuar pel Danubi, des del seu naixement a Donaueschingen, fins a Bratislava. En tren fins a Praga. I al llarg del riu Elba fins a Berlin. S’hagués pogut allargar, o no... el temps i el recorregut no tenen cap importància.

El que ens queda d'aquests dos mesos de pedalejar per Europa és una manera de viatjar diferent, sentint el plaer de viure intensament amb les nostres filles. Anar amb elles ens permet veure amb els seus ulls un món de fantasia que els adults ja hem perdut de vista. Un lloc sense presses, sense preocupacions, on tot és un joc, qualsevol detall és diversió i les adversitats se superen entre tots. Un món on tot és possible i on els somnis es fan realitat.