Pràctica 7 (Anna) Diumenge a Cal Munt

            Érem un grup de deu dones, actualment només en som nou, que fa trenta anys que som amigues. Som d’edats, de condicions socio-econòmiques i d’estats civil diferents. D’ideologia propera: progressistes, republicanes i catalanistes. Fa tres anys, la Dolors ens va deixar per culpa d’un càncer. Les seves cendres estan enterrades a Cal Munt, una masia propietat d’una de la colla. Des de llavors, cada any a finals de maig hi fem una trobada. No és una trobada de dol, al contrari, la Dolors no ens ho permetria. És de gaudi, d’alegria, d’il·lusió, d’amistat i de bona gastronomia. A la festa s’hi sumen els seu fills i néts. Tots junts formem una família d’una dotzena i mitja de persones.

            Cal Munt és una masia clàssica catalana al mig d’un bosc mediterrani ple de pins, alzines, garrofers, oliveres, rouredes, farigola, romaní..., que els seus amos, respectuosos amb la naturalesa, han deixat que creixi al seu aire. La casa està situada dins del terme municipal de Calaf. El primer que trobes quan hi arribes és l’era, rodona i gran. A continuació, un mur amb una portalada de bona reixa dóna pas a un jardí ben cuidat. Palets de riu cobreixen el terra. A l'esquerra de l'edifici hi ha unes jardineres amb roses de diferents colors i textures -blanques, vermelles, de te...- i un lilà que talla l’alè de tant que perfuma l’aire. Al costat dret, es troba una galeria oberta amb una magnífica pèrgola de bigues de fusta, on una glicina, ara sense els gotims liles, però plena de fulles tendres s’enrama pels pilars frase una mica recargolada. Per sobre de la galeria, una vela blanca ens protegirà del sol a l'hora de dinar.

            La casa es de parets gruixudes, de bigues de fusta al sostre i de terra de rajola vermella. És ferma i sòbria. Té un bon rebedor, espaiós i decorat amb senzillesa: una tenalla, una butaqueta, un penjador i un canterano amb un faristol on hi ha un llibre obert: en una pàgina la fotografia de Mahatma Gandi i a l’altra una màxima seva: No hi ha camí per a la pau, la pau és el camí.

            A la dreta del rebedor hi ha una cuina ben dotada, estil segle XXI. I a l’esquerra un menjador confortable, amb llar de foc inclosa, propi del segle XIX: mobles sobris de fusta de roure, sofàs i butaques entapissats de cretones estampades, llums de peu de ferro i ceràmiques catalanes. L’única frivolitat és un dibuix magnífic d’en Ràfols-Casamada. Del centre del rebedor s’eleva majestuosa una esplèndida escala de fusta treballada que du al pis de dalt, on hi ha l’estudi, les habitacions i els banys.

            Són les dotze del mig dia, l’hora convinguda per a la trobada. Sorolls de clàxons, frenades de cotxe, portes que es tanquen, petons, abraçades i buidades de maleters: “Vigila amb la bossa que hi ha el tiramisú!” “Ep, compte que no es vessi la salsa del llom” “Ai, que hi ha el vidre, les ampolles!” I així, entre rialles i exclamacions, comença la jornada.

            El sol, que també hi vol ser, llueix ufanós i ha convidat una brisa suau per refrescar-nos. Després de deixar tots els paquets a la cuina, cadascú fa el que vol. La visita a la Dolors es farà, com sempre, després de dinar. Uns caminen pel bosc; d’altres prenem el sol a l’era com sargantanes; d’altres juguen a futbol...

            Ep, són les dues, hora de preparar el dinar. Cadascú ha portat una cosa de menjar. Dies abans, a través d’e-mails, ens hem posat d’acord. Hi ha de tot i força: amanida d’avocat amb dàtils farcits de formatge; quiche de salmó; quiche de foie; llom a la taronja; musclos amb vinagreta; sèpia amb pèsols; olives, patates, formatge, cireres, maduixes amb nata... Per beure, vi blanc de l’Empordà, vi negre del Segre i cava de l’Anoia. Es brinda, primer per la Dolors que ens ha reunit, després per tots i, finalment, per “una Catalunya pròspera i lliure”. Les converses van i vénen, es xerra una mica de tot: de política, d’economia, de l’atur dels fills, de les retallades, del Barça... Les converses s’acceleren. Les cares brillen, els ulls riuen, i les boques masteguen... I alegres sonen els clic-clic de les màquines de retratar que congelen l’instant. Ja al tard, arriba el cafè. Després, amb diligència es recull tot i cap a veure la Dolors.

            Les seves cendres estan enterrades al darrera de la casa, en un terraplè. A sobre hi vam plantar un arbust de flors de color vermell, com els seus cabells. Els joves seuen a terra, els grans ens hem dut la cadira i la guitarra. Primer de tot llegim uns versos del mestre Espriu, se l’ha d’honorar, és el seu any. Després cantem, comencem amb el País petit, d’en Llach i continuem amb tot el repertori que va des d’Al Vent, d’en Raimon, fins a Tatuaje de la Conxa Piquer. Amb la Dolors, tot s’hi val.

            La tarda comença a esllanguir-se, el sol s’esmorteix, els nanos reclamen tornar a casa. I el grans estem cansats. Ens acomiadem de la Dolors amb un “fins l’any vinent!”. I, oh, miracle! Una papallona blanca surt volant d’entre les branques. Silenci.

            En silenci, pujo al cotxe de l’amiga. No ens diem res, no ens calen les paraules, a l’ànima portem cosides, amb punt de creu, totes les emocions del dia.