La
brisa de muntanya em desperta de cop. És un vent gèlid que durant la nit
davalla dels cims més alts i ara s’escola a través d’una porta mal tancada. Tinc
fred, molt de fred. Al volant d’un Renault platejat busco qualsevol cosa per
cobrir els meus braços nus; tinc la pell de gallina. Després del túnel la temperatura
ha baixat de forma brusca: el termòmetre del comptaquilòmetres marca set graus.
Al fons de la vall, una munió de punts de llum ataronjats delaten vida. M’és
una imatge familiar que em transporta als vespres, quan sopo davant del
televisor: em fa l’efecte que la càmera del temps de TV3 deu ser per aquí. Al
marge dret de la carretera, l’enllumenat públic revela luxosos xalets de pedra;
semblen ben tancats i barrats.
-Bernat,
tomba a la dreta!
De
sobte, la Montse, m’assenyala un carreró que s’endinsa al barri vell. És la
directora de la nostra escola i ens ha convidat a passar el cap de setmana a la
Val d’Aran. Encara recordo quan ens ho va comunicar. Estàvem a la sala de
mestres, fent una merescuda pausa, després d’una reunió tensa amb alguns pares
i mares. Li ho vam agrair.
Al
llarg del carrer Major de Vielha se succeeixen una desena de bars d’estètica chic. La majoria tenen les persianes
abaixades (,) ja que el maig és un mes fluix, amb poca afluència de turistes. Una
parella de mitjana edat sopa dempeus a l’entorn d’una gegantina bota de vi que
fa de taula. Ell, s’entreté fent cercles amb la copa, mentre ella mata el cuc
amb una croqueta punxada en una llesca de pa.
La
Teresa, la mare de la Montse, viu al número nou, en una casa encaixada entre
dos blocs d’apartaments amb balcons de fusta. A la façana encara s’entreveuen unes
lletres mig pintades que anuncien alquiler
de habitaciones: es veu que encara en lloga, però només als amics i coneguts.
Unes escales costerudes s’enfilen fins al primer pis, on hi ha el menjador. L'habitatge
és petit, però no hi falta de res: un tocador amb un mirall ovalat, la llar de
foc plena de plantes d’interior i una taula rústica, que és on soparem; destaca
la quantitat de quadres amb paisatges de la Vall. Escarxofat al sofà -les
quatre hores de cotxe m’han deixat rendit- sento una flaire que prové de la
cuina. És l’olla aranesa, un plat consistent, ideal per suportar els hiverns
més rigorosos.
Ja
a taula, gaudeixo dels primers mots en aranès, un dialecte del gascó. M’agrada
parar l’orella i jugar a endevinar, entre cullerada i cullerada, el significat de les paraules. La vetllada finalitza
a quarts d’una. A aquesta hora, Vielha ja fa estona que dorm i només les aigües
turbulentes del riu Nere desafien el silenci més profund.
La
carretera s’enfila decidida fins a Bausen, un poble del Baix Aran on encara es
poden sentir dringar les esquelles del bestiar. Aparquem a la plaça Major, on
hi ha un parell de cotxes en bateria, un abeurador i un pal indicador amb
marques del GR 211. Des d’aquí surt el sender que fa la volta al bosc de
Carlac, una fageda mil·lenària. Equipats amb botes de muntanya i bastons,
comencem a caminar a pas lleuger. La veritat és que fem patxoca. Avancem per un
camí empedrat, planer i amb alguns excrements, encara tendres, que procuro
esquivar: no deu fer gaire estona que el ramat de bens deu haver passat per
aquí. És un tram on et pots permetre el luxe de fer-la petar sense necessitat de
concentrar-te en la respiració; un excel·lent mirador sobre els cims més alts
del Pirineu i la Vall de Toran: Canejan, Porcingles, Sant Joan de Toran...
-Bernat,
aquell d’allà és l’Aneto?
La
Carme ja feia estona que se'l mirava. Ha fet un glop d’aigua de la cantimplora
que penja de la seva motxilla i, després d’oferir-me’n una mica, m’ha llençat
la pregunta.
-Em
sembla que sí. Bé, segur que sí. Veus la glacera?
Ens
quedem una bona estona contemplant-lo. Em vénen al cap imatges de fa un parell
d’estius, quan una tempesta ens va fer recular abans de l’imponent pas de
Mahoma. A aquesta hora, els més matiners ja deuen haver fet cim. Me’ls imagino
bojos d’alegria, celebrant llur èxit i
fent-se la foto de rigor davant la majestuosa creu de ferro.
Ens
endinsem en un bosc frondós, de faigs altius, que la llum del sol amb prou
feines gosa travessar.Tot plegat té un punt de fantasmagòric. Les darreres pluges
han deixat el camí fangós: sort n’hi ha de la capa de fulles que emmantellen el
terra. El sender es fa més costerut i substituïm les paraules pel panteix. Ja
no fem tanta patxoca. El primer de tots, en Marc, du la motxilla de gairell. És
una motxilla de colors vius que es va comprar en uns reconeguts grans magatzems
de material esportiu.
Dinem
al costat d’una borda. No és gaire gran, però les parets són fermes i la petita
construcció de pedra manté intacta el sostre de pissarra. A dins, entre un
garbuix de troncs, hi ha una plataforma de fusta que deu servir per deixar-hi
les eines o bé per fer-hi una capcinada durant les curtes nits d’estiu. Ajagut,
sobre un espès mantell d’herba, els ulls se’m comencen a cloure. És l’hora de
la becaina, el moment de somiar en el vell país d’Oc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada