A
la primera frase d’Entre Rusos, Colin Thubron fa una declaració de principis: "Desde que tengo uso de razón, Rusia me ha
inspirado miedo". I crec que aquesta por és la raó del seu viatge: es
prepara bé per a descobrir el país i superar els seus temors, cosa que des del
meu punt de vista no aconsegueix.
M’he sentit identificada amb aquest
autor-protagonista, potser perquè Rússia, per a mi, també és inquietant i
misteriosa. No la conec. No hi he anat mai. L’únic que en sé d’ella és a través
de les novel·les de Tolstoi, Gorki, Dostoievski, Pasternak... i sempre m’ha
produït un gran neguit.
Colin Thubron va a la recerca de la vida i de l’ànima
d’aquest gran país a l’època de la Guerra Freda, quan els dos grans blocs en
què en aquell moment es divideix el món estan més enfrontats que mai. La
població russa viu en una permanent contradicció entre el desig d’acostar-se a Occident
(l’exemple és la compra d’uns pantalons texans) i la dura realitat de la
misèria i del control per part del govern, que la població pal·lia amb l’excés
de vodka. L’autor hi va amb una mirada verge, innocent, però no exempta
d’indagació, ni de curiositat. Una vegada al país, se sent assajat com si fos
un espia i, malgrat la pressió a la qual està sotmès per part de la KGB , no es nega res i per allà
on passa viu les mateixes paradoxes que el propi poble: si ha de criticar el
sistema, ho fa; si ha de resar, també ho fa; i si toca beure, pot arribar fins
a la borratxera. Crec que, en aquest punt(, el llibre agafa un caire més de
novel·la de John Le Carré que de narració viatgera.
A Entre Rusos, l’autor, subliminalment, ens ajuda a confirmar el que molts
intuïm: que el poble rus és mesell, sofert i resignat, i que necessita viure
sempre sota la protecció ja sigui d’uns tsars, de Lenin, de Stalin o de la
jurisdicció religiosa del Patriarca de Moscou.
Si Colin Thubron hi tornés avui,
crec que escriuria una versió força semblant, però sota la pressió del gran “Papa
Putin”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada