Omplir les alforges de la bicicleta és sempre un motiu de
celebració. Tant és que sigui per fer un viatge de tres mesos en un país exòtic
com per fer una sortida de cap de setmana pel Pirineu català. La qüestió és
sentir una altra vegada aquell pessigolleig a l’estómac abans de la sortida.
Amb l’arribada de la Setmana Santa toca treure la pols de
les alforges, que, amb tanta inactivitat, comencen a aburgesar-se dins
l’armari. La predicció meteorològica és descoratjadora i els pronòstics
assenyalen pluges abundants. Malgrat tot, ens importa poc a en Francesc, a en
Xevi i a mi. Per davant tenim quatre dies durant els quals esperem) gaudir de
la ruta Pirinexus, una anella de 366 quilòmetres que uneix les comarques
gironines i la Catalunya del Nord a través de vies verdes.
Ens coneixem la plana de l’Empordà com el palmell de la
mà. El camí que hem de seguir és fàcil i sense complicacions, fet que ens
permet gaudir de l’entorn mentre la fem petar. L’únic inconvenient és la
tramuntana, que bufa amb una violència tan desmesurada que sembla que hagi
d’arrencar les espigues de blat.
Fem via cap al nord i creuem poblacions que ens resulten
familiars. Des del cim d’un petit turonet ens sorprenem en veure que el terreny
es transforma ara en una mena de sutge de color gris antracita.
-Collons, és clar! Aquí va haver-hi el foc de l’Alt
Empordà ara farà un any! –crida en Xevi. En Francesc i jo assentim amb el cap
cot, enmig d’un silenci sepulcral.
El paisatge que es dibuixa enfront dels nostres ulls és
colpidor. Per uns instants visualitzo les persones que van veure’s obligades a
abandonar casa seva davant del foc incessant, i se’m posa la pell de gallina.
Milers d’hectàrees socarrimades converteixen aquest paratge en una immensa
estora d’un negre pàl·lid, mentre els arbres més joves lluiten amb valentia per
rebrotar. Aquesta és l’esperança que té ara aquesta regió: encomanar-se als
primers brots verds dels boscos de sutge.
L’inconfusible accent de l’estimat Pere Codonyan és
senyal inequívoc que ens trobem a la Catalunya Nord. En realitat també ens ho
recorden els exquisits formatges artesanals que mengem als mercats locals de
Ceret i Prats de Molló. Si seguim a aquest ritme, tornarem a casa amb uns
quants quilos de més!
El plat fort de la jornada és el Coll d’Ares, un pas
transfronterer entre França i Espanya que frega els 2.000 metres d’altitud. Per
a en Francesc, que practica el triatló, això és bufar i fer ampolles. A mi tampoc
no em suposa gaire maldecaps ja que el conec força bé d’altres ocasions. I en
Xevi, novell en l’art de pedalejar carregat amb alforges, suma metres sense
pressa però sense pausa. Mentre serpentegem aquesta carretera, que separa les
valls del Ter i del Tec, el cel es va destapant. Fins ara el temps ens ha
respectat força... Tant, que la jaqueta gore-tex
que duem encara s’ha de mullar! Si ens haguéssim de fiar dels homes del temps,
malament rai...
Els gradients finals de l’ascensió ens fan suar la
cansalada de valent i ens obliguen a fixar la mirada a la carretera. En aquesta
vessant de la vall l’asfalt és rugós i sovint hi ha sots. De tota manera, ens
veiem incapaços d’apartar els ulls del massís del Canigó. Les intenses nevades
de les darreres setmanes han tintat aquest emblemàtic cim d’un blanc encegador.
Se’m torna a posar la pell de gallina. I no només per aquest paisatge oníric,
sinó pel bri d’aire gèlid que corre al capdamunt del Coll d’Ares. Ara ja només
ens queda un ràpid descens fins a Camprodon, on ens espera el segon plat del
dia: una perola de vedella amb bolets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada