Pràctica 8 (Bernat)

Corregir, corregir i corregir. Aquesta és l’àrdua tasca d’un mestre durant el mes de juny, així que organitzo la jornada en funció de les meves obligacions com a docent.

Em llevo ben d’hora. Tot i ser dissabte, tinc el costum de matinar. M’agrada sentir que aprofito el cap de setmana. A més, encara que volgués, no podria dormir fins més tard, ja que una legió de tres gats miolen desesperats rere la porta del dormitori: reclamen la seva ració de pinso.

Sortir a córrer em va bé, em serveix per esclarir les idees i per conservar el to físic. Com que ara ja fa dies que no hi vaig, em decanto pel recorregut curt. No sóc gaire de ginys electrònics que mesuren distàncies o compten calories. Per a mi, només hi ha el recorregut curt i el llarg. Així de senzill. El primer és més aviat planer, d’uns set quilòmetres i transcorre pels carrers de la Garriga. El segon, més exigent, s’endinsa pels paratges de la plana vallesana.

Els metres inicials sempre són un calvari. Les cames pesen i costa trobar un ritme que resulti còmode. A plaça, avui hi ha mercat, així que em toca esquivar les parades de fruites i hortalisses i la munió de garriguencs que s’hi apleguen. Al Passeig hi trobo la tranquil·litat que buscava. A aquesta hora, són ben pocs els que deambulen per l’avinguda centenària: un parell d’àvies que estiren les cames i un jove atleta que m’avança com una exhalació. Corro envoltat de magnífiques cases modernistes del cèlebre arquitecte Joaquim Raspall. Mira que hi he passat vegades, i encara em distrec contemplant els extraordinaris finestrals de vitralls emplomats.

Com que visc en un poble, és difícil sortir de casa sense topar amb algun conegut. A la Bòbila d’en Font, un antic forn on s’hi coïen maons, coincideixo amb l’Eli, una companya de feina. Fa mala cara. Es veu que té mal de coll i ha passat mala nit. L’acompanya l’Ira, la seva gossa que, tot i dir-se així, és molt dolça. Modifico la darrera part del recorregut per passar per la perruqueria. Demano hora per a les dotze.

Corregir és pesat i avorrit. De vegades també és satisfactori. Sobretot quan t’adones que allò que has explicat a classe s’ha entès. És cert que hi ha alguns professors que frueixen gastant el bolígraf vermell i escrivint les lletres INSUFICIENT a la capçalera dels exàmens. En general, però, no és així. A mi em costa avaluar. De fet, crec que és el més difícil de la meva professió. És complicat ser objectiu. Potser és per això que sempre començo a corregir per l’últim full; d’aquesta manera, el nom de l’alumne no em condiciona.

Seven looks. Així és com es diu la perruqueria que han obert fa poc a la Carretera Nova. No sé quina obsessió té la gent en batejar els seus negocis amb noms estrangers; deu fer més modern. A dins, som poquets: una senyora de mitjana edat amb el cap cobert amb paper d’alumini, dues empleades i un servidor. Faig temps escarxofat en un sofà de disseny: espero amb ànsia el massatge al cap. Sé que en fan, perquè ja hi he vingut un parell de vegades, a xollar-me els cabells. Els primers moments de passar les tisores sempre són delicats. Avui, estic una mica més tens que de costum, ja que no conec la noia que me’ls tallarà. De seguida veig que la cosa funciona, que va per bon camí. Em relaxo. De fons, sona una cançó dels noranta. Els exàmens hauran d’esperar.

Prendre apunts m’ha servit per ser conscient del moment present. Sovint caminem abstrets, sense parar atenció en els detalls que ens envolten: la senyora que camina coixa, el riu que baixa més cabalós que de costum o aquella planta del balcó que tot just comença a brotar. Tenir una llibreta t’obliga a estar atent, a ser més observador. Saber observar és sens dubte una habilitat. Una destresa que cal treballar i que, probablement, ens convertirà en millors escriptors.