Dissabte. Em desperto envoltat d’una dolçor tropical que
em dificulta separar-me dels llençols. No he dormit acompanyat, sinó que el rom
de Martinica, dels mojitos d’ahir a
la nit, m’està passant factura. L’etiqueta de l'ampolla és curiosa: hi
apareixen un parell de mulates amb biquini ballant de forma eròtica. Això és
pur màrqueting! Feia temps que, amb els antics companys de primària, esperàvem
amb candeletes aquest sopar de retrobament. Alguns d’ells ja són pares i tenen
la seva vida força ben encarrilada, mentre que d’altres maregen la perdiu tal i
com ho feien anys enrere. Suposo que hi ha coses que mai canvien. Amb el pas de
les hores i amb les galtes cada vegada més rosenques, vam recordar velles
anècdotes de la nostra infantesa i, de manera especial, les mil i una malifetes
que van forjar l’amistat actual.
Un suc de taronja natural, de tres taronges i mitja
llimona, em retorna la vida. Després d’un generós plat de pasta amb bolets, em
sento més viu que mai: estic preparat per anar a córrer per les Gavarres amb en
Bernat i en Marc. El ruixat primaveral que ha caigut fa un parell d’hores crea
un escenari bucòlic: el bosc de pins i alzines sureres desprèn unes olors
fortíssimes, de naturalesa en estat pur, quasi embriagadores. De la terra
sorgeix una humitat asfixiant en forma de vapor, com si es tractés d’un volcà
en erupció. Moure’s de puntetes enmig d’aquest entorn és un privilegi.
Per recuperar-nos de les dues hores corrent per les
Gavarres, decidim anar a prendre unes cerveses a Plaça Nova, el centre
neuràlgic de Palafrugell. Als caps de setmana, la terrassa del Bar Gretel es
converteix en un racó idoni per conèixer els afers privats del poble. I avui no
n’és una excepció. A la taula del costat hi ha dues dones d'uns seixanta anys
que tracten de dissimular l'edat amb maquillatge barat. Parlen pels descosits i
no tenen pudor que els demés puguin escoltar la seva conversa. Una d’elles fuma
Ducados, i poc sembla preocupar-se perquè el fum em vingui de cares. No hi ha
cosa que em molesti més.
Cares conegudes i no tan conegudes van passant davant
nostre. És una sensació que em reconforta. El sentiment de pertinença a un lloc
determinat, amb tot el que comporta, de bo i de dolent.
Marxem del bar Gretel per entaular-nos altra vegada, ara
en un restaurant situat a les afores. Enganyem l’estómac amb un entrepà de
botifarra i ceba mentre xerrem de les vacances que passarem plegats a finals
d’estiu. Seran diferents aquesta vegada. Més curtes i sense alforges, encara
que no menys divertides.
En aquesta ocasió, prendre apunts no m’ha servit de gaire.
A diferència d’estar de viatge o en una situació nova, quan en un mateix dia et
passen moltes coses i els sentiments estan a flor de pell, aquesta vegada no he
estat capaç de mirar més enllà d’allò que acostumo a veure i/o fer. És en el
moment de viure sensacions noves –o no rutinàries- quan s’activa aquest instint
de deixar constància del que està succeint.
La dificultat més gran que he trobat ha estat a l’hora
d’escriure. Sovint, a causa de la mandra d’aturar-me i treure la llibreta, he
deixat passar l’ocasió d’anotar alguna cosa. A banda d’això, no he tingut cap
més problema. De tota manera, recordo que, en algun viatge amb bicicleta, tirar
fotografies sí creava una situació delicada, per exemple, a l'hora de f)otografiar
soldats en un pas transfronterer o d'immortalitzar un indígena als Andes. En
qualsevol ocasió, mostrar-me proper i amb un bon somriure m’han facilitat la
feina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada