L'Himàlaia amb bicicleta (Pràctica 9, Gerard)

De valls profundes a deserts remots. De vegetacions frondoses a desafiants ports de muntanya per damunt dels 5.000 metres d’altitud. De místics sufís a monjos budistes. Un viatge pel nord de l’índia amb un total de 1.540 km i 32 dies.

El nord de l’Índia és una regió que reposa a les faldes de la serralada de l’Himàlaia, on conflueixen tres de les religions més importants del món: l'hinduïsme, eL budisme i l'Islam. Es tracta d’una zona amb una rica varietat ètnica. Les agrestes valls de Kinnaur, Spiti i Lahaul, amb influències tibetanes i indoàries. El llunyà Ladakh, conegut també com el petit Tibet. I el verdós Caixmir, una àrea marcada per històriques batalles atenuades ara per la calidesa de la seva gent. Tots ells configuren un escenari exigent però recompensant, que permet al viatger fregar el cel des del seient d’una bicicleta.     

KINNAUR I SPITI

“Welcome to India, my friends”. Aquestes són les paraules del taxista suïcida que ens porta a Shimla, punt inicial de la nostra ruta, després de passar un parell de dies a la caòtica Nova Delhi. És la introducció perfecta al manual de supervivència amb bicicleta a l’Índia. Shimla és la capital de l’estat indi d’Himachal Pradesh, districte que tot just fou obert als estrangers al 1989. En ell predomina la religió hinduista, com també fortes creences i valors culturals.

Ens trobem a la vall de Kinnaur, prop de la frontera amb el Tibet. El nostre voltant arrebossa d’un color verd elèctric. Som en una terra de valls profundes i mirades de faccions orientals. Després de meravellar-nos observant els agressius atacs dels micos als cotxes que passen, emprenem la marxa. Una fina capa de pluja ens acompanya durant les primeres jornades de pedaleig. Viatgem lleugers d’equipatge i, tot i així, els músculs es queixen dels forts pendents que recorrem dia rere dia. I també hi ha altres parts dels nostres cossos que també pateixen. El famós picant del menjar indi ja ha començat a fer estralls als nostres estómacs.

Amb 105 km a les cames i un últim port de disset quilòmetres, avui descansarem al temple Bhimkhali, a Sarahan, un dels més atractius de la regió. Per primera vegada tastem la cuina tibetana: momos (empanades de carn i/o verdura), chowmein (espaguetis) i txai (tè). Arribem a Reckong Peo amb l’obligació de tramitar l’Inner Line Permit, un permís necessari per creuar determinats trams de la nostra ruta a causa de la seva proximitat amb el Tibet. Des del petit poble gaudim d’unes vistes increïbles del Mont Kailash (6.638 metres), conegut com la Muntanya Sagrada.

Com de costum, esmorzem truita i chapatti en una dhaba (restaurant de carretera), i deixem enrere Pooh. El camí es troba en pèssimes condicions per culpa de les nombroses esllavissades de terra de les últimes setmanes, així que hem d’esperar unes quantes hores que les màquines retirin les roques més grans que obstrueixen el pas. Poc després, un cartell indica l’inici de la vall de Spiti. A diferència de Kinnaur, a Spiti regna el budisme, i es pot percebre aquest canvi en l’arquitectura i el disseny de les cases. Aquí es troba la famosa gompa de Tabo, un dels monestirs budistes més antics del món, que data del 996 abans de Crist.

El paisatge muntanyós d’aquesta regió ens deixa sense paraules, de manera que aprofitem per fotografiar l’entorn i gravar vídeos mentre pedalegem. A l’horitzó es divisa una imatge de postal: Ki Gompa, un monestir budista a quasi 4.000 metres d’altitud situat a la part alta d’un turó. Sortim de Kaza i en Marc està esgotat. Porta dos dies seguits menjant arròs i bevent aigua, i, tot i així, la diarrea es nega a desaparèixer. Amb tot, aconseguim coronar el Kunzum La (4.500 metres) i al·lucinem amb la panoràmica que se’ns ofereix des de dalt. Ens sentim minúsculs davant d’aquesta immensitat.

Decidim desviar-nos del camí principal i prenem un camí estret, de pedres, que ens du al llac Chandra Tal (4.300 metres), un petit oasi turquesa enmig del cor de l’Himàlaia. Viatgem sense tenda de campanya ni màrfega, encara que a la vora de llac veiem que lloguen aquest material i també preparen menjar. Per poc més de sis euros al canvi per persona, tenim un sostre on passar la nit, dinar, sopar i esmorzar, encara que l’arròs amb dahl (llenties) sigui el plat únic. Prohibit queixar-se!

Amb la panxa plena i un txai que ens fa entrar en calor, passem per una secció catalogada per molts com una de les deu pitjors carreteres del món. Sona a broma dir-li carretera, ja que es tracta d’un cúmul de roques i pedres inundades pel riu Chandra. Mai abans havia patit tant en un tram de seixanta quilòmetres. Amb més pena que glòria aconseguim deixar enrere Chhatru i, encara negats d’aigua pel ruixat matiner, ens allotgem en un modest guest house de Gramphoo regentat per un noi nepalès de 18 anys. Avui dormirem en un llit de pedres, amb un matalàs fabricat amb un parell de sacs de cebes i unes enormes rates que fan d’aquesta petita comunitat un lloc menys solitari. Al cap i a la fi, estem a recer!

MANALI – LEH HIGHWAY

Des que van obrir la Manali–Leh Highway als estrangers, al 1989, molts ciclistes la consideren un dels trajectes més espectaculars del planeta. L’escenari a través del qual transcorre és èpic, i els imponents ports de muntanya, per damunt dels 5.000 metres d’altitud, li atorguen una aureola mística.

“Amb l’estómac ple tot es veu millor” diem després del dia de descans a Keylong. Aquest serà l’últim poble on trobarem productes de luxe com melmelada, pa de motlle o suc de fruites fins arribar a Leh, a uns 450 quilòmetres de distància. Un bon revulsiu per encarar amb garanties els dos grans ports de muntanya que ens esperen.

A diferència del tram anterior, ara les carreteres disposen d’un asfalt excel·lent. Al voltant veiem muntanyes tenyides d’un verd pàl·lid i pastors nòmades Gaddi, amb els seus ramats a la recerca de neeru, una herba molt nutritiva. Aquesta ruta està oberta entre quatre i cinc mesos a l’any per la neu. La població local ho aprofita per oferir allotjament als camioners que proveeixen la regió de productes bàsics i a alguns viatgers que apareixen del no-res, de manera que, després de culminar el port de Baralacha La (4.918 metres), ens quedem a Zing Zing Bar, un campament de tendes de campanya que es troba al costat de la carretera.

Finalment entrem al Ladakh, la terra dels lames. I ho fem impol·luts, amb una capbussada al riu Bhaga (4.408 metres). El cansament és notable al finalitzar el Gata Loops, la versió himàlaia de l’Alpe d’Huez i, encara més, després de coronar el Nakeela La (4.937 metres). Malgrat tot, el plat fort del dia és el primer cinc mil, el Lachulung La (5.007 metres), que pugem amb la companyia de dos ciclistes anglesos. Aquí dalt la quantitat d’oxigen és menor, encara que gràcies a la bona aclimatació que hem fet, evitem els símptomes del mal d’altura. A continuació creuem les Morei Plans, una vasta extensió àrida que em recorda a un desert de páramo andí. Quan ens aturem a una dhaba per prendre un tè, ens comenten que en un creuament a pocs quilòmetres trobarem un parell de tendes de campanya, prop del llac Tso Kar. Allà passarem una nit estrellada amb uns quants nòmades de Chang-Pa (regió de Rupshu), els seus curiosos yaks i alguna cervesa de més.

Amb l’energia d’una ració doble d’arròs, chapatti i txai, posem rumb cap al segon pas ciclable més alt del món: el Taglang La (5.359 metres). En quatre hores i 27 quilòmetres de pujada arribem al cim. Serà un moment difícil d’oblidar. Les banderes tibetanes es mouen feroçment al ritme d’un vent gèlid, el qual omple de pregàries les teles colorejades. Quan comencen a caure les primeres gotes en forma de calamarsa, pensem que és hora de moure’ns. Fins arribar a Leh, el trajecte és planer i està en bon estat, factor important, ja que la roda posterior de la meva bicicleta té dos radis trencats.

A mesura que perdem altitud sembla que entrem en una altra regió. A diferència del paisatge àrid dels últims dies, ara som davant d’un Ladakh amb valls verdoses i menudes cases d’un blanc trencat, amb el sostre de palla i les parets de tova. El vibrant color turquesa del riu ens dóna la benvinguda a la vall de l’Indus. La majoria dels seus habitants són tibetans i la religió predominant és el budisme.

Leh, capital del Ladakh, és una ciutat on abunden els jeeps turístics. Leh constitueix el punt base per fer excursions a les muntanyes de Zanskar o als llacs Tso Moriri i Pangong Tso, propers a la frontera tibetana. Després de pujar al castell Tsemo, al punt més alt de la ciutat, recuperem energies a base de pizzes, un sens fi de pastissets i txais. Aprofitem també per reparar els radis trencats i canviar les pastilles de fre. En un principi Leh era el destí final del viatge. No obstant, com que ens sentim bé físicament i encara ens queden uns dies de marge, optem per allargar la ruta fins a Srinagar, al cor del Caixmir, una terra marcada per constants tensions polítiques entre l'Índia i el Paquistan.

LEH – SRINAGAR HIGHWAY

El Caixmir és una regió dividida entre l'Índia, el Paquistan i la Xina, i un dels focus de disputes internacionals més importants dels darrers anys. És una terra amb una enorme diversitat ètnica i cultural.

La sequedat del paisatge i una calor sufocant ens acompanyen durant bona part del recorregut. A pas de cargol ascendim les 23 corbes que conformen el vell sender de Jalebi Bends i topem amb el bonic poble de Lamayuru, conegut per la seva gompa i els seus monjos budistes.

Entre camins de sorra i combois militars arribem al pas més alt d’aquest tram: el Fotu La (4.105 metres). Descendim i no veiem cap lloc on allotjar-nos. Preguntem als militars, que no saben què respondre’ns. De cop i volta, un autobús local s’atura a escassos metres de les nostres bicicletes i ens pregunta quin és el problema. Parlem amb el conductor i ens diu que podem anar a casa seva. L'espontània hospitalitat dels desconeguts justifiquen tot l’esforç realitzat en aquest viatge.

Mentre creuem modestos pobles amb construccions de fang i palla, arribem a Kargil. L’emoció es fa tangible. En aquesta localitat va tenir lloc la Guerra de Kargil, al 1999, un conflicte armat entre l'Índia i el Paquistan que va provocar el vessament de molta sang. No passem desapercebuts. Una multitud d’ulls verds amagats rere burques obscurs ens observen amb timidesa, mentre que els venedors de te dels basars del carrer principal ho fan amb menys pudor. No hi ha sentiment de rebuig, sinó de sorpresa, ja que pocs turistes s’aturen en aquesta ciutat de pas. Aprofitem per provar la cuina de la zona, com la goshtaba (mandonguilles de carn de xai) o el yakhni (xai rostit amb iogurt), amb el (conegut) denominador comú del picant.

Avui és un dia dur. El vent en contra és tan ferotge que fins i tot a les baixades ens veiem obligats a pedalejar amb totes les nostres forces. La pols que aixequen els combois ens deixa arrebossats de cap a peus. Amb tot, passem a pocs quilòmetres de la frontera amb el Paquistan i els senyals de you are under enemy observation (esteu sota l’observació de l’enemic) atorguen un aire inhòspit a l’escenari. Per fortuna, la proximitat de la població local suavitza aquesta terra ferida per anys d’enfrontaments militars. Una part important dels seus habitants provenen del Paquistan i són de pell blanca, ulls verdosos i fins i tot rossos. Són els brokpas. Més tard ens explicaran que part de la població caixmir té arrels indoàries, que es remunten a les migracions en temps pretèrits. Sens dubte, la gent més càlida i hospitalària que trobarem al llarg del viatge.

Entrem a Drass amb el so de fons del cant a l’oració provinent del minaret. El carrer principal està esvalotat, ple de cotxes fent sonar el clàxon. Ens comuniquen que el Zoji La (3.545 metres), l’últim pas de muntanya abans d’arribar a Srinagar, està tancat per despreniments a la carretera. Durant la nit passada hi ha hagut divuit esllavissades! Davant la incertesa de la reobertura del trànsit, anem a dormir aviat i esperem que demà hi hagi més sort.  

El sol radiant de les set del matí és un bon auguri. El trànsit s’ha reobert i iniciem la marxa animats. Davant nostre apareix la vall de Sindh, capitanejada per dues glaceres colossals a ambdós costats de la pista. Amb freqüència ens aturem a parlar amb pastors nòmades de sols 10 anys amb una habilitat magistral per dirigir els seus ramats d’ovelles. De Sonamarg emprenem un vertiginós descens que ens du fins a la caòtica Srinagar, punt final del viatge. Abandonar la serenitat de les muntanyes per submergir-se a l’anarquia de les ciutats índies és un exercici que requereix de tota la nostra paciència.

Srinagar, capital de l’estat de Jammu-Caixmir, és famosa pels seus jardins, llacs i vaixells-cases flotants. Poc després de sortejar els mil i un oferiments dels propietaris de diferents cases flotants, optem per quedar-nos al llac Nagin, a uns sis quilòmetres del centre, lluny del llac Dal, el més concorregut. Serà una decisió encertada, que ens permetrà gaudir d’una tranquil·litat insòlita fins aleshores. Tenim tres dies de marge abans d’agafar l’avió cap a Nova Delhi i practiquem un modus vivendi d’allò més perfeccionat: passem els matins al trepidant mercat de Ganderbal observant la perícia comercial dels locals, mentre que a les tardes llegim i prenem tè a la terrassa de la casa flotant amb vistes al llac Nagin. 

El viatge s’acaba i els records de l’Himàlaia resten inesborrables a les nostres ments. Ens acomiadem de la serralada més alta de la Terra amb les alforges plenes de càlids somriures i paisatges onírics. Però, per damunt de tot, amb la certesa que algun dia tornarem a pedalejar per les muntanyes sagrades de l’Himàlaia.