Pràctica 7 (Beti)

Elles sempre estan a punt per marxar. Aquest cop, però, han començat a viatjar amb la seva imaginació inesgotable abans de començar. Ahir els explicava històries d’un país molt llunyà on la gent es desplaça a peu per les planures a la recerca de menjar pel al seu bestiar, unes enormes vaques negres i peludes...

-I els mongols també porten una tenda d’acampada com la nostra?

-Sí, més grans i tot que la nostra, Ares. Les seves tendes estan fetes amb tronquets de fusta i llana de iac. Al mig hi ha un forat per deixar passar el fum de la xemeneia i així s’escalfen les llargues i fredes nits d’hivern.

És per això que, durant les dues hores en cotxe fins a Comus, les nenes no han tingut ni temps de pronunciar el famós quan arribarem?, que tots els pares temem.

L’arribada en plena foscor ha fet encara més especial l’entrada a la iurta. Dins, un reguitzell de tènues llumetes encerclaven com una garlanda tot el perímetre de la tenda. Les nenes s’han quedat bocabadades. Més que una tenda, els ha semblat una casa fantàstica.

-Uaaaauuu...! Que bonica! Jo en vull tenir una així...-replica l’Ares a l’instant.

-Ziii, iotammé -s’apunta ràpidament la Maiana.

-I com la carreguem damunt les bicis? Que nosaltres no som pas uns iacs!

Com que hem estat els primers en arribar, hem pogut gaudir durant una bona estona, tranquils, l’emoció d’haver entrat en un món sense angles –com el cosmos- i haver traspassat d’alguna manera les fronteres d’Europa, per reviure els llargs viatges que tant ens agrada fer. Les feines a les quals estem acostumats quan anem de viatge o sortim a la muntanya s’han simplificat molt, gràcies als vint llits individuals disposats radialment. Al Joan i a mi, aquesta versió occidentalitzada ens ha restat un cert encant, però tots sis nens (que han anat arribant esglaonadament) han sabut treure’n partit i s’han posat a botar al damunt del matalàs escollit per passar la nit.

La nit ha estat freda, però, embotits dins del sac i amb l’escalfor del foc, alguns de nosaltres fins i tot hem suat. Els més reticents a venir han reconegut que no ha estat pas tan dur obrir-se camí enmig de la neu per recórrer la cinquantena de metres que ens separen dels sanitaris. El Xavi i la Wayba, que han vingut expressament des de Madrid, són, ara, els que es mostren més entusiasmats:

-L’any que ve, serem a Londres, ja ens han confirmat la feina. Però Jordi, si ens torneu a organitzar una estada com la d’enguany, ja et dic ara que no hi faltarem

Amb la llum del dia gaudim del paisatge silenciós que ens regala la gran quantitat de neu acumulada aquest hivern. La iurta és una gran taca circular més enmig del mantell blanc. És realment hàbil el concepte d’estructura d’aquests seixanta cinc metres quadrats, que en Günther -el belga que regenta el negoci- aconsegueix desmuntar en tan sols dues hores.

Le Silence du Midi està ubicat just a l’entrada del poble de Comus, en un entorn de muntanya privilegiat. La regió es troba a cavall entre l’Aude i l’Arieja. Les muntanyes no són massa abruptes, però suficients com per fer-ne un ús turístic hivern i estiu. A la vora tenim l' estació d’esquí alpí a Camurac, de nòrdic al col de Chioula, les gorges de la Frau, les grutes prehistòriques de Niaux, Vache, Lombrives, la ruta dels càtars i els seus nombrosos castells, aigües termals a Ax les Thermes... Tot amb una dimensió petita, familiar.

Aquest cap de setmana l’opció estava clara: no podíem desaprofitar l’esplèndid hivern, carregat de neu, que hem tingut aquest any. Al fons de la vall contrastaven els troncs grisos dels arbres pelats sobre un bon tou de neu flonja,  resplendent. En alçada, els cims es veien pelats per les fortes ventades i recoberts amb boscos atepeïts d’avets. Desentonava la nostra Maiana, que, com a bona princeseta baridana, esquiava amb el vestit posat.

Al vespre, reconfortats per l’escalfor de la sala comunitària decorada en el més pur estil alpí, la nostra especialitat es flaira a l’ambient: fondue savoyarde dins d’un pa de pagès de dos quilos. Una estranya combinació per als francesos. I amb aquest bon gust de boca, l’endemà al migdia, ens acomiadem dels meus cosins, a qui segurament no tornarem a veure fins l’hivern vinent.