Els
Aiguamolls de l'Empordà
Ara, a la primavera, en
el Parc Natural del Aiguamolls és quan més es pot gaudir de l'entorn. Les aus
estan de festeig: canten, salten i ballen: una meravella. S'hi ha d'anar amb
paciència i sense presses si es vol apreciar les diferències de comportament
entre les espècies. N'hi ha moltes. Jo només en conec unes quantes, poques pel
que m'agradaria. Hem pogut veure algun bernat pescaire, martinets, ànecs de
coll verd i un nombre important de cigonyes. De la resta no n'he reconegut cap.
Serà qüestió de documentar-se millor la propera vegada.
Hi hem estat poca
estona, ja que teníem previst anar a diversos llocs avui mateix.
Sant
Pere de Rodes
Monestir benedictí,
construït el segle X, és el màxim exponent del romànic de les comarques gironines.
El moment de màxim esplendor del recinte va ser en temps del seu primer abat,
Hildesind. Tingué una gran vitalitat
fins a la fi del segle XIV, quan començà
a entrar en decadència. D'aquesta joia del romànic en destaca
l'església, la torre del campanar del segle XII, i la torre de defensa de la
mateixa època. A més de la majestuositat de la seva arquitectura, hi ha unes
magnífiques vistes de Port de la Selva, Llançà i de la península del cap de
Creus; tot el conjunt és un autèntic espectacle per als sentits. Des d'aquest
indret s'arriba, amb una fàcil caminada, a les restes del castell de Sant
Salvador.
El monestir em porta
records de la infantesa, quan el mil·lenari centre religiós era tot un munt de
pedres mig abandonat. Voltar per corredors subterranis era, per a nosaltres,
tota una aventura.
Acabada la visita, tornem
enrere, altre cop cap a la plana i arribem a Empuriabrava.
Salt
amb paracaigudes. Aeròdrom d'Empuriabrava
“Saltaràs des de quatre
mil metres a dos cents quilòmetres per hora, amb un instructor experimentat,
des d'una avioneta Pilatus, especial per a aquest tipus d'esport", si és
que se'n pot dir esport a llençar-se des de les altures. Això és el que et
diuen per fer un salt en paracaigudes tàndem. És una experiència única que s'ha
de fer almenys un cop a la vida, i això és el que he fet avui. La sensació de
vertigen és inexistent, potser perquè la ment està “ocupada” en no
descontrolar-se.
Mentre ens enlairàvem
em sentia tranquil·la, potser perquè quan ja no es pot tornar enrere el
pensament es rendeix. Sigui el que sigui, el cas és que m'ha agradat, tot i que
algun cop he mig tancat els ulls. Quan l'avioneta assoleix els quatre mil
metres, llavors se salta. Durant un minut es baixa ràpidament, no es nota
sensació de caiguda. Sembla que l'aire ens faci volar i ens aguanti. A mil
cinc-cents metres és quan el monitor obre el paracaigudes i s'inicia un descens
més tranquil. Hem anat donant voltes suaus tot mirant la badia de Roses i els
canals d'Empuriabrava. L'Aeròdrom d'Empuriabrava, tot i trobar-se en aquesta
petita població, és un del centres més importants del món quant a número de
salts.
Empuriabrava
– Marina residencial
La urbanització
d'Empuriabrava és un port esportiu amb 5.000 embarcadors privats. Disposa de
vint-i-quatre quilòmetres de canals navegables. Els fulls turístics diuen que
és la marina residencial més important d'Europa. A tots dos costats dels canals
hi ha habitatges, des de senzilles construccions fins a luxosos xalets. També
hi ha diverses zones comercials. Aquí hi passarem la nit per demà al matí anar
cap a la Catalunya Nord.
Perpinyà
Un parell de cops l'any
he d'anar a Perpinyà, una ciutat que, no sé ben bé per què, m'encisa. El cas és
que no em faria res anar-hi a viure.
La part de la ciutat
que prefereixo és el barri de Sant Jaume, al cor de Perpinyà. El 2005, hi va
haver aldarulls greus. Un incident entre un jove algerià i un adolescent gitano
va acabar amb la brutal mort, a cops de pal, del jove algerià a mans d'un grup
de gitanos a plena llum del dia i al mig del carrer. La baralla va acabar
desembocant en unitats especials de l'exèrcit patrullant per la zona i que es
decretés l'estat de setge. Fins llavors, les comunitat magribines i gitanes
havien viscut en relativa bona convivència.
Actualment, els àrabs I
els gitanos viuen amb naturalitat en el mateix barri. Els primers han assumit
que els gitanos en són com els amos. Tenen les pròpies normes de convivència,
tots ells les coneixen bé.
El més xocant del barri
de Sant Jaume és que es parla català, amb un accent que ben bé podria ser de
Girona. Els seus habitants, prop de tres mil persones, la majoria d'ètnia
gitana, diuen que parlen gitano. Ni francès ni català: gitano. Quan alguns
d'ells baixen a Catalunya per primer cop (no els agrada gaire sortir del seu
entorn) se sorprenen que tanta gent parli com ells.
El barri és un suburbi
de Perpinyà. Al mig dels carrers, la majoria d'ells de llambordes, costeruts i
estrets, les dones hi posen les cadires i allà
resten assegudes hores i hores. Són fortes i grosses i la majoria
vesteix de negre. El autos d'alguns veïns, per norma, estan aparcats de
qualsevol manera pel cim de les voreres, perquè sí, perquè és el seu barri. N'hi
ha que tenen l'aspecte de dur mesos allà aturats. Sempre hi ha cridòria de
criatures, fins i tot a l'hora de ser a escola. Fortes olors de menjars
s'escolen per les finestres i la roba estesa, penjada de fils, travessa els
carrers d'una banda a l'altra.
Diuen els habitants de
Perpinyà, amb un cert ressentiment, que quan la ciutat ja bull d'activitat els
de Sant Jaume tot just es comencen a aixecar,
com si cada dia fos festa (la majoria
viuen de subsidi).
La canalla fuma. Una
part d'ells, quan arriba a l'adolescència, tenen galls de baralla pels quals
paguen molts diners.
Al carrer de la
Miranda, al cor del barri, hi ha l'església de Sant Jaume. Dins s'hi troba la
capella de La Sanch. Des d'aquest lloc hi surt, cada any, l'única processó de
Setmana Santa que es fa a l'estat francès. Es diu que la processó es fa des de
l'octubre del 1416, any que fou fundada la Confraria La Sanch.
Abans d'arribar a la
ciutat ens hem aturat a la vora d'un centre comercial. Se m'ha acostat un home
jove amb aspecte de gitano i m'ha dit si podia comprar-li unes joies d'or que
duia, perquè no tenia diners per posar gasolina. Sembla ser que sempre utilitzen
la mateixa estratègia, la de no tenir diners per omplir el dipòsit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada