En bicicleta a la vora del Rin (Pràctica 9, Beti)

Cicloturisme amb nens? I per qué no? El meu marit i jo fa molt anys que viatgem amb bicicleta. De fet, així és com ens vam conèixer: una nit de lluna plena al càmping d’Agadir, al sudoest del Marroc. Ens uneixen els somnis, l’aventura, l’esport, la natura i les ganes de conèixer món. I doncs, per què no provar-ho amb les nostres filles?

L’agost del 2011, quan la nostra petita (la Maiana) va fer l’any, decidírem tornar-ho a provar. Vam pedalejar quinze dies pels canals de la Bourgogne, a França. En aquell viatge portàvem un carro doble amb les dues nenes a dins. Tot va anar sobre rodes.

Anar amb nens requereix paciència, una gran dosis d’energia i moltes ganes de jugar amb ells.

Aquest estiu hem tornat a l’aventura. Ens proposem recórrer tres grans rius d’Europa de manera sostenible. Disposem de dos mesos per traçar un itinerari flexible al llarg del Rin, el Danubi i l’Elba, amb la idea d’arribar a Berlin.

Us deixo amb un petit tast del que va ser el nostre pas per Europa.

Tres minuts. Tenim exactament tres minuts per saber on està la porta dotze del vagó de tren que acaba d’aturar-se a l’estació. Tres minuts per agafar les dues bosses amb les bicis plegades, vuit alforges, un petate, una tenda, tres cascs, dues màrfegues, la motxilla amb el menjar, el remolc i les dues nenes que no paren quietes amb l’excitació del moment.

Correm per l’andana com si fóssim uns pops: en un braç la Maiana, l’altra mà empenyent el carro carregat d’embalums, una motxilla a l’esquena i sota l’aixella els dos matalassets. El Joan s’ha avançat amb una bici. La meva mare ve al darrera, amb l’Ares, i pugen directes al tren. En Joan torna a buscar la segona bici. Jo vaig llençant tot el material dins del tren, apilant-lo com puc. Hi ha tres enormes graons abans d’arribar a un replà inicial i un passadís molt estret que es va taponant. Encara queda el remolc per plegar i la Maiana s’hi ha instal·lat còmodament, pensant-se que és l’hora de marxar. vinga Maiana, surt carinyo, i se sent el primer xiulet que anuncia que el tren està a punt d’arrencar. El cap d’estació ens fa senyals amb els braços molt enfadat. Miro cap al tren, el Joan està intentant entrar la segona bici però no pot  passar. De sobte, la veig allà dins; ajudant... "Però mama, què fas encara aquí dins? Baixa, ràpid, que el tren està a punt de marxar!".

Tres, dos.... Plego el carro tan ràpid com puc... Un... li passo al Joan; agafo la nina de la Maiana que ha caigut a terra i salto amb elles dins del tren. Ens posem en moviment, lentament. Miro per la finestra, però no hi veig a ma mare. Haurà pogut baixar? La veig corrent, un vagó més enrere; intenta atrapar la nostra finestreta per dir adéu i llençar-nos un petó a l’aire.

En aquell mateix instant, després de tres minuts de tensió, m’envaeix un profund sentiment de tendresa. No m’he pogut ni acomiadar de la meva mare. Però l’instant és breu, hi ha un passatger que vol passar a l’altre vagó i és impossible, amb tots els nostres paquets. Les nostres filles estan emocionades quan entrem al compartiment i veuen les lliteres on dormiran aquesta nit. Ens anem asserenant mentre intentem encabir-ho tot i ens preparem per sopar. Són les vuit del vespre. És l’hora d’enriure’s dels moments difícils i arxivar-los al calaix dels records.

L’endemà, a les set del matí, ja ho tenim tot a punt i ben organitzat a un costat del passadís per baixar. Plou. A l’estació de Mulhouse tot està tranquil. En un raconet el Joan s’ocupa de les bicicletes, mentre les nenes es dediquen a netejar el terra amb les tombarelles que els permet fer la rampa d’accés a les andanes.

Tot i que a França els diumenges no se sol veure ni ànima pels carrers, l’ambient dins l’estació es va animant, i semblem un reclam més per als passatgers de cares grises.

Les normes dels trens nocturns francesos obliguen a dur les bicis embalades. La meva Trek inestimable, amb la qual he recorregut més de deu mil quilometres per Àsia, es munta en un plis. No passa el mateix amb l’altra: la Pino és un tàndem de dues places, amb la característica de tenir la plaça davantera reclinada. Disposa d’un accessori per nens que permet lligar-los amb un cinturó de seguretat i un adaptador per acostar els pedals a la mida de l’infant. El ciclista que ocupa la plaça davantera disposa de les mans completament lliures, i pot mantenir el ritme de pedaleig que vulgui, independentment del seu company. El ciclista posterior és qui domina la direcció, les velocitats i els frens.  Va ser l’Ares qui va insistir, l’any passat, després de tornar de les vacances, en poder pedalejar la propera vegada. Però amb només cinc anys no podria aguantar el ritme del viatge, i és per això que vam optar per aquest invent, que tot just estrenem. El quadre de la Pino se separa en dos, el que ens ha permès dur-la dins una bossa normal de bicicleta. La Maiana, que amb dos anys no pot pedalar encara, anirà dins d’un remolc amb suspensió, especial per a aquests casos, que va fixat a l’eix de la meva roda posterior.

Després de tres hores, el Joan encara es baralla amb els darrers ajustos dels cables de frens. A mi tot això em sona a xinès. Amb prou feines sé arreglar una punxada. Sort en tinc d’ell, que és molt hàbil amb la mecànica.

Només ens queda agafar un tren regional que ens durà a la ciutat de les tres fronteres. Aquest cop, amb la comoditat de portar-ho tot damunt la bici. Basel pertany íntegrament a Suïssa, però la ciutat es fusiona amb Saint-Louis en territori francès i amb WeilamRhein a Alemanya, com si fossin els seus suburbis.

El càmping Au Petit Port està situat a Saint-Louis, a la vora mateix del Rin. Just a l’altra riba veiem la part alemanya i suïssa separades pel pont de les Tres Nacions. Un llarg pont peatonal, suspès d’una gràcil estructura metàl·lica en forma d’arc.

Just quan comencem a sopar, arriben els nostres amics sabadellencs, en Josep i la Marta, amb els seus fills. Amb ells compartirem els propers quinze dies de viatge. El Ferran, a punt de fer l’any, està cansat del viatge tan llarg en cotxe. La Mercè i l’Ares es fonen en una llarga abraçada, enmig de crits d’entusiasme. S’avenen des del primer segon en què es van conèixer, ara fa tres mesos.

No sé per què a l’inici d’un viatge tothom està impacient per començar a pedalejar. Ningú té interès en el turisme urbà. Hauré de deixar per a un altre dia les visites arquitectòniques. Arquitectes de renom internacional han deixat la seva empremta en aquesta ciutat, que té obres de Frank Gehry, Renzo Piano, Alvaro Siza, TadaoAndo,Diener&Diener, Herzog&de Meuron, Zaha Hadid, Cruz y Ortiz... Em conformaré amb els flaixos a cops de pedal del centre històric de la ciutat.

L’EuroVelo és una xarxa de rutes ciclables de llarga distància que creua Europa en totes les direccions. És un projecte que va néixer l’any 1994, liderat per la Federació de Ciclistes Europeus (ECF) i buscant la cooperació local. Cada país és el responsable de construir els seus trams de ruta d’acord amb uns criteris prefixats. Entre d’altres, tenir unes pendents inferiors al sis per cent de desnivell, amplada suficient per a dos ciclistes, bona pavimentació, molt poc trànsit motoritzat, oferta d’allotjaments turístics cada cinquanta quilòmetres o transport públic que accepti les bicicletes cada cent cinquanta. Fins a la data hi ha catorze rutes planificades, uns setanta mil quilòmetres de carril bici, dels quals quaranta cinc mil ja estan en funcionament. L’objectiu és promoure viatges més sostenibles des d’un punt de vista econòmic, ecològic i social. Una de les rutes més conegudes és l’EuroVelo 6. Quatre mil quatre cents quaranta vuit quilometres senyalitzats travessen Europa longitudinalment des de l’Atlàntic (Nantes) fins al Mar Negre (Constanta). Ressegueix el curs de tres grans rius: la Loira, el Rhin i el Danubi.

Rin, Rhein, Rijn... aquest nom, de procedència indogermànica, significa fluir. El riu neix als Alps suïssos i les seves aigües glacials alimenten el llac Constanza, a Romania. A partir d’aquí, el riu flueix cap a l’oest, i fa de frontera natural entre Suïssa i Alemanya fins arribar a Basel. En aquest punt gira bruscament cap al nord i es converteix en l’artèria fluvial amb més densitat de trànsit de navegació del món, desembocant al mar del Nord, als Països Baixos. Ho flairem en la ràpida visita que fem de Basilea. Des d’algun dels seus ponts observem la immensa taca d’aigua que gairebé ens sembla un port marítim, amb els diversos molls de descàrrega dels vaixells comercials.

Nosaltres ens proposem fer, a contracorrent, els cent vuitanta tres quilometres que separen Basel de Konstanz.

Sortir d’una ciutat gran sempre implica més temps de l’habitual. Avui, a sobre, la sort no ens acompanya. Els carrers de Basel estan en obres i les dues úniques punxades del viatge endarrereixen el moment d’acomiadar-nos definitivament.

Necessitem comprar menjar per passar el dia. Entro ràpidament al RheinCenter, un gran centre comercial de la Hauptstrasse, mentre la resta del grup m’espera al parc d’enfront. Just quan vaig a pagar, comencen a sonar unes alarmes i pels altaveus del centre -amb veu amable- ens conviden a evacuar l’edifici de forma ordenada. Tothom surt, sense corredisses ni empentes. Jo, que no entenc res, sóc l'única que ho fa corrent. Ens congreguem davant de l'establiment més d’un centenar de persones, moltes d’elles amb els respectius carros de la compra. El Joan m’espera amb les nenes.

-Què passa?

-No ho sé exactament. S’ha disparat l’alarma d’incendi i ens han fet sortir cuita corrents. No m’han deixat ni pagar.

En aquell precís instant arriba el camió de bombers i desplega l’escala. No es veu foc per enlloc, ni tan sols fum. La gent espera a l’altre costat de la voravia, pacient. Ningú està nerviós.

-Què fem?, pregunta el Joan.

-No sé.

-Marxem?

-Però si no he pagat.

-Però tenim el menjar, no?

La gent amb qui parlo no disposa de més informació que jo. Al cap de deu minuts de desconcert, que se’ns fan eterns, els bombers marxen com si res no hagués passat. Ningú se’n va sense pagar. Tots entren novament als magatzems. L’incident tan sols és un simulacre d’incendis que es realitza a l’atzar cada cert temps. Està clar que hem arribat a Alemanya.

A la vora del càmping que hem trobat per passar la nit, hi ha una piscina descomunal. Només arribar, les nenes regiren les alforges per treure’n el banyador. Els pares ens mirem amb cara de “aviam qui serà el valent de ficar-se a l’aigua amb aquest fred”. Per sort, ja han tancat. Encara no hem canviat el xip; a les set de la tarda, tothom està acabant de sopar.

L’endemà el sol llueix esplèndid, i mentre els homes recullen el campament, la Marta i jo ens enduem les criatures emocionades. Gaudim d’unes instal·lacions de luxe: cinc vasos de piscina d’acer inoxidable per separar les diferents activitats aquàtiques: una per als més petits de quaranta centímetres de fondària, amb tobogans en forma d’animals i petits sortidors d’aigua. Al costat, un gran sorral, per no enyorar la platja, i un gran tendal per quan fa massa sol, quina ironia. Una piscina exclusiva per als salts en trampolí. Una altra per a la recepció d’un llarguíssim tobogan amb tirabuixons. Una piscina olímpica per als nedadors, i una altra per als nedadors més joves amb una fondària de metre vint. També disposa d'un espai amb gespa esplèndida per estendre la tovallola, bar, dutxes i canviadors.

El curs alt del Rin serpenteja entre camps de blat i blat de moro. Sovint el carril bici no ressegueix estrictament el marge del riu. Seguim els senyals del Rhein-Radweg 1 (EuroVelo6), que enllacen pobles petits, plens de vida, a través de camps agrícoles o carreteres secundàries. És un recorregut laboriós. S’ha d’estar atent als cartells per no perdre’s. En una d’elles el Joan i jo ens despistem. Estem contents d’haver trobat un corriol a la vora mateixa del riu. Sempre hem tingut predilecció pels camins tortuosos de muntanya, més que no pas les vies horitzontals. Tenim tendència a oblidar que al darrera arrosseguem un carro amb una nena dormida, donant bots a dins.

L’evidència ens fa tocar de peus a terra: arriba un punt que el camí és tan estret que el remolc de la Maiana ja no pot passar. Ni endavant, ni enrere. Estem encallats. Com hem pogut ser tan estúpids? Està clar que  un corriolet així no entra dins dels estàndards de l’EuroVelo. Feia en passat estona que sospitàvem, en silenci, que allò no podia ser de cap manera el recorregut assenyalat a la guia. Per què serà que sempre ens encigalem? I tot just acabem de començar! Per uns moments m’envaeix el pànic. És impossible girar el tàndem i el remolc: l’amplada no ho permet. Estirar-los cap enrere un centenar de metres potser sí, però és inviable tornar enrere el parell de quilòmetres errats. Ens hi passaríem tota la tarda.

-Com sortirem d’aquí, Beti? -pregunta l’Ares.

-No passa res, reina. Ara buscarem una sortida -responc, intentant dominar la situació, en veure les meves filles preocupades-. Mira, de moment, anirem collint aquestes floretes tan maques per fer-ne un ram.

I una merda no passa res!, penso per dins. "Joaaaan! I ara qué fem?". Als meus ulls s’hi llegeix clarament tot el neguit. I ell, que és un home immutable, tranquil, ja ha marxat a peu a la recerca d’una escapatòria.

Em ve el record del nostre pas per l'Iran, ara fa sis anys. Travessàvem la zona desèrtica del Gavkhuni Swamp. Només dúiem aigua per a una jornada, veient els nombrosos pobles del mapa. Però els poblets marcats cada trenta quilometres no apareixien enlloc. La meva desesperació era màxima al dia següent. El Joan continuava tranquil. I va ser ell qui va descobrir els pous d’aigua amagats sota terra, coincidint amb els topònims que crèiem inexistents. Allà vaig aprendre a confiar en ell.

Finalment, el nostre salvador ha trobat una sortida. Ens acabem enfilant pel talús costerut que mena als jardins ben cuidats dels edificis residencials. Un home gros ens deixa passar per casa seva i ens mira, amb ulls incrèduls, mentre enfilem els cent vint quilos que suposen les bicis carregades amb alforges i el remolc. Les nenes intenten col·laborar. Encara fa fred, per ser juliol, però hem entrat en calor ràpidament. Ens tornem a desenfundar les jaquetes, deixant-les a mà, ja que els núvols són encara amenaçadors.

Suposem que el Josep i la Marta ens deuen haver avançat, sense deixar el camí correcte. No mirem d’atrapar-los; ja va sent hora de trobar una recompensa per a les nostres princeses.

Aviat ens plantem a BadSäckingen, on el Joan i jo admirem el pont cobert de fusta més llarg d’Europa, i elles les vitrines de la geladeria de la plaça major. Travessem els dos-cents metres de pont que ens portaran al país xocolater, com ens recorda el cartell immens de la Lindt. Aquí tot està tancat i els preus es disparen. Tornem a admirar el pont i els seus cinc-cents anys d’història i ens entaulem en unes animades terrasses on els alemanys ja sopen. Al vespre tocarà plantar la tenda sota la pluja i retrobar els nostres amics.

És basic motivar als nens quan vas en bici. Els adults podem aguantar molta estona pedalejant, però ells es cansen de seguida. I no és un cansament físic sinó mental: s’avorreixen. Així que ens les hem d’enginyar per distreure’ls i fer que mica a mica ells mateixos siguin capaços de trobar els seus propis recursos. Les distraccions poden ser molt variades, des d’un conte inventat, cantar cançons, jugar al veig-veig, fins a jugar amb les pròpies ombres, o aprofitar el paisatge per explicar alguna cosa relacionada amb el que veiem. La llista és llarguíssima. Tot depèn de l’edat del nen, de les seves preferències i de com estiguem nosaltres de motivats.

Parar quan ells ho demanen també és fonamental. Ells sempre t’ho demanaran quan passis davant d’un parc, una piscina o un tobogan. Atura’t! És molt important no tenir pressa, anar al seu ritme, aturar-se a badar amb ells. Si es respecten aquestes normes, ells gaudiran també amb nosaltres del trajecte.

L’Ares avui va entretinguda amb la meva càmera de fotos mentre pedaleja. Aquest matí n’ha fet unes quantes de les esglésies amb les cobertes de xapa verda amb forma de ceba. Li recorden els castells dels contes  d’Aladin. Més tard trobem uns cignes nedant sense esforç pel Rin i ens obliga a aturar-nos per a què les fotos no surtin mogudes. Entona la melodia del ballet El llac dels cignes –de’n Txaikovski- al temps que em demana que li torni a explicar la història de l’Odette (mig dona-mig cigne) i el príncep Sígfrid. I així d'entretingudes anem acumulant quilometres, sentint-nos criatures màgiques, lleugeres, ballant més que pedalejant sense esforç al costat de les aus autèntiques.

Com cada vespre, anem de càmping. Per a nosaltres, és l’opció més còmoda. Arribes a peu pla amb tots els embalums i no cal preocupar-se pel nens. La canalla està a la vista i sempre hi ha moltes coses per distreure’s a l’aire lliure. És barat, i sovint hi ha altres famílies amb les qui compartir amistat. Cada nit dormim en un lloc diferent, i ens feia por que això desconcertés massa les nostres filles, que encara són petites per assumir tants canvis. La tenda els proporciona un lloc segur, reconeixible. Elles ho entenen com la seva casa d’estiu, i això fa que puguem allargar molt el viatge.

A mi els càmpings em semblen tots una meravella. La Marta en canvi, hi troba a faltar més infraestructures. Bàsicament els classifica entre els que tenen rentadora i assecadora i els que no. Jo no puc esperar a posar una rentadora complerta. Portem poca roba i no m’agrada acumular-la bruta. Vaig rentant, a diari, la indispensable. Des del primer dia que nosaltres portem quatre o cinc calces de mida petita i algun pantaló penjant del màstil que fa visible el remolc. Avui la Marta dormirà contenta: a la fi una rentadora.

I la Maiana, que tot just començava a anar sense bolquers, es pixa contínuament a sobre. Pobreta, hi ha massa novetats al seu voltant.

Feia tants anys que no em feien pagar una moneda per la dutxa d’aigua calenta, que pensava que això ja no existia. Em recorda les vacances que jo i els meus germans fèiem de petits amb els pares. Vam recórrer bona part d’Europa amb cotxe. Acampàvem dins d'una tenda canadenca de color verd, i jo solia clavar una patata a les dues punxes per si queia un llamp. Ja fa més de trenta anys d'això i encara ho recordo amb enyorança. Suposo que és per això que faig aquests viatges amb les meves filles. Hi ha records que queden gravats per sempre en l’inconscient.

Avui és divendres tretze de juliol. Per als suïssos és el seu dia de la mala sort, com m’apunta el xicot simpàtic que ens registra al Camping Rheinwiesen, ja a Suïssa, com deixa clar l'accent alemany del noi. Per als catalans és el dimarts tretze, li responc. A nosaltres no ens ha afectat la seva superstició ja que avui hem gaudit d’un sol esplèndid contemplant les cascades del Rin. És el salt d’aigua més gran de l’Europa central. Jo potser m’esperava una força de la naturalesa encara més espectacular. És un lloc molt turístic, certament bonic i agradable. De tota manera, ens hem fet la foto de rigor, i ens hem adonat -per tal com ens miraven- que potser sí que fem una fila ben especial, tota una família dalt d’un tàndem i una bicicleta amb remolc. I no només una, no: en Josep i la Marta viatgen igual que nosaltres amb els seus petits. Vist amb la perspectiva òptica de la càmera, el nostre tren gairebé és tan llarg com els vint-i-tres metres d’amplada de les Rheinfall.

Unes rampotes inhumanes, que ens fan treure la llengua enfora, ens han permés acostar-nos al salt d’aigua. Vist en proximitat la força de l’aigua impressiona.

En tan sols una etapa, i sense canviar de riba, avui hem creuat la frontera suïsso-alemana quatre cops entre dues poblacions ben acolorides. Som a la ciutat suïssa de Schaffhausen, fàcilment reconeixible per la silueta de la seva fortalesa, el Munot. La pujada fins al castell del segle XVI recompensa amb unes vistes espectaculars. El centre històric està farcit de cases burgeses renaixentistes. Algunes d’elles tenen les façanes decorades amb frescos i escultures. Aquesta població està situada en un punt estratègic de la ruta comercial entre Basel i Milà. Les cascades obligaven a fer un breu portatge de la mercaderia per salvar els cent cinquanta metres de desnivell del canal navegable. La ciutat vetllava aquest punt tan perillós i la proveïa dels serveis necessaris per a aquest curt transport terrestre.

Durant l’edat mitjana els rius eren les vies de comunicació per excel·lència del centre i el nord d'Europa. Sovint eren més ràpides que el transport terrestre, per bé que amb l’obertura del pas de st. Gotthard al segle XIII, Itàlia aconsegueix una comunicació directa amb Europa, a través dels Alps.

SteinamRhein és un dels pobles més pintorescos de la regió. Es considera com la vila medieval més ben conservada de Suïssa. En un centenar de metres, el carrer principal concentra una fabulosa col·lecció de frescos a les façanes: escuts, escenes mitològiques, pastorals, nobles, reis, vinyers... Hom podria sentir-se en plena edat mitja, si no fos pel peatge de les botigues de records i els autocars que desembarquen desenes de turistes.

Reprenem la ruta del dia, que és prou variada. Alterna camps, boscos i trams a la vora del riu, que ara comença a eixamplar-se mandrosament i va formant petites platges de còdols on observem banyistes que prenen el sol.

Nosaltres també hem pogut refrescar-nos en una piscina ben petita que hi ha al càmping Grenztein.

L'endemà, una agradable zona d’estiueig ens du fins a les portes del llac Constanza. Ja es comencen a veure els primers embarcadors, vaixells, gent remant en canoes canadenques i zones de bany amb instal·lacions impecables.  En una d'elles parem a dinar. Fa calor i ens instal·lem a l’ombra d’un til·ler, mentre les nenes van directes a l’àrea de jocs infantils. Tot just hem acabat d’organitzar el nostre pícnic al damunt de l'hule que ens serveix de taula, cadira i estovalles, quan un fort vent presagia el xàfec que està a punt de caure. Recullo tan ràpid com puc, mentre el Joan s’endu les nostres filles a l’aixopluc dels lavabos. Res a fer: en poc més de vint segons he quedat molla com un peix. La Maiana es diverteix sortint a trepitjar bassals i acaba igual que jo. Per sort, aquesta nit acamparem a Markelfingen, un càmping molt ben dotat on hi passarem un parell de nits. El dia de descans l’aprofitem per visitar Konstanz, la ciutat a la vora del llac que porta el mateix nom. El Bodensee, com diuen els alemanys, és el llac més gran d’Alemanya. Els seus cinc cents trenta sis quilometres quadrats (més gran que tot Andorra) comparteixen una petita part de les seves ribes amb Suïssa i Austria. La regió s’ha convertit en un de les destinacions de vacances preferides pels alemanys.

Un cop deixat enrere el Rin, el viatge va continuar pel Danubi, des del seu naixement a Donaueschingen, fins a Bratislava. En tren fins a Praga. I al llarg del riu Elba fins a Berlin. S’hagués pogut allargar, o no... el temps i el recorregut no tenen cap importància.

El que ens queda d'aquests dos mesos de pedalejar per Europa és una manera de viatjar diferent, sentint el plaer de viure intensament amb les nostres filles. Anar amb elles ens permet veure amb els seus ulls un món de fantasia que els adults ja hem perdut de vista. Un lloc sense presses, sense preocupacions, on tot és un joc, qualsevol detall és diversió i les adversitats se superen entre tots. Un món on tot és possible i on els somnis es fan realitat.