Un occidental acampant a la Unió Soviètica (Teresa, Pràctica 9)

Colin Thubron m’ha seduït només de llegir les tres primeres pàgines del seu llibre Entre rusos. He imaginat un nen sota un mapa de Rússia convertit en un adult solitari que viatja amb el seu cotxe –un Morris Marina- i acampa en càmpings inhòspits de la Unió Soviètica amb la intenció de desvetllar els secrets d’aquest ampli territori i dels seus habitants. Thubron és un home que, sense saber perquè, vol viatjar a Rússia. Té un sentiment d’ambigüitat cap el país, però es deixa portar per la intuïció de la mateixa manera que jo m’he deixat portar per una lectura –obligatòria- des del primer capítol.

Cada vegada que he tingut en les mans Entre rusos m’he sentit envoltada per una atmosfera de misteri. Els ulls de l’autor no es deixen cap detall. Diria que Thubron vol arribar a l’ànima del poble rus amb la intenció de diferenciar-la del sistema polític rus. M’agrada el que transmet quan descriu les faccions de cada persona que es creua, individus d’"un poble abstracte en carn i esperit". M'agrada també quan analitza de forma minuciosa suburbis, palaus, catedrals i paisatges gegants: et fa sentir la impenetrabilitat de tot el que l'envolta. La desconfiança, la KGB, el desig de llibertat, les ferides bèl·liques, la distància, l’ateïsme, l’alcohol estan presents sempre. Thubron es mou pel desassossegat context de la Rússia pre-Gorbatxov, envoltat de persones dins de les quals, en el cor i en l’úter, batega un profund amor a la mare pàtria i que tenen fixada en el cap la idea que el comunisme és difícil però socialment necessari.

D’aquesta manera el llibre aconsegueix despertar tendresa i compassió, que anul.len qualsevol prejudici i sentiment de por cap a la desconeguda Rússia. Després d’aquesta lectura un pot entendre més l’amor i l’odi als règims totalitaris, les diferències entre les repúbliques que formaven la Unió Soviètica i la necessitat de regeneració.  Al cap i a la fi, un mira  Rússia i al seu poble d’una altra manera, és més tolerant amb al seu materialisme actual i el sent una mica més proper. Thubron aconsegueix desvetllar-nos una bona part del misteri d’aquest gran espai pintat de verd en el mapa de la seva infantesa.

Pràctica 6 (Anna)

            A la primera frase d’Entre Rusos, Colin Thubron fa una declaració de principis: "Desde que tengo uso de razón, Rusia me ha inspirado miedo". I crec que aquesta por és la raó del seu viatge: es prepara bé per a descobrir el país i superar els seus temors, cosa que des del meu punt de vista no aconsegueix.

            M’he sentit identificada amb aquest autor-protagonista, potser perquè Rússia, per a mi, també és inquietant i misteriosa. No la conec. No hi he anat mai. L’únic que en sé d’ella és a través de les novel·les de Tolstoi, Gorki, Dostoievski, Pasternak... i sempre m’ha produït un gran neguit.

Colin Thubron va a la recerca de la vida i de l’ànima d’aquest gran país a l’època de la Guerra Freda, quan els dos grans blocs en què en aquell moment es divideix el món estan més enfrontats que mai. La població russa viu en una permanent contradicció entre el desig d’acostar-se a Occident (l’exemple és la compra d’uns pantalons texans) i la dura realitat de la misèria i del control per part del govern, que la població pal·lia amb l’excés de vodka. L’autor hi va amb una mirada verge, innocent, però no exempta d’indagació, ni de curiositat. Una vegada al país, se sent assajat com si fos un espia i, malgrat la pressió a la qual està sotmès per part de la KGB, no es nega res i per allà on passa viu les mateixes paradoxes que el propi poble: si ha de criticar el sistema, ho fa; si ha de resar, també ho fa; i si toca beure, pot arribar fins a la borratxera. Crec que, en aquest punt(, el llibre agafa un caire més de novel·la de John Le Carré que de narració viatgera.

            A Entre Rusos, l’autor, subliminalment, ens ajuda a confirmar el que molts intuïm: que el poble rus és mesell, sofert i resignat, i que necessita viure sempre sota la protecció ja sigui d’uns tsars, de Lenin, de Stalin o de la jurisdicció religiosa del Patriarca de Moscou.

            Si Colin Thubron hi tornés avui, crec que escriuria una versió força semblant, però sota la pressió del gran “Papa Putin”.

Pràctica 6 (Beti)

Colin Thubron s’enrola a una aventura Entre rusos de setze mil quilometres per la immensitat de la planura soviètica, en una dècada on qualsevol estranger solitari es considerava un espia en potencia. A través d’un relat feixuc i melancòlic, però amb un llenguatge excel·lent, l'escriptor britànic transhumant va recorrent, a cavall del seu antic Morris, ciutats grises, plenes d’història gloriosa i continguda decadència. El lector es perd entre una multitud de dades, números, dimensions i descripcions detallades dels seus edificis emblemàtics. S’entrellacen les anècdotes dels tsars, amb la dels dictadors soviètics i la veu anònima i crítica dels dissidents que freqüenta.

Amb la mateixa passió que els propis russos per la literatura, Thubron ens condueix per les vides dels seus escriptors més famosos: Pasternak, Turguéniev, Tolstoi, Dostoievski, Lérmontov...

L'autor tampoc rebutja el líquid de l’amistat; el vodka arrenca confessions dels russos més impenetrables. El que sorprèn és que el viatger conservi prou records com per descriure les converses en les nits interminables d’hivern, i de les nits encara més llargues i fosques de l’ànima.

Tanmateix, l’autor se’ns mostra com un personatge hermètic, solitari i estoic, que amb prou penes menciona les inclemències del temps, l’alimentació, l’estat de les carreteres o els allotjaments on pernocta. No té ganes de viatjar amb el lector.

Però el darrer i més gran imperi del món inspira a Thubron una por enigmàtica. El comunisme l’atrau i el repugna al mateix temps, com si desitgés conèixer i abraçar aquest enemic heretat. Amb un arrelat esperit individualista, Thubron haurà de vèncer les contradiccions més íntimes per obrir el seu cor a la col·lectivitat del poble rus. Una por materialitzada en darrer instant en la silueta dels agents de la KGB, i que acaba vencent finalment en entendre l’esperit inconformista d’aquesta raça que encara era capaç de somniar, tot i que vagament, amb una comunitat perfectible sobre la Terra.

Pràctica 6 (Bernat)

A principis de la dècada dels  vuitanta, després de la invasió d’Afganistan per part de les tropes russes, la Guerra Freda domina el món. El govern de Brezhnev agonitza i Europa està dividida en dos grans blocs: els països occidentals i els països socialistes de l’Est d’Europa i de l’URSS. Colin Thubron, viatger infatigable, travessa l’anomenat Teló d’Acer i recorre més de quinze mil quilòmetres al volant d’un vell Morris. Des del Bàltic fins al Caucas, l’autor ens convida a viatjar a través d’un dels països més desconeguts i estigmatitzats pel món occidental.

Abans d’emprendre el viatge, Thubron aprèn rus; tota una declaració d’intencions: saber què pensen els seus habitants. Desafia el servei d’espionatge del KGB i es reuneix amb nombrosos testimonis de la societat russa, majoritàriament opositors del règim. L’autor es mulla, no és objectiu. Critica el sistema, sense complexes. Sovint, en lloc de contrastar els clixés que planen sobre els països soviètics sembla que es reafirmi en les seves conviccions.

“Pero entonces la conversación giró hacia la crítica de la vida soviética, y se saturó de desilusión. Su cúmulo de acusaciones fue a sumarse a la pirámide que ya se alzaba en mi mente (casi todos mis interlocutores agregaban una o dos piedras): los sobornos generalizados, la corrupción arraigada y la ubicua hipocresía política.”

En cada frase, Thubron desplega una bateria d’adjectius que descriuen els detalls més insignificants. El vocabulari és ric, precís, però no m’agraden les imatges visuals que crea mitjançant l’escriptura. Sovint perdo el fil argumental: les frases són llargues i el text, barroc. Tinc la sensació que no em moc, que em passo hores contemplant el mateix paisatge. Necessito sentir que viatjo amb ell, que em porta d’una ciutat a l’altra i que, plegats, anem resseguint les quilomètriques carreteres de l'URSS. No ha estat així.