Dubrovnik em va robar el cor i això que vam tenir certes pegues: una
calor espantosa -la temperatura no va baixar mai dels 42º-, escales a dojo -graons
amunt, graons avall, que em van destrossar els genolls- i una munió de turistes
que baixaven dels creuers, autèntiques ciutats flotants, els quals ens van limitar
de visitar els monuments de la ciutat amb tranquil·litat.
Som tres amigues que normalment
viatgem juntes. Ens coneixem bé, ens estimem molt i ens respectem encara més. Per
tant, la convivència viatgera és excel·lent. La Montserrat té el càrrec
d’organitzadora, no se li escapa res; la Mercè és l’administradora de la bossa comú, és la
reina dels comptes i dels descomptes; i jo sóc la comunicadora perquè trepitjo
algunes llengües i sé donar un cert estil a l’assumpte: allà on no arribo amb
l’idioma, ho faig amb la mímica i el català.
L’estiu passat totes tres disposàvem
de deu dies de vacances i vam decidir visitar Dubrovnik i la seva costa. No ens
agraden els hotels, preferim més anar al nostre aire, així que a través
d’internet vam llogar un apartament a la ciutat. El nostre allotjament estava
fora del centre, en un carrer estret, molt bonic, ple de torres on unes
buguenvíl·lies ensangonades i uns gessamins olorosos ens saludaven en passar.
Però... oh, terror! El carrer era una pura escala i des de casa fins a peu de
carretera on circulaven els cotxes i els busos que havíem d’agafar hi havia 106
graons. Hi va haver dies que, entre pujar i baixar, en vam fer 424.
L’apartament, de nom impronunciable,
era magnífic, nou de trinca: tenia una sala-menjador-cuina ben espaiosa, tres
dormitoris, un bany complert, i una terrassa esplèndida coberta per una parra
d’on penjaven uns gotims de raïm de color maragda que adornaven i perfumaven
l’ambient; cada matí hi esmorzàvem. El seu propietari, l’Ívan, un home que no
arribava a la quarantena, tenia pinta de latin
lover i anava carregat d’or: cadenes, creu, braçalet, anells. Amable i
seductor, ens va rebre amb gran amabilitat i amb l’oferta d’una plata de figues
extraordinàries. Amb els dies vam comprovar que era la fruita nacional.
Dubrovnik, declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, és una ciutat bellíssima
a cavall d’Orient i Occident. Tret de la part nova, els barris de Lapad i Babib
Kud, totes les visites se centren a la part antiga, que comença a la Porta de Pile, punt d’inici
i final de totes les caminades. En ser una ciutat emmurallada l’entrada es fa
per sobre d’un fossar i per sota d’un arc renaixentista presidit pel bisbe Sant
Blai, patró de la ciutat. Una vegada a dins, el primer que et trobes és la Font d’Onofrio. Una font
circular del segle XV, d’aigua potable i fresca que surt per les boques d’unes
figures esculpides que conviden a apaivagar la set. I a partir d’aquí la Placa , la gran i
aristocràtica artèria que divideix la ciutat vella.
De botigues de música només em vam
trobar dues i de roba fashion, tres a
molt estirar. Tot el comerç se centra en l’artesania: joies de plata i corall, titelles
magnífiques i brodats preciosos. I el que més impera són les gelateries. Els
gelats, jo no en sóc especialista ja que no m’agraden, eren unes masses pastoses
plastificades de colors clars: blaus, verds, roses, grocs... Més que seduir per
menjar-los, convidaven a enfonsar-hi les mans per treballar-los com si fossin
fang.
Al voltant de La Placa hi ha la majoria de
monuments que la guia recomana: el Convent i Monestir de Sant Francesc, la columna
de Roland, el Palau Sponza, la
Torre del Rellotge, l’església de Sant Blai, el Palau del
Regidors i la Catedral. La majoria d’edificis són d’arquitectura renaixentista,
molt bonics i interessants per fora, però amb uns interiors tan barrocs que a nosaltres,
com a bones catalanes, amants del romànic i del gòtic, ens van deixar una mica
fredes. Alguns monuments van ser reconstruïts després del terratrèmol de 1667 i
de la guerra dels Balcans.
A banda de la gran artèria, els
carrerons de la ciutat antiga són una pura delícia mediterrània: balcons amb
flors de colors -geranis vermells, petúnies liloses, conillets grocs...-, roba
estesa a dojo com banderoles de festa major... Tot aquest ambient em va portar
records de Nàpols, Sicília i de la nostra Barceloneta.
En aquest deambular turístic em va quedar per fer la joia
de la corona: la muralla. Quina pena! Duc una pròtesi de titani al genoll
esquerre i el pobre estava ja tan masegat
que no vaig voler jugar-me el viatge per culpa d'una tendinitis. Ho vaig
compensar pujant al Telefèric. Ho vam fer a les vuit del vespre, que encara era
de dia, per contemplar bé el paisatge i esperar la posta de sol. Tenir Dubrovnik
als peus em va emocionar. Vaig poder veure una panoràmica de la ciutat, el
traçat dels carrers, les cases amb les seves teulades vermelles, el recorregut
de la muralla, el mar, la costa i, a la llunyania, les illes. I de cop el sol
va començar a baixar i es va convertir en una rodona de foc intens, moneda de
coure, que em va cegar el ulls en contemplar-lo. Vaig aguantar fermament per
tal de no perdre'm la posta. Va ser un moment màgic, un d’aquells que es viuen
de tant en tant, i em produí un nus a la gola i aigua als ulls. Vaig donar
gràcies a aquests follets que ens envolten i que ens ofereixen aquests regals
per als sentits.
L’emoció d’aquesta nit no es va acabar aquí. Faltava el
sopar, el gran sopar. Sempre que anem de viatge acostumem a fer dos menjars
d’una certa categoria -per a la resta som molt austeres: tocava anar al port
vell. Port mariner per excel·lència, salabror de mar, olor d’algues i de peix
fregit. I de cap a la Taverna Konoba Locanda Peskarija. És un local a l’aire
lliure amb taules i cadires de fusta sota unes carpes de lona blanca. Tot
rústic i amb sabor mariner. El menjar era exclusivament de peix. Vam triar: una
olla de musclos al vapor, gambes a la planxa, calamars petits cuinats a la
cassola, amb un suc deliciós, i per beure un vi blanc sec de la terra, ben fred.
Tot era exquisit però per consens general, les gambes s’endugueren la nostra
particular estrella Michelin. Les postres eren úniques, no podíem triar: un
flam tipus creme caramel, molt bo. I
a passejar per pair i gaudir de la nit llunàtica i estrellada.
Les nits d'estiu a Dubrovnik són màgiques. Tots els carrers
i places s’omplen d’espectacles. Davant del Palau del Rector van gaudir d’un
teatre de marionetes deliciós. Marionetes de fil molt grans que tres
especialistes manipulaven amb gran habilitat. La història era l’eterna: la
lluita entre el bé i el mal i l’amor com a cloenda. Uns passos enllà vam
escoltar un concert de música popular, amb els músics vestits amb la roba
típica croata. I més enllà encara, un quartet de corda interpretava un tros de
Rusalka! Quanta felicitat en tan poc espai! Xano-xano, ara miro, ara escolto,
ara contemplo, ara bado, vam arribar a les terrasses del carrer Prijeco,
l’ambient més chic de la ciutat, taula, copeta de licor de mirtil
i un negre al piano fent improvisacions excepcionals sobre l’Imagine d’en Lennon. Visca la vida!
La costa, Cavtat i les Illes
de Lokrum i Korkula
Quan vam planificar el viatge no
solament vam tenir en compte l’interès històric, social i cultural de la zona,
sinó, també, el plaer hedonista de les vacances. Per això vam alternar les
visites de Dubrovnik amb les excursions turístiques per la costa. La primera
que vam fer va ser a l’illa de Lokrum.
És una illa petita, declarada
parc nacional i reserva forestal, a mitja hora de Dubrovnik en un vaixell tipus
golondrina barcelonina. La vegetació és la típica mediterrània: llentiscle,
bruc, garrofers, pins, alzines... I voltant com amos i senyors de l’espai, els
paons. Els petits només apuntaven la cua, caminaven al costat de la mare,
mentre que els mascles, orgullosos de la seva bellesa, lluïen unes magnífiques
i grandioses cues. Només un parell ens les van obrir per mostrar-nos amb orgull
el seu poder i bellesa.
En el nostre caminar per l'illa vam
visitar el convent benedictí, pràcticament l’únic edifici de l’illa, enrunat pels bombardejos serbis, tot i que ja
fa vint anys de la guerra, —vint anys! I sembla que era ahir!. Un guia ens va
comentar que no hi ha pressupost per refer-lo, però que també el volen deixar
com a memòria de tanta barbàrie. Ens van esgarrifar les quatre parets que es
mantenen dretes, amb els seus impactes de bales. Quin desastre les guerres,
totes, però les civils encara més. I pensar que la teníem a tocar de casa!
La visita a l’illa va ser agradable, llàstima que l’excés
de calor ens crucifiqués. Després d’una
bona caminada ens vam dirigir al Mar Mort, un
llac salat per banyar-nos. És un racó tancat, com una resclosa natural. Els
pins arriben arran d’una aigua, transparent i de color maragda, massa calenta
pel meu gust, però molt bona. El lloc té tot l’aire d’un petit paradís
terrenals. Costa d’entrar-hi i de sortir-ne, ja que tot són còdols i pedregam
gros. Les banyades, tot i que costava de nedar, per la densitat que la sal
provocava a l’aigua, ens van reconfortar.
I de cop la gana ens va mossegar l’estómac. Eren més de les
tres del migdia. Vam arreplegar els trastos i vam pujar muntanyeta a munt cap a
un xiringuito, ben posat, que havíem vist en passar. Bona taula i butaquetes
per seure-hi. Vam prendre una cervesa gelada i un entrepà casolà: ni els déus
de l’Olimp havien estat més feliços!
Al nostre costat hi havia uns turistes canaris que en
sentir-nos parlar català se’ns van adreçar, amb gran simpatia, per saber de
Barcelona, ja que era una de les visites previstes en el seu periple pel
Mediterrani. Els vam informar de tot allò que volien. En aquesta xerrada vam
coincidir en un fet que nosaltres havíem observat: que els croates no són gent
amable ni efusiva, més aviat són sorruts i, tot i que viuen del turisme, no
estableixen cap mena d’empatia amb ells. La meva estadística particular ho
confirmava: ni xofers d’autobús, ni taxistes, ni cambrers, ni dependentes de
botigues, ni funcionaris d’informació i turisme havien mostrat cap mena
d’afecció vers nosaltres i si a sobre, com era el meu cas, els parlava italià,
la cosa s’esguerrava encara més. Vaig pensar que els veïnatges sempre són
difícils. Què no sabrem nosaltres els catalans d’aquest fet! Tot i que els vaig
entendre, la seva actitud em va molestar.
Després d’uns cafès amb gel, la Montserrat , que a
l’altra vida deuria haver estat sirena, va voler tornar a banyar-se: la Mercè i jo estàvem tan a
gust en aquell bosquet que vam dimitir de la proposta.
—Fem una trapelleria?—li vaig proposar a la Mercè.
—Fem-la!
Totes dues sabíem de què anava la història, prendre uns mojitos
que feia estona que teníem controlats. Quin plaer! Rom, llima, menta, sucre de
canya, i gel picat! Mmmmm..., encara xalo.
A mitja tarda vam tornar a passejar... La calor, però, no
perdonava. Més boscos, platja nudista, fotografies, aigua de les fonts... I
finalment retorn al continent.
Catvat, és un poble mariner i
turístic, petit, net, polit, amb un passeig ple de palmeres i uns boscos
frondosos que arriben a peu de mar. S’hi pot arribar per mar o per terra en autobús.
Nosaltres vam optar per la primera opció, quaranta cinc minuts de viatge per la
costa amb una panoràmica preciosa. Cavtat va ser fundada pels grecs, i al cap
dels temps van passar a formar part de l’imperi romà. Això es nota en el seu
casc antic. Els carrers, costeruts, s’enfilen muntanya amunt. Tot el poble té
unes reminiscències d’illa siciliana. Cavtat està ple de cales i platges per
banyar-s’hi. Vam triar-ne una, gran, llarga i arenosa, que és accessible a peu,
potser en una de les zones més turístiques. Curiosament l’aigua no era verda,
sinó blanquinosa, potser pel tipus de sorra del fons del mar, que era cendrosa.
D'un primer moment ens va sobtar. Ara, un cop ficades a dins de l’aigua i
allunyant-nos de la costa, les banyades van ser magnífiques i molt gratificants.
L’illa de Kòrkula ja és tota una
altra cosa, gran i amb poblacions molt suggestives. M)olt verda, plena de
vinyes i oliveres, a mi em va fer pensar en Mallorca mentre dins del meu cap
sonava la cançó de la Maria
del Mar Bonet Ses oliveres grises endarrera
quedaran.
Com que no es pot visitar en un sol
dia, hi vam fer estada. Vam escollir un hotelet senzill i acollidor al centre
mateix de Kòrkula. Érem en la típica ciutat dàlmata emmurallada, una petita
Dubrovnik amb cases i palaus d’estil gòtic i renaixentista. En una d’elles, en
un racó de carrer molt bonic, diuen que hi va néixer Marco Polo. La vam visitar,
així com la catedral de Sant Marc i el monestir franciscà. I aquí va tocar el
segon plaer gastronòmic: dinar a la ciutat de Lumbarda, a sis quilòmetres de la
capital, en una taverna típica de pescadors arran de platja. Hi vam fer una
bona mariscada regada amb una vinet de la terra que es feia dir “sí, senyor”.
Per a les postres, i en homenatge al país, uns bons talls de formatge PAG. Les
amigues van completar l’àpat amb un gelat pastós de vainilla i jo, amb una
copeta de licor de mirtil.
A mitja tarda, transbordador i cap
al nostre refugi per passar-hi l'última nit. Quan, de sobte, ens va venir la melangia
que suposa haver de fer les maletes: l’endemà tornàvem cap a casa. Potser no va
ser un gran viatge però sí que van ser unes esplèndides vacances.
