Mentre nosaltres dormim (Pràctica 10, Anna)

            Al moment de triar l’última lectura del curs, vaig dubtar entre dos llibres: El Marroc sensual i fanàtic, d’Aurora Bertrana, i Mentre l’Iraq dormia, de Mertxe París.  Els dos els tinc a casa, els dos són d’autores catalanes, cosa que em venia de gust després de llegir homes i estrangers, i amb els dos llibres jo hi feia una relectura. Tot un experiment.

            Em vaig inclinar pel de la Mertxe París per una raó sentimental i romàntica. Com que conec l’autora, volia comprovar què passava, al cap de deu anys, entre ella i jo en tornar-lo a llegir. L’experiència ha estat molt gratificant. Les seves paraules són les mateixes, tenen el mateix valor, no han decaigut. Al contrari, amb el pas dels anys i desgraciadament per al poble iraquià, són ben actuals. La que he canviat sóc jo. Per enfrontar-nos a fer una bona lectura calen coneixements previs. Fa deu anys jo tenia molta informació sobre el món àrab i musulmà, però molt poca formació. Ara és tota una altra cosa i he gaudit molt més del llibre, en canto excel·lències i el recomano.

            A l’octubre de 2003, quan l’autora només tenia vint-i-set anys, l’editorial Pagès, de Lleida, li va oferir escriure in situ un llibre sobre la guerra de l’Iraq. La noia no s’ho va pensar dues vegades i, amb la motxilla carregada de paraules i d’il·lusió, es va enfrontar amb el gran repte. I la veritat és que se’n va sortir molt airosa.

            Ben mirat, mentre L’Iraq dormia, no és un llibre estrictament de viatge, tot i que descriu perfectament les ciutats per on passa, allà on viu, el que veu, el que viu, amb qui i com parla..., de manera que el lector es crea perfectament una imatge mental del país. Però, sobretot, el llibre és una història. Una història meravellosa i punyent d’una dona, l’Umm Zina, i de la seva família i per extensió la del poble kurd. No sé quina intenció tenia l’autora quan va sortir d’Alcarràs, el seu poble natal, sobre què i com escriuria, però molt em temo, perquè això és el que m’ha semblat, que quan es va trobar amb la personalitat d’Umm Zima no es va poder sostreure al seu magnetisme i grandiositat. Quan més humil, savi i tendre s’és, més gran és el personatge.

            L’autora és la narradora, però, tret de certs moments, no s’erigeix com a protagonista, aquest paper el cedeix generosament als altres personatges amb qui conviu i molt especialment a l’Umm Zina. El llibre és ple de situacions de molta tensió de guerra que impacten, però potser el que més m’ha trasbalsat és el dolor i la penúria de l’exili del poble kurd, que puc resumir amb les paraules d’una dona a qui li han matat tota la família: “ Doncs, la meva vida ha consistit a anar de calvari en calvari per tot l’Iraq. No hi ha res més fàcil que menysprear una dona sola!”   

            Per completar aquest comentari, el llibre té el gran encert d’explicar contes i llegendes que permeten al lector endinsar-se en la cultura kurda i, també, relaxar-se una mica de tant de patiment.

Avui més que mai, desitjo de tot cor que la pau arribi a tants pobles de l’Orient que lluiten per la seva dignitat mentre nosaltres dormim.

Dubrovnic, mon amour (Pràctica 9, Anna)

            Dubrovnik em va robar el cor i això que vam tenir certes pegues: una calor espantosa -la temperatura no va baixar mai dels 42º-, escales a dojo -graons amunt, graons avall, que em van destrossar els genolls- i una munió de turistes que baixaven dels creuers, autèntiques ciutats flotants, els quals ens van limitar de visitar els monuments de la ciutat amb tranquil·litat.

            Som tres amigues que normalment viatgem juntes. Ens coneixem bé, ens estimem molt i ens respectem encara més. Per tant, la convivència viatgera és excel·lent. La Montserrat té el càrrec d’organitzadora, no se li escapa res; la Mercè és l’administradora de la bossa comú, és la reina dels comptes i dels descomptes; i jo sóc la comunicadora perquè trepitjo algunes llengües i sé donar un cert estil a l’assumpte: allà on no arribo amb l’idioma, ho faig amb la mímica i el català.

            L’estiu passat totes tres disposàvem de deu dies de vacances i vam decidir visitar Dubrovnik i la seva costa. No ens agraden els hotels, preferim més anar al nostre aire, així que a través d’internet vam llogar un apartament a la ciutat. El nostre allotjament estava fora del centre, en un carrer estret, molt bonic, ple de torres on unes buguenvíl·lies ensangonades i uns gessamins olorosos ens saludaven en passar. Però... oh, terror! El carrer era una pura escala i des de casa fins a peu de carretera on circulaven els cotxes i els busos que havíem d’agafar hi havia 106 graons. Hi va haver dies que, entre pujar i baixar, en vam fer 424.

            L’apartament, de nom impronunciable, era magnífic, nou de trinca: tenia una sala-menjador-cuina ben espaiosa, tres dormitoris, un bany complert, i una terrassa esplèndida coberta per una parra d’on penjaven uns gotims de raïm de color maragda que adornaven i perfumaven l’ambient; cada matí hi esmorzàvem. El seu propietari, l’Ívan, un home que no arribava a la quarantena, tenia pinta de latin lover i anava carregat d’or: cadenes, creu, braçalet, anells. Amable i seductor, ens va rebre amb gran amabilitat i amb l’oferta d’una plata de figues extraordinàries. Amb els dies vam comprovar que era la fruita nacional.

            Dubrovnik, declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, és una ciutat bellíssima a cavall d’Orient i Occident. Tret de la part nova, els barris de Lapad i Babib Kud, totes les visites se centren a la part antiga, que comença a la Porta de Pile, punt d’inici i final de totes les caminades. En ser una ciutat emmurallada l’entrada es fa per sobre d’un fossar i per sota d’un arc renaixentista presidit pel bisbe Sant Blai, patró de la ciutat. Una vegada a dins, el primer que et trobes és la Font d’Onofrio. Una font circular del segle XV, d’aigua potable i fresca que surt per les boques d’unes figures esculpides que conviden a apaivagar la set. I a partir d’aquí la Placa, la gran i aristocràtica artèria que divideix la ciutat vella.

            La Placa ens va deixar bocabadades per tanta bellesa i elegància. És una avinguda àmplia amb el sòl de marbre de colors i palaus d’estil barroc. Tota ella és plena de botigues, restaurants i bars, però amb categoria i qualitat. Passejant-hi i badant, em va cridar l’atenció que només hi havia una llibreria. La meva dèria de lectora i de col·leccionista d’El Petit Príncep, en diferents llengües i edicions, em porta sempre a buscar aquest tipus de negoci. L’edifici de la llibreria era una barreja d’estil gòtic i barroc, preciós. El noiet ros d’en Saint-Exupéry em va fer l’ullet des d’un prestatge, i jo contenta.

            De botigues de música només em vam trobar dues i de roba fashion, tres a molt estirar. Tot el comerç se centra en l’artesania: joies de plata i corall, titelles magnífiques i brodats preciosos. I el que més impera són les gelateries. Els gelats, jo no en sóc especialista ja que no m’agraden, eren unes masses pastoses plastificades de colors clars: blaus, verds, roses, grocs... Més que seduir per menjar-los, convidaven a enfonsar-hi les mans per treballar-los com si fossin fang.

            Al voltant de La Placa hi ha la majoria de monuments que la guia recomana: el Convent i Monestir de Sant Francesc, la columna de Roland, el Palau Sponza, la Torre del Rellotge, l’església de Sant Blai, el Palau del Regidors i la Catedral. La majoria d’edificis són d’arquitectura renaixentista, molt bonics i interessants per fora, però amb uns interiors tan barrocs que a nosaltres, com a bones catalanes, amants del romànic i del gòtic, ens van deixar una mica fredes. Alguns monuments van ser reconstruïts després del terratrèmol de 1667 i de la guerra dels Balcans.

            A banda de la gran artèria, els carrerons de la ciutat antiga són una pura delícia mediterrània: balcons amb flors de colors -geranis vermells, petúnies liloses, conillets grocs...-, roba estesa a dojo com banderoles de festa major... Tot aquest ambient em va portar records de Nàpols, Sicília i de la nostra Barceloneta.

En aquest deambular turístic em va quedar per fer la joia de la corona: la muralla. Quina pena! Duc una pròtesi de titani al genoll esquerre i el pobre  estava ja tan masegat que no vaig voler jugar-me el viatge per culpa d'una tendinitis. Ho vaig compensar pujant al Telefèric. Ho vam fer a les vuit del vespre, que encara era de dia, per contemplar bé el paisatge i esperar la posta de sol. Tenir Dubrovnik als peus em va emocionar. Vaig poder veure una panoràmica de la ciutat, el traçat dels carrers, les cases amb les seves teulades vermelles, el recorregut de la muralla, el mar, la costa i, a la llunyania, les illes. I de cop el sol va començar a baixar i es va convertir en una rodona de foc intens, moneda de coure, que em va cegar el ulls en contemplar-lo. Vaig aguantar fermament per tal de no perdre'm la posta. Va ser un moment màgic, un d’aquells que es viuen de tant en tant, i em produí un nus a la gola i aigua als ulls. Vaig donar gràcies a aquests follets que ens envolten i que ens ofereixen aquests regals per als sentits.

L’emoció d’aquesta nit no es va acabar aquí. Faltava el sopar, el gran sopar. Sempre que anem de viatge acostumem a fer dos menjars d’una certa categoria -per a la resta som molt austeres: tocava anar al port vell. Port mariner per excel·lència, salabror de mar, olor d’algues i de peix fregit. I de cap a la Taverna Konoba Locanda Peskarija. És un local a l’aire lliure amb taules i cadires de fusta sota unes carpes de lona blanca. Tot rústic i amb sabor mariner. El menjar era exclusivament de peix. Vam triar: una olla de musclos al vapor, gambes a la planxa, calamars petits cuinats a la cassola, amb un suc deliciós, i per beure un vi blanc sec de la terra, ben fred. Tot era exquisit però per consens general, les gambes s’endugueren la nostra particular estrella Michelin. Les postres eren úniques, no podíem triar: un flam tipus creme caramel, molt bo. I a passejar per pair i gaudir de la nit llunàtica i estrellada.

Les nits d'estiu a Dubrovnik són màgiques. Tots els carrers i places s’omplen d’espectacles. Davant del Palau del Rector van gaudir d’un teatre de marionetes deliciós. Marionetes de fil molt grans que tres especialistes manipulaven amb gran habilitat. La història era l’eterna: la lluita entre el bé i el mal i l’amor com a cloenda. Uns passos enllà vam escoltar un concert de música popular, amb els músics vestits amb la roba típica croata. I més enllà encara, un quartet de corda interpretava un tros de Rusalka! Quanta felicitat en tan poc espai! Xano-xano, ara miro, ara escolto, ara contemplo, ara bado, vam arribar a les terrasses del carrer Prijeco, l’ambient més chic  de la ciutat, taula, copeta de licor de mirtil i un negre al piano fent improvisacions excepcionals sobre l’Imagine d’en Lennon. Visca la vida!

La costa, Cavtat i les Illes de Lokrum i Korkula

            Quan vam planificar el viatge no solament vam tenir en compte l’interès històric, social i cultural de la zona, sinó, també, el plaer hedonista de les vacances. Per això vam alternar les visites de Dubrovnik amb les excursions turístiques per la costa. La primera que vam fer va ser a l’illa de Lokrum. 

            És una illa petita, declarada parc nacional i reserva forestal, a mitja hora de Dubrovnik en un vaixell tipus golondrina barcelonina. La vegetació és la típica mediterrània: llentiscle, bruc, garrofers, pins, alzines... I voltant com amos i senyors de l’espai, els paons. Els petits només apuntaven la cua, caminaven al costat de la mare, mentre que els mascles, orgullosos de la seva bellesa, lluïen unes magnífiques i grandioses cues. Només un parell ens les van obrir per mostrar-nos amb orgull el seu poder i bellesa.

            En el nostre caminar per l'illa vam visitar el convent benedictí, pràcticament l’únic edifici de l’illa,  enrunat pels bombardejos serbis, tot i que ja fa vint anys de la guerra, —vint anys! I sembla que era ahir!. Un guia ens va comentar que no hi ha pressupost per refer-lo, però que també el volen deixar com a memòria de tanta barbàrie. Ens van esgarrifar les quatre parets que es mantenen dretes, amb els seus impactes de bales. Quin desastre les guerres, totes, però les civils encara més. I pensar que la teníem a tocar de casa!

La visita a l’illa va ser agradable, llàstima que l’excés de calor ens  crucifiqués. Després d’una bona caminada ens vam dirigir al Mar Mort, un  llac salat per banyar-nos. És un racó tancat, com una resclosa natural. Els pins arriben arran d’una aigua, transparent i de color maragda, massa calenta pel meu gust, però molt bona. El lloc té tot l’aire d’un petit paradís terrenals. Costa d’entrar-hi i de sortir-ne, ja que tot són còdols i pedregam gros. Les banyades, tot i que costava de nedar, per la densitat que la sal provocava a l’aigua, ens van reconfortar.

I de cop la gana ens va mossegar l’estómac. Eren més de les tres del migdia. Vam arreplegar els trastos i vam pujar muntanyeta a munt cap a un xiringuito, ben posat, que havíem vist en passar. Bona taula i butaquetes per seure-hi. Vam prendre una cervesa gelada i un entrepà casolà: ni els déus de l’Olimp havien estat més feliços!

Al nostre costat hi havia uns turistes canaris que en sentir-nos parlar català se’ns van adreçar, amb gran simpatia, per saber de Barcelona, ja que era una de les visites previstes en el seu periple pel Mediterrani. Els vam informar de tot allò que volien. En aquesta xerrada vam coincidir en un fet que nosaltres havíem observat: que els croates no són gent amable ni efusiva, més aviat són sorruts i, tot i que viuen del turisme, no estableixen cap mena d’empatia amb ells. La meva estadística particular ho confirmava: ni xofers d’autobús, ni taxistes, ni cambrers, ni dependentes de botigues, ni funcionaris d’informació i turisme havien mostrat cap mena d’afecció vers nosaltres i si a sobre, com era el meu cas, els parlava italià, la cosa s’esguerrava encara més. Vaig pensar que els veïnatges sempre són difícils. Què no sabrem nosaltres els catalans d’aquest fet! Tot i que els vaig entendre, la seva actitud em va molestar.

Després d’uns cafès amb gel, la Montserrat, que a l’altra vida deuria haver estat sirena, va voler tornar a banyar-se: la Mercè i jo estàvem tan a gust en aquell bosquet que vam dimitir de la proposta.

—Fem una trapelleria?—li vaig proposar a la Mercè.

—Fem-la!

Totes dues sabíem de què anava la història, prendre uns mojitos que feia estona que teníem controlats. Quin plaer! Rom, llima, menta, sucre de canya, i gel picat! Mmmmm..., encara xalo.

A mitja tarda vam tornar a passejar... La calor, però, no perdonava. Més boscos, platja nudista, fotografies, aigua de les fonts... I finalment retorn al continent.

            Catvat, és un poble mariner i turístic, petit, net, polit, amb un passeig ple de palmeres i uns boscos frondosos que arriben a peu de mar. S’hi pot arribar per mar o per terra en autobús. Nosaltres vam optar per la primera opció, quaranta cinc minuts de viatge per la costa amb una panoràmica preciosa. Cavtat va ser fundada pels grecs, i al cap dels temps van passar a formar part de l’imperi romà. Això es nota en el seu casc antic. Els carrers, costeruts, s’enfilen muntanya amunt. Tot el poble té unes reminiscències d’illa siciliana. Cavtat està ple de cales i platges per banyar-s’hi. Vam triar-ne una, gran, llarga i arenosa, que és accessible a peu, potser en una de les zones més turístiques. Curiosament l’aigua no era verda, sinó blanquinosa, potser pel tipus de sorra del fons del mar, que era cendrosa. D'un primer moment ens va sobtar. Ara, un cop ficades a dins de l’aigua i allunyant-nos de la costa, les banyades van ser magnífiques i molt gratificants.

            L’illa de Kòrkula ja és tota una altra cosa, gran i amb poblacions molt suggestives. M)olt verda, plena de vinyes i oliveres, a mi em va fer pensar en Mallorca mentre dins del meu cap sonava la cançó de la Maria del Mar Bonet Ses oliveres grises endarrera quedaran.

            Com que no es pot visitar en un sol dia, hi vam fer estada. Vam escollir un hotelet senzill i acollidor al centre mateix de Kòrkula. Érem en la típica ciutat dàlmata emmurallada, una petita Dubrovnik amb cases i palaus d’estil gòtic i renaixentista. En una d’elles, en un racó de carrer molt bonic, diuen que hi va néixer Marco Polo. La vam visitar, així com la catedral de Sant Marc i el monestir franciscà. I aquí va tocar el segon plaer gastronòmic: dinar a la ciutat de Lumbarda, a sis quilòmetres de la capital, en una taverna típica de pescadors arran de platja. Hi vam fer una bona mariscada regada amb una vinet de la terra que es feia dir “sí, senyor”. Per a les postres, i en homenatge al país, uns bons talls de formatge PAG. Les amigues van completar l’àpat amb un gelat pastós de vainilla i jo, amb una copeta de licor de mirtil.

            A mitja tarda, transbordador i cap al nostre refugi per passar-hi l'última nit. Quan, de sobte, ens va venir la melangia que suposa haver de fer les maletes: l’endemà tornàvem cap a casa. Potser no va ser un gran viatge però sí que van ser unes esplèndides vacances.

Malta, terra de miracles (Pràctica 9, Rosa)

L'illa principal, Malta, només té 246 quilometres quadrats; la segueix Gozo, que encara conserva bona part de la natura original i Comino la més petita, amb només mitja dotzena d'habitants permanents. També hi ha uns quants illots, deshabitats. Per la seva situació, clima, hotels, restaurants, discoteques i zones d'esbarjo, s'ha convertit en un destí de turisme de masses.

Atesa la seva situació estratègica, moltes cultures se la disputaren: fenicis, cartaginesos, romans, àrabs, també Napoleó i la corona anglesa. La llengua maltesa és difícil, per sort tothom coneix l'anglès.

A Malta no hi ha rius ni llacs. Durant la curta època de pluges es forma algun petit rierol. No obstant (això,) existeix alguns curs d'aigua que sembla suficient per a les necessitats de la població.

Tant en la seva vessant històrica i cultural com la purament turística (platges, ruïnes, zones de submarinisme...) Malta és un lloc interessant per visitar.. Quan s'hi ha anat més d'un cop, no cal repetir tots els llocs de visita obligada. Per això aquesta vegada no parlarem dels punts més coneguts, sinó que ho farem des de la seva vessant religiosa, especialment la catòlica-romana.

Prop del 95% dels maltesos són catòlics. Hi ha 365 esglésies -els maltesos diuen que n'hi ha una per cada dia de l'any- i s'hi celebren infinitat de festes religioses. Per exemple, per Setmana Santa surten disset processons amb encadenats i descalços.

A la capital hi ha un sant de pedra a cada cantonada. Els habitants de les illes malteses són una de les comunitats cristianes més antigues del món. Tot i aquesta majoria catòlica, també hi ha anglicans, ortodoxos, jueus, musulmans i altres grups amb menys representació. Prop de la capital, a la població de Paola, hi ha una gran mesquita, obsequi a la comunitat musulmana del penúltim president de Líbia, Muamar El Gadafi.

La Catedral de Sant Joan a la Valletta per sí sola es mereix el viatge. Està considerada un exemple mundial del barroc. Era el santuari del Cavallers de Sant Joan, també anomenats de l'Ordre de Malta. Les parets són plenes de figures esculpides. Les pintures de la cúpula i dels altars representen escenes de la vida de Sant Joan. El més impressionant, però, són les pintures de Caravaggio, especialment La Decapitació de Sant Joan Baptista, de grans dimensions.

El terra de la catedral està recobert amb làpides de membres de famílies nobles europees amb incrustacions de marbre. Les figures de calaveres són comuns: n'hi ha que porten barret i en algunes porten alguna dent solta. Diversos personatges catalans estan enterrats en aquesta catedral. Com Nicolau Cotoner i d'Olesa (Palma de Mallorca 1608-Malta 1680). Gran Mestre de l'ordre de Sant Joan de Jerusalem, fundà a Malta una escola d'Anatomia i Medicina. També va fer bastir la principal línia de fortificacions del país, que per això du el nom de La Cotonera. Un altre català de renom enterrat a l'illa és Tomàs Gargall, fill de Collbató. Havia estat escolà al monestir de Montserrat i arribà a ser bisbe de Malta des del 1578 fins a la seva mort el 1614.

A la capital també és de visita obligada l'església de Sant Pau (a l'estar situada en un carrer discret, pot passar desapercebuda). En aquesta església hi trobarem magnífiques obres d'art; cal destacar el retaule de Matteo Perez i el cor i la cúpula de Lorenzo Gafa. El més important que conté l'església són les relíquies de Sant Pau: un os del canell esquerra i un tros de la columna en la que fou decapitat el sant quan arribà a Roma. Aquestes relíquies són visitades diàriament per persones devotes.  Curiosament, aquesta relíquia va estar durant gairebé un any a Tarragona, cedida per l'arxidiòcesi maltesa amb motiu de l'Any Jubilar de Sant Pau. Segons la premsa de l'època, la clausura de la celebració va ser apoteòsica. Després, el cardenal-arquebisbe i el governador civil de Tarragona la traslladaren novament a Malta (val la pena llegir la informació d'aquests esdeveniments que es troba a les hemeroteques i als arxius del No-Do).

Sant Pau, també anomenat Saül de Tars, és molt venerat a l'illa. Diu la llegenda que va ser ell qui va introduir el cristianisme a Malta l'any 60. Pau era portat a Roma per ser jutjat com a rebel polític, i el vaixell en què viatjava naufragà i tots els que amb ell anaven, 275 segons els annals, van poder salvar-se nedant fins a la costa. Al lloc del naufragi hi ha l'estàtua  del sant per commemorar l'esdeveniment.

Segons la tradició, Sant Pau es va refugiar en una cova al costat de les catacumbes del seu nom a la població de Rabat. També es diu que començà a fer algun miracle, com el que conta una llegenda, segons la qual va sobrerviure a la mossegada d'una serp. Durant els tres mesos que va romandre a l'illa, Sant Pau va difondre amb èxit la doctrina cristiana entre la població. S'explica que les pedres de la cova on vivia tenien poders miraculosos, i la gent en venia fragments com a protecció contra els naufragis i per curar malalties.

Sant Pau era un home amb cultura, parlava hebreu, arameu, grec i llatí. Se l'hi atribueixen algunes dites que semblen actuals: "més val casar-se que cremar-se"; "no tens una minyona sinó una companya"; "l'amor als diners és l'origen de la maldat"; "qui no vol treballar tampoc ha de voler menjar"; "el nombre d'imbècils és infinit". Hi ha una dita catalana que diu: és tan alt com un santpau. La història sembla contradir-la: Sant Pau era baix, d'espatlles amples i una mica coix.

A Rabat hi trobem les catacumbes del sant. És un dels llocs que no s'ha d'obviar; formen un gran laberint amb més de mil quatre-centes tombes i està il·luminat amb encert.  Més interessants encara són les catacumbes de Santa Àgata, d'una extensió de quatre mil metres quadrats. En aquest indret no hi deixen entrar sense guia i donen les explicacions creant un clima de misteri i d'obscurantisme. El jove que acompanya els grups fa especial èmfasi en les restes òssies que encara es conserven a les tombes, especialment en les d'infants. Hi ha unes taules de pedra on celebraven festes en honor dels difunts, fins que algun religiós ho va prohibir. Els frescos d'estil bizantí i greco-romà estan considerats dels més extraordinaris de Malta.

Al mateix recinte hi ha també un museu, més aviat hauríem de dir-ne un magatzem d'articles religiosos, altres andròmines i, cal dir-ho, un munt de pols. Al primer cop de vista no sembla que tingui interès. Conté ossos humans, relíquies diminutes que són ossos de sants, emmarcats,  envoltats de brodats, de petites peces d'or, de pedreria i de perles. Hi ha un parell de figures de mida natural del Nen Jesús, molt atrotinades, amb vestits de roba descolorits, una d'elles amb el cabell que sembla natural, té el cap esberlat. Cal destacar una col·lecció de fòssils i unes lloses de pedres votives medievals. En un angle de la primera sala s'hi pot veure una columna amb una escultura del cap de Sant Pau, tallat i ple de sang.

A Santa Àgata la martiritzaren, l'any 251, tallant-li els pits, per no voler renegar del cristianisme,. Els maltesos la veneren perquè creuen que els salvà de la invasió turca. Segons expliquen just un anys després de la mort de la santa, el 252, el volcà Etna, a Sicília, va entrar en erupció. Hi ha imatges de la santa en esglésies i carrer. Està representada d'una manera punyent, sostenint un safata amb els seus dos pits tallats.

A la plaça principal de Rabat s'hi troba la seu del Partit Laborista, un edifici curiós amb la façana decorada amb garlandes)vermelles, com si fos Nadal. La planta baixa és una cafeteria on hi ha homes jugant a cartes, només homes, tret de la cambrera. Resulta curiós que, al carrer,  just davant del gran finestral, hi ha una fila d'escultures d'àngels i sants de colors llampants; a les mans hi porten arcs i fletxes, creus i espases. La imatges contrasta amb les files d'ampolles d'alcohol de dins el bar.

En un dels angles de la mateixa plaça atreu la mirada del transeünt la figura d'un monjo abillat de color fosc. A les espatlles hi du un angelet vestit de rosa amb ales blau cel que, somrient, sembla parlar-li a l'orella. Més enllà, en un carrer proper, hi ha un barberia, amb escultures de sants als dos costats de la porta. La més cridanera és la d'un sant sense nom que porta un cap i una mà tallats penjant de la túnica. Almenys aquest l'han representat amb un somriure. En un restaurant proper, uns turistes riuen davant la pissarra de propaganda d'un restaurant. Entre altres plats, el menú anuncia Penne Rabbit with Sauce. Dóna preu a una divertida confusió.

Al sud de l'illa principal s'hi troben els temples de Hagar Qim i Mnajdra. Declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, daten de tres mil anys abans de la nostra era. A Hagar Qim és on es va trobar la Venus de Malta, ara exposada al Museu Arqueològic de La Valletta.

A la cruïlla entre els dos jaciments, una senyora està davant d'un oratori, ha obert la porta de vidre de la capelleta i hi ha posat una espelma encesa, ha fet una petita pregària amb el puny clos i el braç mig alçat. Deu ser costum.

A l'illa de Gozzo hi trobarem la Basílica Ta'Pinu. És el punt de pelegrinatge més visitat pels maltesos. El juny del 1883,  una dona va escoltar la veu de la Mare de Déu en una petita capella que hi havia en aquest lloc. Des d'aquella feta diuen que es van produir diversos miracles. Els veïns estan segurs que les pregàries que es feren a la capella van lliurar l'illa d'una plaga que va escampar-se per tot l'arxipèlag. Per aquest motiu es va edificar, el 1920,  una església gran i majestuosa per honorar la Verge. Es construí amb la col·laboració econòmica i el treball dels habitants de l'illa i el 1931 va rebre la visita del Papa Pius XII.

La Basílica està plena d'exvots: roba de bebès, retrats, pròtesis diverses i mil objectes més que hi deixen totes les persones que afirmen haver estat curades per algun miracle de la Mare de Déu de Ta'Pinu. Quan no caben al lloc on estan exposats, els guarden en un magatzem.

També a Gozo s'hi troba la petita població d'Xlendi. Situada en una estreta badia, és un lloc pintoresc i tranquil. Tant estret és el braç de mar que gairebé no hi ha platja. Per banyar-se s'ha anar als costats que, com és profund, on han instal·lat diverses escales, com de piscina, per facilitar l'entrada i sortida de l'aigua. Des de la petita platja s'enfila un camí penyes amunt que voreja la cala; més endavant, el mateix camí baixa fins a tocar l'aigua i just abans hi ha una porta de ferro que permet accedir a una petita cala entre roques, resguardada de la vista de la gent. És una zona de bany reservada a les monges d'una congregació.

En mitja hora escassa de trajecte en vaixell, tornem a l'illa principal.

A peu és quan millor es veuen els detalls de la vida quotidiana i les costums d'una comunitat. La majoria de cases de la Cotonera tenen, al costat de la porta d'entrada, imatges de la Verge i el Nen, com abans als pobles de Catalunya. En una de les cases la corona de la Verge estava feta de petits llums elèctrics. Darrere els vidres d'algunes finestres de la planta baixa hi ha imatges de sants, de la Sagrada Família i de Maria. És tradicional que a la majoria de façanes hi hagi tribunes fetes de fusta. En diuen gallerijas i solen ser de color verd o blau.

Es podria definir Malta com a terra de miracles.

Pràctica 3 (Rosa)

(Com que no he rebut a temps el llibre de lectura obligada, he tornat a llegir El cor de les tenebres, de Conrad. Per això la meva pràctica serà diferent. Ara que ja m'ha arribat el d'en Theroux, tinc moltes ganes de llegir-lo; crec que m'agradarà).

El paisatge exuberant en plena selva congolesa, amb un munt de ferralla, rovellada per terra, està tan ben descrit que et pot flairar l'olor de la humitat, de les plantes i de rovell.

Un grup de negres, així és com els anomena l'autor, pugen fent tentines per un marge humit. Van carregats amb cistells plens de terra damunt del cap. Se'ls poden comptar les costelles, suen, respiren amb dificultat a causa de l'enorme esforç que els suposa l'ascensió pel terra fangós i relliscós. Sembla que no hi veuen, absorts com van en una mortal indiferència d'animal domesticat. Al coll hi duen argolles metàl·liques i tot ells van units mitjançant una cadena de ferro; mentre caminen se sent el so metàl·lic que produeix el fred metall al ritme del seu pas. Un home blanc, armat amb un fusell, els vigila: com si es poguessin escapar! Du una caçadora de color clar, de la qual l'autor ens assenyala un detall en aparença insignificant: li falta un botó.

Una frase molt punyent del llibre és la que pronuncia el comptable que es posa histèric pel soroll que fan els treballadors/esclaus: "Quins crits! Quan he quadrar els comptes odio a mort aquesta colla de salvatges!".

El mateix comptable explica que ha ensenyat a una de les dones indígenes a emmidonar-li el coll i els punys de la camisa. Comenta que l'hi ha costat aprendre-ho i que no li agradava de fer-ho. És realment incomprensible que, en aquell entorn i en aquelles circumstàncies, l'home donés tanta importància al seu aspecte físic.

M'ha desagradat la manera que Conrad anomena els negres: els diu "salvatges". Tot i això, crec que és un recurs per denunciar les condicions en què vivien i fer que el lector reaccioni. No ho sé, potser sóc massa magnànima amb l'autor.

Tampoc m'agrada la normalitat amb què detalla la diferència de tracte i de relació entre els blancs i els negres: comparteixen penúries, encara que de manera molt diferent, en el terrorífic entorn on es desenvolupen els fets. Conrad en cap moment qüestiona la superioritat amb què l'home blanc tracta el negre.

Pràctica 2 (Anna)

            Visc al Guinardó, a Barcelona. Tret de les dues artèries principals -el Passeig de Maragall i l’Avinguda de la Verge de Montserrat- el meu barri és de carrers petits i estrets, amb bons arbres i poca circulació. Hi ha cases de planta baixa i eixida, algunes torres de categoria i edificis de màxim quatre pisos. Al voltant de casa hi viu gent treballadora i d’una classe mitja-baixa, amb poca immigració. I, sobretot, al meu barri s'hi respira molta tranquil·litat.

            El meu pis, a la primera planta, dóna al pati interior de l’illa de cases. És un pis senzill, agradable i molt lluminós. Tinc una terrasseta i dos finestrals des d’on contemplo el meu veïnat. El paisatge és lleig, monòton i avorrit. Des de la meva finestra puc veure el cel. Un cel d’un blau tramuntanal alguns dies d'hivern que fa sol, i gris quan està núvol o plou. Algunes nits, que busco la lluna i no la trobo, ho lamento. La meva petita talaia no dóna per a més.

            Bé, puc mirar les cases que tinc al davant, i elles em retornen l’ullada. Unes clouen els ulls, finestres tancades. D’altres em fan l’ullet, una persiana pujada, una altra de baixada. N'hi ha que sembla que tinguin berrugues: són els ventiladors dels aires condicionats. I gairebé totes tenen uns tendals de colors verd, que a l’hivern estan recollits com celles espesses i que a l’estiu es despleguen produint una llum molt confortable. Tres edificis són de bona factura, d’obra vista amb bones balconades acolorides per diferents plantes: geranis vermells, lliris de paperina blanca, buguenvíl·lies de paper lilós i algun ficus d’un verd majestuós. La resta de cases, mitja dotzena, són totes iguals, més senzilles, construccions dels anys cinquanta, amb tribunes centrals de doble finestra i terrassetes laterals. Curiosament, cap d’elles té plantes, però sí estenedors en els quals, cada dilluns i dimarts, com un ritual, les veïnes estenen la roba: llençols estampats, tovalloles de colors, camises a ratlles, pijames a quadres, i roba interior diversa flamegen al vent com si fossin banderoles de festa major. D’uns anys ençà, els propietaris d’aquestes cases han repintat les façanes amb el bon criteri d’unificar colors, que van del vainilla suau, al de pa torrat clar.

            A l’estiu, quan tinc les finestres obertes, al matí em desperta la flaire untosa del saïm i el sucre de l’obrador de la pastisseria Mas, del carrer de Maragall. Croissants i ensaïmades em maseguen l’estómac. A la nit, el perfum dolçós dels gessamins i dels xuclamels dels jardins propers em bressolen el son. Una de les qualitats que té aquest espai és el silenci. A penes hi ha soroll. Només a l’estiu sento la música d’un saxo que sona cada tarda. Qui assaja, per la música que toca, deu ser un home gran. Ho fa bé, però el seu repertori és escàs i reiteratiu. Comença sempre amb uns boleros: Aquellos ojos verdes, Bésame mucho, El camino verde... Després enllaça amb l’Only You dels Platters, passa al What a Wonderful World de Louis Armstrong i, de forma indefectible, acaba amb l’Imagine d’en Lennon. I apa-li, torna a començar amb, si fa no fa, les mateixes peces. Malgrat això, ho passo bé, perquè em retorna a la meva joventut i em fa somiar.

            Del veïnat no en sé res, perquè no el veig. Tinc alguna idea de la seva orientació política per les senyeres i estelades, força abundoses, en compto quinze, que des de l’Onze de Setembre passat han deixat penjades a l’exterior. I els coets que llencen per festejar els gols del Barça m'il·lustren sobre les seves preferències futbolístiques.

L’única veïna que tenia controlada, amb estil Hichcock, binocles inclosos, era una vella malcarada que tenia una espectacular cacatua d’un plomall verdós-blau, panxa vermella i bec carbassa, preciosa. La vella bruixa, una dona baixeta, de cabell blanc, i amb cara de pocs amics, cada tarda, al voltant de les sis, la treia a l’aire lliure, sense gàbia. Mantenia la pobra bèstia lligada per una pota amb una corretja, i l’animal s’agafava als fils de l’estenedor i de tant en tant batia les ales al compàs de les bastonades que la dona li donava mentre cridava amb veu agra i escardada: ¡Haz caca!, ¡haz caca! Davant d’aquella ignomínia, tant per la bèstia com per als veïns del principal, una tarda vaig sortir a la terrassa i, rabiosa, li vaig cridar: Prou!, si torna a pegar la bèstia aviso a la policia! Mai més no ho va tornar a fer. Des de fa dos anys no les he tornat a veure. O bé la dona és morta, o està reclosa en alguna residència. Malgrat el mal rotllo que em produïa, curiosament, les enyoro, però, òbviament, més a la cacatua que a la vella.

Pràctica 2 (Bernat)

Potser és perquè necessito veure les muntanyes cada dia que fa un parell d’anys vaig decidir instal·lar-me definitivament als peus del Montseny. Tot i això, el que albiro des del meu modest balcó té poc d'extraordinari; veig només els primers contraforts d’un massís que en guanyar alçada creix en bellesa. Però en tot cas, ja fa el fet.

A sota de casa hi tinc un descampat, sovint massa carregat de cotxes, i una renglera d’horts plantats fa poc temps. Intueixo, per l’estructura que formen les canyes, que deuen ser tomaqueres. Més enllà, camuflat entre el canyissar, el riu Congost segueix sense ànsia el seu curs. Per a mi, és un plaer posar-me al llit amb aquest silenci. A la riba del riu, un solitari i maleït pollancre cobreix parcialment la meva visió del massís. De tot el que veig des del balcó de casa, el que més m'agrada són els boscos frondosos de pi blanc que s’enfilen fins als vuit-cents metres d’altitud. A dalt, algunes masies disperses treuen el cap entre els prats de mitja muntanya; el Pla de la Calma és a tocar. I al fons, dalt de tot del Tagamanent, la inconfusible silueta de l’església de Santa Maria és el complement final, el colofó d’un paisatge reconfortant.

Potser, demà, uns agosarats núvols de tempesta m’impediran veure els cim més alts; cap problema. Sé que sou allà i amb això ja en tinc prou.

Pràctica 2 (Beti)

Gegants de roca i neu retallen el cel blau des de la meva finestra. Com sentinelles fidels, les muntanyes em conforten cada dia amb la seva presència, i em recorden aquells temps innocents en què, piolet en mà, gosàvem desafiar aels déus celestials.

Als que no conegueu la serra del Cadí, us haig de dir que és una impressionant barrera muntanyosa d’uns trenta quilòmetres d’extensió en direcció est-oest, en el punt d’unió entre el Prepirineu i el Pirineu. Per a mi, és un príncep blau encara encantat, un vell gripau gris i blanc, amb els plecs de la pell arrugada. El seu magnetisme és tan gran, que tot just fa tres anys, vaig traslladar-me a viure al peu de les seves faldes.

La cara nord del Cadí, vista des d’aquesta proximitat, impressiona. La seva verticalitat obliga al bosc a aturar-se en sec, dibuixant una marcada línia horitzontal.

En primer pla, contemplo la suau topografia de turons folrats del verd dels pins. La vegetació deixa endevinar una vall encaixada per la qual s’obre pas el riu Cadí, que, un parell de quilòmetres més avall, desemboca al Segre.

No hi ha cap edificació a la rodalia. Tan sols els murets de pedra seca dels prats aterrassats que tinc al davant deixen intuir la mà de l’home. Ja fa més de cinquanta anys que es van deixar de conrear, però en altres temps hi tenia una gran importància la vinya.

El monumental faig que tinc en primer terme és com un rellotge estacional.

A la primavera, l’aire és encara fred. Dins de casa porto un bon jersei, i s’agraeix sortir a fora per sentir la cremor del sol a la pell nua. Quin esclat de sorolls llargament silenciats! Sento el zum-zum dels insectes, les esquelles dels cavalls, el puput, els pica-soques, i un munt d’ocells que encara no sé distingir. I el riu, que durant tot l’any és un xiuxiueig, ara es deixa sentir amb més força.

Pràctica 2 (Gerard)

Ha estat una nit freda, d’aquelles que conviden a ronsejar al llit uns minuts més amb l’entrada del primer bri de llum del dia per la finestra. La melodia harmoniosa provinent dels quatre galls del veí recorda al barri que la jornada ha començat. De més a prop, el dolç refileig dels pardals indica que som a la primavera. Com acostumo a fer, surto a la terrassa per veure com es desperta el dia a Palafrugell.

En la llunyania, el sol s’enlaira amb timidesa i deixa als seus peus un Mediterrani tenyit d’un fosc blau marí. Cada vegada s’allunya més del Far de Sant Sebastià, una torre que ha presenciat el naufragi de nombrosos vaixells. Una fina capa de núvols enteranyina el cel. Se sent olor de mar, de sal, d’algues marines. I també de les barques de fusta dels pescadors de Calella, que jeuen tranquil·lament a les voltes de la platja del Port Bo mentre desfan els nusos que quatre julívies i serrans han creat als seus volantíns. Una brisa suau i humida de llebeig evoca pensaments nostàlgics d’altres èpoques. Què devien sentir els mariners palafrugellencs que posaven rumb a les Amèriques a la recerca d’una vida millor? I com devien viure l'èxode els seus familiars? En les havaneres, el llegat més representatiu de les seves experiències a ultramar, alguns hi troben les respostes.

Al carrer de darrere de casa se sent soroll. Un suau mormoleig traspassa els gruixuts envans de la casa. Trec el nas per una finestra que mira a l’oest i em trobo enmig d’una apassionant conversa entre la Rosa i la Paquita, les veïnes del carrer.

-Bon dia Paquita, com estàs? –diu la Rosa des de la porta de casa amb to burleta i encara amb la bata.

-Molt bé, Rosa. Em disculparàs, però vaig tirant cap al mercat abans que venguin les millors tomates de pera.

-Fes, fes, jo també estic enfeinada. Ara vaig a passejar en Pinxo –conclou la Rosa, jubilada fa poc temps de la professió de mestre, referint-se al seu gos, vell, gras i atrotinat.

El sol s'enlaira sobre el mar i tenyeix d'un verd intens les muntanyes de darrere de ca la Rosa i de ca la Paquita. Són les Gavarres, uns Pirineus en miniatura. Un massís muntanyós amb la forma d’un gran arc que s’obre cap al nord, a cavall de les comarques del Baix Empordà i del Gironès. Les Gavarres constitueixen un paradís natural per als amants de la naturale i dels esports de muntanya. Més al nord es troba l’Empordanet, tal i com l'anomenava la controvertida figura de Josep Pla. És una terra única, pel paisatge planer i homogeni que tracen els seus camps d’arròs al voltant de petits pobles de caire medieval, i per una natura que uneix serres mediterrànies i penya-segats vertiginosos que amaguen cales paradisíaques.

La humitat que tragina el vent de llebeig m’obliga a agafar un jersei. Mentre me’l poso, sonen les campanes de l’església. Són les nou del matí i avui és diumenge, dia de mercat. El centre del poble deu arrebossar d’activitat comercial. Però no és dia festiu per a tothom. En Pere, l’amo de les gallines cridaneres i jubilat de fa un reguitzell d’anys, continua treballant amb precisió suïssa al seu petit hort. Les arrugues de la seva cara deixen entreveure una vida dedicada al camp. Les mans parlen de la virulència de llargs jornals marcats per la tramuntana, la mateixa que és capaç de fer embogir aquells que la pateixen durant llargs períodes.

En Pere és fort com un roure, i encara empunya l’aixada com si fos un jovenet de divuit anys. Per bé que ell seguiria treballant amb l’energia de sempre, la seva esquena li exigeix un merescut descans, com també li ho demana la seva dona, amb la qual discuteix apassionadament sobre si aquest migdia plourà o no. Sigui com sigui, jo me’n vaig cap al mercat abans, on em sorprendrà un xàfec que em deixarà xop com un ànec.

Pràctica 2 (Rosa)

Hi ha qui diu que ens avesem a tot; jo penso que no és així. No hi ha dia que no m'admiri de les vistes que tenim des del balcó de casa. Es veu una bona part del Pirineu Oriental, des del cims que coronen la Vall de Núria fins al massís del Canigó.

Som a finals de maig, i les muntanyes segueixen cobertes de neu. El Balandrau, Bastiments i Gra de Fajol, que són els cims que envolten Setcases, n'hi ha menys; ara bé, a la part del Nou Fonts i Nou Creus, i altres pics que envolten la Vall de Núria conserven un bon tou. Al Canigó, com gairebé sempre, és on n'hi ha més.

Avui, cap al migdia, al cim de Bastiments s'hi albirava una boirina blanquinosa; deu ser el perillós torb. Aquest vent és traïdor, perquè arremolina la neu, minva molt la visibilitat i fa baixar la temperatura de forma sobtada. De tant en tant, per la seva culpa perd la vida algú, fins i tot muntanyencs experts. La gent del Ripollès, dels pobles de Rocabruna, Setcases i Llanars, tot i estar-hi avesada, temen aquest fenomen meteorològic. Des de sempre han sentit que amb el torb no s'hi juga i que els dies que bufa no s'ha de sortir a muntanya ni a talaiar les vaques.

Aquest paisatge idíl·lic, que valoro de manera extraordinària, ens acompanya durant tot l'hivern. Fins que arriba la primavera i i el paisatge es tenyeix d'un verd absolut.

Al cim de tota aquesta extensa carena hi destaca el cel, d'un blau tant blau, que com diria Segarra, esgarrifa.

Pràctica 2 (Sofía)

El amplio ventanal del salón es sin duda la joya de esta casa. En mi familia tenemos una fijación por la luz natural. Será por eso que la mesa está junto a esta gran ventana de cuatro hojas. Levantarse los sábados mientras los demás aún duermen y desayunar viendo al barrio despertarse a través del cristal es un placer.

La mayor parte de las veces me siento y miro sin mirar mientras mi mente está en otro sitio. Pero hoy es diferente, ha salido el sol después de unos días de lluvia y abajo, en la calle, se oye a los niños que juegan en el parque. Tengo a Campus, mi gato, mirándome remover el café y de vez en cuando se gira para seguir con la vista a un pájaro que cruza volando frente a nosotros.

Tengo la suerte de vivir en un barrio donde los edificios tienen espacio para respirar y, por eso, pocos elementos obstaculizan la vista. Delante de mi casa hay un bloque de doce plantas igual al mío, que parecería un espejo si no fuera porque los toldos son de color naranja en lugar de verde. Salpicado de macetas con geranios y helechos, es como un eje separador del paisaje que se extiende ante mí.

A su margen izquierdo se divisa un conjunto de casitas bajas con techos de teja. El séptimo piso donde me encuentro aporta indiscreción a las vistas y mis ojos se cuelan en los patios interiores donde se seca la ropa. Estas casas llegan hasta los pies del Turó de la Peira y entre ellas transcurre el camino que a diario recorría para llegar al colegio. Por detrás de los pinos mediterráneos del Turó asoman el Tibidabo y la Torre de Collserola, que roza las nubes.

Hacia la derecha, el paisaje es bien distinto. A los pies de mi casa comienza el Parque Central de Nou Barris. Desde las alturas se puede apreciar el diseño triangular de las diferentes zonas y cómo el suelo va mutando de color, pasando del naranja al amarillo y del azul al blanco. Lo primero que se ve desde este lado es la fuente que simula un lago. Tres niñas están sentadas en la plataforma de madera que se adentra en el agua. Tienen los pies sumergidos y se salpican unas a otras. Me recuerdan que ya queda menos para el verano.

En el centro del parque se erige una antigua masía de dos pisos con señales del transcurrir inclemente del tiempo. Es un recuerdo de la época en que este barrio era una zona rural alejada de Barcelona. Hoy, la casa sigue a la espera de una reforma que la convierta en un nuevo equipamiento para jóvenes.

Mientras apuro el café, que se enfría, lo último que alcanzan a ver mis ojos es Collserola, verde por el despertar de la primavera.