Hi ha qui diu que ens avesem a tot; jo penso que no és
així. No hi ha dia que no m'admiri de les vistes que tenim des del balcó de
casa. Es veu una bona part del Pirineu Oriental, des del cims que coronen la
Vall de Núria fins al massís del Canigó.
Som a finals de maig, i les muntanyes segueixen cobertes
de neu. El Balandrau, Bastiments i Gra de Fajol, que són els cims que envolten
Setcases, n'hi ha menys; ara bé, a la part del Nou Fonts i Nou Creus, i altres
pics que envolten la Vall de Núria conserven un bon tou. Al Canigó, com gairebé
sempre, és on n'hi ha més.
Avui, cap al migdia, al cim de Bastiments s'hi albirava
una boirina blanquinosa; deu ser el perillós torb. Aquest vent és traïdor, perquè
arremolina la neu, minva molt la visibilitat i fa baixar la temperatura de
forma sobtada. De tant en tant, per la seva culpa perd la vida algú, fins i tot
muntanyencs experts. La gent del Ripollès, dels pobles de Rocabruna, Setcases i
Llanars, tot i estar-hi avesada, temen aquest fenomen meteorològic. Des de
sempre han sentit que amb el torb no s'hi juga i que els dies que bufa no s'ha
de sortir a muntanya ni a talaiar les vaques.
Aquest paisatge idíl·lic, que valoro de manera
extraordinària, ens acompanya durant tot l'hivern. Fins que arriba la primavera
i i el paisatge es tenyeix d'un verd absolut.
Al cim de tota aquesta extensa carena hi destaca el cel,
d'un blau tant blau, que com diria Segarra, esgarrifa.
