Potser
és perquè necessito veure les muntanyes cada dia que fa un parell d’anys vaig
decidir instal·lar-me definitivament als peus del Montseny. Tot i això, el que
albiro des del meu modest balcó té poc d'extraordinari; veig només els primers
contraforts d’un massís que en guanyar alçada creix en bellesa. Però en tot cas,
ja fa el fet.
A
sota de casa hi tinc un descampat, sovint massa carregat de cotxes, i una
renglera d’horts plantats fa poc temps. Intueixo, per l’estructura que formen
les canyes, que deuen ser tomaqueres. Més enllà, camuflat entre el canyissar, el
riu Congost segueix sense ànsia el seu curs. Per a mi, és un plaer posar-me al
llit amb aquest silenci. A la riba del riu, un solitari i maleït pollancre
cobreix parcialment la meva visió del massís. De tot el que veig des del balcó
de casa, el que més m'agrada són els boscos frondosos de pi blanc que s’enfilen
fins als vuit-cents metres d’altitud. A dalt, algunes masies disperses treuen
el cap entre els prats de mitja muntanya; el Pla de la Calma és a tocar. I al
fons, dalt de tot del Tagamanent, la inconfusible silueta de l’església de
Santa Maria és el complement final, el colofó d’un paisatge reconfortant.
Potser,
demà, uns agosarats núvols de tempesta m’impediran veure els cim més alts; cap
problema. Sé que sou allà i amb això ja en tinc prou.
