Ha estat una nit freda, d’aquelles que conviden a
ronsejar al llit uns minuts més amb l’entrada del primer bri de llum del dia
per la finestra. La melodia harmoniosa provinent dels quatre galls del veí
recorda al barri que la jornada ha començat. De més a prop, el dolç refileig
dels pardals indica que som a la primavera. Com acostumo a fer, surto a la
terrassa per veure com es desperta el dia a Palafrugell.
En la llunyania, el sol s’enlaira amb timidesa i deixa
als seus peus un Mediterrani tenyit d’un fosc blau marí. Cada vegada s’allunya
més del Far de Sant Sebastià, una torre que ha presenciat el naufragi de
nombrosos vaixells. Una fina capa de núvols enteranyina el cel. Se sent olor de
mar, de sal, d’algues marines. I també de les barques de fusta dels pescadors de
Calella, que jeuen tranquil·lament a les voltes de la platja del Port Bo mentre
desfan els nusos que quatre julívies i serrans han creat als seus volantíns. Una
brisa suau i humida de llebeig evoca pensaments nostàlgics d’altres èpoques.
Què devien sentir els mariners palafrugellencs que posaven rumb a les Amèriques
a la recerca d’una vida millor? I com devien viure l'èxode els seus familiars?
En les havaneres, el llegat més representatiu de les seves experiències a
ultramar, alguns hi troben les respostes.
Al carrer de darrere de casa se sent soroll. Un suau
mormoleig traspassa els gruixuts envans de la casa. Trec el nas per una
finestra que mira a l’oest i em trobo enmig d’una apassionant conversa entre la
Rosa i la Paquita, les veïnes del carrer.
-Bon dia Paquita, com estàs? –diu la Rosa des de la porta
de casa amb to burleta i encara amb la bata.
-Molt bé, Rosa. Em disculparàs, però vaig tirant cap al
mercat abans que venguin les millors tomates
de pera.
-Fes, fes, jo també estic enfeinada. Ara vaig a passejar
en Pinxo –conclou la Rosa, jubilada fa poc temps de la professió de
mestre, referint-se al seu gos, vell, gras i atrotinat.
El sol s'enlaira sobre el mar i tenyeix d'un verd intens
les muntanyes de darrere de ca la Rosa i de ca la Paquita. Són les Gavarres,
uns Pirineus en miniatura. Un massís muntanyós amb la forma d’un gran arc que
s’obre cap al nord, a cavall de les comarques del Baix Empordà i del Gironès.
Les Gavarres constitueixen un paradís natural per als amants de la naturale i
dels esports de muntanya. Més al nord es troba l’Empordanet, tal i com l'anomenava
la controvertida figura de Josep Pla. És una terra única, pel paisatge planer i
homogeni que tracen els seus camps d’arròs al voltant de petits pobles de caire
medieval, i per una natura que uneix serres mediterrànies i penya-segats
vertiginosos que amaguen cales paradisíaques.
La humitat que tragina el vent de llebeig m’obliga a
agafar un jersei. Mentre me’l poso, sonen les campanes de l’església. Són les
nou del matí i avui és diumenge, dia de mercat. El centre del poble deu
arrebossar d’activitat comercial. Però no és dia festiu per a tothom. En Pere,
l’amo de les gallines cridaneres i jubilat de fa un reguitzell d’anys, continua
treballant amb precisió suïssa al seu petit hort. Les arrugues de la seva cara
deixen entreveure una vida dedicada al camp. Les mans parlen de la virulència
de llargs jornals marcats per la tramuntana, la mateixa que és capaç de fer
embogir aquells que la pateixen durant llargs períodes.
En Pere és fort com un roure, i encara empunya l’aixada
com si fos un jovenet de divuit anys. Per bé que ell seguiria treballant amb
l’energia de sempre, la seva esquena li exigeix un merescut descans, com també
li ho demana la seva dona, amb la qual discuteix apassionadament sobre si
aquest migdia plourà o no. Sigui com sigui, jo me’n vaig cap al mercat abans,
on em sorprendrà un xàfec que em deixarà xop com un ànec.
