Platja de Jericoacoara (Pràctica 8, Teresa)

Aquest matí la marea estava baixa i això ens ha permès fer una passejada musical fins Pedra Furada, una magnifíca pedra d’uns cinc metres d’alçada amb un gran forat al mig, causat per l’erosió del vent i el mar.

La Marina, una amiga d’Israel apassionada pels ritmes musicals, està investigant sobre ritmoteràpia i em té de conillet d’índies per fer tasts dels seus exercicis juntament amb l’Estefània i el Nelson. Ella és una ex-infermera Italiana que fa dos anys que viu a Jericoacoara i treballa fent Shiatsu, mentre que ell és brasiler i fa de càmera del canal Globo. Després de patir un infart, ha deixat l’estrès de Sao Paolo i ara ens filma per tal d’editar un vídeo sobre un projecte de musicoteràpia. Alguns dies fem ritmes brasilers o africans amb instruments musicals i diferents tipus d’activitats de fitness. Avui es tracta de fer una passejada amb ritmes cubans i maraques. Tot el camí hem anat  marcant el compàs amb els passos i variant la subdivisió d’aquests amb les pulsacions de l’instrument. És més complicat del que sembla. Has d'estar molt atent i concentrat mentre vas passant els petits obstacles sense perdre el compàs (un, tu-tu-tu, dos: ta-tà...), fet que després aporta un benefici, per exemple en els processos d’envelliment cerebral.

Tornant de la Pedra Furada, la marea estava pujant amb força, així que hem caminat entre aigua, sorra i roques, i amb tants entrebancs era més difícil fer la percussió.

Un cop acabat el passeig, he anat a buscar el material de windsurf, que està al excel·lent Club Dos Ventos, davant la mar. Abans de posar-me a l'aigua, m’he pres el meu cafè da manha que fa que el cansament físic aparegui més tard -una mena de dòping legal. Finalment, m'he posat en remull més tard que els altres dies, devien ser les tres, així que quan el sol començava a caure (aquí ho fa a les cinc) encara estava dins l’aigua. El vent era constant i érem pocs els que l’aprofitàvem. Sembla que la crisi ha afectat aquest spot de windsurf i aquest setembre no hi ha tants navegants com altres anys. No sé com descriure la sensació de planejar veient el sol marxar. És un moment que em recorda aquells pòsters dels anys vuitanta amb posta de sol de tons grocs, rosats i les fulles dels coqueiros cada cop més fosques marcant la nit. També és el moment en què la fam es desperta de cop i ja només penses en el que menjaràs i el molt que t’ho mereixes. El final del dia és a les sis i jo diria que és el moment més màgic i ple de sensacions.

Al capvespre i tornem a caminar per la platja fins que arribem al carrer principal de Jericoacoara. Pel camí trobem tres partits de futbol, el femení, el masculí i l’infantil, els pescadors que preparen les xarxes per sortir ben d’hora al matí següent i la roda de Capoeiraque, un cercle dibuixat a la sorra que limita l’espai on es desenvolupa una lluita amistosa sense contacte físic. Aquesta roda amb els seus cants i la vibració dels instruments sempre atrau a una vintena de persones que es posen al voltant seguint els ritmes picant amb les mans.  Quan hem girat cap a la rua principal he vist la lluna en forma de lletra de invertida cap a baix i una estrella molt brillant al seu costat. La llum de la lluna era intensa, semblava molt a prop del mar, i els renous de l’onatge, els futbolistes, el berimbau (instrument de percussió de la capoeira) i les barraquetes on feien caipirinhes formaven un so relaxant i amb gust d’alegria.

Viure a Jericoacoara és gaudir de la vida a la platja. A tothora hi ha gent, mai està buida. Les rutines diàries vénen marcades pels moviments del sol, la lluna i el mar, que a vegades ocupa tota la sorra i altres has de fer cin-cents metres per arribar-hi. Tots els elements fan que cada dia sigui únic, si estàs atent t’adones que mai són els mateixos.

Cada dia de platja és un nou espectacle. 

Pràctica 1 (Teresa)

M’agrada volar. Volar per damunt del mar. Navegar amb windsurf. Les costes ventoses són els meus destins quan viatjo. He estat a Sant Pere Pescador (Costa Brava, Catalunya), la badia de Pollensa i Fornells (Mallorca i Menorca, Illes Balears), Tarifa (costa gaditana, Andalusia), Las Cucharas, Flagbech, Jandía, Pozo i El Médano (Lanzarote, Fuerteventura, Gran Canaria i Tenerife, illes Canàries), Karpatos (illa grega), Alaçati (Turquia) i Jericoacoara i Icaraizinho (Ceará, Brasil).

De llibres de viatges he llegit tot el relacionat amb els llocs que he visitat, però cap llibre en concret. Sobretot m'he centrat en guies, blogs, revistes i webs. Abans d’anar a algun lloc m’informo del vent que hi bufa, de les condicions del mar, del que és rellevant visitar per als que tenim poc temps, ja que majoritàriament ens agrada volar. També m'interesso pel que es menja, els costums, les celebracions, la població, el nivell de vida, la llengua, els dialectes, les actituds, la música i per tot tipus d'especificitats que puguin resultar interessants.

Com deia, tinc poc currículum en llibres de viatge, però recordo escenes com la invasió dels anglesos  quan arriben als grans llacs del continent africà, un relat del moment de la tornada de l’expedició del noruec Amundsen o històries dels aborígens de Nova Zelanda. Són lectures de fa anys , així que parlar d’elles no seria honest. Em sento en deute amb els autors, em comprometo a recuperar-los.

En aquests moments, que em trobo a Jericoacoara, començo la meva primera pràctica del curs de narrativa de viatges i també un any de permís d’estudis –sóc funcionària, sí!. Espero que aquest any que tinc per davant em permeti volar en totes les seves accepcions i imatges poètiques del verb. “Oestado do Cearà” ha despertat el meu desig per conèixer tot el nord-est del Brasil! Rio grande do Sul, Maranhao, Pernambuco...

Després de deixar la feina en suspens, guardar el pis dels últims quinze anys en caixes, comiats diversos, tres autobusos, dos avions i una espera de sis hores a l’aeroport de Lisboa, la primera sensació que tinc és d’esgotament. Ara mateix tinc ganes d'establir un diàleg intern: estic introspectiva. El motiu de la meva decisió, la resposta més sintètica, és la següent: necessito estímuls nous!  Dit d’una altra manera, necessito canviar rutines, també les relacionades amb l’escriptura i la lectura, fer ho tot sense pressa.

Per tot això que us dic m'he apuntat a aquest curs. M'agrada escriure. Des de sempre anoto tot el que faig en un diari personal. Ho faig de manera compulsiva, sense correcció, per treure  suc al dia, per ajudar-me a prioritzar, reflexionar. Això sí, ho faig d'amagat sota la flassada i amb la finalitat de fer-ho desaparèixer amb el foc de Sant Joan per  començar un nou cicle...