Platja de Jericoacoara (Pràctica 8, Teresa)

Aquest matí la marea estava baixa i això ens ha permès fer una passejada musical fins Pedra Furada, una magnifíca pedra d’uns cinc metres d’alçada amb un gran forat al mig, causat per l’erosió del vent i el mar.

La Marina, una amiga d’Israel apassionada pels ritmes musicals, està investigant sobre ritmoteràpia i em té de conillet d’índies per fer tasts dels seus exercicis juntament amb l’Estefània i el Nelson. Ella és una ex-infermera Italiana que fa dos anys que viu a Jericoacoara i treballa fent Shiatsu, mentre que ell és brasiler i fa de càmera del canal Globo. Després de patir un infart, ha deixat l’estrès de Sao Paolo i ara ens filma per tal d’editar un vídeo sobre un projecte de musicoteràpia. Alguns dies fem ritmes brasilers o africans amb instruments musicals i diferents tipus d’activitats de fitness. Avui es tracta de fer una passejada amb ritmes cubans i maraques. Tot el camí hem anat  marcant el compàs amb els passos i variant la subdivisió d’aquests amb les pulsacions de l’instrument. És més complicat del que sembla. Has d'estar molt atent i concentrat mentre vas passant els petits obstacles sense perdre el compàs (un, tu-tu-tu, dos: ta-tà...), fet que després aporta un benefici, per exemple en els processos d’envelliment cerebral.

Tornant de la Pedra Furada, la marea estava pujant amb força, així que hem caminat entre aigua, sorra i roques, i amb tants entrebancs era més difícil fer la percussió.

Un cop acabat el passeig, he anat a buscar el material de windsurf, que està al excel·lent Club Dos Ventos, davant la mar. Abans de posar-me a l'aigua, m’he pres el meu cafè da manha que fa que el cansament físic aparegui més tard -una mena de dòping legal. Finalment, m'he posat en remull més tard que els altres dies, devien ser les tres, així que quan el sol començava a caure (aquí ho fa a les cinc) encara estava dins l’aigua. El vent era constant i érem pocs els que l’aprofitàvem. Sembla que la crisi ha afectat aquest spot de windsurf i aquest setembre no hi ha tants navegants com altres anys. No sé com descriure la sensació de planejar veient el sol marxar. És un moment que em recorda aquells pòsters dels anys vuitanta amb posta de sol de tons grocs, rosats i les fulles dels coqueiros cada cop més fosques marcant la nit. També és el moment en què la fam es desperta de cop i ja només penses en el que menjaràs i el molt que t’ho mereixes. El final del dia és a les sis i jo diria que és el moment més màgic i ple de sensacions.

Al capvespre i tornem a caminar per la platja fins que arribem al carrer principal de Jericoacoara. Pel camí trobem tres partits de futbol, el femení, el masculí i l’infantil, els pescadors que preparen les xarxes per sortir ben d’hora al matí següent i la roda de Capoeiraque, un cercle dibuixat a la sorra que limita l’espai on es desenvolupa una lluita amistosa sense contacte físic. Aquesta roda amb els seus cants i la vibració dels instruments sempre atrau a una vintena de persones que es posen al voltant seguint els ritmes picant amb les mans.  Quan hem girat cap a la rua principal he vist la lluna en forma de lletra de invertida cap a baix i una estrella molt brillant al seu costat. La llum de la lluna era intensa, semblava molt a prop del mar, i els renous de l’onatge, els futbolistes, el berimbau (instrument de percussió de la capoeira) i les barraquetes on feien caipirinhes formaven un so relaxant i amb gust d’alegria.

Viure a Jericoacoara és gaudir de la vida a la platja. A tothora hi ha gent, mai està buida. Les rutines diàries vénen marcades pels moviments del sol, la lluna i el mar, que a vegades ocupa tota la sorra i altres has de fer cin-cents metres per arribar-hi. Tots els elements fan que cada dia sigui únic, si estàs atent t’adones que mai són els mateixos.

Cada dia de platja és un nou espectacle. 

Cap de setmana de ciutat i aigua dolça (Pràctica 7, Teresa)

Fa una setmana que sóc a Barra Grande (Piauí, Brasil), un poble de pescadors amb una platja on les tortugues posen els ous, on pel mar es passegen peixes boy (peixos bou), és a dir, Manatis, i a més bufa vent per a què els navegants puguem treure jangadas, estels i planxes de windsurf. Ara, al final de setmana decideixo visitar una ciutat, i la més propera és Parnaíba, a setanta quilòmetres de Barra Grande. Som cinc persones al lloc indicat i a l’hora marcada, dos quarts d'onze, i a les 11h per fi arriba l'autobús. Ningú es mostra estressat pel retard i en aquesta espera fins i tot ens hem fet alguna confidència. Un cop dins del vehicle, gaudeixo dels arbres tropicals que es veuen des de la finestra i ja no xerro amb ningú més.

L’autobús em deixa al centre, i de camí a l’hotel, que està prop de la plaça principal, ja em vaig fent una idea del tipus de ciutat on em trobo. Els edificis de diferents colors són baixos. El més alt –només un- té cinc plantes. La plaça està plena d’arbres i la gent del carrer continua amb el mateix estil de vestimenta de la platja: xancles, bermudes i camisetes de tirants. L’alegria més gran és que a la plaça hi ha un quiosc. Compro un diari i una revista per a què m'acompanyin durant el dinar.

Deixo l’equipatge i busco un lloc on facin un buffetao quilo, així trio la quantitat que sóc capaç de menjar. En lloc de llegir acabo mirant les notícies i una part del campionat d’atletisme que retransmet el canal Globo, un dels agents de socialització més importants del país. El local no és luxós però el televisor sí, és de plasma i del màxim número de polzades que un es pot imaginar. M’hi passo estona, i després de dinar passejo pels carrers de botiguetes mig buides i on la globalització no ha arribat. La majoria dels edificis, les voreres i l’asfalt necessita manteniment i es respira pobresa. Trobo un discret cinema darrera una porta de vidre amb un petit pòster de paper que indica que la sessió comença a les set. A les sis es fa de nit i ja està tot tancat, així que entrar en un cinema és la millor opció. Faig una mica de cua i diria que sóc l'única persona no brasilera present. Està ple, perquè només funciona els caps de setmana. La pel·lícula és una comèdia autòctona de la qual aconseguiré entendre el fil argumental però no els acudits. Tot i això, sortiré de la sala amb la impressió de no haver rigut mai tant en un cinema; m'he deixat contagiar per l’atac de riure dels assistents. Crec que ha sigut l’equivalent a una sessió de risoteràpia.

A l'exterior, els carrers no conviden ni a passejar ni a buscar un lloc per sopar: tot  tancat,  poc il·luminat i no hi queda ningú. He anat al’hotel a descansar perquè demà tinc programada una sortida en barca.

DIUMENGE DE BARCO "PELO DELTA DO PARNAÍBA"

A les deu del matí comencen les sis hores del meu passeig per l'exuberant delta del riu Parnaíba, tot i que primer he d’arribar al port d’on surten els vaixells. Quan estic a punt d'embarcar en el meu, sento que algú em crida. Quina casualitat! És un amic que com jo viatja sol. Li ha tocat un altre vaixell, així que ens saludem i quedem que en cada parada del trajecte ens retrobarem.

L'embarcació fa parades, la primera és la més llarga, de 45 minuts, just el temps per fer un bany a la praia dos poldros. La platja es troba al costat d’una duna preciosa que ens queda a l’esquerra. La desembocadura del riu és plena d'una gran quantitat d’illes fluvials i de dunes. Després donem la volta i entrem a passejar per la resta de braços que té el riu abans de fondre's amb l'Atlàntic. En total són cinc els braços del riu Parnaíba que s’obren al mar. Durant les parades observem les aus, els peixos que salten, demostracions de com s’agafen els crancs, i ens admirem de les arrels gegants i els arbres frondosos del Manguevermelho.

Dins el vaixell som una vintena de persones repartides en dos pisos, així que estem amples.  Jo viatjo a la planta de dalt, on hi ha taules i cadires, com si fos un restaurant. A la taula del costat, quatre dones no paren de xerrar, i en dues taules de la banda de proa, quatre matrimonis d’edat avançada riuen, xerren, es fan fotos i no paren de menjar i beure. El preu del viatge inclou fruita, dinar, cafè i crancs, i tot i així els meus companys de viatge fan despesa extra de beure i menjar. És diumenge i l’única turista sóc jo. Els altres passatgers són habitants de Parnaíba que fan el seu descans laboral, així que el paisatge no els interessa tant com a mi. És el seu dia de desconnexió, i la veritat és que cada vegada estan més relaxats i animats: es van fent fotos en diferents agrupaments mostrant com de bé ho estan passant .La tripulació ens ofereix begudes i fritures diferents mentre per un altaveu ens indiquen el que hi ha a esquerra i dreta dels Igarapés (camins de canoa).

El viatge finalitza una mica abans que el sol es pongui. Retrobo el meu amic turista que surt de l’altre vaixell i encara tenim temps per visitar les botigues d’artesania.  Coincidim que ha estat molt encertat deixar el mar i el vent durant un cap de setmana i deixar  de conviure amb turistes com nosaltres. Ara sento que m’he integrat més en la vida dels brasilers. M’agrada com són i aprenc d’ells a gaudir del present.