Platja de Jericoacoara (Pràctica 8, Teresa)

Aquest matí la marea estava baixa i això ens ha permès fer una passejada musical fins Pedra Furada, una magnifíca pedra d’uns cinc metres d’alçada amb un gran forat al mig, causat per l’erosió del vent i el mar.

La Marina, una amiga d’Israel apassionada pels ritmes musicals, està investigant sobre ritmoteràpia i em té de conillet d’índies per fer tasts dels seus exercicis juntament amb l’Estefània i el Nelson. Ella és una ex-infermera Italiana que fa dos anys que viu a Jericoacoara i treballa fent Shiatsu, mentre que ell és brasiler i fa de càmera del canal Globo. Després de patir un infart, ha deixat l’estrès de Sao Paolo i ara ens filma per tal d’editar un vídeo sobre un projecte de musicoteràpia. Alguns dies fem ritmes brasilers o africans amb instruments musicals i diferents tipus d’activitats de fitness. Avui es tracta de fer una passejada amb ritmes cubans i maraques. Tot el camí hem anat  marcant el compàs amb els passos i variant la subdivisió d’aquests amb les pulsacions de l’instrument. És més complicat del que sembla. Has d'estar molt atent i concentrat mentre vas passant els petits obstacles sense perdre el compàs (un, tu-tu-tu, dos: ta-tà...), fet que després aporta un benefici, per exemple en els processos d’envelliment cerebral.

Tornant de la Pedra Furada, la marea estava pujant amb força, així que hem caminat entre aigua, sorra i roques, i amb tants entrebancs era més difícil fer la percussió.

Un cop acabat el passeig, he anat a buscar el material de windsurf, que està al excel·lent Club Dos Ventos, davant la mar. Abans de posar-me a l'aigua, m’he pres el meu cafè da manha que fa que el cansament físic aparegui més tard -una mena de dòping legal. Finalment, m'he posat en remull més tard que els altres dies, devien ser les tres, així que quan el sol començava a caure (aquí ho fa a les cinc) encara estava dins l’aigua. El vent era constant i érem pocs els que l’aprofitàvem. Sembla que la crisi ha afectat aquest spot de windsurf i aquest setembre no hi ha tants navegants com altres anys. No sé com descriure la sensació de planejar veient el sol marxar. És un moment que em recorda aquells pòsters dels anys vuitanta amb posta de sol de tons grocs, rosats i les fulles dels coqueiros cada cop més fosques marcant la nit. També és el moment en què la fam es desperta de cop i ja només penses en el que menjaràs i el molt que t’ho mereixes. El final del dia és a les sis i jo diria que és el moment més màgic i ple de sensacions.

Al capvespre i tornem a caminar per la platja fins que arribem al carrer principal de Jericoacoara. Pel camí trobem tres partits de futbol, el femení, el masculí i l’infantil, els pescadors que preparen les xarxes per sortir ben d’hora al matí següent i la roda de Capoeiraque, un cercle dibuixat a la sorra que limita l’espai on es desenvolupa una lluita amistosa sense contacte físic. Aquesta roda amb els seus cants i la vibració dels instruments sempre atrau a una vintena de persones que es posen al voltant seguint els ritmes picant amb les mans.  Quan hem girat cap a la rua principal he vist la lluna en forma de lletra de invertida cap a baix i una estrella molt brillant al seu costat. La llum de la lluna era intensa, semblava molt a prop del mar, i els renous de l’onatge, els futbolistes, el berimbau (instrument de percussió de la capoeira) i les barraquetes on feien caipirinhes formaven un so relaxant i amb gust d’alegria.

Viure a Jericoacoara és gaudir de la vida a la platja. A tothora hi ha gent, mai està buida. Les rutines diàries vénen marcades pels moviments del sol, la lluna i el mar, que a vegades ocupa tota la sorra i altres has de fer cin-cents metres per arribar-hi. Tots els elements fan que cada dia sigui únic, si estàs atent t’adones que mai són els mateixos.

Cada dia de platja és un nou espectacle.