Fa una
setmana que sóc a Barra Grande (Piauí, Brasil), un poble de pescadors amb una
platja on les tortugues posen els ous, on pel mar es passegen peixes boy (peixos bou), és a dir,
Manatis, i a més bufa vent per a què els navegants puguem treure jangadas, estels i planxes de windsurf. Ara,
al final de setmana decideixo visitar una ciutat, i la més propera és Parnaíba,
a setanta quilòmetres de Barra Grande. Som cinc persones al lloc indicat i a
l’hora marcada, dos quarts d'onze, i a les 11h per fi arriba l'autobús. Ningú
es mostra estressat pel retard i en aquesta espera fins i tot ens hem fet alguna
confidència. Un cop dins del vehicle, gaudeixo dels arbres tropicals que es
veuen des de la finestra i ja no xerro amb ningú més.
L’autobús
em deixa al centre, i de camí a l’hotel, que està prop de la plaça principal, ja
em vaig fent una idea del tipus de ciutat on em trobo. Els edificis de
diferents colors són baixos. El més alt –només un- té cinc plantes. La plaça
està plena d’arbres i la gent del carrer continua amb el mateix estil de
vestimenta de la platja: xancles, bermudes i camisetes de tirants. L’alegria
més gran és que a la plaça hi ha un quiosc. Compro un diari i una revista per a
què m'acompanyin durant el dinar.
Deixo
l’equipatge i busco un lloc on facin un buffetao
quilo, així trio la quantitat que sóc capaç de menjar. En lloc de llegir
acabo mirant les notícies i una part del campionat d’atletisme que retransmet el
canal Globo, un dels agents de socialització més importants del país. El local
no és luxós però el televisor sí, és de plasma i del màxim número de polzades
que un es pot imaginar. M’hi passo estona, i després de dinar passejo pels
carrers de botiguetes mig buides i on la globalització no ha arribat. La
majoria dels edificis, les voreres i l’asfalt necessita manteniment i es
respira pobresa. Trobo un discret cinema darrera una porta de vidre amb un
petit pòster de paper que indica que la sessió comença a les set. A les sis es
fa de nit i ja està tot tancat, així que entrar en un cinema és la millor
opció. Faig una mica de cua i diria que sóc l'única persona no brasilera
present. Està ple, perquè només funciona els caps de setmana. La pel·lícula és
una comèdia autòctona de la qual aconseguiré entendre el fil argumental però no
els acudits. Tot i això, sortiré de la sala amb la impressió de no haver rigut mai
tant en un cinema; m'he deixat contagiar per l’atac de riure dels assistents.
Crec que ha sigut l’equivalent a una sessió de risoteràpia.
A
l'exterior, els carrers no conviden ni a passejar ni a buscar un lloc per sopar:
tot tancat, poc il·luminat i no hi queda ningú. He anat
al’hotel a descansar perquè demà tinc programada una sortida en barca.
DIUMENGE DE BARCO "PELO DELTA DO
PARNAÍBA"
A les deu
del matí comencen les sis hores del meu passeig per l'exuberant delta del riu
Parnaíba, tot i que primer he d’arribar al port d’on surten els vaixells. Quan
estic a punt d'embarcar en el meu, sento que algú em crida. Quina casualitat!
És un amic que com jo viatja sol. Li ha tocat un altre vaixell, així que ens
saludem i quedem que en cada parada del trajecte ens retrobarem.
L'embarcació
fa parades, la primera és la més llarga, de 45 minuts, just el temps per fer un
bany a la praia dos poldros. La
platja es troba al costat d’una duna preciosa que ens queda a l’esquerra. La
desembocadura del riu és plena d'una gran quantitat d’illes fluvials i de
dunes. Després donem la volta i entrem a passejar per la resta de braços que té
el riu abans de fondre's amb l'Atlàntic. En total són cinc els braços del riu
Parnaíba que s’obren al mar. Durant les parades observem les aus, els peixos
que salten, demostracions de com s’agafen els crancs, i ens admirem de les
arrels gegants i els arbres frondosos del Manguevermelho.
Dins el
vaixell som una vintena de persones repartides en dos pisos, així que estem
amples. Jo viatjo a la planta de dalt,
on hi ha taules i cadires, com si fos un restaurant. A la taula del costat,
quatre dones no paren de xerrar, i en dues taules de la banda de proa, quatre
matrimonis d’edat avançada riuen, xerren, es fan fotos i no paren de menjar i
beure. El preu del viatge inclou fruita, dinar, cafè i crancs, i tot i així els
meus companys de viatge fan despesa extra de beure i menjar. És diumenge i
l’única turista sóc jo. Els altres passatgers són habitants de Parnaíba que fan
el seu descans laboral, així que el paisatge no els interessa tant com a mi. És
el seu dia de desconnexió, i la veritat és que cada vegada estan més relaxats i
animats: es van fent fotos en diferents agrupaments mostrant com de bé ho estan
passant .La tripulació ens ofereix begudes i fritures diferents mentre per un
altaveu ens indiquen el que hi ha a esquerra i dreta dels Igarapés (camins de
canoa).
El
viatge finalitza una mica abans que el sol es pongui. Retrobo el meu amic
turista que surt de l’altre vaixell i encara tenim temps per visitar les
botigues d’artesania. Coincidim que ha
estat molt encertat deixar el mar i el vent durant un cap de setmana i
deixar de conviure amb turistes com
nosaltres. Ara sento que m’he integrat més en la vida dels brasilers. M’agrada
com són i aprenc d’ells a gaudir del present.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada