A
comarques no entenien que per fer dotze quilòmetres hagués d’invertir gairebé
una hora. Aquest és el temps que trigava cada matí per anar des de casa, al
barri de Gràcia de Barcelona, fins a la redacció de la revista Sàpiens, a l’època situada en un polígon
d’oficines als afores de Badalona. Aquell viatge diari, que feia a mitges a peu
i a mitges amb transport públic, es podia dividir en tres parts: un tram
subterrani, un recorregut urbà en superfície, per acabar en una passejada entre
arbres centenaris. La varietat feia el trajecte prou distret com per arribar a
la feina despert i amb les piles carregades.
La
primara part del recorregut, d’uns trenta minuts, transcorria sota terra. Era
el tram de les escales mecàniques i els túnels de metro, dels badalls i les
cares llargues d’aquells que haurien preferit quedar-se a casa dormint una
estona més. Per sort, malgrat viatjar en hora punta, al vagó gairebé sempre hi
havia algun seient lliure. Era un privilegi reservat als que, a aquella hora
del día, sortíem de Barcelona. Per contra, els combois que entraven anaven
carregats a més no poder.
M’agradava
asseure’m i començar a imaginar la vida de les persones que anaven i venien:
l’estudiant descamisat, el treballador de la banca amb una corbata que notaves com
l’incomodava, les adolescents amb samarretes tan curtes que ensenyaven panxa i
de passada el piercing del melic, la dona de fer feines amb la bata blava
plegada a la falda, l’avi que portava els nens a l’escola... De tot plegat ja
se’n va aprofitar l’escriptor Ramon Solsona quan fa uns anys va escriure la
novel·la Línia blava, on teixia una
trama a partir d’usuaris que pujaven i baixaven de la línia 5 del metro, la de
color blau. Des de la ficció explorava la curiositat instintiva de les
persones, l’observació, la tafaneria fantasiosa, la tendència de la naturalesa
humana a inventar i fabular. Just el que jo feia cada matí.
Aquest
primer tram acabava a la parada de metro Pompeu Fabra de Badalona i només
calien unes escales mecàniques per enllaçar amb el tram urbà. Si el metro era
l’espai per a la fabulació, al carrer calia tocar de peus a terra per estar
pendent dels cotxes, els semàfors i els passavolants amb pressa que ni tan sols
miraven a qui tenien al davant. El trajecte pel centre de la ciutat no tenia
res a veure amb el clixé que sempre m’havien venut de Badalona. Recordo que el
primer dia esperava trobar-hi una ciutat grisa, massificada, industrial i
castellanoparlant, però vaig ensopegar amb carrers de vianants més o menys
amples, amb cases baixes —de com a molt dues altures— pintades de blanc a
l’estil mariner i botigues de barri amb rètols en català. Clar que aquell només
era el centre històric i que a la perifèria hi trobaria la Badalona que fins
llavors havia imaginat.
Sortint
del nucli antic, m’havia empescat la manera d’enllaçar amb el camí que creua el
Parc de Can Solei i Ca l’Arnús, un jardí romàntic dissenyat segons les modes
del segle XIX, amb camins perdedors, glorietes i fonts d’aigua al costat de
vegetació frondosa. És un racó atractiu per portar-hi la mainada després de
l’escola o per jugar a endevinar les particularitats botàniques d’arbres
(pollancres, plataners, riures, alzines, oms, cirerers i robínies) i arbustos (ullastres, arboços, llorers,
avellaners, etc). Per a mi, era el colofó ideal per agafar l'última glopada d'aire
fresc just abans d’entrar a la feina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada