En
el Gallo de Hierro (II)
La
quantitat de detalls, explicacions i aclariments que ofereix Paul Theroux en el
llibre En el Gallo de Hierro posen en
evidència una laboriosa feina de documentació i un interès gairebé obsessiu per
la cultura, la política i la història de la Xina. Si bé abans d’emprendre
aquest viatge Paul Theroux ja havia estat al país, crec que hi torna empès per
la necessitat de contrastar i experimentar tot allò que ha après en els
llibres. Això se nota quan parla de Mao —o de l’oblit de Mao— amb els viatgers
o quan pregunta els efectes de la Revolución Cultural que al final dels anys
seixanta va posar cap per avall la societat xinesa. S’hi passa tot un any.
A
bord d'uns llargs combois empesos per unes locomotores ‘fetes per durar’,
Theroux ens descobreix una Xina que coneix bé i que en molts aspectes admira,
malgrat que sovint doni la sensació que no acaba de facinar-li. El darrer
capítol és una mena d’epifania sobre el Tibet i Lhasa capaç de captivar
qualsevol lector. Després de les descripcions, l’autor es pregunta: “¿Hay alguien que no se eche a llorar?”,
per després afegir: “Lhasa fue el único
lugar de China en el que entré de buena
gana, en el que disfruté de mi estancia y del que me dolió partir”.
Des
del primer moment, Theroux deixa clar que aquesta és una narració en primera
persona, amb una veu critica, curiosa i sovint bel·ligerant amb els xinesos i,
especialment, amb els turistes estrangers amb qui es va trobant. Aquesta
actitud fa que, a estones, sigui desagradable, fins i tot prepotent.
Al llibre no hi apareixen personalitats. Els
protagonistes són persones anònimes, que donen un caràcter espontani i
desenfadat al text. En el gallo de hierro
és un llibre per submergir-se a la Xina dels anys vuitanta des de peu de
carrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada