Pràctica 4 (Oriol)

En el Gallo de Hierro (II)

La quantitat de detalls, explicacions i aclariments que ofereix Paul Theroux en el llibre En el Gallo de Hierro posen en evidència una laboriosa feina de documentació i un interès gairebé obsessiu per la cultura, la política i la història de la Xina. Si bé abans d’emprendre aquest viatge Paul Theroux ja havia estat al país, crec que hi torna empès per la necessitat de contrastar i experimentar tot allò que ha après en els llibres. Això se nota quan parla de Mao —o de l’oblit de Mao— amb els viatgers o quan pregunta els efectes de la Revolución Cultural que al final dels anys seixanta va posar cap per avall la societat xinesa. S’hi passa tot un any.

A bord d'uns llargs combois empesos per unes locomotores ‘fetes per durar’, Theroux ens descobreix una Xina que coneix bé i que en molts aspectes admira, malgrat que sovint doni la sensació que no acaba de facinar-li. El darrer capítol és una mena d’epifania sobre el Tibet i Lhasa capaç de captivar qualsevol lector. Després de les descripcions, l’autor es pregunta: “¿Hay alguien que no se eche a llorar?”, per després afegir: “Lhasa fue el único lugar de  China en el que entré de buena gana, en el que disfruté de mi estancia y del que me dolió partir”.

Des del primer moment, Theroux deixa clar que aquesta és una narració en primera persona, amb una veu critica, curiosa i sovint bel·ligerant amb els xinesos i, especialment, amb els turistes estrangers amb qui es va trobant. Aquesta actitud fa que, a estones, sigui desagradable, fins i tot prepotent.

Al llibre no hi apareixen personalitats. Els protagonistes són persones anònimes, que donen un caràcter espontani i desenfadat al text. En el gallo de hierro és un llibre per submergir-se a la Xina dels anys vuitanta des de peu de carrer.

Pràctica 3 (Oriol)

En el Gallo de Hierro (I)

Desconec la cultura xinesa, més enllà dels quatre tòpics que vaig aprendre a l’escola o llegint en diagonal allò que en deien, i diuen, els mitjans de comunicació de casa nostra. Tinc la sensació que a Europa hem viscut d’esquena a Àsia i per això m’ha semblat molt aclaridor aquest llibre. El que més m’ha agradat del relat és la capacitat de Paul Theroux per relligar entrevistes —moltes vegades converses a peu de carrer o ferrocarril— amb descripcions i dissertacions culturals, sociològiques i històriques en un sol cos narratiu.

L'escriptor nord-americà és un observador privilegiat, però sobretot un bon analista que sap treure conclusions de qualsevol conversa. El seu mètode inductiu, que parteix de l’anècdota per parlar de la complexitat del context, posa en evidència el seu bagatge sobre la cultura xinesa. Així, ell llibre esdevé un clàssic, un retrat sociològic de la Xina dels anys vuitanta que ja queda per a la posteritat. Malgrat això, tant descriure la sortida i arribada amb tren en cada ciutat on fa parada, en certs moments l'autor a ser repetitiu.

Theroux treu molt de suc de qualsevol conversa. Em sembla il·lustratiu el diàleg que té amb el senyor Peng, un home que, de jove, s’havia resistit a sumar-se als ‘guardes rojos’ del Partit Comunista durant la Revolució Cultural:

—    Si en China no hubiese habido una revolución, su vida habría sido muy distinta.

—    Puede que mejor, puede que peor—respondió

—    ¿Ni siquiera puede decir que ha vivido un período histórico interesante?

—    Solo un poquitín. La historia china es enorme. La Revolución Cultural casi no cuenta.

Només amb quatre línies deixa molt clara la manera com els xinesos conceben la seva història. A Europa, els referents històrics apel·len gairebé sempre a l’època medieval, a molt estirar a la Grècia i Roma clàssiques. A la Xina, però, es remunten a milers d’anys. La ‘gran’ civilització occidental és ‘petita’ si la comparem amb el llegat de la cultura xinesa. I nosaltres, mirant-nos el melic.

Carrils, ferro, fantasmes i un gall sense plomes (Pràctica 4, Teresa)

No sé si quan un fa un viatge i després explica el que ha viscut en un llibre, com En el gallo de Hierro, ho fa perseguint un objectiu. Jo diria que és una manera de viure. "Reclamó tanto de mi -diu l’autor- que dejó de ser un viaje". Viatjar sol durant un any ho associo a desaparèixer. Passar quatre dies dins d'un ferrocarril mentre pugem muntanyes i creuem deserts -amb connotacions d’inutilitat, càrrega i avarícia com un gall que no té plomes- més circular per infinitat de vies fèrries per la Xina (tot un món) és una manera de fondre’s en els trajectes. El fet de després fer-ne la crònica, un treball exigent i extens, potser representa la reaparició. Reaparició que ha estat latent durant tot el trajecte mentre l’escriptor prenia notes i reflexionava. Entenc que aquesta és la fórmula amb la qual Paul Theroux troba la satisfacció i l’autorealització personal, sense cap altre objectiu. Segurament el seu llibre té conseqüències, però no crec que sigui el rellevant a l’hora d’escriure’l.

Per a mi, el principal atractiu del llibre són les converses. Theroux és un privilegiat que té accés a persones no fàcils de contactar per qualsevol rodamón. Considerant que els xinesos són silenciosos i que la seva  tendència natural és posar capes damunt el passat, el trobo provocador en les preguntes que fa i molt crític en les seves interpretacions. I això em fa somriure. El seu coneixement del xinès – que diu que és poc però que a mi em sembla suficient- fa que també s’apropi a persones del carrer que perceben la Xina des d’una altra posició. D’aquesta manera, l'escriptor crea un sentiment ampli del viscut durant la Revolució Cultural per totes les classes socials i acabes establint un llistat de diferències entre la Xina de Mao i la Xina de Deng Xiaoping. Theroux també és dur en la seva anàlisi, afegeix les seves sensacions, de fet és el segon viatge a aquest territori i aquesta intenció de buscar les millores que el país ha experimentat i burxar fins trobar els fantasmes és constant.

On es mostra més admirable és en la descripció dels paisatges, sobretot en els últims trams del viatge: "El paisaje era tan insólitamente hermoso que nada más me importaba". En les dades històriques i geogràfiques és convincent. Per tant, m’agrada el llibre, em sembla una joia i ara mateix vull viatjar en tren, tinc ganes de fer com els xinesos, "que nunca se sienten tan felices como cuando viajan en tren", i pujar a l’exprés de Pekín i travessar cinc províncies amb el lema "sonríe como un perro y deambula sin rumbo fijo".Vigilant que no m’estafin, és clar!

Primera ullada cap a Orient (Pràctica 3, Teresa)

En el gallo de Hierro representa per a mi  la primera ullada a Orient. Sempre he mirat cap al sud o cap a Occident, així que girar el cap és, per a mi, del tot necessari. Vaig lenta en el ritme de lectura d’aquest llibre. Em falten coneixements previs per poder fruir sense dificultats, així que, fins que l’autor no ha arribat a Pequín, i a causa de les meves mancances referents a la història i la geografia del territori per on passa, no m’he situat. Segurament el senyor Theroux (míster Solitari) m’inclouria dins el grup de les vint persones que l’han acompanyat fins a Pequín.

El tram del viatge Londres-Pequín no ha estat especialment agradable. Les descripcions d’aïllament i de poc color em provocaven  sentiments grisos, en especial els fragments on descriu els habitants de Mongòlia com nois enfadats que imagino com emoticons amb ulls i boca fets amb una sola línia horitzontal. Al llegir Theroux, m'ha semblat que el país de les estepes infinites és una societat quasi orwelliana, d'inspiració soviètica.

La manca de llibertat i la por que hi ha en els règims totalitaris és el que m’està impactant més dels relats de “Tielu”- m’agrada més pronunciar-ho en xinès, que vol dir camí de ferro. El gust fred i àcid del ferro és present al llarg de tota la lectura. De moment tot em porta a pensar quina sort els que hem nascut més lliures i podem portar la vida a la nostra manera. No poder triar llegir un llibre, no esta informats de la catàstrofe de Txernòbil, només tenir dret a tenir un fill -millor varó-, les consignes humiliants que difonen els altaveus em semblen normes violentes que van més enllà de la justícia.

Quan hauré acabat de llegir el llibre segurament tot el que acabo d’escriure haurà canviat i hauré construït una nova opinió sobre la Xina, però haig de dir que, com més va, més m’agraden les anècdotes que l'autor ha triat i com les dinamitza. M’atrapen i, des de que he arribat a Xangai, el meu ritme de lectura s’està accelerant gràcies a la introducció del vermell -sobre totes les coses- i poc a poc d’altres colors com el verd –dels agricultors-, el blau –de les bates dels obrers- i els variats colors dels supermercats. L’enginyeria xinesa també és un gran motiu d’alegria enmig d’aquests paisatges sovint avorrits. Saber que els xinesos experimentaven des del s. II a.C amb paracaigudes per volar i que van ser els primers navegants en utilitzar el timó se m’ha quedat gravat per sempre més.

Tot i que em queda molt per llegir, de moment destacaria aquesta cita: “El libro de viaje es una autobiografia en tono menor”. Crec que la frase respon a la pregunta de per què ens semblen interessants els llibres de viatges. Aquest comentari em suggereix que quan un escriu, canta, balla o pinta, ho fa des de la connexió amb ell mateix. Al cap i a la fi, l’art és una projecció del creador que tots portem dintre.

Pràctica 4 (Gerard)

A En el gallo de hierro, Theroux realitza una acurada dissecció de la societat xinesa. A diferència del seu primer viatge al gegant asiàtic, aquesta vegada topa amb una realitat diferent, en plena transició. Per aquest motiu el seu objectiu és conèixer en primera persona l’essència de la nova cultura xinesa a través d’encontres fortuïts amb personatges quotidians.

Sovint he tingut la sensació que Theroux s’amaga sota l’ombra del narrador observador: una persona freda, calculadora, que descriu amb precisió el seu entorn sense involucrar-s’hi gaire. Però no sempre és així. Utilitza el diàleg com a recurs per endinsar-se en la cultura xinesa. La gran capacitat que té per entaular conversa amb figures heterogènies li permet obtenir una informació que d’altra manera seria impossible d’aconseguir. En aquest sentit, Theroux brilla en acompanyar la narració històrica dels engranatges més importants de la Xina amb una sèrie d’anècdotes que dinamitzen la lectura. Val a dir que la seva ironia i el seu sentit de l’humor hi ajuden molt, també.

En les descripcions de l’entorn, l'autor palesa la vessant més subjectiva del seu relat; seria impossible no aplicar la subjectivitat en el moment de visitar el mateix país que va conèixer sis anys enrere. Quan explica els paisatges que troba o detalla la primera impressió d’una ciutat, Theroux es despulla d’una manera implícita davant del lector. Només amb aquests detalls és quan ens permet intuir vagament qui és.

Del gall de ferro de Theroux em quedo, sobretot, amb la precisió a l’hora de desgranar un país d’una manera polièdrica i el poder del diàleg. En canvi, allò que se m’ha fet una mica feixuc és l’anàlisi profunda d’alguns temes i la supèrbia amb què de vegades Theroux jutja les persones.

Pràctica 4 (Sofía)

Theroux parece emprender su segundo viaje a China para borrar el regusto amargo que dejó en sus recuerdos la primera travesía que había realizado nueve años atrás. En el momento en que decide emprender una nueva aventura, el gigante asiático se encuentra inmerso en una ola de cambios políticos y sociales. Viviendo de cerca las nuevas tendencias, el escritor viajero intenta comprender a un pueblo que continúa evolucionando pese a la antigüedad de su cultura y su historia.

En el Gallo de Hierro es un buen ejemplo de cómo debe ser un libro de viajes. Incluye todos o casi todos los recursos que estamos estudiando y nos da una gran lección de cómo emplearlos correctamente. Si tengo la oportunidad de escribir un día un libro, creo que me gustaría poder hablar con la gente con la misma soltura de Theroux para después reproducir los diálogos de manera tan atractiva y fidedigna (o lo que podemos pensar que es fidedigna) como lo hace él. Por otro lado, las anécdotas son uno de los platos fuertes de esta historia. Todos los capítulos incluyen vivencias increíbles, graciosas o memorables.

En cuanto al punto de vista, la subjetividad está muy presente. Como parte de una vivencia anterior, inevitablemente Theroux compara las dos realidades que ha conocido y opina sobre ellas. Pero no siempre nos expresa sus pensamientos de forma directa, sino que utiliza otros testimonios o situaciones para darnos a entender lo que opina de China, de su gente y de sus paisajes. A través de sus ojos conseguimos ver lo que vivió y experimentó a bordo de un largo viaje en tren.

Pràctica 4 (Beti)

Llegint Theroux, he tingut la sensació de pujar al tren amb un passatger desconegut, sec, desconcertant i distant, i que, a mesura que devoràvem els quilòmetres junts, se m’ha anat fent més familiar. He perdut la noció del temps. Ja no sé quants trens diferents hem agafat, ni quantes nits d’insomni hem compartit.

He après a observar les particularitats d’un país per boca de la seva gent, i com extreure’n informació a través d’aquests contactes. De vegades he passat vergonya amb la seva actitud prepotent davant la gent local, amb la seva duresa, les seves preguntes indiscretes, reiteratives  i provocadores.

He descobert les seves debilitats, les seves dèries i he hagut d’aguantar tots els seus discursets d’ideologia occidental enmig del gran gegant oriental. Però la seva ironia m’ha alegrat el camí. Les seves indiscrecions han posat el punt d’humor en un trajecte llarg i monòton. He entès que “un tren no es un vehículo, el tren forma parte de una nación, es un lugar”.

M’he deixat portar pel seu ritme de narració, a voltes ràpid, fent només pinzellades del que ha vist. D’altres, esplaiant-se còmodament i extraient el que li és útil de les converses que ha mantingut. Saltant inconnexament, algun cop, d’una situació a una altra, he hagut de fer un esforç d’imaginació.

En les descripcions dels paisatges i les ciutats, és on he notat una major objectivitat i on he  gaudit enormement amb el seu llenguatge, carregat de metàfores.

Evidentment, l’objectiu de tot llibre de viatges és el de narrar el viatge en qüestió, però també he descobert un rerefons amagat que desconeixia, tal i com el seu autor confessa:  “El libro de viajes es una autobiografía en tono menor... anote hasta el último detalle, no corrija ni censure y sea lo más indiscreta posible”

Gràcies, Paul; espero retrobar en alguna estació remota.

Pràctica 4 (Bernat)

Paul Theroux torna a la Xina sis anys després per tal de copsar-ne la nova realitat. Ja fa deu anys de la mort de Mao i algunes coses comencen a canviar al gegant asiàtic. Al llarg del llibre, són constants les comparacions de l’autor amb la seva anterior visita a la Xina. Conèixer de primer mà els trets característics de la societat i cultura xinesa, així com la situació política i econòmica actual, és sens dubte el principal objectiu de l’escriptor nord-americà.

El diàleg és un dels recursos més emprats al llarg de tot el llibre. Theroux aprofita qualsevol ocasió per acostar-se a aquell xinès que viatja al mateix compartiment del tren, per visitar un amic professor de Pequín o simplement per conèixer un grup de persones que, setmanalment, es reuneixen en un parc de Xangai.

Theroux és conscient que d’aquestes converses en sortirà el gruix del contingut del llibre i, el que és més important, la informació que n’obtingui, li permetrà plasmar la societat xinesa. És aquesta actitud, la de buscar constantment el contacte amb la gent, la que m’agrada i la que tindré en compte, a partir d’ara, quan hagi d’escriure un nou relat de viatges.

Per estrany que pugui semblar, Paul Theroux es mostra força més subjectiu a l’hora de descriure un paisatge que no pas quan ha de parlar de la societat xinesa o de l’actual situació política del país. En aquests casos, se cenyeix a fer preguntes als seus interlocutors i poques vegades dóna el seu punt de vista. Per contra, quan descriu l’entorn, no es limita a utilitzar els adjectius més escaients en cada cas, sinó que hi afegeix el seu toc personal. 

[Desde el tren Polonia parecía senil: campos agotados, deteriorados bloques de pisos, carreteras destrozadas y grandes fábricas polvorientas. Presentaba el aspecto de un país entrado en años -es evidente que chochea-  pero posee el pueblo más humano y amable que he conocido en mi vida....].

Pràctica 4 (Anna)

A En el gallo de hierro, Paul Theroux aconsegueix captar l’ànima de la Xina i transmete-la al lector. Per a mi no és només un llibre de viatges: és un compendi antropològic on l’autor ens ofereix l’essència del país.

Theroux ens agafa de la mà i ens convida a pujar al tren amb ell, i, a través d’un relat lineal, fem un recorregut geogràfic, històric, cultural, emocional i social pel país. L'autor s’erigeix com a protagonista del viatge i carrega amb totes les vissicituts que això comporta. Per fer-ho tria una veu narrativa parcialment omniscient. És un narrador testimoni, una primera persona camuflada. Aquest recurs li permet adoptar diferents punts de vista: el seu o el dels personatges que l’acompanyen, segons li convé.

A través de les descripcions, l'escriptor nord-americà ens explica el que veu i com són els llocs per on passa. Però és per mitjà dels diàlegs que fa avançar la història i ens mostra la realitat del país. Diferents i curiosos personatges l’acompanyen durant el viatge. Són homes i dones que es belluguen al seu gust, Theroux no els encotilla. Al contrari, els deixa lliures i les seves veus ens porten de la Xina medieval a l’actual, la dels nous capitalistes, passant, i no precisament de puntetes, per la revolució cultural de Mao.

Theroux sap crear molt bones atmosferes. Usa un llenguatge ric i planer, la ironia i el sentit de l’humor. És un viatger que no se sorprèn de res, que sap distanciar-se dels fets i de les opinions alienes i mantenir l')objectivitat. Tot i que també se'ns mostra subjectiviu a pinzellades i en paraules concretes. És un protagonista difús, que m’ha permès viure amb ell, però no conèixer-lo bé.

En conjunt el llibre m’ha agradat, especialment el capítol set i l’últim, el del Tibet, on curiosament viatgem en cotxe. En alguns moments la història baixa de ritme i de tensió, i se m’ha fet repetitiva. Ara, el que és clar és que, després de llegir-lo, no em quedo amb una postal per a turistes.

Pràctica 3 (Sofía)

La sola idea de recorrer China en tren ya impacta. Como bien dice Theroux, “más que un simple país, parece todo un mundo”. No obstante, superada la primera impresión, lo que más me impactó fue cómo la historia reciente de China se manifiesta en cada pasaje de este libro.

Al leer las primeras páginas sobre su viaje anterior, en seguida me vino a la memoria 1984, de George Orwell, y su futuro gris y opresivo. Supongo que ésa era la intención de Theroux cuando las escribió. Me sorprendió encontrarme con varias referencias a este libro en boca de los protagonistas del viaje. Supongo que resulta más fácil hablar de la ficción antes que recordar un pasado al que, en 1989, aún le quedaban muchas heridas abiertas.

No debió resultar fácil conseguir opiniones sobre la Revolución Cultural. En varias ocasiones se aprecia cómo Theroux se las ingenia para ser locuaz y estirar de la lengua a sus interlocutores. Una actitud contraria a la que mantuvo durante su viaje en grupo antes de llegar a China. Personalmente, no me agradó su comportamiento con los  compañeros de viaje. Sin lugar a dudas, yo tampoco los elegiría para realizar un recorrido tan largo. Sin embargo, sus peculiaridades y rarezas le sirven a Theroux para enriquecer la narración de un trayecto que de otra forma habría resultado monótono.

Si en algún momento sentí verdaderas ganas de embarcarme en un viaje como este, fue por su forma de referirse a los chinos. Según Theroux, “nada más empezar el viaje había comprobado que eran infaliblemente amables y nada recelosos”, a pesar de que él fuera un completo desconocido. Eso habla muy bien de un pueblo que ha vivido innumerables altibajos a lo largo de su historia.

Pràctica 3 (Gerard)

Havent llegit només 300 pàgines de En el gallo de hierro, un dels fragments que més m’ha impactat és quan Paul Theroux explica les pallisses que molts estudiants donaven a professors, educadors i pares. Em costa d’imaginar el fervor amb què la Revolució Cultural va propagar-se entre els adolescents, que arribaven a atacar a tots aquells que havien estat acusats de deslleialtat política al règim i a la figura de Mao. Per bé que moure’s amb tren va permetre a Theroux convertir-se en un observador privilegiat, penso que aquest mitjà de transport el va limitar a l’hora de descobrir altres regions del país més incomunicades. Optar per desplaçar-se amb la població local i els seus vehicles potser hagués estat una bona manera d’endinsar-se en una realitat més atípica. Malgrat tot, de ben segur que en aquella època (la Xina) no es disposavena de les facilitats que gaudim avui en dia.

(Pàgines 106 i 107) «La Fábrica de Locomotoras de Datong es la última fábrica que aún produce locomotoras de vapor. […] Es indestructible porque nada está automatizado; si hoy cayera una bomba, mañana volvería a estar en funcionamiento. [...] A la mayoría de los occidentales les parece cómico e incluso absurdo, pero no es una broma, no lo es en una sociedad en la que en los ríos aún se pesca con redes creadas hace dos mil años. [...] Empecé a pensar que mucho tiempo después de que estallaran los ordenadores, reventaran los satélites, se estrellaran los jumbos y despertáramos del sueño de la alta tecnología, China seguiría avanzando con trenes traqueteantes, arando las antiguas terrazas, viviendo satisfecha en cuevas, sumergiendo las plumas en tinteros y escribiendo su historia».

Aquest fragment em suggereix un entorn lleig, àrid, sense arbres ni cap brot verd, amb la terra carbonífera i ennegrida. Una situació econòmica empitjorada per l’obligació dels intel·lectuals d’anar a treballar al camp. A la vegada em fa pensar en la manera que té l’autor d’enllaçar el temps amb el tarannà de les situacions que va trobant, comparant-les amb les ja viscudes en la seva primera visita a la Xina i les qüestions que es creen al voltant d’aquestes. 

Pràctica 3 (Beti)

Sovint, la primera pàgina d’un llibre és la que em dóna més pistes per saber si l’acabaré amb rapidesa. Amb Theroux, he connectat a primer cop d’ull. "Yo decidí ir (a China) porque disponía de un año libre". No necessito que em donin més explicacions. Aquest és un llibre de lectura fàcil. Amb un toc d’humor i sinceritat, l'autor descriu la societat xinesa a través dels seus recorreguts en tren. Més que recórrer quilòmetres, sembla que recorri els personatges. A través dels petits detalls i de les converses que manté amb la gent, ens apropa al caràcter, costums, recels de la població local, a la situació política i cultural, les empremtes del passat recent... sempre amb una visió molt subjectiva.

Les descripcions que fa dels paisatges són breus però detallades. Fins i tot divertides i evocadores. "Más que un paisaje, semejaba un empapelado, el tipo de empapelado tan simple y repetitivo en el que miras las arrugas en lugar del dibujo".

Explicant les seves intimitats, sense cap mena de pudor, Theroux em connecta a les meves pròpies experiències de viatges. El passatge de les putes russes em va transportar a una experiència similar que vaig viure al sud de Turquia. "Cierto día estaba en Xing Hua Yuan y vi a dos hombres en una habitación privada. Uno tenia la picha del otro en la boca".

Aquesta capacitat de dir sense embuts el que pensa té la seva part negativa. Theroux sembla tenir una visió bastant rígida del món i la seva crítica no deixa indiferent. És un gran provocador, que obliga a implicar-se en les seves reflexions. Així, si ets un gran amant dels circs comunistes, t’has de llegir sis pàgines senceres del per què del seu rebuig. I si creus en els remeis xinesos, t’has d’empassar el seu menyspreu.

Però malgrat no haver acabat la lectura del llibre, em deixaré endur innocentment per les primeres impressions i creuré que "siempre podemos engañar al forastero".

Pràctica 3 (Bernat)

“Todas la jornadas son iguales en el transiberiano; ése es uno de sus aspectos tranquilizadores. En sí mismo no resulta interesante, razón por la cual es tan placentero ir de pasajero y resulta tan enloquecedor escribir sobre ese trayecto. No hay nada de lo que escribir”. (cometes, punt)

He escollit aquest breu fragment perquè, en poques línies, Paul Theroux planteja, de forma magistral, un dels grans dilemes de tot viatger-escriptor: què som primer, viatgers o escriptors? Podem dissociar una faceta de l’altra? L’escriptor nord-americà manifesta l’ambivalència que li provoca viatjar amb el Transiberià. Quan es posa la disfressa de viatger, se sent tranquil i relaxat en un trajecte monòton i mancat de sorpreses. Però en qualitat d’escriptor, es mostra desesperat, precisament, per aquest mateix excés de tranquil·litat. És interessant, doncs, constatar que, en determinats moments, els interessos de l’escriptor i del viatger poden ser diferents.

Dit això, Theroux es cura en salut i opta pel tren per recórrer la Xina. Imagineu-vos desenes de persones compartint un mateix espai físic dia rere dia: converses, anècdotes, situacions... Sembla, a priori, un escenari privilegiat per a qualsevol escriptor. No obstant això, s’han escrit també grans relats de viatges sobre paratges solitaris com deserts, pols, oceans... on aparentment no passa gran cosa. Escriure sobre l’avorriment i la monotonia és també una possibilitat.

“En Pekín todos visitaban la Gran Muralla, la Ciudad Prohibida, el Palacio de Verano, el Templo del Cielo y la Tienda de la Amistad. Había visto esas maravillas en mi viaje anterior. Muy interesantes -pensé-, y muy grandes. Pero había ido a China en busca de cosas que no fueran espectaculares.”

En aquest paràgraf l’autor fa tota una declaració de principis. Envia un missatge directe al lector: si el que busques és una postal de la Xina, ja pots començar a canviar de llibre perquè aquí no la trobaràs pas. Theroux és coherent amb aquesta idea al llarg de tota l’obra. Reflexions, diàlegs, anècdotes i descripcions de llocs poc coneguts esdevenen els veritables protagonistes de la història. A tall d’exemple, durant la seva estada a Pequín, l’autor no esmenta mai els principals atractius turístics de la ciutat. Dedica, pràcticament, tot el capítol a parlar-nos de la trobada amb un grup de burgesos xinesos. I un dels pocs llocs que descriu de la capital xinesa és l’anomenada ruta de la mort un indret força macabra.

Tot i que el llibre conté tots els ingredients imprescindibles d’un bon relat de viatges (descripció, anècdotes, llocs, gent, diàlegs...) en alguns moments Theroux es recrea massa en explicar-nos alguna de les situacions viscudes. Això provoca un cert decaïment del ritme de lectura, així com la pèrdua del fil argumental. 

Pràctica 3 (Anna)

Em resulta difícil triar, ja que triar implica sempre descartar, i, en un llibre tan extens i interessant com aquest, se m’ha fet difícil. He seleccionat dos fragments: un per l’impacte que m’ha produït, i l’altre pel rebuig que m'ha generat; són del capítol 3, El tren nocturno número 90 a Pekin.

            El primer fragment que m'agradaria destacar és quan Theroux acaba de dinar a casa de la senyora Lord, i un jove l’aconsella que, ja que està interessat en el trens, hauria de visitar la ruta de la mort. És una línia del ferrocarril on durant la revolució cultural la gent s’hi suïcidava. Tres raons per les quals la gent es treia la vida en el tren: una, la desesperació; dues, que era econòmic; i tres, perquè, en morir sota les rodes del tren, la companyia del ferrocarril s’havia de fer càrrec del mort i enterrar-lo. Aquest fragment m’ha deixat molt tocada. Per la duresa del que explica, però també per la manera com ho explica, en una conversa absolutament convencional.

            L’altre fragment que m'ha cridat l'atenció és just al començament del capítol, quan, de mala manera, l’encarregada del vagó llit obliga els viatgers a llevar-se de les lliteres. Té pressa a recollir; sembla que vulgui esmenar-se en la feina, cosa que no és així, ja que Theroux es queixa de la brutícia del lavabo, on ni tan sols ha pogut entrar. La dona no està guiada per la professionalitat, sinó per l'egoïsme produït per la manca de justícia: no cobra hores extres. De tota manera, m’ha ofès més el com ho fa, sense educació ni sensibilitat, que el fet en si.

            I pel què fa a la frase, també del mateix capítol, em quedo amb la següent: "La así llamada revolución cultural fue maravillosa en el sentido de que nos enseñó a no seguir ciegamente a nadie —explicó—. Nunca confiaremos en lo que dicen los políticos". Tot i que no és una cita del propi autor —està en boca d’un xinès, el senyor Chen—, me l’he feta meva pel moment que ens toca viure. La crisi actual ens ha obert els ulls respecte a la mentida i la corrupció que ens envolta, que ens ha dut a la desconfiança més absoluta en els polítics, siguin del signe que siguin.  

Pràctica 3 (Yolanda)

Es difícil seleccionar, de entre 500 páginas, un solo fragmento que me haya impactado. Son muchos los pasajes que me han gustado por la sencillez de las descripciones, por la parquedad de adjetivos y la precisión del mensaje. Me horroriza la tradición china de comer animales raros y el autor menciona este hecho a lo largo del libro en diversas ocasiones. He seleccionado un pasaje del final del capítulo 11, “El rápido a Guilin: tren número 80”. El autor ha conocido a un tipo, Jing, con el que conversa sobre los hábitos alimentarios de los chinos y la costumbre de comer de todo (“salvo aviones y trenes”). El muy hábil autor sonsaca al señor Jing sobre el tipo de animales, algunos en vías de extinción, que los chinos comen. Esta conversación, concluye ofreciéndose el señor Jing a organizar una degustación de “cosas prohibidas”.

“- ¿Le gustaría comer cosas prohibidas?

-Me gustaría comer cosas interesantes-

[…], Eso está hecho. Puedo organizarlo”.

Cuando el señor Jing reaparece, tiene lista toda la parafernalia para agasajar a Theroux con una exquisita y prohibida comida en un restaurante de lujo. Me ha gustado la simplicidad con la que el autor describe cómo transcurre la cena, desde que llegan al restaurante y el señor Jing con el chófer que se ha agenciado se enzarzan en una discusión con el camarero por la mesa, hasta los símiles que establece el autor para que nos imaginemos a cuánto asciende la cuenta del condumio. Me ha encantado la ironía con la que Theroux nos explica el desconocimiento del señor Jing, que siempre se ha presentado como un experto, para distinguir uno de los platos. Con la seguridad del que todo lo sabe, se inventa, porque no hay duda de que no tiene ni pajolera idea, que un muntjak es un conejo cuando Theroux sabe a ciencia cierta que se trata de un ciervo pequeño. Me he deleitado con el párrafo en que el autor, utiliza diferentes comparaciones para explicarnos lo astronómico del coste de la comida y cuando, finalmente, nos explica que aquello había sido un timo, cosa que, deduzco, él sabía desde que decidió participar en el juego.