“Todas la jornadas son iguales en el transiberiano; ése
es uno de sus aspectos tranquilizadores. En sí mismo no resulta interesante,
razón por la cual es tan placentero ir de pasajero y resulta tan enloquecedor
escribir sobre ese trayecto. No hay nada de lo que escribir”. (cometes, punt)
He
escollit aquest breu fragment perquè, en poques línies, Paul Theroux planteja, de
forma magistral, un dels grans dilemes de tot viatger-escriptor: què som
primer, viatgers o escriptors? Podem dissociar una faceta de l’altra?
L’escriptor nord-americà manifesta l’ambivalència que li provoca viatjar amb el
Transiberià. Quan es posa la disfressa
de viatger, se sent tranquil i relaxat en un trajecte monòton i mancat de
sorpreses. Però en qualitat d’escriptor, es mostra desesperat, precisament, per
aquest mateix excés de tranquil·litat. És interessant, doncs, constatar que, en
determinats moments, els interessos de l’escriptor i del viatger poden ser diferents.
Dit
això, Theroux es cura en salut i opta pel tren per recórrer la Xina.
Imagineu-vos desenes de persones compartint un mateix espai físic dia rere dia:
converses, anècdotes, situacions... Sembla, a priori, un escenari privilegiat
per a qualsevol escriptor. No obstant això, s’han escrit també grans relats de
viatges sobre paratges solitaris com deserts, pols, oceans... on aparentment no
passa gran cosa. Escriure sobre l’avorriment i la monotonia és també una
possibilitat.
“En Pekín todos visitaban la Gran Muralla, la Ciudad
Prohibida, el Palacio de Verano, el Templo del Cielo y la Tienda de la Amistad.
Había visto esas maravillas en mi viaje anterior. Muy interesantes -pensé-, y
muy grandes. Pero había ido a China en busca de cosas que no fueran
espectaculares.”
En
aquest paràgraf l’autor fa tota una declaració de principis. Envia un missatge
directe al lector: si el que busques és una postal de la Xina, ja pots començar
a canviar de llibre perquè aquí no la trobaràs pas. Theroux és coherent amb
aquesta idea al llarg de tota l’obra. Reflexions, diàlegs, anècdotes i
descripcions de llocs poc coneguts esdevenen els veritables protagonistes de la
història. A tall d’exemple, durant la seva estada a Pequín, l’autor no esmenta
mai els principals atractius turístics de la ciutat. Dedica, pràcticament, tot
el capítol a parlar-nos de la trobada amb un grup de burgesos xinesos. I un
dels pocs llocs que descriu de la capital xinesa és l’anomenada ruta de la mort un indret força macabra.
Tot i que el llibre
conté tots els ingredients imprescindibles d’un bon relat de viatges
(descripció, anècdotes, llocs, gent, diàlegs...) en alguns moments Theroux es
recrea massa en explicar-nos alguna de les situacions viscudes. Això provoca un
cert decaïment del ritme de lectura, així com la pèrdua del fil argumental. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada