Són les onze del matí. Fa un dia esplèndid, ni un sol núvol trenca
l’harmonia del blau del cel. El sol il·lumina la ciutat de tal manera que la
llum rebota de casa a casa, d’arbres a cotxes, i d’aquests a la gent. Tot
plegat és una simfonia de vermells, grisos, grocs, i verds que transmet
una alegria de viure que es nota en el deambular tranquil de la gent. Vaig a
casa de la meva filla, a la plaça Gal·la Placídia, amb l’autobús número 32. És
un viatge de mitja hora en un mirador privilegiat. El bus va gairebé buit i puc
seure on vull. Trio un seient al costat d’una finestra de la banda esquerra,
així em garanteixo que veuré el mar. M’apassiona el mar, perquè, com deia Serrat, nací en el Mediterraneo. Al mirar per
la finestra, m'adono com ha canviat el barri! La merceria de la Nineta , la verduleria del
Paco i el bar de tapes d’en Joan han estat substituïts pel Bazar Oriente, el súper
dels paquistanesos i un restaurant de shawarmes... La globalització ha arribat
al Guinardó.
El bus avança tranquil, no hi ha
gaire trànsit. Estem a punt d’arribar a la Plaça del Nen de la Rutlla , el començament del
Parc del Guinardó. Aquesta parada em du el record del poeta Joan Brossa, que
vivia aquí i amb qui més d’una vegada havíem compartit seient. Era un sorrut
deliciós, que, tot i que no ens coneixíem, mai no em va negar la xerrada sobre
el temps, la poesia, el teatre... Vaig lamentar la seva mort.
Una parella jove, carregats amb dues
bosses del Mercadona, seuen davant meu. Repassen el compte del súper i comenten
l’encariment del menjar. Són guapots tot i que vesteixen d'una forma senzilla, respiren
afabilitat. Ell és de cara llarga i estreta, té el nas ganxut com un bec que se
li acosta als morrets de la boca, els seus ulls són petits i vius. Em fa pensar
en un ocell. Ella, en canvi, és de cara rodona i plana com de gosseta
entremaliada. Ulls grossos i bellugadissos i el cabell ple de rulls de dos
colors: mel i castanya. S’enllacen les mans i es fan moixaines. Ep!, els
abandono que m’arriba el moment màgic: l’avinguda de la Verge de Montserrat s’enlaira
per sobre d’uns jardins que fan com una miranda; des d’aquí veig el mar i l’skyline de la ciutat. M’agrada aquesta
vista, llàstima que passa ràpid. A primer terme la Sagrada Família ,
després la torre Agbar —sé que no agrada, li diuen de tot: supositori, coet,
fal·lus... però a mi m’enamora, especialment a la nit, quan llueix blau i
vermell—, més enllà, els dos gratacels de la Vil a Olímpica i, finalment, com diu Espriu, i el blanc de vela dins del mar...
El tirolirolí d’un mòbil em distreu. És el de la noia de
l’altra banda. Aquesta mossa porta l’essència del Carib enganxada al cos: pell
fina i brillant de color d’oliva; ulls negres com perles del Guadalquivir i
carns fermes i rodones. Du uns leggings de color fúcsia, una samarreta negra de
tirants i uns sostenidor de color magrana. Aquestes dues peces són de talles
més petites a la seva, cosa que fa que els pits li rebotin per tot arreu. Els
llueix satisfeta. L’avi del seu costat se la mira expectant i espera amb
candeletes que el bus faci una frenada i li caigui un regal del cel.
Ja arribem a la Plaça Lesseps. Quin espai tan desgraciat!
Quina poca traça en el disseny! Molt ciment, poc verd i poc jardí. I plena
d’unes estructures metàl·liques elevades, com uns canelons, que representen el
Canal de Suez. Hi hauria d’haver aigua, però no en raja. Tot plegat és un gran
desencert. Hi ha força moviment de gent: una dona que empeny una cadira de
rodes amb una àvia ben bonica, un home gran que passeja tres gossos, unes noies
joves, amb cotxets i criatures, que xerren aturades, i unes musulmanes corren
per agafar el bus.
Un cop. “Perdó”. Al meu costat s’ha
assegut un xicot ben posat. De dins d’una cartera de mà de pell marró treu el
mòbil i es posa a parlar:
—Senyora... com es troba?
—...
—No, no, si té febre continuï igual,
combini el paracetamol amb l’ibuprofè...
Repeteix el mateix diverses vegades,
m’adono que és metge i que passa visita. Li demano pas per baixar, s’aparta, em
mira i somriu... I, jo li torno amb una certa picardia. Tota una experiència!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada