Engego el cotxe, fred. El tacte amb
el volant em deixa els dits blancs, sense circulació. Quan passo per davant de
ca l’Ignasi, m’aturo uns segons a saludar els paletes. Deu ser deformació
professional, però no puc deixar mai de tafanejar quan veig un edifici en
obres. Avui la parada ha estat obligatòria, ja que un camió grua estava
descarregant una pesada porta de ferro i barrava el pas de l’estret carrer. El Juan,
el nou propietari del casalot, estava plantat allà al mig, preocupat i amb cara
de pocs amics. Sempre s’alegra de veure’m, ja que aprofita per resoldre els
dubtes més tècnics, i aquest cop no ha estat diferent: “Oye, mira, que me equivoqué al tomar las medidas de la puerta y ahora
no entra en el hueco. Se ve que descuadraba un poco la pared y no me fijé bien”, m’etziba com esperant una solució. A
aquestes hores no tinc massa temps per perdre i me’n desentenc com puc.
Abans d’enfilar l'N-260, les nenes
ja em demanen la seva música preferida. No sé com van arribar a la conclusió
que la Loreena McKennitt, al seu àlbum The
Book Of Secrets, era una música de
sirenes... La cançó que més els agrada és la segona, The Mummer’s Dance. Per fi m’assereno després de les habituals
corredisses matinals per sortir de casa. El paisatge és relaxant: camps d’un
verd intens, deliciós, després de tants dies de pluja; grans masos i pallers
mig abandonats, d’altres amb lleugera activitat; grups de vaques pasturant amb
els seus vedells; més enllà, les eugues que fa uns dies avançaven amb les
panxes feixugues, ara redibuixen els prats amb els seus poltres. La primavera
és un esclat de vida.
Abans d’agafar el trencall de
Montellà tornem a divisar l’incommensurable Cadí. Canals de neu blanca
resplendent ens enlluernen a primera hora del dia. Es nota que aquesta nit ha
tornat a nevar. Quan deixo les nenes a l’escola penso sempre el mateix: quina
gran sort poder gaudir d’aquest teló de fons cada dia!
Desfaig el camí, i em pregunto com
és que em sembla un paratge totalment diferent. El verd, els animals, el riu
esverat, el cel blau és igualment present. Ara és el pic de l’Orri, el
que domina la panoràmica. La música continua. Però jo estic absent. Els meus
ulls ja no gaudeixen del trajecte: ara són els ulls d'una autòmata. El cervell
laboral s’ha posat en funcionament. Faig un repàs a l’agenda del dia. Els
pensaments s’amunteguen i em transporten a un altre món. Fins que, de cop i
volta, el clàxon d’un cotxe em retorna a una altra realitat: ja hem travessat
la frontera, s’han acabat els prats verds i una successió d’edificis alts i
pretensiosament moderns ens envolta a cada pas. Som a Andorra, el país dels
Pirineus, on la muntanya només s’albira en la llunyania. Un poble petit amb
pretensions de gran ciutat. Em perdo entre un munt de papers i trucades de
feina.
Al vespre, quan he tornat a casa,
m’he fixat que la porta de ferro ja era al seu lloc, apuntalant l’antiga casa
de pedra, que ara porta el nom de cal Traver.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada