No sé si quan un fa un
viatge i després explica el que ha viscut en un llibre, com En el gallo de Hierro, ho fa perseguint
un objectiu. Jo diria que és una manera de viure. "Reclamó tanto de mi -diu l’autor-
que dejó de ser un viaje". Viatjar sol durant un any ho associo a
desaparèixer. Passar quatre dies dins d'un ferrocarril mentre pugem muntanyes i
creuem deserts -amb connotacions d’inutilitat, càrrega i avarícia com un gall
que no té plomes- més circular per infinitat de vies fèrries per la Xina (tot
un món) és una manera de fondre’s en els trajectes. El fet de després fer-ne la
crònica, un treball exigent i extens, potser representa la reaparició. Reaparició
que ha estat latent durant tot el trajecte mentre l’escriptor prenia notes i
reflexionava. Entenc que aquesta és la fórmula amb la qual Paul Theroux troba
la satisfacció i l’autorealització personal, sense cap altre objectiu.
Segurament el seu llibre té conseqüències, però no crec que sigui el rellevant
a l’hora d’escriure’l.
Per a mi, el principal
atractiu del llibre són les converses. Theroux és un privilegiat que té accés a
persones no fàcils de contactar per qualsevol rodamón. Considerant que els xinesos
són silenciosos i que la seva tendència natural
és posar capes damunt el passat, el trobo provocador en les preguntes que fa i
molt crític en les seves interpretacions. I això em fa somriure. El seu
coneixement del xinès – que diu que és poc però que a mi em sembla suficient-
fa que també s’apropi a persones del carrer que perceben la Xina des d’una altra
posició. D’aquesta manera, l'escriptor crea un sentiment ampli del viscut durant
la Revolució Cultural per totes les classes socials i acabes establint un llistat
de diferències entre la Xina de Mao i la Xina de Deng Xiaoping. Theroux també és
dur en la seva anàlisi, afegeix les seves sensacions, de fet és el segon viatge
a aquest territori i aquesta intenció de buscar les millores que el país ha
experimentat i burxar fins trobar els fantasmes és constant.
On es mostra més admirable
és en la descripció dels paisatges, sobretot en els últims trams del viatge: "El paisaje era tan insólitamente hermoso que
nada más me importaba". En les dades històriques i geogràfiques és
convincent. Per tant, m’agrada el llibre, em sembla una joia i ara mateix vull
viatjar en tren, tinc ganes de fer com els xinesos, "que nunca se sienten tan felices como cuando viajan en tren", i
pujar a l’exprés de Pekín i travessar cinc províncies amb el lema "sonríe como un perro y deambula sin rumbo
fijo".Vigilant que no m’estafin, és clar!
