En bicicleta a la vora del Rin (Pràctica 9, Beti)

Cicloturisme amb nens? I per qué no? El meu marit i jo fa molt anys que viatgem amb bicicleta. De fet, així és com ens vam conèixer: una nit de lluna plena al càmping d’Agadir, al sudoest del Marroc. Ens uneixen els somnis, l’aventura, l’esport, la natura i les ganes de conèixer món. I doncs, per què no provar-ho amb les nostres filles?

L’agost del 2011, quan la nostra petita (la Maiana) va fer l’any, decidírem tornar-ho a provar. Vam pedalejar quinze dies pels canals de la Bourgogne, a França. En aquell viatge portàvem un carro doble amb les dues nenes a dins. Tot va anar sobre rodes.

Anar amb nens requereix paciència, una gran dosis d’energia i moltes ganes de jugar amb ells.

Aquest estiu hem tornat a l’aventura. Ens proposem recórrer tres grans rius d’Europa de manera sostenible. Disposem de dos mesos per traçar un itinerari flexible al llarg del Rin, el Danubi i l’Elba, amb la idea d’arribar a Berlin.

Us deixo amb un petit tast del que va ser el nostre pas per Europa.

Tres minuts. Tenim exactament tres minuts per saber on està la porta dotze del vagó de tren que acaba d’aturar-se a l’estació. Tres minuts per agafar les dues bosses amb les bicis plegades, vuit alforges, un petate, una tenda, tres cascs, dues màrfegues, la motxilla amb el menjar, el remolc i les dues nenes que no paren quietes amb l’excitació del moment.

Correm per l’andana com si fóssim uns pops: en un braç la Maiana, l’altra mà empenyent el carro carregat d’embalums, una motxilla a l’esquena i sota l’aixella els dos matalassets. El Joan s’ha avançat amb una bici. La meva mare ve al darrera, amb l’Ares, i pugen directes al tren. En Joan torna a buscar la segona bici. Jo vaig llençant tot el material dins del tren, apilant-lo com puc. Hi ha tres enormes graons abans d’arribar a un replà inicial i un passadís molt estret que es va taponant. Encara queda el remolc per plegar i la Maiana s’hi ha instal·lat còmodament, pensant-se que és l’hora de marxar. vinga Maiana, surt carinyo, i se sent el primer xiulet que anuncia que el tren està a punt d’arrencar. El cap d’estació ens fa senyals amb els braços molt enfadat. Miro cap al tren, el Joan està intentant entrar la segona bici però no pot  passar. De sobte, la veig allà dins; ajudant... "Però mama, què fas encara aquí dins? Baixa, ràpid, que el tren està a punt de marxar!".

Tres, dos.... Plego el carro tan ràpid com puc... Un... li passo al Joan; agafo la nina de la Maiana que ha caigut a terra i salto amb elles dins del tren. Ens posem en moviment, lentament. Miro per la finestra, però no hi veig a ma mare. Haurà pogut baixar? La veig corrent, un vagó més enrere; intenta atrapar la nostra finestreta per dir adéu i llençar-nos un petó a l’aire.

En aquell mateix instant, després de tres minuts de tensió, m’envaeix un profund sentiment de tendresa. No m’he pogut ni acomiadar de la meva mare. Però l’instant és breu, hi ha un passatger que vol passar a l’altre vagó i és impossible, amb tots els nostres paquets. Les nostres filles estan emocionades quan entrem al compartiment i veuen les lliteres on dormiran aquesta nit. Ens anem asserenant mentre intentem encabir-ho tot i ens preparem per sopar. Són les vuit del vespre. És l’hora d’enriure’s dels moments difícils i arxivar-los al calaix dels records.

L’endemà, a les set del matí, ja ho tenim tot a punt i ben organitzat a un costat del passadís per baixar. Plou. A l’estació de Mulhouse tot està tranquil. En un raconet el Joan s’ocupa de les bicicletes, mentre les nenes es dediquen a netejar el terra amb les tombarelles que els permet fer la rampa d’accés a les andanes.

Tot i que a França els diumenges no se sol veure ni ànima pels carrers, l’ambient dins l’estació es va animant, i semblem un reclam més per als passatgers de cares grises.

Les normes dels trens nocturns francesos obliguen a dur les bicis embalades. La meva Trek inestimable, amb la qual he recorregut més de deu mil quilometres per Àsia, es munta en un plis. No passa el mateix amb l’altra: la Pino és un tàndem de dues places, amb la característica de tenir la plaça davantera reclinada. Disposa d’un accessori per nens que permet lligar-los amb un cinturó de seguretat i un adaptador per acostar els pedals a la mida de l’infant. El ciclista que ocupa la plaça davantera disposa de les mans completament lliures, i pot mantenir el ritme de pedaleig que vulgui, independentment del seu company. El ciclista posterior és qui domina la direcció, les velocitats i els frens.  Va ser l’Ares qui va insistir, l’any passat, després de tornar de les vacances, en poder pedalejar la propera vegada. Però amb només cinc anys no podria aguantar el ritme del viatge, i és per això que vam optar per aquest invent, que tot just estrenem. El quadre de la Pino se separa en dos, el que ens ha permès dur-la dins una bossa normal de bicicleta. La Maiana, que amb dos anys no pot pedalar encara, anirà dins d’un remolc amb suspensió, especial per a aquests casos, que va fixat a l’eix de la meva roda posterior.

Després de tres hores, el Joan encara es baralla amb els darrers ajustos dels cables de frens. A mi tot això em sona a xinès. Amb prou feines sé arreglar una punxada. Sort en tinc d’ell, que és molt hàbil amb la mecànica.

Només ens queda agafar un tren regional que ens durà a la ciutat de les tres fronteres. Aquest cop, amb la comoditat de portar-ho tot damunt la bici. Basel pertany íntegrament a Suïssa, però la ciutat es fusiona amb Saint-Louis en territori francès i amb WeilamRhein a Alemanya, com si fossin els seus suburbis.

El càmping Au Petit Port està situat a Saint-Louis, a la vora mateix del Rin. Just a l’altra riba veiem la part alemanya i suïssa separades pel pont de les Tres Nacions. Un llarg pont peatonal, suspès d’una gràcil estructura metàl·lica en forma d’arc.

Just quan comencem a sopar, arriben els nostres amics sabadellencs, en Josep i la Marta, amb els seus fills. Amb ells compartirem els propers quinze dies de viatge. El Ferran, a punt de fer l’any, està cansat del viatge tan llarg en cotxe. La Mercè i l’Ares es fonen en una llarga abraçada, enmig de crits d’entusiasme. S’avenen des del primer segon en què es van conèixer, ara fa tres mesos.

No sé per què a l’inici d’un viatge tothom està impacient per començar a pedalejar. Ningú té interès en el turisme urbà. Hauré de deixar per a un altre dia les visites arquitectòniques. Arquitectes de renom internacional han deixat la seva empremta en aquesta ciutat, que té obres de Frank Gehry, Renzo Piano, Alvaro Siza, TadaoAndo,Diener&Diener, Herzog&de Meuron, Zaha Hadid, Cruz y Ortiz... Em conformaré amb els flaixos a cops de pedal del centre històric de la ciutat.

L’EuroVelo és una xarxa de rutes ciclables de llarga distància que creua Europa en totes les direccions. És un projecte que va néixer l’any 1994, liderat per la Federació de Ciclistes Europeus (ECF) i buscant la cooperació local. Cada país és el responsable de construir els seus trams de ruta d’acord amb uns criteris prefixats. Entre d’altres, tenir unes pendents inferiors al sis per cent de desnivell, amplada suficient per a dos ciclistes, bona pavimentació, molt poc trànsit motoritzat, oferta d’allotjaments turístics cada cinquanta quilòmetres o transport públic que accepti les bicicletes cada cent cinquanta. Fins a la data hi ha catorze rutes planificades, uns setanta mil quilòmetres de carril bici, dels quals quaranta cinc mil ja estan en funcionament. L’objectiu és promoure viatges més sostenibles des d’un punt de vista econòmic, ecològic i social. Una de les rutes més conegudes és l’EuroVelo 6. Quatre mil quatre cents quaranta vuit quilometres senyalitzats travessen Europa longitudinalment des de l’Atlàntic (Nantes) fins al Mar Negre (Constanta). Ressegueix el curs de tres grans rius: la Loira, el Rhin i el Danubi.

Rin, Rhein, Rijn... aquest nom, de procedència indogermànica, significa fluir. El riu neix als Alps suïssos i les seves aigües glacials alimenten el llac Constanza, a Romania. A partir d’aquí, el riu flueix cap a l’oest, i fa de frontera natural entre Suïssa i Alemanya fins arribar a Basel. En aquest punt gira bruscament cap al nord i es converteix en l’artèria fluvial amb més densitat de trànsit de navegació del món, desembocant al mar del Nord, als Països Baixos. Ho flairem en la ràpida visita que fem de Basilea. Des d’algun dels seus ponts observem la immensa taca d’aigua que gairebé ens sembla un port marítim, amb els diversos molls de descàrrega dels vaixells comercials.

Nosaltres ens proposem fer, a contracorrent, els cent vuitanta tres quilometres que separen Basel de Konstanz.

Sortir d’una ciutat gran sempre implica més temps de l’habitual. Avui, a sobre, la sort no ens acompanya. Els carrers de Basel estan en obres i les dues úniques punxades del viatge endarrereixen el moment d’acomiadar-nos definitivament.

Necessitem comprar menjar per passar el dia. Entro ràpidament al RheinCenter, un gran centre comercial de la Hauptstrasse, mentre la resta del grup m’espera al parc d’enfront. Just quan vaig a pagar, comencen a sonar unes alarmes i pels altaveus del centre -amb veu amable- ens conviden a evacuar l’edifici de forma ordenada. Tothom surt, sense corredisses ni empentes. Jo, que no entenc res, sóc l'única que ho fa corrent. Ens congreguem davant de l'establiment més d’un centenar de persones, moltes d’elles amb els respectius carros de la compra. El Joan m’espera amb les nenes.

-Què passa?

-No ho sé exactament. S’ha disparat l’alarma d’incendi i ens han fet sortir cuita corrents. No m’han deixat ni pagar.

En aquell precís instant arriba el camió de bombers i desplega l’escala. No es veu foc per enlloc, ni tan sols fum. La gent espera a l’altre costat de la voravia, pacient. Ningú està nerviós.

-Què fem?, pregunta el Joan.

-No sé.

-Marxem?

-Però si no he pagat.

-Però tenim el menjar, no?

La gent amb qui parlo no disposa de més informació que jo. Al cap de deu minuts de desconcert, que se’ns fan eterns, els bombers marxen com si res no hagués passat. Ningú se’n va sense pagar. Tots entren novament als magatzems. L’incident tan sols és un simulacre d’incendis que es realitza a l’atzar cada cert temps. Està clar que hem arribat a Alemanya.

A la vora del càmping que hem trobat per passar la nit, hi ha una piscina descomunal. Només arribar, les nenes regiren les alforges per treure’n el banyador. Els pares ens mirem amb cara de “aviam qui serà el valent de ficar-se a l’aigua amb aquest fred”. Per sort, ja han tancat. Encara no hem canviat el xip; a les set de la tarda, tothom està acabant de sopar.

L’endemà el sol llueix esplèndid, i mentre els homes recullen el campament, la Marta i jo ens enduem les criatures emocionades. Gaudim d’unes instal·lacions de luxe: cinc vasos de piscina d’acer inoxidable per separar les diferents activitats aquàtiques: una per als més petits de quaranta centímetres de fondària, amb tobogans en forma d’animals i petits sortidors d’aigua. Al costat, un gran sorral, per no enyorar la platja, i un gran tendal per quan fa massa sol, quina ironia. Una piscina exclusiva per als salts en trampolí. Una altra per a la recepció d’un llarguíssim tobogan amb tirabuixons. Una piscina olímpica per als nedadors, i una altra per als nedadors més joves amb una fondària de metre vint. També disposa d'un espai amb gespa esplèndida per estendre la tovallola, bar, dutxes i canviadors.

El curs alt del Rin serpenteja entre camps de blat i blat de moro. Sovint el carril bici no ressegueix estrictament el marge del riu. Seguim els senyals del Rhein-Radweg 1 (EuroVelo6), que enllacen pobles petits, plens de vida, a través de camps agrícoles o carreteres secundàries. És un recorregut laboriós. S’ha d’estar atent als cartells per no perdre’s. En una d’elles el Joan i jo ens despistem. Estem contents d’haver trobat un corriol a la vora mateixa del riu. Sempre hem tingut predilecció pels camins tortuosos de muntanya, més que no pas les vies horitzontals. Tenim tendència a oblidar que al darrera arrosseguem un carro amb una nena dormida, donant bots a dins.

L’evidència ens fa tocar de peus a terra: arriba un punt que el camí és tan estret que el remolc de la Maiana ja no pot passar. Ni endavant, ni enrere. Estem encallats. Com hem pogut ser tan estúpids? Està clar que  un corriolet així no entra dins dels estàndards de l’EuroVelo. Feia en passat estona que sospitàvem, en silenci, que allò no podia ser de cap manera el recorregut assenyalat a la guia. Per què serà que sempre ens encigalem? I tot just acabem de començar! Per uns moments m’envaeix el pànic. És impossible girar el tàndem i el remolc: l’amplada no ho permet. Estirar-los cap enrere un centenar de metres potser sí, però és inviable tornar enrere el parell de quilòmetres errats. Ens hi passaríem tota la tarda.

-Com sortirem d’aquí, Beti? -pregunta l’Ares.

-No passa res, reina. Ara buscarem una sortida -responc, intentant dominar la situació, en veure les meves filles preocupades-. Mira, de moment, anirem collint aquestes floretes tan maques per fer-ne un ram.

I una merda no passa res!, penso per dins. "Joaaaan! I ara qué fem?". Als meus ulls s’hi llegeix clarament tot el neguit. I ell, que és un home immutable, tranquil, ja ha marxat a peu a la recerca d’una escapatòria.

Em ve el record del nostre pas per l'Iran, ara fa sis anys. Travessàvem la zona desèrtica del Gavkhuni Swamp. Només dúiem aigua per a una jornada, veient els nombrosos pobles del mapa. Però els poblets marcats cada trenta quilometres no apareixien enlloc. La meva desesperació era màxima al dia següent. El Joan continuava tranquil. I va ser ell qui va descobrir els pous d’aigua amagats sota terra, coincidint amb els topònims que crèiem inexistents. Allà vaig aprendre a confiar en ell.

Finalment, el nostre salvador ha trobat una sortida. Ens acabem enfilant pel talús costerut que mena als jardins ben cuidats dels edificis residencials. Un home gros ens deixa passar per casa seva i ens mira, amb ulls incrèduls, mentre enfilem els cent vint quilos que suposen les bicis carregades amb alforges i el remolc. Les nenes intenten col·laborar. Encara fa fred, per ser juliol, però hem entrat en calor ràpidament. Ens tornem a desenfundar les jaquetes, deixant-les a mà, ja que els núvols són encara amenaçadors.

Suposem que el Josep i la Marta ens deuen haver avançat, sense deixar el camí correcte. No mirem d’atrapar-los; ja va sent hora de trobar una recompensa per a les nostres princeses.

Aviat ens plantem a BadSäckingen, on el Joan i jo admirem el pont cobert de fusta més llarg d’Europa, i elles les vitrines de la geladeria de la plaça major. Travessem els dos-cents metres de pont que ens portaran al país xocolater, com ens recorda el cartell immens de la Lindt. Aquí tot està tancat i els preus es disparen. Tornem a admirar el pont i els seus cinc-cents anys d’història i ens entaulem en unes animades terrasses on els alemanys ja sopen. Al vespre tocarà plantar la tenda sota la pluja i retrobar els nostres amics.

És basic motivar als nens quan vas en bici. Els adults podem aguantar molta estona pedalejant, però ells es cansen de seguida. I no és un cansament físic sinó mental: s’avorreixen. Així que ens les hem d’enginyar per distreure’ls i fer que mica a mica ells mateixos siguin capaços de trobar els seus propis recursos. Les distraccions poden ser molt variades, des d’un conte inventat, cantar cançons, jugar al veig-veig, fins a jugar amb les pròpies ombres, o aprofitar el paisatge per explicar alguna cosa relacionada amb el que veiem. La llista és llarguíssima. Tot depèn de l’edat del nen, de les seves preferències i de com estiguem nosaltres de motivats.

Parar quan ells ho demanen també és fonamental. Ells sempre t’ho demanaran quan passis davant d’un parc, una piscina o un tobogan. Atura’t! És molt important no tenir pressa, anar al seu ritme, aturar-se a badar amb ells. Si es respecten aquestes normes, ells gaudiran també amb nosaltres del trajecte.

L’Ares avui va entretinguda amb la meva càmera de fotos mentre pedaleja. Aquest matí n’ha fet unes quantes de les esglésies amb les cobertes de xapa verda amb forma de ceba. Li recorden els castells dels contes  d’Aladin. Més tard trobem uns cignes nedant sense esforç pel Rin i ens obliga a aturar-nos per a què les fotos no surtin mogudes. Entona la melodia del ballet El llac dels cignes –de’n Txaikovski- al temps que em demana que li torni a explicar la història de l’Odette (mig dona-mig cigne) i el príncep Sígfrid. I així d'entretingudes anem acumulant quilometres, sentint-nos criatures màgiques, lleugeres, ballant més que pedalejant sense esforç al costat de les aus autèntiques.

Com cada vespre, anem de càmping. Per a nosaltres, és l’opció més còmoda. Arribes a peu pla amb tots els embalums i no cal preocupar-se pel nens. La canalla està a la vista i sempre hi ha moltes coses per distreure’s a l’aire lliure. És barat, i sovint hi ha altres famílies amb les qui compartir amistat. Cada nit dormim en un lloc diferent, i ens feia por que això desconcertés massa les nostres filles, que encara són petites per assumir tants canvis. La tenda els proporciona un lloc segur, reconeixible. Elles ho entenen com la seva casa d’estiu, i això fa que puguem allargar molt el viatge.

A mi els càmpings em semblen tots una meravella. La Marta en canvi, hi troba a faltar més infraestructures. Bàsicament els classifica entre els que tenen rentadora i assecadora i els que no. Jo no puc esperar a posar una rentadora complerta. Portem poca roba i no m’agrada acumular-la bruta. Vaig rentant, a diari, la indispensable. Des del primer dia que nosaltres portem quatre o cinc calces de mida petita i algun pantaló penjant del màstil que fa visible el remolc. Avui la Marta dormirà contenta: a la fi una rentadora.

I la Maiana, que tot just començava a anar sense bolquers, es pixa contínuament a sobre. Pobreta, hi ha massa novetats al seu voltant.

Feia tants anys que no em feien pagar una moneda per la dutxa d’aigua calenta, que pensava que això ja no existia. Em recorda les vacances que jo i els meus germans fèiem de petits amb els pares. Vam recórrer bona part d’Europa amb cotxe. Acampàvem dins d'una tenda canadenca de color verd, i jo solia clavar una patata a les dues punxes per si queia un llamp. Ja fa més de trenta anys d'això i encara ho recordo amb enyorança. Suposo que és per això que faig aquests viatges amb les meves filles. Hi ha records que queden gravats per sempre en l’inconscient.

Avui és divendres tretze de juliol. Per als suïssos és el seu dia de la mala sort, com m’apunta el xicot simpàtic que ens registra al Camping Rheinwiesen, ja a Suïssa, com deixa clar l'accent alemany del noi. Per als catalans és el dimarts tretze, li responc. A nosaltres no ens ha afectat la seva superstició ja que avui hem gaudit d’un sol esplèndid contemplant les cascades del Rin. És el salt d’aigua més gran de l’Europa central. Jo potser m’esperava una força de la naturalesa encara més espectacular. És un lloc molt turístic, certament bonic i agradable. De tota manera, ens hem fet la foto de rigor, i ens hem adonat -per tal com ens miraven- que potser sí que fem una fila ben especial, tota una família dalt d’un tàndem i una bicicleta amb remolc. I no només una, no: en Josep i la Marta viatgen igual que nosaltres amb els seus petits. Vist amb la perspectiva òptica de la càmera, el nostre tren gairebé és tan llarg com els vint-i-tres metres d’amplada de les Rheinfall.

Unes rampotes inhumanes, que ens fan treure la llengua enfora, ens han permés acostar-nos al salt d’aigua. Vist en proximitat la força de l’aigua impressiona.

En tan sols una etapa, i sense canviar de riba, avui hem creuat la frontera suïsso-alemana quatre cops entre dues poblacions ben acolorides. Som a la ciutat suïssa de Schaffhausen, fàcilment reconeixible per la silueta de la seva fortalesa, el Munot. La pujada fins al castell del segle XVI recompensa amb unes vistes espectaculars. El centre històric està farcit de cases burgeses renaixentistes. Algunes d’elles tenen les façanes decorades amb frescos i escultures. Aquesta població està situada en un punt estratègic de la ruta comercial entre Basel i Milà. Les cascades obligaven a fer un breu portatge de la mercaderia per salvar els cent cinquanta metres de desnivell del canal navegable. La ciutat vetllava aquest punt tan perillós i la proveïa dels serveis necessaris per a aquest curt transport terrestre.

Durant l’edat mitjana els rius eren les vies de comunicació per excel·lència del centre i el nord d'Europa. Sovint eren més ràpides que el transport terrestre, per bé que amb l’obertura del pas de st. Gotthard al segle XIII, Itàlia aconsegueix una comunicació directa amb Europa, a través dels Alps.

SteinamRhein és un dels pobles més pintorescos de la regió. Es considera com la vila medieval més ben conservada de Suïssa. En un centenar de metres, el carrer principal concentra una fabulosa col·lecció de frescos a les façanes: escuts, escenes mitològiques, pastorals, nobles, reis, vinyers... Hom podria sentir-se en plena edat mitja, si no fos pel peatge de les botigues de records i els autocars que desembarquen desenes de turistes.

Reprenem la ruta del dia, que és prou variada. Alterna camps, boscos i trams a la vora del riu, que ara comença a eixamplar-se mandrosament i va formant petites platges de còdols on observem banyistes que prenen el sol.

Nosaltres també hem pogut refrescar-nos en una piscina ben petita que hi ha al càmping Grenztein.

L'endemà, una agradable zona d’estiueig ens du fins a les portes del llac Constanza. Ja es comencen a veure els primers embarcadors, vaixells, gent remant en canoes canadenques i zones de bany amb instal·lacions impecables.  En una d'elles parem a dinar. Fa calor i ens instal·lem a l’ombra d’un til·ler, mentre les nenes van directes a l’àrea de jocs infantils. Tot just hem acabat d’organitzar el nostre pícnic al damunt de l'hule que ens serveix de taula, cadira i estovalles, quan un fort vent presagia el xàfec que està a punt de caure. Recullo tan ràpid com puc, mentre el Joan s’endu les nostres filles a l’aixopluc dels lavabos. Res a fer: en poc més de vint segons he quedat molla com un peix. La Maiana es diverteix sortint a trepitjar bassals i acaba igual que jo. Per sort, aquesta nit acamparem a Markelfingen, un càmping molt ben dotat on hi passarem un parell de nits. El dia de descans l’aprofitem per visitar Konstanz, la ciutat a la vora del llac que porta el mateix nom. El Bodensee, com diuen els alemanys, és el llac més gran d’Alemanya. Els seus cinc cents trenta sis quilometres quadrats (més gran que tot Andorra) comparteixen una petita part de les seves ribes amb Suïssa i Austria. La regió s’ha convertit en un de les destinacions de vacances preferides pels alemanys.

Un cop deixat enrere el Rin, el viatge va continuar pel Danubi, des del seu naixement a Donaueschingen, fins a Bratislava. En tren fins a Praga. I al llarg del riu Elba fins a Berlin. S’hagués pogut allargar, o no... el temps i el recorregut no tenen cap importància.

El que ens queda d'aquests dos mesos de pedalejar per Europa és una manera de viatjar diferent, sentint el plaer de viure intensament amb les nostres filles. Anar amb elles ens permet veure amb els seus ulls un món de fantasia que els adults ja hem perdut de vista. Un lloc sense presses, sense preocupacions, on tot és un joc, qualsevol detall és diversió i les adversitats se superen entre tots. Un món on tot és possible i on els somnis es fan realitat.

Pràctica 8 (Bernat)

Corregir, corregir i corregir. Aquesta és l’àrdua tasca d’un mestre durant el mes de juny, així que organitzo la jornada en funció de les meves obligacions com a docent.

Em llevo ben d’hora. Tot i ser dissabte, tinc el costum de matinar. M’agrada sentir que aprofito el cap de setmana. A més, encara que volgués, no podria dormir fins més tard, ja que una legió de tres gats miolen desesperats rere la porta del dormitori: reclamen la seva ració de pinso.

Sortir a córrer em va bé, em serveix per esclarir les idees i per conservar el to físic. Com que ara ja fa dies que no hi vaig, em decanto pel recorregut curt. No sóc gaire de ginys electrònics que mesuren distàncies o compten calories. Per a mi, només hi ha el recorregut curt i el llarg. Així de senzill. El primer és més aviat planer, d’uns set quilòmetres i transcorre pels carrers de la Garriga. El segon, més exigent, s’endinsa pels paratges de la plana vallesana.

Els metres inicials sempre són un calvari. Les cames pesen i costa trobar un ritme que resulti còmode. A plaça, avui hi ha mercat, així que em toca esquivar les parades de fruites i hortalisses i la munió de garriguencs que s’hi apleguen. Al Passeig hi trobo la tranquil·litat que buscava. A aquesta hora, són ben pocs els que deambulen per l’avinguda centenària: un parell d’àvies que estiren les cames i un jove atleta que m’avança com una exhalació. Corro envoltat de magnífiques cases modernistes del cèlebre arquitecte Joaquim Raspall. Mira que hi he passat vegades, i encara em distrec contemplant els extraordinaris finestrals de vitralls emplomats.

Com que visc en un poble, és difícil sortir de casa sense topar amb algun conegut. A la Bòbila d’en Font, un antic forn on s’hi coïen maons, coincideixo amb l’Eli, una companya de feina. Fa mala cara. Es veu que té mal de coll i ha passat mala nit. L’acompanya l’Ira, la seva gossa que, tot i dir-se així, és molt dolça. Modifico la darrera part del recorregut per passar per la perruqueria. Demano hora per a les dotze.

Corregir és pesat i avorrit. De vegades també és satisfactori. Sobretot quan t’adones que allò que has explicat a classe s’ha entès. És cert que hi ha alguns professors que frueixen gastant el bolígraf vermell i escrivint les lletres INSUFICIENT a la capçalera dels exàmens. En general, però, no és així. A mi em costa avaluar. De fet, crec que és el més difícil de la meva professió. És complicat ser objectiu. Potser és per això que sempre començo a corregir per l’últim full; d’aquesta manera, el nom de l’alumne no em condiciona.

Seven looks. Així és com es diu la perruqueria que han obert fa poc a la Carretera Nova. No sé quina obsessió té la gent en batejar els seus negocis amb noms estrangers; deu fer més modern. A dins, som poquets: una senyora de mitjana edat amb el cap cobert amb paper d’alumini, dues empleades i un servidor. Faig temps escarxofat en un sofà de disseny: espero amb ànsia el massatge al cap. Sé que en fan, perquè ja hi he vingut un parell de vegades, a xollar-me els cabells. Els primers moments de passar les tisores sempre són delicats. Avui, estic una mica més tens que de costum, ja que no conec la noia que me’ls tallarà. De seguida veig que la cosa funciona, que va per bon camí. Em relaxo. De fons, sona una cançó dels noranta. Els exàmens hauran d’esperar.

Prendre apunts m’ha servit per ser conscient del moment present. Sovint caminem abstrets, sense parar atenció en els detalls que ens envolten: la senyora que camina coixa, el riu que baixa més cabalós que de costum o aquella planta del balcó que tot just comença a brotar. Tenir una llibreta t’obliga a estar atent, a ser més observador. Saber observar és sens dubte una habilitat. Una destresa que cal treballar i que, probablement, ens convertirà en millors escriptors. 

Pràctica 8 (Anna)

BOTIGUEIG PER GRÀCIA

            “Gràcia, té gràcia”, mai més ben dit. Aquest barri em té el cor robat. Hi passejo molt i, quan he de comprar alguna cosa, sempre hi trobo allò que busco. Avui, em cal comprar dues coses: una samarreta, entre extremada i elegant —la vull per a un sopar de celebració de seixanta anys— i uns fils de cotó de colors llampats per fer unes manualitats de ganxet —m’encanta fer-ne.

            Amb tranquil·litat i alegria —comprar, tot i que no sóc consumista, em produeix plaer—, començo per la botiga De Verd, del carrer Verdi. És un comerç petit, de gènere de punt, molt ben posat. Com que està en plena temporada, té un excés de peces penjades a les burres. M’atabalo una mica a l’hora de triar. La mestressa, una noia jove molt trempada, de seguida interpreta el que busco. M’ajuda i em treu quatre samarretes de colors i models diferents, molt boniques. Me les emprovo, m’hi veig bé. Al cap em comença a sonar La vida és bella. No sé per què, però moltes coses de la meva vida les relaciono amb melodies. Estic sonada?

            Em quedo una samarreta de color verd. És com una mena de ponxo, molt original. A l’hora de pagar, la noia em fa descompte. Surto contenta.      

            Xano-xano, arribo a IFIL, al Torrent de l’Olla. Només passar la porta ja sento Els cants de glòria, de Bach. És una botiga espectacular, gran i lluminosa, de parets i prestatgeries blanques; la decoració, força minimalista, és el propi producte: fils, cotons, llanes, botons, peces fetes de ganxet i de mitja: jerseis, armilles, bufandes... Uns cartellets amb les paraules naturalitat, màgia, amistat, il·lusió... arrodoneixen l’ambient. Remeno i trio amb absoluta llibertat, i em quedo dos fils de cotó, un en tons lilosos i un altre de color cirera. A mb ells faré uns collarets de ganxet fantàstics per lluir-los a l’estiu. Per descomptat, filles i amigues se’n beneficiaran.

            La dependenta és un encant de noia. Veu que prenc apunts a la llibreta i s’interessa pel què faig. Es pensa que pertanyo a algun diari, revista o blog: “És per a mi, m’agrada fer ressenyes”, menteixo, però qui li diu la veritat! Llavors m’ensenya tota la botiga. Al pis de dalt hi tenen el taller d’aprenentatge: fan cursos per ensenyar a teixir. Em crida l’atenció les làmpades que pengen del sostre. Les pantalles tenen forma de con i són fetes de ganxet amb fil de color cru; són realment precioses.

Dues dones madures xerren entre elles. Escolto el què diuen i ho retinc. Quan surto, ho apunto:

—Merda! Se m’enganxa el fil; coi de ganxet!

—Tranqui, jo batallo amb aquest canalé!

            Ja no em cal res més, però sóc dona dèbil i caic a la temptació d’arribar-me a la botiga Instinto, del carrer d’Astúries, una de les més in de BCN. La meva economia ja no em permet cap més despesa, però i si... per rebaixes puc regalar-me un caprici. Hi entro, miro i comprovo que han abaixat preus. No és tan cara com abans, però també han abaixat la qualitat i el disseny. Ai, la crisi! Mentre bado, una clienta surt de l’emprovador per mirar-se en un mirall gran que hi ha al fons de la botiga. Du un vestit fet de triangles, com pedaços, de colors diversos, molt extremat i bonic. Parla amb la dependenta, que la convenç que li queda bé. Paro l’orella: “Anda, no, con este escote voy a calentar muchas cebolletas”. Ric i surto a ritme de rock.

Prendre apunts em serveix per retenir allò que em resulta interessant, curiós o inhabitual. L’única dificultat ha estat que he mentit a la noia d’IFIL, l’he desencisat, ja que s’esperava aconseguir publicitat per al seu comerç. 

Pràctica 8 Gerard)

Dissabte. Em desperto envoltat d’una dolçor tropical que em dificulta separar-me dels llençols. No he dormit acompanyat, sinó que el rom de Martinica, dels mojitos d’ahir a la nit, m’està passant factura. L’etiqueta de l'ampolla és curiosa: hi apareixen un parell de mulates amb biquini ballant de forma eròtica. Això és pur màrqueting! Feia temps que, amb els antics companys de primària, esperàvem amb candeletes aquest sopar de retrobament. Alguns d’ells ja són pares i tenen la seva vida força ben encarrilada, mentre que d’altres maregen la perdiu tal i com ho feien anys enrere. Suposo que hi ha coses que mai canvien. Amb el pas de les hores i amb les galtes cada vegada més rosenques, vam recordar velles anècdotes de la nostra infantesa i, de manera especial, les mil i una malifetes que van forjar l’amistat actual.

Un suc de taronja natural, de tres taronges i mitja llimona, em retorna la vida. Després d’un generós plat de pasta amb bolets, em sento més viu que mai: estic preparat per anar a córrer per les Gavarres amb en Bernat i en Marc. El ruixat primaveral que ha caigut fa un parell d’hores crea un escenari bucòlic: el bosc de pins i alzines sureres desprèn unes olors fortíssimes, de naturalesa en estat pur, quasi embriagadores. De la terra sorgeix una humitat asfixiant en forma de vapor, com si es tractés d’un volcà en erupció. Moure’s de puntetes enmig d’aquest entorn és un privilegi.

Per recuperar-nos de les dues hores corrent per les Gavarres, decidim anar a prendre unes cerveses a Plaça Nova, el centre neuràlgic de Palafrugell. Als caps de setmana, la terrassa del Bar Gretel es converteix en un racó idoni per conèixer els afers privats del poble. I avui no n’és una excepció. A la taula del costat hi ha dues dones d'uns seixanta anys que tracten de dissimular l'edat amb maquillatge barat. Parlen pels descosits i no tenen pudor que els demés puguin escoltar la seva conversa. Una d’elles fuma Ducados, i poc sembla preocupar-se perquè el fum em vingui de cares. No hi ha cosa que em molesti més.

Cares conegudes i no tan conegudes van passant davant nostre. És una sensació que em reconforta. El sentiment de pertinença a un lloc determinat, amb tot el que comporta, de bo i de dolent.

Marxem del bar Gretel per entaular-nos altra vegada, ara en un restaurant situat a les afores. Enganyem l’estómac amb un entrepà de botifarra i ceba mentre xerrem de les vacances que passarem plegats a finals d’estiu. Seran diferents aquesta vegada. Més curtes i sense alforges, encara que no menys divertides.

En aquesta ocasió, prendre apunts no m’ha servit de gaire. A diferència d’estar de viatge o en una situació nova, quan en un mateix dia et passen moltes coses i els sentiments estan a flor de pell, aquesta vegada no he estat capaç de mirar més enllà d’allò que acostumo a veure i/o fer. És en el moment de viure sensacions noves –o no rutinàries- quan s’activa aquest instint de deixar constància del que està succeint.

La dificultat més gran que he trobat ha estat a l’hora d’escriure. Sovint, a causa de la mandra d’aturar-me i treure la llibreta, he deixat passar l’ocasió d’anotar alguna cosa. A banda d’això, no he tingut cap més problema. De tota manera, recordo que, en algun viatge amb bicicleta, tirar fotografies sí creava una situació delicada, per exemple, a l'hora de f)otografiar soldats en un pas transfronterer o d'immortalitzar un indígena als Andes. En qualsevol ocasió, mostrar-me proper i amb un bon somriure m’han facilitat la feina.

Pràctica 7 (Bernat)

La brisa de muntanya em desperta de cop. És un vent gèlid que durant la nit davalla dels cims més alts i ara s’escola a través d’una porta mal tancada. Tinc fred, molt de fred. Al volant d’un Renault platejat busco qualsevol cosa per cobrir els meus braços nus; tinc la pell de gallina. Després del túnel la temperatura ha baixat de forma brusca: el termòmetre del comptaquilòmetres marca set graus. Al fons de la vall, una munió de punts de llum ataronjats delaten vida. M’és una imatge familiar que em transporta als vespres, quan sopo davant del televisor: em fa l’efecte que la càmera del temps de TV3 deu ser per aquí. Al marge dret de la carretera, l’enllumenat públic revela luxosos xalets de pedra; semblen ben tancats i barrats.

-Bernat, tomba a la dreta!

De sobte, la Montse, m’assenyala un carreró que s’endinsa al barri vell. És la directora de la nostra escola i ens ha convidat a passar el cap de setmana a la Val d’Aran. Encara recordo quan ens ho va comunicar. Estàvem a la sala de mestres, fent una merescuda pausa, després d’una reunió tensa amb alguns pares i mares. Li ho vam agrair.

Al llarg del carrer Major de Vielha se succeeixen una desena de bars d’estètica chic. La majoria tenen les persianes abaixades (,) ja que el maig és un mes fluix, amb poca afluència de turistes. Una parella de mitjana edat sopa dempeus a l’entorn d’una gegantina bota de vi que fa de taula. Ell, s’entreté fent cercles amb la copa, mentre ella mata el cuc amb una croqueta punxada en una llesca de pa.

La Teresa, la mare de la Montse, viu al número nou, en una casa encaixada entre dos blocs d’apartaments amb balcons de fusta. A la façana encara s’entreveuen unes lletres mig pintades que anuncien alquiler de habitaciones: es veu que encara en lloga, però només als amics i coneguts. Unes escales costerudes s’enfilen fins al primer pis, on hi ha el menjador. L'habitatge és petit, però no hi falta de res: un tocador amb un mirall ovalat, la llar de foc plena de plantes d’interior i una taula rústica, que és on soparem; destaca la quantitat de quadres amb paisatges de la Vall. Escarxofat al sofà -les quatre hores de cotxe m’han deixat rendit- sento una flaire que prové de la cuina. És l’olla aranesa, un plat consistent, ideal per suportar els hiverns més rigorosos.

Ja a taula, gaudeixo dels primers mots en aranès, un dialecte del gascó. M’agrada parar l’orella i jugar a endevinar, entre cullerada i cullerada,  el significat de les paraules. La vetllada finalitza a quarts d’una. A aquesta hora, Vielha ja fa estona que dorm i només les aigües turbulentes del riu Nere desafien el silenci més profund.

La carretera s’enfila decidida fins a Bausen, un poble del Baix Aran on encara es poden sentir dringar les esquelles del bestiar. Aparquem a la plaça Major, on hi ha un parell de cotxes en bateria, un abeurador i un pal indicador amb marques del GR 211. Des d’aquí surt el sender que fa la volta al bosc de Carlac, una fageda mil·lenària. Equipats amb botes de muntanya i bastons, comencem a caminar a pas lleuger. La veritat és que fem patxoca. Avancem per un camí empedrat, planer i amb alguns excrements, encara tendres, que procuro esquivar: no deu fer gaire estona que el ramat de bens deu haver passat per aquí. És un tram on et pots permetre el luxe de fer-la petar sense necessitat de concentrar-te en la respiració; un excel·lent mirador sobre els cims més alts del Pirineu i la Vall de Toran: Canejan, Porcingles, Sant Joan de Toran...

-Bernat, aquell d’allà és l’Aneto?

La Carme ja feia estona que se'l mirava. Ha fet un glop d’aigua de la cantimplora que penja de la seva motxilla i, després d’oferir-me’n una mica, m’ha llençat la pregunta.

-Em sembla que sí. Bé, segur que sí. Veus la glacera?

Ens quedem una bona estona contemplant-lo. Em vénen al cap imatges de fa un parell d’estius, quan una tempesta ens va fer recular abans de l’imponent pas de Mahoma. A aquesta hora, els més matiners ja deuen haver fet cim. Me’ls imagino bojos  d’alegria, celebrant llur èxit i fent-se la foto de rigor davant la majestuosa creu de ferro.

Ens endinsem en un bosc frondós, de faigs altius, que la llum del sol amb prou feines gosa travessar.Tot plegat té un punt de fantasmagòric. Les darreres pluges han deixat el camí fangós: sort n’hi ha de la capa de fulles que emmantellen el terra. El sender es fa més costerut i substituïm les paraules pel panteix. Ja no fem tanta patxoca. El primer de tots, en Marc, du la motxilla de gairell. És una motxilla de colors vius que es va comprar en uns reconeguts grans magatzems de material esportiu.

Dinem al costat d’una borda. No és gaire gran, però les parets són fermes i la petita construcció de pedra manté intacta el sostre de pissarra. A dins, entre un garbuix de troncs, hi ha una plataforma de fusta que deu servir per deixar-hi les eines o bé per fer-hi una capcinada durant les curtes nits d’estiu. Ajagut, sobre un espès mantell d’herba, els ulls se’m comencen a cloure. És l’hora de la becaina, el moment de somiar en el vell país d’Oc.

Pràctica 7 (Sofía)

Los fines de semana largos son un regalo del calendario para desconectar de la rutina. Pero saber aprovecharlos no siempre es fácil, menos si lo que uno desea es viajar. Los precios suben, las multitudes se agolpan en los mismos lugares o la climatología se pone en nuestra contra. No obstante, coincidiréis conmigo en que, cuando un  destino nos llama, es imposible pararnos los pies.

Por eso, en el último puente, convencí a mi compañero de viajes para visitar Carcassonne, una de las ciudades amuralladas más impresionantes de Europa. Llevábamos tiempo barajando una escapada a este lugar, pero repetidamente había sido relegada por otras destinaciones. Entonces vimos señalados en rojo esos magníficos tres días libres y nos dijimos, ¿por qué no ahora? Así fue como, sin más dilación, cargamos el coche y pusimos rumbo al sur de Francia.

Habíamos recorrido la autopista que conduce a la Jonquera tantas veces que el paisaje ya nos resultaba del todo familiar. Por ese motivo, al cruzar los Pirineos cada detalle al borde del asfalto llamaba nuestra atención. Los viñedos de un verde claro y lustroso se alineaban hasta donde la vista alcanzaba como tropas en guardia. Al verlos recordé la crisis de la filoxera y entendí la importancia que tuvo en la economía y la sociedad de esta región. Aunque costó, en los campos devastados por este insecto, las raíces volvieron a hundirse en la tierra con fuerza y nos devolvieron este hermoso paisaje.

En poco menos de cuatro horas desde Barcelona, Carcassonne comenzó a dibujarse en el horizonte, al principio como un espejismo, luego como la majestuosa fortaleza que es. Parecerá tópico, pero al ver la Cité me sentí en un cuento de hadas y la sensación no me abandonó durante los tres días que estuvimos allí.

Desde el exterior de las murallas, tuvimos la sensación de estar ante un gran descubrimiento. Sin embargo, al cruzar la Puerta de Narbona, uno se da cuenta que el turismo le ganó de mano y se ha instalado en casi todos los rincones. El reto está en mirar más allá de los carteles de las tiendas y descubrir el encanto de esta bellísima construcción.

Situada en territorio conflictivo a lo largo muchos siglos, Carcassonne fue un lugar de vigilancia en el que varios pueblos contribuyeron a la creación de sus murallas. Sí, no bastó con una muralla para proteger la ciudad de los intrusos, y por eso se erigieron dos. Caminamos por la palestra, espacio entre ambos muros de protección, y desde allí pudimos observar la aportación de sus diversos ocupantes y la magnífica reconstrucción que llevó a cabo Viollet-le-Duc, después de que fuese abandonada durante años.

Las calles de piedra de la Cité nos condujeron hasta el castillo de los duques de Trencavell, que vio cómo los cruzados derrotaban a los cátaros y devolvían el control de la ciudad a la Iglesia y al rey de Francia. Este hecho histórico estuvo presente durante todo el viaje y es el principal gancho turístico de la ciudad. En verano se realizan representaciones de las batallas, y los niños que asisten a ellas vuelven a sus casas sintiéndose caballeros gracias a las espadas y escudos de madera que sus padres les compran en las tiendas de suouvenirs.

Por nuestra parte, conseguimos la desconexión que buscábamos dejándonos seducir por la gastronomía local. Una amiga, amante de todo lo francés, nos recomendó encarecidamente el cassoulet, un plato de cuchara que en Lenguadoc se prepara con alubias y carne de pato. Reconocimos que no se equivocaba, pero no debimos pedirlo para cenar. En las siguientes comidas, apostamos por recetas más ligeras, aunque sin renunciar al camembert de postre.

Cada detalle histórico que descubríamos nos distanciaba más de la realidad de la que nos estábamos tomando un receso. Pero nada dura para siempre y el fin de semana largo tocó a su fin. Conseguimos resistir un poco más volviendo por carreteras secundarias y dejándonos abrazar por los viñedos hasta cruzar una vez más la frontera.

Pràctica 7 (Gerard)

Omplir les alforges de la bicicleta és sempre un motiu de celebració. Tant és que sigui per fer un viatge de tres mesos en un país exòtic com per fer una sortida de cap de setmana pel Pirineu català. La qüestió és sentir una altra vegada aquell pessigolleig a l’estómac abans de la sortida.

Amb l’arribada de la Setmana Santa toca treure la pols de les alforges, que, amb tanta inactivitat, comencen a aburgesar-se dins l’armari. La predicció meteorològica és descoratjadora i els pronòstics assenyalen pluges abundants. Malgrat tot, ens importa poc a en Francesc, a en Xevi i a mi. Per davant tenim quatre dies durant els quals esperem) gaudir de la ruta Pirinexus, una anella de 366 quilòmetres que uneix les comarques gironines i la Catalunya del Nord a través de vies verdes.

Ens coneixem la plana de l’Empordà com el palmell de la mà. El camí que hem de seguir és fàcil i sense complicacions, fet que ens permet gaudir de l’entorn mentre la fem petar. L’únic inconvenient és la tramuntana, que bufa amb una violència tan desmesurada que sembla que hagi d’arrencar les espigues de blat.

Fem via cap al nord i creuem poblacions que ens resulten familiars. Des del cim d’un petit turonet ens sorprenem en veure que el terreny es transforma ara en una mena de sutge de color gris antracita.

-Collons, és clar! Aquí va haver-hi el foc de l’Alt Empordà ara farà un any! –crida en Xevi. En Francesc i jo assentim amb el cap cot, enmig d’un silenci sepulcral.

El paisatge que es dibuixa enfront dels nostres ulls és colpidor. Per uns instants visualitzo les persones que van veure’s obligades a abandonar casa seva davant del foc incessant, i se’m posa la pell de gallina. Milers d’hectàrees socarrimades converteixen aquest paratge en una immensa estora d’un negre pàl·lid, mentre els arbres més joves lluiten amb valentia per rebrotar. Aquesta és l’esperança que té ara aquesta regió: encomanar-se als primers brots verds dels boscos de sutge. 

L’inconfusible accent de l’estimat Pere Codonyan és senyal inequívoc que ens trobem a la Catalunya Nord. En realitat també ens ho recorden els exquisits formatges artesanals que mengem als mercats locals de Ceret i Prats de Molló. Si seguim a aquest ritme, tornarem a casa amb uns quants quilos de més!

El plat fort de la jornada és el Coll d’Ares, un pas transfronterer entre França i Espanya que frega els 2.000 metres d’altitud. Per a en Francesc, que practica el triatló, això és bufar i fer ampolles. A mi tampoc no em suposa gaire maldecaps ja que el conec força bé d’altres ocasions. I en Xevi, novell en l’art de pedalejar carregat amb alforges, suma metres sense pressa però sense pausa. Mentre serpentegem aquesta carretera, que separa les valls del Ter i del Tec, el cel es va destapant. Fins ara el temps ens ha respectat força... Tant, que la jaqueta gore-tex que duem encara s’ha de mullar! Si ens haguéssim de fiar dels homes del temps, malament rai...

Els gradients finals de l’ascensió ens fan suar la cansalada de valent i ens obliguen a fixar la mirada a la carretera. En aquesta vessant de la vall l’asfalt és rugós i sovint hi ha sots. De tota manera, ens veiem incapaços d’apartar els ulls del massís del Canigó. Les intenses nevades de les darreres setmanes han tintat aquest emblemàtic cim d’un blanc encegador. Se’m torna a posar la pell de gallina. I no només per aquest paisatge oníric, sinó pel bri d’aire gèlid que corre al capdamunt del Coll d’Ares. Ara ja només ens queda un ràpid descens fins a Camprodon, on ens espera el segon plat del dia: una perola de vedella amb bolets.