Pràctica 8 (Bernat)

Corregir, corregir i corregir. Aquesta és l’àrdua tasca d’un mestre durant el mes de juny, així que organitzo la jornada en funció de les meves obligacions com a docent.

Em llevo ben d’hora. Tot i ser dissabte, tinc el costum de matinar. M’agrada sentir que aprofito el cap de setmana. A més, encara que volgués, no podria dormir fins més tard, ja que una legió de tres gats miolen desesperats rere la porta del dormitori: reclamen la seva ració de pinso.

Sortir a córrer em va bé, em serveix per esclarir les idees i per conservar el to físic. Com que ara ja fa dies que no hi vaig, em decanto pel recorregut curt. No sóc gaire de ginys electrònics que mesuren distàncies o compten calories. Per a mi, només hi ha el recorregut curt i el llarg. Així de senzill. El primer és més aviat planer, d’uns set quilòmetres i transcorre pels carrers de la Garriga. El segon, més exigent, s’endinsa pels paratges de la plana vallesana.

Els metres inicials sempre són un calvari. Les cames pesen i costa trobar un ritme que resulti còmode. A plaça, avui hi ha mercat, així que em toca esquivar les parades de fruites i hortalisses i la munió de garriguencs que s’hi apleguen. Al Passeig hi trobo la tranquil·litat que buscava. A aquesta hora, són ben pocs els que deambulen per l’avinguda centenària: un parell d’àvies que estiren les cames i un jove atleta que m’avança com una exhalació. Corro envoltat de magnífiques cases modernistes del cèlebre arquitecte Joaquim Raspall. Mira que hi he passat vegades, i encara em distrec contemplant els extraordinaris finestrals de vitralls emplomats.

Com que visc en un poble, és difícil sortir de casa sense topar amb algun conegut. A la Bòbila d’en Font, un antic forn on s’hi coïen maons, coincideixo amb l’Eli, una companya de feina. Fa mala cara. Es veu que té mal de coll i ha passat mala nit. L’acompanya l’Ira, la seva gossa que, tot i dir-se així, és molt dolça. Modifico la darrera part del recorregut per passar per la perruqueria. Demano hora per a les dotze.

Corregir és pesat i avorrit. De vegades també és satisfactori. Sobretot quan t’adones que allò que has explicat a classe s’ha entès. És cert que hi ha alguns professors que frueixen gastant el bolígraf vermell i escrivint les lletres INSUFICIENT a la capçalera dels exàmens. En general, però, no és així. A mi em costa avaluar. De fet, crec que és el més difícil de la meva professió. És complicat ser objectiu. Potser és per això que sempre començo a corregir per l’últim full; d’aquesta manera, el nom de l’alumne no em condiciona.

Seven looks. Així és com es diu la perruqueria que han obert fa poc a la Carretera Nova. No sé quina obsessió té la gent en batejar els seus negocis amb noms estrangers; deu fer més modern. A dins, som poquets: una senyora de mitjana edat amb el cap cobert amb paper d’alumini, dues empleades i un servidor. Faig temps escarxofat en un sofà de disseny: espero amb ànsia el massatge al cap. Sé que en fan, perquè ja hi he vingut un parell de vegades, a xollar-me els cabells. Els primers moments de passar les tisores sempre són delicats. Avui, estic una mica més tens que de costum, ja que no conec la noia que me’ls tallarà. De seguida veig que la cosa funciona, que va per bon camí. Em relaxo. De fons, sona una cançó dels noranta. Els exàmens hauran d’esperar.

Prendre apunts m’ha servit per ser conscient del moment present. Sovint caminem abstrets, sense parar atenció en els detalls que ens envolten: la senyora que camina coixa, el riu que baixa més cabalós que de costum o aquella planta del balcó que tot just comença a brotar. Tenir una llibreta t’obliga a estar atent, a ser més observador. Saber observar és sens dubte una habilitat. Una destresa que cal treballar i que, probablement, ens convertirà en millors escriptors. 

Pràctica 8 (Anna)

BOTIGUEIG PER GRÀCIA

            “Gràcia, té gràcia”, mai més ben dit. Aquest barri em té el cor robat. Hi passejo molt i, quan he de comprar alguna cosa, sempre hi trobo allò que busco. Avui, em cal comprar dues coses: una samarreta, entre extremada i elegant —la vull per a un sopar de celebració de seixanta anys— i uns fils de cotó de colors llampats per fer unes manualitats de ganxet —m’encanta fer-ne.

            Amb tranquil·litat i alegria —comprar, tot i que no sóc consumista, em produeix plaer—, començo per la botiga De Verd, del carrer Verdi. És un comerç petit, de gènere de punt, molt ben posat. Com que està en plena temporada, té un excés de peces penjades a les burres. M’atabalo una mica a l’hora de triar. La mestressa, una noia jove molt trempada, de seguida interpreta el que busco. M’ajuda i em treu quatre samarretes de colors i models diferents, molt boniques. Me les emprovo, m’hi veig bé. Al cap em comença a sonar La vida és bella. No sé per què, però moltes coses de la meva vida les relaciono amb melodies. Estic sonada?

            Em quedo una samarreta de color verd. És com una mena de ponxo, molt original. A l’hora de pagar, la noia em fa descompte. Surto contenta.      

            Xano-xano, arribo a IFIL, al Torrent de l’Olla. Només passar la porta ja sento Els cants de glòria, de Bach. És una botiga espectacular, gran i lluminosa, de parets i prestatgeries blanques; la decoració, força minimalista, és el propi producte: fils, cotons, llanes, botons, peces fetes de ganxet i de mitja: jerseis, armilles, bufandes... Uns cartellets amb les paraules naturalitat, màgia, amistat, il·lusió... arrodoneixen l’ambient. Remeno i trio amb absoluta llibertat, i em quedo dos fils de cotó, un en tons lilosos i un altre de color cirera. A mb ells faré uns collarets de ganxet fantàstics per lluir-los a l’estiu. Per descomptat, filles i amigues se’n beneficiaran.

            La dependenta és un encant de noia. Veu que prenc apunts a la llibreta i s’interessa pel què faig. Es pensa que pertanyo a algun diari, revista o blog: “És per a mi, m’agrada fer ressenyes”, menteixo, però qui li diu la veritat! Llavors m’ensenya tota la botiga. Al pis de dalt hi tenen el taller d’aprenentatge: fan cursos per ensenyar a teixir. Em crida l’atenció les làmpades que pengen del sostre. Les pantalles tenen forma de con i són fetes de ganxet amb fil de color cru; són realment precioses.

Dues dones madures xerren entre elles. Escolto el què diuen i ho retinc. Quan surto, ho apunto:

—Merda! Se m’enganxa el fil; coi de ganxet!

—Tranqui, jo batallo amb aquest canalé!

            Ja no em cal res més, però sóc dona dèbil i caic a la temptació d’arribar-me a la botiga Instinto, del carrer d’Astúries, una de les més in de BCN. La meva economia ja no em permet cap més despesa, però i si... per rebaixes puc regalar-me un caprici. Hi entro, miro i comprovo que han abaixat preus. No és tan cara com abans, però també han abaixat la qualitat i el disseny. Ai, la crisi! Mentre bado, una clienta surt de l’emprovador per mirar-se en un mirall gran que hi ha al fons de la botiga. Du un vestit fet de triangles, com pedaços, de colors diversos, molt extremat i bonic. Parla amb la dependenta, que la convenç que li queda bé. Paro l’orella: “Anda, no, con este escote voy a calentar muchas cebolletas”. Ric i surto a ritme de rock.

Prendre apunts em serveix per retenir allò que em resulta interessant, curiós o inhabitual. L’única dificultat ha estat que he mentit a la noia d’IFIL, l’he desencisat, ja que s’esperava aconseguir publicitat per al seu comerç. 

Pràctica 8 Gerard)

Dissabte. Em desperto envoltat d’una dolçor tropical que em dificulta separar-me dels llençols. No he dormit acompanyat, sinó que el rom de Martinica, dels mojitos d’ahir a la nit, m’està passant factura. L’etiqueta de l'ampolla és curiosa: hi apareixen un parell de mulates amb biquini ballant de forma eròtica. Això és pur màrqueting! Feia temps que, amb els antics companys de primària, esperàvem amb candeletes aquest sopar de retrobament. Alguns d’ells ja són pares i tenen la seva vida força ben encarrilada, mentre que d’altres maregen la perdiu tal i com ho feien anys enrere. Suposo que hi ha coses que mai canvien. Amb el pas de les hores i amb les galtes cada vegada més rosenques, vam recordar velles anècdotes de la nostra infantesa i, de manera especial, les mil i una malifetes que van forjar l’amistat actual.

Un suc de taronja natural, de tres taronges i mitja llimona, em retorna la vida. Després d’un generós plat de pasta amb bolets, em sento més viu que mai: estic preparat per anar a córrer per les Gavarres amb en Bernat i en Marc. El ruixat primaveral que ha caigut fa un parell d’hores crea un escenari bucòlic: el bosc de pins i alzines sureres desprèn unes olors fortíssimes, de naturalesa en estat pur, quasi embriagadores. De la terra sorgeix una humitat asfixiant en forma de vapor, com si es tractés d’un volcà en erupció. Moure’s de puntetes enmig d’aquest entorn és un privilegi.

Per recuperar-nos de les dues hores corrent per les Gavarres, decidim anar a prendre unes cerveses a Plaça Nova, el centre neuràlgic de Palafrugell. Als caps de setmana, la terrassa del Bar Gretel es converteix en un racó idoni per conèixer els afers privats del poble. I avui no n’és una excepció. A la taula del costat hi ha dues dones d'uns seixanta anys que tracten de dissimular l'edat amb maquillatge barat. Parlen pels descosits i no tenen pudor que els demés puguin escoltar la seva conversa. Una d’elles fuma Ducados, i poc sembla preocupar-se perquè el fum em vingui de cares. No hi ha cosa que em molesti més.

Cares conegudes i no tan conegudes van passant davant nostre. És una sensació que em reconforta. El sentiment de pertinença a un lloc determinat, amb tot el que comporta, de bo i de dolent.

Marxem del bar Gretel per entaular-nos altra vegada, ara en un restaurant situat a les afores. Enganyem l’estómac amb un entrepà de botifarra i ceba mentre xerrem de les vacances que passarem plegats a finals d’estiu. Seran diferents aquesta vegada. Més curtes i sense alforges, encara que no menys divertides.

En aquesta ocasió, prendre apunts no m’ha servit de gaire. A diferència d’estar de viatge o en una situació nova, quan en un mateix dia et passen moltes coses i els sentiments estan a flor de pell, aquesta vegada no he estat capaç de mirar més enllà d’allò que acostumo a veure i/o fer. És en el moment de viure sensacions noves –o no rutinàries- quan s’activa aquest instint de deixar constància del que està succeint.

La dificultat més gran que he trobat ha estat a l’hora d’escriure. Sovint, a causa de la mandra d’aturar-me i treure la llibreta, he deixat passar l’ocasió d’anotar alguna cosa. A banda d’això, no he tingut cap més problema. De tota manera, recordo que, en algun viatge amb bicicleta, tirar fotografies sí creava una situació delicada, per exemple, a l'hora de f)otografiar soldats en un pas transfronterer o d'immortalitzar un indígena als Andes. En qualsevol ocasió, mostrar-me proper i amb un bon somriure m’han facilitat la feina.

Pràctica 7 (Bernat)

La brisa de muntanya em desperta de cop. És un vent gèlid que durant la nit davalla dels cims més alts i ara s’escola a través d’una porta mal tancada. Tinc fred, molt de fred. Al volant d’un Renault platejat busco qualsevol cosa per cobrir els meus braços nus; tinc la pell de gallina. Després del túnel la temperatura ha baixat de forma brusca: el termòmetre del comptaquilòmetres marca set graus. Al fons de la vall, una munió de punts de llum ataronjats delaten vida. M’és una imatge familiar que em transporta als vespres, quan sopo davant del televisor: em fa l’efecte que la càmera del temps de TV3 deu ser per aquí. Al marge dret de la carretera, l’enllumenat públic revela luxosos xalets de pedra; semblen ben tancats i barrats.

-Bernat, tomba a la dreta!

De sobte, la Montse, m’assenyala un carreró que s’endinsa al barri vell. És la directora de la nostra escola i ens ha convidat a passar el cap de setmana a la Val d’Aran. Encara recordo quan ens ho va comunicar. Estàvem a la sala de mestres, fent una merescuda pausa, després d’una reunió tensa amb alguns pares i mares. Li ho vam agrair.

Al llarg del carrer Major de Vielha se succeeixen una desena de bars d’estètica chic. La majoria tenen les persianes abaixades (,) ja que el maig és un mes fluix, amb poca afluència de turistes. Una parella de mitjana edat sopa dempeus a l’entorn d’una gegantina bota de vi que fa de taula. Ell, s’entreté fent cercles amb la copa, mentre ella mata el cuc amb una croqueta punxada en una llesca de pa.

La Teresa, la mare de la Montse, viu al número nou, en una casa encaixada entre dos blocs d’apartaments amb balcons de fusta. A la façana encara s’entreveuen unes lletres mig pintades que anuncien alquiler de habitaciones: es veu que encara en lloga, però només als amics i coneguts. Unes escales costerudes s’enfilen fins al primer pis, on hi ha el menjador. L'habitatge és petit, però no hi falta de res: un tocador amb un mirall ovalat, la llar de foc plena de plantes d’interior i una taula rústica, que és on soparem; destaca la quantitat de quadres amb paisatges de la Vall. Escarxofat al sofà -les quatre hores de cotxe m’han deixat rendit- sento una flaire que prové de la cuina. És l’olla aranesa, un plat consistent, ideal per suportar els hiverns més rigorosos.

Ja a taula, gaudeixo dels primers mots en aranès, un dialecte del gascó. M’agrada parar l’orella i jugar a endevinar, entre cullerada i cullerada,  el significat de les paraules. La vetllada finalitza a quarts d’una. A aquesta hora, Vielha ja fa estona que dorm i només les aigües turbulentes del riu Nere desafien el silenci més profund.

La carretera s’enfila decidida fins a Bausen, un poble del Baix Aran on encara es poden sentir dringar les esquelles del bestiar. Aparquem a la plaça Major, on hi ha un parell de cotxes en bateria, un abeurador i un pal indicador amb marques del GR 211. Des d’aquí surt el sender que fa la volta al bosc de Carlac, una fageda mil·lenària. Equipats amb botes de muntanya i bastons, comencem a caminar a pas lleuger. La veritat és que fem patxoca. Avancem per un camí empedrat, planer i amb alguns excrements, encara tendres, que procuro esquivar: no deu fer gaire estona que el ramat de bens deu haver passat per aquí. És un tram on et pots permetre el luxe de fer-la petar sense necessitat de concentrar-te en la respiració; un excel·lent mirador sobre els cims més alts del Pirineu i la Vall de Toran: Canejan, Porcingles, Sant Joan de Toran...

-Bernat, aquell d’allà és l’Aneto?

La Carme ja feia estona que se'l mirava. Ha fet un glop d’aigua de la cantimplora que penja de la seva motxilla i, després d’oferir-me’n una mica, m’ha llençat la pregunta.

-Em sembla que sí. Bé, segur que sí. Veus la glacera?

Ens quedem una bona estona contemplant-lo. Em vénen al cap imatges de fa un parell d’estius, quan una tempesta ens va fer recular abans de l’imponent pas de Mahoma. A aquesta hora, els més matiners ja deuen haver fet cim. Me’ls imagino bojos  d’alegria, celebrant llur èxit i fent-se la foto de rigor davant la majestuosa creu de ferro.

Ens endinsem en un bosc frondós, de faigs altius, que la llum del sol amb prou feines gosa travessar.Tot plegat té un punt de fantasmagòric. Les darreres pluges han deixat el camí fangós: sort n’hi ha de la capa de fulles que emmantellen el terra. El sender es fa més costerut i substituïm les paraules pel panteix. Ja no fem tanta patxoca. El primer de tots, en Marc, du la motxilla de gairell. És una motxilla de colors vius que es va comprar en uns reconeguts grans magatzems de material esportiu.

Dinem al costat d’una borda. No és gaire gran, però les parets són fermes i la petita construcció de pedra manté intacta el sostre de pissarra. A dins, entre un garbuix de troncs, hi ha una plataforma de fusta que deu servir per deixar-hi les eines o bé per fer-hi una capcinada durant les curtes nits d’estiu. Ajagut, sobre un espès mantell d’herba, els ulls se’m comencen a cloure. És l’hora de la becaina, el moment de somiar en el vell país d’Oc.

Pràctica 7 (Sofía)

Los fines de semana largos son un regalo del calendario para desconectar de la rutina. Pero saber aprovecharlos no siempre es fácil, menos si lo que uno desea es viajar. Los precios suben, las multitudes se agolpan en los mismos lugares o la climatología se pone en nuestra contra. No obstante, coincidiréis conmigo en que, cuando un  destino nos llama, es imposible pararnos los pies.

Por eso, en el último puente, convencí a mi compañero de viajes para visitar Carcassonne, una de las ciudades amuralladas más impresionantes de Europa. Llevábamos tiempo barajando una escapada a este lugar, pero repetidamente había sido relegada por otras destinaciones. Entonces vimos señalados en rojo esos magníficos tres días libres y nos dijimos, ¿por qué no ahora? Así fue como, sin más dilación, cargamos el coche y pusimos rumbo al sur de Francia.

Habíamos recorrido la autopista que conduce a la Jonquera tantas veces que el paisaje ya nos resultaba del todo familiar. Por ese motivo, al cruzar los Pirineos cada detalle al borde del asfalto llamaba nuestra atención. Los viñedos de un verde claro y lustroso se alineaban hasta donde la vista alcanzaba como tropas en guardia. Al verlos recordé la crisis de la filoxera y entendí la importancia que tuvo en la economía y la sociedad de esta región. Aunque costó, en los campos devastados por este insecto, las raíces volvieron a hundirse en la tierra con fuerza y nos devolvieron este hermoso paisaje.

En poco menos de cuatro horas desde Barcelona, Carcassonne comenzó a dibujarse en el horizonte, al principio como un espejismo, luego como la majestuosa fortaleza que es. Parecerá tópico, pero al ver la Cité me sentí en un cuento de hadas y la sensación no me abandonó durante los tres días que estuvimos allí.

Desde el exterior de las murallas, tuvimos la sensación de estar ante un gran descubrimiento. Sin embargo, al cruzar la Puerta de Narbona, uno se da cuenta que el turismo le ganó de mano y se ha instalado en casi todos los rincones. El reto está en mirar más allá de los carteles de las tiendas y descubrir el encanto de esta bellísima construcción.

Situada en territorio conflictivo a lo largo muchos siglos, Carcassonne fue un lugar de vigilancia en el que varios pueblos contribuyeron a la creación de sus murallas. Sí, no bastó con una muralla para proteger la ciudad de los intrusos, y por eso se erigieron dos. Caminamos por la palestra, espacio entre ambos muros de protección, y desde allí pudimos observar la aportación de sus diversos ocupantes y la magnífica reconstrucción que llevó a cabo Viollet-le-Duc, después de que fuese abandonada durante años.

Las calles de piedra de la Cité nos condujeron hasta el castillo de los duques de Trencavell, que vio cómo los cruzados derrotaban a los cátaros y devolvían el control de la ciudad a la Iglesia y al rey de Francia. Este hecho histórico estuvo presente durante todo el viaje y es el principal gancho turístico de la ciudad. En verano se realizan representaciones de las batallas, y los niños que asisten a ellas vuelven a sus casas sintiéndose caballeros gracias a las espadas y escudos de madera que sus padres les compran en las tiendas de suouvenirs.

Por nuestra parte, conseguimos la desconexión que buscábamos dejándonos seducir por la gastronomía local. Una amiga, amante de todo lo francés, nos recomendó encarecidamente el cassoulet, un plato de cuchara que en Lenguadoc se prepara con alubias y carne de pato. Reconocimos que no se equivocaba, pero no debimos pedirlo para cenar. En las siguientes comidas, apostamos por recetas más ligeras, aunque sin renunciar al camembert de postre.

Cada detalle histórico que descubríamos nos distanciaba más de la realidad de la que nos estábamos tomando un receso. Pero nada dura para siempre y el fin de semana largo tocó a su fin. Conseguimos resistir un poco más volviendo por carreteras secundarias y dejándonos abrazar por los viñedos hasta cruzar una vez más la frontera.

Pràctica 7 (Gerard)

Omplir les alforges de la bicicleta és sempre un motiu de celebració. Tant és que sigui per fer un viatge de tres mesos en un país exòtic com per fer una sortida de cap de setmana pel Pirineu català. La qüestió és sentir una altra vegada aquell pessigolleig a l’estómac abans de la sortida.

Amb l’arribada de la Setmana Santa toca treure la pols de les alforges, que, amb tanta inactivitat, comencen a aburgesar-se dins l’armari. La predicció meteorològica és descoratjadora i els pronòstics assenyalen pluges abundants. Malgrat tot, ens importa poc a en Francesc, a en Xevi i a mi. Per davant tenim quatre dies durant els quals esperem) gaudir de la ruta Pirinexus, una anella de 366 quilòmetres que uneix les comarques gironines i la Catalunya del Nord a través de vies verdes.

Ens coneixem la plana de l’Empordà com el palmell de la mà. El camí que hem de seguir és fàcil i sense complicacions, fet que ens permet gaudir de l’entorn mentre la fem petar. L’únic inconvenient és la tramuntana, que bufa amb una violència tan desmesurada que sembla que hagi d’arrencar les espigues de blat.

Fem via cap al nord i creuem poblacions que ens resulten familiars. Des del cim d’un petit turonet ens sorprenem en veure que el terreny es transforma ara en una mena de sutge de color gris antracita.

-Collons, és clar! Aquí va haver-hi el foc de l’Alt Empordà ara farà un any! –crida en Xevi. En Francesc i jo assentim amb el cap cot, enmig d’un silenci sepulcral.

El paisatge que es dibuixa enfront dels nostres ulls és colpidor. Per uns instants visualitzo les persones que van veure’s obligades a abandonar casa seva davant del foc incessant, i se’m posa la pell de gallina. Milers d’hectàrees socarrimades converteixen aquest paratge en una immensa estora d’un negre pàl·lid, mentre els arbres més joves lluiten amb valentia per rebrotar. Aquesta és l’esperança que té ara aquesta regió: encomanar-se als primers brots verds dels boscos de sutge. 

L’inconfusible accent de l’estimat Pere Codonyan és senyal inequívoc que ens trobem a la Catalunya Nord. En realitat també ens ho recorden els exquisits formatges artesanals que mengem als mercats locals de Ceret i Prats de Molló. Si seguim a aquest ritme, tornarem a casa amb uns quants quilos de més!

El plat fort de la jornada és el Coll d’Ares, un pas transfronterer entre França i Espanya que frega els 2.000 metres d’altitud. Per a en Francesc, que practica el triatló, això és bufar i fer ampolles. A mi tampoc no em suposa gaire maldecaps ja que el conec força bé d’altres ocasions. I en Xevi, novell en l’art de pedalejar carregat amb alforges, suma metres sense pressa però sense pausa. Mentre serpentegem aquesta carretera, que separa les valls del Ter i del Tec, el cel es va destapant. Fins ara el temps ens ha respectat força... Tant, que la jaqueta gore-tex que duem encara s’ha de mullar! Si ens haguéssim de fiar dels homes del temps, malament rai...

Els gradients finals de l’ascensió ens fan suar la cansalada de valent i ens obliguen a fixar la mirada a la carretera. En aquesta vessant de la vall l’asfalt és rugós i sovint hi ha sots. De tota manera, ens veiem incapaços d’apartar els ulls del massís del Canigó. Les intenses nevades de les darreres setmanes han tintat aquest emblemàtic cim d’un blanc encegador. Se’m torna a posar la pell de gallina. I no només per aquest paisatge oníric, sinó pel bri d’aire gèlid que corre al capdamunt del Coll d’Ares. Ara ja només ens queda un ràpid descens fins a Camprodon, on ens espera el segon plat del dia: una perola de vedella amb bolets.

Pràctica 7 (Beti)

Elles sempre estan a punt per marxar. Aquest cop, però, han començat a viatjar amb la seva imaginació inesgotable abans de començar. Ahir els explicava històries d’un país molt llunyà on la gent es desplaça a peu per les planures a la recerca de menjar pel al seu bestiar, unes enormes vaques negres i peludes...

-I els mongols també porten una tenda d’acampada com la nostra?

-Sí, més grans i tot que la nostra, Ares. Les seves tendes estan fetes amb tronquets de fusta i llana de iac. Al mig hi ha un forat per deixar passar el fum de la xemeneia i així s’escalfen les llargues i fredes nits d’hivern.

És per això que, durant les dues hores en cotxe fins a Comus, les nenes no han tingut ni temps de pronunciar el famós quan arribarem?, que tots els pares temem.

L’arribada en plena foscor ha fet encara més especial l’entrada a la iurta. Dins, un reguitzell de tènues llumetes encerclaven com una garlanda tot el perímetre de la tenda. Les nenes s’han quedat bocabadades. Més que una tenda, els ha semblat una casa fantàstica.

-Uaaaauuu...! Que bonica! Jo en vull tenir una així...-replica l’Ares a l’instant.

-Ziii, iotammé -s’apunta ràpidament la Maiana.

-I com la carreguem damunt les bicis? Que nosaltres no som pas uns iacs!

Com que hem estat els primers en arribar, hem pogut gaudir durant una bona estona, tranquils, l’emoció d’haver entrat en un món sense angles –com el cosmos- i haver traspassat d’alguna manera les fronteres d’Europa, per reviure els llargs viatges que tant ens agrada fer. Les feines a les quals estem acostumats quan anem de viatge o sortim a la muntanya s’han simplificat molt, gràcies als vint llits individuals disposats radialment. Al Joan i a mi, aquesta versió occidentalitzada ens ha restat un cert encant, però tots sis nens (que han anat arribant esglaonadament) han sabut treure’n partit i s’han posat a botar al damunt del matalàs escollit per passar la nit.

La nit ha estat freda, però, embotits dins del sac i amb l’escalfor del foc, alguns de nosaltres fins i tot hem suat. Els més reticents a venir han reconegut que no ha estat pas tan dur obrir-se camí enmig de la neu per recórrer la cinquantena de metres que ens separen dels sanitaris. El Xavi i la Wayba, que han vingut expressament des de Madrid, són, ara, els que es mostren més entusiasmats:

-L’any que ve, serem a Londres, ja ens han confirmat la feina. Però Jordi, si ens torneu a organitzar una estada com la d’enguany, ja et dic ara que no hi faltarem

Amb la llum del dia gaudim del paisatge silenciós que ens regala la gran quantitat de neu acumulada aquest hivern. La iurta és una gran taca circular més enmig del mantell blanc. És realment hàbil el concepte d’estructura d’aquests seixanta cinc metres quadrats, que en Günther -el belga que regenta el negoci- aconsegueix desmuntar en tan sols dues hores.

Le Silence du Midi està ubicat just a l’entrada del poble de Comus, en un entorn de muntanya privilegiat. La regió es troba a cavall entre l’Aude i l’Arieja. Les muntanyes no són massa abruptes, però suficients com per fer-ne un ús turístic hivern i estiu. A la vora tenim l' estació d’esquí alpí a Camurac, de nòrdic al col de Chioula, les gorges de la Frau, les grutes prehistòriques de Niaux, Vache, Lombrives, la ruta dels càtars i els seus nombrosos castells, aigües termals a Ax les Thermes... Tot amb una dimensió petita, familiar.

Aquest cap de setmana l’opció estava clara: no podíem desaprofitar l’esplèndid hivern, carregat de neu, que hem tingut aquest any. Al fons de la vall contrastaven els troncs grisos dels arbres pelats sobre un bon tou de neu flonja,  resplendent. En alçada, els cims es veien pelats per les fortes ventades i recoberts amb boscos atepeïts d’avets. Desentonava la nostra Maiana, que, com a bona princeseta baridana, esquiava amb el vestit posat.

Al vespre, reconfortats per l’escalfor de la sala comunitària decorada en el més pur estil alpí, la nostra especialitat es flaira a l’ambient: fondue savoyarde dins d’un pa de pagès de dos quilos. Una estranya combinació per als francesos. I amb aquest bon gust de boca, l’endemà al migdia, ens acomiadem dels meus cosins, a qui segurament no tornarem a veure fins l’hivern vinent.