divendres, 26 de juliol del 2013

Un primer pis entre muntanyes (Pràctica 2, Teresa)

L’edifici on visc està situat en una part estreta de la vall d’Andorra, Santa Coloma, un poble desconegut per la majoria de turistes encara que tots els que vénen del sud hi passen forçosament. Per la finestra per on es pon el sol veig la muntanya d’Enclar i el pic de Carroi. Sota Carroi trobo la natura, cases de parets de pedra i teulats de llosa, la casa dels Russos, l’església romànica de Santa Coloma, un camí vertical que porta al Castell de San Vicenç i un altre d'horitzontal que condueix al jaciment de la Margineda. Mirant a  l’altre costat de la vall, tinc el balcó, des d’on veig dues carreteres paral·leles, molt transitades, separades pel riu Valira. La carretera més a prop de l’edifici és de dos carrils estrets.
Fa quinze anys que visc en aquesta avinguda d’Enclar. Els primers anys sempre tenia visita, algú que no volia esperar dins el cotxe que desapareguessin els embussos i pujava a fer un cafè o a fer la xerradeta improvisada que tant m’agrada. Per als amics, casa meva era un punt estratègic. Jo sabia si convenia o no sortir de casa durant l’època d’esquiadors i sempre tenia alguna visita sorpresa. Fins fa sis anys, Santa Coloma era l’únic accés al centre d'Andorra des de Sant Julià, la parròquia més propera a la frontera amb Espanya. Tothom que visitava les valls havia de passar per allà. Les coses van començar a canviar amb la construcció del nou vial, que facilita la circulació: és més ample i no està en zona urbana. Van fer caure un bon tros de muntanya per a què fos possible i van remodelar un pont que he de travessar per agafar el Clipol, que és com anomenem l’autobús en memòria dels socis fundadors, Climent i Pol. Encara que actualment  en diem el “bus taronja”: passa cada set minuts i et porta de Sant Julià al centre d'Andorra per un dels tres carrils: el taronja és el més ràpid. Anem millorant, al meu país: f ins i tot ja parlem de tres línies de transport públic!

Ara Santa Coloma és menys poble. Si no fos pel riu i per l’altre costat del pis, tindria la sensació d’estar dins d’una autovia. Sort del riu que baixa fort en aquest tram, tant, que tapa l’enrenou dels cotxes. Fa tant soroll, que  necessitem finestres de doble vidre per poder descansar acústicament. Hi ha nits d’estiu, com la d’avui, que el més refrescant és sortir al balcó i escoltar el gran Valira, carregat d’aigua després d’un hivern de neu i una primavera de pluja. Mai abans l’havia sentit tan poderós!

dissabte, 20 de juliol del 2013

Pràctica 1 (Teresa)

M’agrada volar. Volar per damunt del mar. Navegar amb windsurf. Les costes ventoses són els meus destins quan viatjo. He estat a Sant Pere Pescador (Costa Brava, Catalunya), la badia de Pollensa i Fornells (Mallorca i Menorca, Illes Balears), Tarifa (costa gaditana, Andalusia), Las Cucharas, Flagbech, Jandía, Pozo i El Médano (Lanzarote, Fuerteventura, Gran Canaria i Tenerife, illes Canàries), Karpatos (illa grega), Alaçati (Turquia) i Jericoacoara i Icaraizinho (Ceará, Brasil).
De llibres de viatges he llegit tot el relacionat amb els llocs que he visitat, però cap llibre en concret. Sobretot m'he centrat en guies, blogs, revistes i webs. Abans d’anar a algun lloc m’informo del vent que hi bufa, de les condicions del mar, del que és rellevant visitar per als que tenim poc temps, ja que majoritàriament ens agrada volar. També m'interesso pel que es menja, els costums, les celebracions, la població, el nivell de vida, la llengua, els dialectes, les actituds, la música i per tot tipus d'especificitats que puguin resultar interessants.
Com deia, tinc poc currículum en llibres de viatge, però recordo escenes com la invasió dels anglesos  quan arriben als grans llacs del continent africà, un relat del moment de la tornada de l’expedició del noruec Amundsen o històries dels aborígens de Nova Zelanda. Són lectures de fa anys , així que parlar d’elles no seria honest. Em sento en deute amb els autors, em comprometo a recuperar-los.
En aquests moments, que em trobo a Jericoacoara, començo la meva primera pràctica del curs de narrativa de viatges i també un any de permís d’estudis –sóc funcionària, sí!. Espero que aquest any que tinc per davant em permeti volar en totes les seves accepcions i imatges poètiques del verb. “Oestado do Cearà” ha despertat el meu desig per conèixer tot el nord-est del Brasil! Rio grande do Sul, Maranhao, Pernambuco...
Després de deixar la feina en suspens, guardar el pis dels últims quinze anys en caixes, comiats diversos, tres autobusos, dos avions i una espera de sis hores a l’aeroport de Lisboa, la primera sensació que tinc és d’esgotament. Ara mateix tinc ganes d'establir un diàleg intern: estic introspectiva. El motiu de la meva decisió, la resposta més sintètica, és la següent: necessito estímuls nous!  Dit d’una altra manera, necessito canviar rutines, també les relacionades amb l’escriptura i la lectura, fer ho tot sense pressa.

Per tot això que us dic m'he apuntat a aquest curs. M'agrada escriure. Des de sempre anoto tot el que faig en un diari personal. Ho faig de manera compulsiva, sense correcció, per treure  suc al dia, per ajudar-me a prioritzar, reflexionar. Això sí, ho faig d'amagat sota la flassada i amb la finalitat de fer-ho desaparèixer amb el foc de Sant Joan per  començar un nou cicle...

dimarts, 2 de juliol del 2013

Mentre nosaltres dormim (Pràctica 10, Anna)

            Al moment de triar l’última lectura del curs, vaig dubtar entre dos llibres: El Marroc sensual i fanàtic, d’Aurora Bertrana, i Mentre l’Iraq dormia, de Mertxe París.  Els dos els tinc a casa, els dos són d’autores catalanes, cosa que em venia de gust després de llegir homes i estrangers, i amb els dos llibres jo hi feia una relectura. Tot un experiment.
            Em vaig inclinar pel de la Mertxe París per una raó sentimental i romàntica. Com que conec l’autora, volia comprovar què passava, al cap de deu anys, entre ella i jo en tornar-lo a llegir. L’experiència ha estat molt gratificant. Les seves paraules són les mateixes, tenen el mateix valor, no han decaigut. Al contrari, amb el pas dels anys i desgraciadament per al poble iraquià, són ben actuals. La que he canviat sóc jo. Per enfrontar-nos a fer una bona lectura calen coneixements previs. Fa deu anys jo tenia molta informació sobre el món àrab i musulmà, però molt poca formació. Ara és tota una altra cosa i he gaudit molt més del llibre, en canto excel·lències i el recomano.
            A l’octubre de 2003, quan l’autora només tenia vint-i-set anys, l’editorial Pagès, de Lleida, li va oferir escriure in situ un llibre sobre la guerra de l’Iraq. La noia no s’ho va pensar dues vegades i, amb la motxilla carregada de paraules i d’il·lusió, es va enfrontar amb el gran repte. I la veritat és que se’n va sortir molt airosa.
            Ben mirat, mentre L’Iraq dormia, no és un llibre estrictament de viatge, tot i que descriu perfectament les ciutats per on passa, allà on viu, el que veu, el que viu, amb qui i com parla..., de manera que el lector es crea perfectament una imatge mental del país. Però, sobretot, el llibre és una història. Una història meravellosa i punyent d’una dona, l’Umm Zina, i de la seva família i per extensió la del poble kurd. No sé quina intenció tenia l’autora quan va sortir d’Alcarràs, el seu poble natal, sobre què i com escriuria, però molt em temo, perquè això és el que m’ha semblat, que quan es va trobar amb la personalitat d’Umm Zima no es va poder sostreure al seu magnetisme i grandiositat. Quan més humil, savi i tendre s’és, més gran és el personatge.
            L’autora és la narradora, però, tret de certs moments, no s’erigeix com a protagonista, aquest paper el cedeix generosament als altres personatges amb qui conviu i molt especialment a l’Umm Zina. El llibre és ple de situacions de molta tensió de guerra que impacten, però potser el que més m’ha trasbalsat és el dolor i la penúria de l’exili del poble kurd, que puc resumir amb les paraules d’una dona a qui li han matat tota la família: “ Doncs, la meva vida ha consistit a anar de calvari en calvari per tot l’Iraq. No hi ha res més fàcil que menysprear una dona sola!”   
            Per completar aquest comentari, el llibre té el gran encert d’explicar contes i llegendes que permeten al lector endinsar-se en la cultura kurda i, també, relaxar-se una mica de tant de patiment.

Avui més que mai, desitjo de tot cor que la pau arribi a tants pobles de l’Orient que lluiten per la seva dignitat mentre nosaltres dormim.

diumenge, 30 de juny del 2013

Pràctica 10 (Bernat)

És dissabte. Faig cap a la llibreria Muntanya de llibres, de Vic. És una de les meves preferides. Hi he passat bones estones i, en general, és difícil que en surti sense adquirir cap article. Amb l’extensa llista bibliogràfica del curs en mà, començo a remenar d’entre una pila de llibres que s’acumulen a la secció de literatura de viatges: A la Patagonia, de Bruce Chatwin, A la carretera, de Jack Kerouac... De sobte identifico un llibre de la col·lecció Ulyssus: tenen el llom de color beix amb una franja blava a la part superior. N’he llegit uns quants, d’aquesta col·lecció, i m’han agradat. La majoria són d’autors de casa nostra. A la portada, amb lletres ben grans, hi ha escrit el títol: El meu Iran.  A sota, en un rivet blanc trobem el nom de l’autora: Anna Maria Briongos. M’atrauen els països del Pròxim Orient i busco un escriptor d’aquí (després de Colin Thubron i Paul Theroux). Comprovo que és a la llista. Perfecte, ja el tinc. Abans de marxar, passo per caixa i en Xavi, el propietari de la llibreria, em comenta que deu fer un parell d’anys que l’autora va venir a presentar-lo. Me’n parla bé.
El 2001, l’Anna Maria Briongos, bona coneixedora de l’Iran, viatja de nou al país persa per instal·lar-se durant un temps en una botiga de catifes del basar d’Esfahan: la cova d’Ali Babà. Des d’aquest singular emplaçament, l’autora pren el pols d’un país en lenta ebullició, que s’encamina cap al futur sense perdre l’essència de les seves tradicions.
“Per a mi la cova és una finestra oberta a l’Iran d’avui. Des d’aquí miro, escolto i estudio els costums de les famílies, els interessos de les dones i les il·lusions i les decepcions dels joves, i descobreixo dia a dia el món tradicional i divers que batega al voltant del basar.”
Viatjar és sinònim de moure’s, de desplaçar-se, ja sigui a peu, en cotxe o amb qualsevol altre mitjà a través de ciutats, deserts, muntanyes... L’Anna Maria Briongos trenca amb aquest tòpic. Passa llargues hores en una botiga de catifes i, des d’allí, viu de prop el dia a dia de l’Iran.
Reconec que, abans de començar la lectura, aquesta idea em fa por. Em pregunto si m’avorriré. Necessito moure’m, sentir que pujo muntanyes, que faig quilòmetres amb un autobús ple de gent o que tafanejo entre les parades d’un mercat. Els dubtes s’esvaeixen en les primeres pàgines. El ritme és viu i dinàmic i l’autora aconsegueix captar la meva atenció gràcies a l’extraordinari relat que fa de la vida quotidiana d’Esfahan: aquella dona vestida amb el xador que no aixeca la mirada, el turista que remena exquisides peces de llana i seda, o el venedor diligent que tracta amb els clients.
Sovint, des d’Occident, associem l’Iran amb el fonamentalisme, amb la cara més integrista de la religió musulmana. Anna Maria Briongos en parla. Descriu situacions quotidianes força colpidores i difícils d’entendre des del meu punt de vista, però també es mulla. Opina sobre el paper de la dona dins la societat iraniana. Ho fa sempre des del respecte. Es mostra prudent i procura explicar-ho dins d’un context.

Escriure un llibre de viatges com aquest té el seus riscs. L’Anna se’n surt prou bé. El text flueix de forma natural, amb un llenguatge visual i suggeridor. En cada frase, em puc imaginar les escenes que l'autora descriu: aquella sanefa brodada sobre una catifa que penja de la paret d’una botiga del basar, els darrers raigs de sol reflectits sobre la cúpula de la mesquita del Shah o aquell pícnic sobre els majestuosos jardins de la plaça de Naghsh-i Jahan. El meu Iran és, sens dubte, un extraordinari relat sobre la vida quotidiana d’una de les civilitzacions més antigues del món.

Pràctica 10 (Gerard)

A África: un viaje de cuento, Salva Rodríguez ens explica el seu viatge amb bicicleta pel continent africà: de Granada a El Caire, passant per Ciutat del Cap. Un viatge de 42.007 quilòmetres realitzat en 800 dies, amb sis parells de cobertes gastades i 138 punxades reparades.
Amb una presentació tan eloqüent, és fàcil imaginar què s’amaga en aquest llibre. Per a cicloturistes empedreïts com jo, ÉS un somni. A través d’una successió de capítols, que es corresponen amb el pas d’aquest viatger per cadascun dels països africans, Salva ens narra les experiències que degusta cada dia, els problemes amb el seu Galeón –així anomena la seva bicicleta– i l'hospitalitat de la població.
L’autor s’allunya de qualsevol intent de protagonisme i es mou, a la velocitat de les papallones, amb una humilitat que escasseja en l’actualitat. El granadí es guanya el lector mitjançant una ploma molt destra. Amb una prosa descriptiva i múltiples metàfores, les seves descripcions ens traslladen a cada localitat i ens conviden a viatjar amb ell.
La necessitat de Salva de ser fidel a ell mateix i seguir el seu somni de recórrer el món a cop de pedal, ha estat el que més m’ha impactat. L’autor es despulla amb naturalitat davant del lector, i és capaç de fer trontollar el nostre món de comoditats a través de reflexions personals. A més, en la segona meitat del llibre inclou poemes preciosos i profunds, fruit de l’experiència viscuda en el continent negre.
El romanticisme de viatjar, conèixer i viure de primera mà la realitat africana és la singularitat d’aquest llibre. És una lectura dinàmica, lleugera i gens feixuga, i només té una pega per al lector: que et contagiïs de l’esperit aventurer de Salva i comencis, tu també, a hissar veles.


Pràctica 10 (Sofía)

Elegí En la Patagonia, de Bruce Chatwin, para la última lectura del curso. Aunque nací y me crié en Argentina, conozco muy pocos lugares de mi tierra, y el territorio donde trascurre la historia de este libro no es uno de ellos. Por eso, cuando vi el título en el listado de la bibliografía, en seguida despertó en mí las ganas por descubrir un poco más sobre el sur del país.
En la Patagonia es una narración de viaje muy diferente a las otras dos que leímos. En pocas ocasiones Chatwin asume el protagonismo de la historia. Por el contrario, las personas que se encuentra en el trayecto se convierten en su centro de atención. El escritor consigue despertar interés por cada nuevo personaje, recrea muy bien sus personalidades y características físicas y los describe enmarcados en su entorno. Aunque esto me gustó, eché en falta más descripciones del paisaje.
Chatwin decide emprender este viaje como consecuencia de una antigua fijación infantil por un trozo de piel, supuestamente de un dinosaurio de la Patagonia, que poseía su abuela. Una vez en tierras australes, sigue la pista del animal extinto y se embarca en un largo recorrido por desiertos y parajes helados. Personas de lo más variopintas van nutriendo con sus aportaciones e historias el camino que le conduce hasta el desenlace. Se trata de inmigrantes que arribaron a Argentina con diferentes objetivos, y Chatwin se inclina sobre todo a dialogar con aquellos que provienen del Reino Unido.
El libro incluye numerosos pasajes históricos que, en ocasiones, provocaban que perdiera el hilo de la narración. A veces me resultó complicado comprender los saltos temporales e imaginarme el contexto en el que se producían los hechos. No obstante, estas historias eran tan interesantes que consiguieron atraparme. En cierto sentido, volvieron a despertar mi lado más inocente, llegando incluso a creer cosas tan descabelladas como que los unicornios vivieron en la Patagonia.

En definitiva, aunque el libro no resultó tal como esperaba, disfruté con esta última lectura que reúne anécdotas de forajidos, trotamundos, exiliados… de viajeros.

divendres, 28 de juny del 2013

Lisboa (Pràctica 9, Sofía)

Cuando se toma la decisión de poner rumbo a un destino, no siempre es el sitio en si lo que atrae, sino que las personas conocidas que residen en él actúan como un imán. Curiosamente, son estas personas quienes acaban por desvelar el auténtico encanto del lugar. Poco o nada sabía yo de Lisboa antes que Portugal se sumiera en la misma crisis que hoy nos afecta a todos. Para mí sólo era la capital del país vecino y distaba mucho de ser uno de los primeros lugares que deseaba conocer.
Mi perspectiva cambió cuando Charline, una amiga belga, se trasladó a la capital portuguesa para continuar sus estudios. Mis ganas de volver a verla, después de un año de comunicarnos únicamente por correo electrónico, me llevaron a la capital lusa. Era una ocasión única, ya que por primera vez conocería un destino turístico de la mano de una de sus ciudadanas.
Mientras miraba a la azafata del avión realizar el protocolo de seguridad, caí en la cuenta que había conocido a Charline organizando un viaje a Portugal. Ambas estudiábamos en Sevilla con programas de intercambio universitario. Como buena estudiante de turismo, ella tenía intención de viajar lo máximo posible. Por medio de unos amigos en común, me enteré que quedaba una plaza libre en el coche con el que planeaban ir al Algarve y no dudé en apuntarme. Así fue como, recorriendo la costa portuguesa, comenzó nuestra amistad.
A diferencia de los viajeros intrépidos, yo no acostumbro a viajar sola. Prefiero compartir la experiencia y comparar impresiones. Así que Carlos, mi compañero de viajes desde hace muchos años, se animó a embarcarse conmigo una vez más. Y acabé agradeciendo su presencia, ya que su desparpajo con las lenguas y sus raíces gallegas fueron de mucha utilidad para entendernos con los portugueses.
Lisboa nos recibió con frio y lluvia, pero no tardamos en encontrarnos con Charline, que nos acogió con calidez. Nos alojamos en su departamento, en Marquês de Pombal. A pocos metros de allí se encuentra el parque de Eduardo VII, desde donde se divisa gran parte de la ciudad y el Tajo, protagonista indiscutible del paisaje. No en vano, esta capital se construyó orientada hacia el río. Su puerto ha sido testigo de la vida de generaciones de pescadores, aventureros, descubridores y conquistadores que partieron a tierras lejanas y regresaron para desvelar a sus compatriotas las maravillas que habían visto. Precisamente, Luís de Camões escribió Los lusíadas para plasmar el viaje de Vasco de Gama a Oriente.
Aunque Charline estaba en pleno curso universitario, se ofreció para recorrer junto a nosotros las calles empedradas de Alfama, Baixa, Chiado y el Barrio Alto, los barrios tradicionales cuyas casas están decoradas con azulejos y sus techos se revisten de tejas. Gracias a ella descubrimos que la ciudad puede contemplarse desde las alturas. Al igual que Roma, Lisboa cuenta con siete colinas con sus respectivos miradores. Y por si fuera poco, la mano del hombre se encargó de erigir el elevador de Santa Justa, que además de salvar la altura entre dos barrios, también sirve para contemplar las preciosas vistas al castillo.
Los continuos desniveles en las calles nos dejaban sin aliento solamente con mirarlos, sin hablar del gran número de escalones que tuvimos que subir y bajar durante nuestros paseos. Así comprendimos la importancia de los célebres tranvías, que se aventuran por cuestas imposibles para facilitar a ancianos y turistas el ascenso. Nosotros, aficionados a las caminatas, sólo nos montamos una vez para no abandonar la ciudad con el sentimiento de habernos perdido algo.
Aunque la arquitectura manuelina nos sorprendió gratamente, sobre todo cuando visitamos el Monasterio de los Jerónimos, fueron la gastronomía y las personas que conocimos lo que realmente nos cautivó. La vida de los portugueses está muy ligada a la cultura gastronómica. Y nosotros tampoco nos privamos de nada. En Belém, donde se encuentra el monasterio, probamos los deliciosos pastéis. Son unos hojaldres rellenos de crema y espolvoreados con canela que nacieron de la inspiración divina de los monjes. Siglos más tarde, continúan siendo un manjar imperdible.
Fue alrededor de una mesa donde descubrimos más sobre los habitantes de Lisboa. Antes de emprender este viaje, tenía la certeza que los españoles eran personas abiertas y sociables. Pero desde que vivo aquí nunca he visto a nadie compartir mesa como lo hacen los lisboetas. Una noche acudimos a un bar de Alfama donde se sirven petiscos, el equivalente a las tapas, y se toca fado bajo una luz tenue. Íbamos en busca de un lugar alejado del reclamo turístico pero, como cualquier lugar tradicional que se precie, sus dimensiones eran reducidas. Nuestras caras de decepción al encontrárnoslo lleno mutaron en otra de asombro cuando el camarero nos ofreció con total naturalidad que compartiéramos mesa con dos chicas. Carlos, Charline, su novio Pedro, las dos chicas y yo nos deseamos buen provecho y fuimos intercambiando miradas de complicidad mientras los platos desfilaban de una punta de la mesa a la otra.
Nuestra anfitriona no podía dejarnos marchar sin que antes probásemos las exquisitas carnes y pescados que los restaurantes del Barrio Alto sirven para la cena. En el Garrafeira Alfaia nos reunimos con Felisia y Daniela, dos amigas de Charline que venían de California y Australia, pero cuyas raíces están en Portugal. Conversando con ellas, descubrí el pasado de emigración que guarda este país, fenómeno que ha vuelto a resurgir en los últimos tiempos, alimentado por la coyuntura económica.
Nos encontrábamos saboreando el postre y hablando sobre la ciudad cuando el señor de la mesa de al lado interrumpió la conversación para preguntarnos por qué nuestra conversación discurría en varios idiomas a la vez. Sin darnos cuenta, llevábamos toda la noche saltando del inglés al castellano y el portugués y, a veces, el francés. Le explicamos nuestras procedencias y acabó por unirse a nosotros, después de contarnos que él era un venezolano de padres portugueses. Nuestra conversación le entusiasmó  tanto que insistió en que brindáramos juntos por la mezcla cultural.

Estábamos tan cómodos y todo lo que íbamos conociendo de la ciudad nos parecía tan interesante que el tiempo transcurrió sin que nos percatáramos. Me despedí de Charline esperando volver a verla antes de que pase otro año. Nos marchamos de Lisboa con la agradable sensación de haber sido recibidos con los brazos abiertos por sus gentes y seguros de poder volver siempre que nos apetezca.